L'IMPERIALISME HUMANITARI (I). LES VERGONYES. LA VIGÈNCIA DEL "NO A LA GUERRA"

Dedicat a Alberto Garzón. Després del 20-D, des del minut zero, la intervenció en la guerra estarà en l'agenda del govern. Només IU-UP ha estat ben contundent malgrat l'escletxa tan prima que li han deixat.

Els neoliberals acusaran de BONISME a les posicions més assenyades, però minoritàries. Els que hem col·laborat d'alguna  manera en la COORDINADORA DEL MARESME PER LA PAU I EL DESARMAMENT hem de fer valer el saber acumulat per alertar del militarisme desmemoriat.

Cicle-resum de les aportacions del belga, membre d'ATTAC, Jean Bricmont


I - IMPERIALISME HUMANITARI. LES VERGONYES. LA VIGÈNCIA DEL "NO A LA GUERRA"

http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/12/limperialisme-humanitari-i-les.html

II - IMPERIALISME HUMANITARI: "ESQUERRES", ECOLOGISTES I ONG'S

http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/12/imperialisme-humanitari-ii-esquerres.html

III. IMPERIALISME HUMANITARI I SOBIRANIA NACIONAL

http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/12/imperialisme-humanitari-i-sobirania.html

IV: IMPERIALISME HUMANITARI (i IV). DESCONFIEM DE L'"ESQUERRA" ANTI-NO A LA GUERRA

http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/12/imperialisme-humanitari-i-iv-desconfiem.html


Els atemptats de París han estat demolidors. Els atemptats de Kabul contra dependències de la legació espanyola han estat un avís. ¿Qui va començar la guerra? Després de la guerra de Vietnam, l'imperi va apuntar-se a l'agenda no perdre mai més la batalla de la informació. Els grans mitjans de comunicació ens han imposat des d'aleshores un marc mental que fa molt difícil una tasca intel·lectual honesta sobre els orígens i els culpables de les guerres postcolonials. ¿Terrorisme o guerres de nou tipus? Mentre, a Morón allotgem la base nordamericana més gran de la Mediterrània... Només Izquierda Unida ha sortit al carrer per denunciar-ho. ¿Com podrem al·legar innocència quan arribi un altre atemptat? Qui serà la nova carn de canó?
Se suposa que en les democràcies (els "nostres" sistemes polítics) els governs obeeixen la voluntat del poble. Per tant, TOT EL POBLE és corresponsable de les decisions i incursions armades en un altre territori. Si som fidels a aquesta lògica, "nosaltres", els "demòcrates" hem de ser corresponsables si després la guerra dels pobres (terrorisme) arriba als metros i a dependències dels països agressors... ¿O no? "Nosaltres" restem passius davant la guerra tòxica que ininterrompudament Israel aplica als territoris ocupats. Aquest Estat utilitza bombes d'urani empobrit. I a la Franja de Gaza la mort per càncer a causa de l'urani ja és la segona causa de mort. ¿Això no és terrorisme d'Estat? O són preguntes impertinents que no convé fer-se? Hi ha una candidata d'Izquierda Unida retinguda des de fa 6 mesos a Israel sense poder sortir perquè formava part d'una campanya de solidaritat en els territoris ocupats. ¿On és doncs l'intervencionisme humanitari del nostre govern?

És de suposar que si el resultat de les eleccions els és favorable, les forces representatives de l'establishment posaran en marxa els mecanismes per enviar tropes, ja sigui en una modalitat o en una altra? Només esperen que EL NO A LA GUERRA no esclati abans del 20-D, s'escampi de nou i els arrenqui la careta... A això li diuen ara PATRIOTISME

Qui ens hauria dit que un president, el de França, amb l'etiqueta (abusiva) de "socialista" ordenaria bombardejos i intervencions a l'Africa, i ho admetríem de forma expressa o tàcita? Si fa trenta anys, quan encara teníem memòria dels moviments d'alliberament (descolonització) això s'hagués produït, sortiríem al carrer espontàniament i incrèdula... Eren altres temps.... 

Qui ens hauria dit que  aquest mateix president ("socialista"?), amb el recolzament també d'una fracció de la sedicent "esquerra" decidiria assumir les propostes dels partits d'extrema dreta i atacar Síria? Doncs tot això està passant.

Si mirem cap endins, i ens contemplem al mirall, el meu propi i de grup, també ens caldria entonar el mea culpa. Sí, perquè també he/hem  participat i he/hem estat còmplices de la ideologia de l'"imperialisme humanitari" per la via emotiva, per deixar-nos endur per l'streaming de la informació dirigida i orientada a endolcir les nostres consciències, per estobar les nostres resistències del "NO A LA GUERRA".

Va ser a les dependències adjuntes de la parròquia de Sant Josep, de Mataró. La Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament ja estava "amortitzada". Una mena coordinadora per la Pau s'havia trobat en la vigília de l'atac aeri contra l'ex-Iugoslàvia del "dictador" Milosevic. (Les etiquetes formen part de la guerra de la informació, perquè sinó als carnissers d'Israel, Aràbia Saudí, etc. els hauríem de posar,i, en canvi, no ho fem).

En aquella reunió, majoritàriament, malgrat que ens pesés, es va donar recolzament a l'atac. I acceptàvem que ho fessin els americans perquè els països europeus estaven dividits i no es posaven d'acord. Era comuna aquella afirmació: "Europa, gegant econòmic i nan polític i militar". Els assistents representaven tot el ventall ideològic, fins i tot de la ideologia que avui podríem anomenar "antisistema". L'argument més poderós citat per una persona a la que respectava i respecto molt va ser el següent: "A la República Espanyola la van deixar sola amb l'argument de la no intervenció. Ara estem en la mateixa situació. Ens ha passat amb Bòsnia. I ara també amb Kosovo. La ciutadania europea no ho pot consentir".... Més o menys literalment, aquest era l'eix del discurs.

Més endavant el representant d'ICV al Parlament Europeu, Raül Romeva va votar a favor del reconeixement de Kosovo, com a nou Estat, malgrat que l'exèrcit "d'alliberament" era un exèrcit mafiós, subvencionat per les trames delictives dels Balcans i d'Itàlia, com ja s'ha acreditat abastament. La ministra Chacón i l'Estat espanyol va votar en contra. I "el nostre especialista", Romeva, també per interessos ideològics personals, ho va fer en sentit contrari. Tant la Chacón com en Romeva ho van fer per consum intern (País Basc i Catalunya), però no per motius pacifistes. Llavors no coneixíem les frivolitats de les que era capaç el venedor "de somriures" que és en Romeva.

Aleshores, val a dir també, que estaven commocionats per les matances de Bòsnia, majoritàriament de població musulmana. També estaven impactats per l'apassionament del recent traspassat José María Mendiluce, ex responsable del Comissariat per a Refugiats de l'ON/U per a l'antiga Iugoslàvia. La seva eloqüència va vèncer la del professor Carles Taibo, que denunciava la manipulació de la que erem objectes per part de l'epicentre de l'Imperi, un cop finiquitat l'antic poder de l'antiga URSS.

D'això ja en vaig parlar en l'article següent:
El pacifisme europeu necessita una operació de cataractes

http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=4438

SNOWDEN

Tot just després dels atemptats terroristes de París, veus vinculats als serveis d'espionatge nordamericà assenyalen ara (quina barra, quin cinisme!!!) a Snowden com a culpable, perquè la seva denúncia no ha permès continuar amb les pràctiques que suposadament "permetien detectar els terroristes". El raonament dels aparells aquests, com la CIA i d'altres, és diabòlic i pervers. Segons ells lluitar per una democràcia de més qualitat promociona el terrorisme. Ni la Inquisició Espanyola ho hagués fet més cruel.

Els ideòlegs de l'imperi han proclamat que calia imposar "la democràcia "per combatre "el terrorisme". De fet, han invertit el problema perquè els convenia. ¿No hauria estat necessari enfrontar les causes profundes, especialment Israel, que provoca tots els conflictes regionals?

L'EPICENTRE D'ORIENT MITJÀ

Segons diversos i variats especialistes, dos són els elements que han permès l'aparició d'aquesta nova versió de guerra, i que anomenem terrorisme. A banda, és clar, de la subvenció nordamericana i de les monarquies del Golf (del petroli).

El primer és la impunitat amb la que actua l'Estat d'Israel. 

Parla Jean Bricmont: "No diria que això genera tots els altres conflictes, però juga un paper immens en molts altres conflictes. Els occidentals no comprenen que la naturalesa del conflicte israelià-palestí va molt més enllà de les fronteres d'israel o de Palestina. Per una raó molt simple: el que els europeus han fet, és fer pagar als àrabs pels crims comesos pels europeus contra els jueus. Les coses es poden resumir dient que no van crear un Estat jueu a Europa, per compensar les desgràcies sofertes pels jueus en Europa, no tan sols perquè els sionistes volien un Estat a Palestina, sinó perquè Palestina estava poblada pels àrabs, considerats en aquell temps com a mancats de valor.  Des d'aleshores no s'ha reconegut mai l'arrel del conflicte; s'han sumat altres conflictes al conflicte inicial; s'han ocupat territoris, etc... De fet, les coses s'han agreujat i existeix una ceguesa dels occidentals sobre les arrels i la profunditat del conflicte. No hi ha cap nen que creixi a Rabat, fins i tot si es troben lluny de Palestina, que no sàpiga que si Israel fou creat en el lloc on es troba és perquè els europeus ho han fet, jueus i no jueus, que es creien més civilitzats que els àrabs com ell, i això és difícilment tolerable. És una dimensió del conflicte que és molt més profunda que el que es compren generalment a Occident"

DRONES ASSASSINS. EL TERRORISME "CRISTIÀ" VERSUS TERRORISME GIHADISTA

Especialistes militars admeten que l'"eficàcia" (punteria) dels projectils dels avions no tripulats (drons) no ultrapassa el 2%. És a dir, el 98-99% restant són "víctimes colaterals". Els drons és l'altre factor que dóna legitimitat a aquesta nova guerra, al terrorisme "no cristià". Ni Bush s'hagués atrevit a una cosa similar. No hagués pogut "vendre" aquesta versió de terrorisme d'estat a causa de l' antipatia que provocava. Però del "gentleman" Obama sí que ho hem acceptat. Fins i tot, va ser guardonat amb el Premi Nòbel abans de cometre les seves malvestats. La seva oratòria ha pogut perfumar milers de morts comeses a distància

Parla Josep Fontana: "El cas és, a més, que el terrorisme cristià segueix actualment amb plena força. Els atacs amb “drones”, per exemple, es fan amb ple coneixement que les morts “colaterals” seran moltes més que les dels objectius que s’anaven a cercar. No es tracta solament de fets puntuals que han estat denunciats ocasionalment, com el d’exterminar una família en plena celebració d’unes noces, en haver-la confós amb un grup d’islamistes, sinó que les informacions globals reunides sobre diverses campanyes a Afganistan, Somàlia i Iemen mostren que el 90 per cent de les persones mortes no eren els “objectius” que s’havien anat a cercar.

Fa pocs dies quatre operadors de drones de les Forces aèries dels Estats Units, amb molts anys d’experiència en aquesta ocupació, publicaven als diaris una carta denunciant que el programa de morts seleccionades “és una de les forces més devastadores en la creació de terrorisme i desestabilització arreu del món”. Explicaven, a més, la seva terrible experiència personal que els va dur “al convenciment que el civils innocents que estàvem matant només servien per alimentar l’odi que inspira el terrorisme”.

http://www.eldiario.es/andalucia/Ex-drones-CIA-Apuntas-disparas_0_332817002.html

https://www.youtube.com/watch?v=Q8sWclBPunk
https://www.youtube.com/watch?v=qYY07N2iRFo

http://internacional.elpais.com/internacional/2012/07/30/actualidad/1343674302_759363.html

http://internacional.elpais.com/internacional/2012/06/01/actualidad/1338579313_738829.html

REFLEXIONS SOBRE LES IMMOLACIONS
Parla John Gray. Filòsof i politòleg britànic.. Carles Capdevila: "Entendre el món". Ed. Arcàdia, 2015: 
"Molts dels primers suïcides lligats a bombes al Líban, als anys vuitanta, eren laics. Alguns eren cristians. Alguns, membres del Partit Comunista. O els Tigres per a l'Alliberament de Tamil Eelam, a Sri Lanka. Eren leninistes i no creien en la vida després de la mort. Ells van inventar el cinturó bomba. Aleshores no era religiós, ho és ara. Una característica única dels humans és que maten altres humans i, voluntàriament, accepten la seva pròpia mort amb l'objectiu de donar un significat a les seves vides. Això és únic. Cap altre animal mata per això. Maten per protegir les cries, per protegir el territori, per trobar menjar... En aquest sentit, els humans són pitjors que els altres animals. Saben que moriran i necessiten respostes. Els humans senten la pèrdua de significat molt més que la pèrdua de la vida. Això és molt important. Per això se suïcida, la gent."

ESCLAVISME A MATARÓ: DELS NEGRERS A LA MÀFIA XINESA, 33 ANYS DESPRÉS

L'octubre del 1982, el jutge Rafael Gimeno interrogava 2000 treballadors del camp del Maresme. Havia obert el procés "contra l'esclavisme i els negrers", després de denúncies sindicals i d'altres agents socials, contra diversos empresaris agrícoles que tenien contractats il·legalment prop de 4000 "negres" en la comarca del Maresme. La situació d'"il·legalitat i opressió laboral" en la que vivien  va ser el detonant. 

JUTGE GIMENO.  L'ESCLAVISME DELS NEGRERS

http://elpais.com/diario/1982/10/19/ultima/403830006_850215.html

El jutge Gimeno va recórrer els camps del Maresme abans de decidir les accions legals. I ho va fer en comprovar empíricament situacions esgarrifoses, com ara que alguns empresaris descomptaven als treballadors dues mil pessetes diàries en concepte de menjar, malgrat que els alimentaven només amb arròs "perquè la carn els feia mal". El jutge també va afirmar que, en el seu recorregut pels camps de la comarca va verificar que els treballadors negres acostumaven a rebre sous de 125 pessetes per hora i, en alguns casos, de 100 pessetes per hora. La majoria d'aquests treballadors il·legals provenien de Gàmbia, Senegal, Nigèria i Camerún. Es respirava en l'ambient una certa condemna social davant aquesta manca de drets humans laborals.

En aquella època, el principal sindicat, Comissions Obreres -encapçalada pel meu amic i company, Jaume Puig-, va aconseguir la col·laboració de la Unió de Pagesos -liderada també per un històric progressista, Pep Riera-, i, amb el temps, van desactivar en gran part aquesta xacra. No va ser fàcil, però van demostrar que les organitzacions sindicals progressistes, d'una banda i una altra van ser útils socialment.

Ha plogut molt d'aquella època d'entusiasme de la Transició. Per contra el juny del 2009, essent titular de la Conselleria d'Interior Joan Saura, d'ICV  (el tant menyspreat  i ridiculitzat per les elits, i al qui van fer el llit descaradament els sindicats corporatius dels Mossos així com la casta de Convergència dins l'aparell de l'Administració), centenars de Mossos d'Esquadra van practicar una gran redada contra els tallers clandestins xinesos, L'anomenada Operació Wei. 

De seguida l'alcalde de Mataró va queixar-se, en sentir-se "traït" perquè no havia estat avisat. Com aleshores el conseller Saura era la peça "més fàcil del tripartit", tot s'hi valia. I la pregunta que molta gent del meu sindicat ens féiem era la següent: ¿Per què serà que no ha estat avisat? I molt ens temíem  i ens imaginàvem que, probablement, hi havia cert clientelisme polític que feia que es mirés cap a una altra banda davant aquest nou esclavisme laboral: en plena reconversió/extinció del tèxtil a Mataró, Suposadament i probablement, podria passar que alguns empresaris s'haguessin convertit en subcontractats per, al seu torn, utilitzar mà d'obra esclava per a les grans cadenes... No era tant deslleialtat institucional, sinó desconfiança en certa complicitat entre determinats empresaris prop d'algunes instàncies del poder local que miraven cap a una altra banda. No hi va haver la col·laboració que es va donar a l'any 1982 entre les organitzacions patronals i dels treballadors. També l'opacitat de les migracions xineses no han ajudat. Els responsables de CC.OO, tant a nivell local, com de la Federació de Catalunya de FITEQA i de l'Estat es van trobar amb representants de la patronal del tèxtil ASEGEMA: van proposar que es procedís la traçabilitat dels productes confegits, i d'aquesta manera assenyalar als culpables d'aquestes pràctiques. Però no va haver manera. Això confirmava les sospites de certa complaença per part de determinats àmbits econòmics i polítics.

Ahir ens hem assabentat que les condemnes han estat mínimes, i només per a 3 "encarregats", i, de moment, cap per als beneficiaris: ni tan sols multes per a les multinacionals catalanes, espanyoles, etc... "Ja se sap com són els xinesos", pensem. "són tan animals treballant, que per a ells és normal" "Quin mal hi ha que ens aprofitem d'aquesta condició?"

En definitiva, és el relativisme cultural elevat al cinisme més pur.
Amb aquestes pràctiques també als treballadors "nadius" també se'ls pot exprémer més, per si no hi havia prou amb les reformes laborals del PSOE i del PP que han trencat l'equilibri anterior entre les contraparts.

QUINA REFLEXIÓ EXTREURE DE L'EUROPA XENÒFOBA?

D'entrada que al sector tèxtil no li cal anar a muntar fàbriques al Tercer Món, amb mà obra molt més barata. Es pot fer des d'aquí mateix. Això ja ens ho diu SASKIA SASSEN a "la Ciutat global". La Sassen vincula estretament la globalització amb les dinàmiques urbanes, i també amb el fenomen migratori. Al 2013 va editar "Inmigrantes y ciudadanos. De las migraciones masivas a la Europa fortaleza". Madrid Siglo XXI, 

Segons Sassen, a "La Ciutat Global", cal entendre la mundialització econòmica també en les seves múltiples localitzacions (de les ciutats), i no només des del punt de vista macroeconòmic.  Aquestes ciutats estan experimentant un augment de llocs de treball escassament remunerats que no encaixen en les idees predominants sobre la mundialització. Aquesta situació contribueix a la seva invisibilitat i a la desvalorització d'aquests tipus de treballadors i tradicions laborals i a la "legitimitat" d'aquesta desvalorització:

«Las mujeres y los inmigrantes» acaban substituyendo la categoría fordista o la de salario familiar de «mujeres y niños». Una de las localizaciones de la dinámica de la mundialización es el proceso de reestructuración económica en las ciudades globales". 

El treball de la Sassen, per tant, proporciona més d'una llum sobre un fenomen que concita, sovint, els instints més primaris i sobre el que s'articulen els discursos de l'odi i l'irracionalisme. Sassen descriu com l'economia urbana ha passat de valorar les persones com a consumidores a tractar d'expulsar-les del sistema perquè sobren. En el seu proper llibre ho desenvolupa: "Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global" (Katz Editores): "La austeridad es el equivalente económico de la limpieza étnica", diu. Però, malgrat la complexitat de la situació que estem vivint, la Sassen es mostra optimista: "Tenemos que reinventar estructuras económicas para que todo vuelva a funcionar".

Diu la premsa que "part de les peces que fins al 2009 ocupaven els aparadors de les grans cadenes de distribució de moda espanyola es van confeccionar en tallers clandestins de la màfia xinesa a l'àrea de Barcelona. Ho confirma el sumari judicial de l'operació Wei, al qual ha tingut accés EL PAÍS, que detalla una complexa cadena de subcontractes. La seva última baula (els tallers il·legals) va sotmetre, almenys fins al 2009, centenars de treballadors a condicions properes a l'esclavitud. Les multinacionals feien els encàrrecs a proveïdors nacionals i els intermediaris, al final, desviaven producció als tallers clandestins.

Peces de roba d’Inditex o El Corte Inglés van acabar en tallers clandestins perquè els proveïdors van subcontractar 

El 16 de juny del 2009, els Mossos d'Esquadra van escorcollar 72 locals de confecció de roba regentats per xinesos a Mataró, bastió tradicional de la indústria tèxtil catalana. A més de les màquines de cosir i les peces, els agents van trobar "un elevat nombre d'etiquetes identificatives" de grans marques. No es tractava, com en altres batudes, de simples falsificacions. Els codis de barres van permetre seguir el rastre de les comandes fins al client final: "Grups comercials dedicats a l'activitat tèxtil, de notòria rellevància en mercats nacionals i internacionals", subratllen els informes policials del sumari del cas Wei, sobre el qual es va dictar sentència la setmana passada. Els amos de tres tallers xinesos han estat condemnats a tres anys i mig de presó per explotació laboral.

Els Mossos van trobar més de 400 persones a les petites factories clandestines. Segons relata la documentació judicial, allà treballaven: de dilluns a diumenge, sense festius i durant 15 hores; en èpoques de més feina, cosien fins a les tres del matí, dormien quatre hores i tornaven a la màquina. Allà dormien (en soterranis) i menjaven: en general, espaguetis i arròs, però en poca quantitat per por que "no treballessin gaire si estaven plens". No hi havia finestres ni higiene. Si volien sortir, havien de demanar abans permís al cap. Per tot això guanyaven uns 25 euros al dia.

363 marques relacionades

En aquestes condicions es van cosir a Mataró peces de roba per a un total de 363 marques i majoristes, apunta el sumari, entre les quals hi ha firmes que estan entre el top de la moda mundial com Desigual, Punto Roma i Cortefiel. Els investigadors destaquen l'"elevada presència d'etiquetes" als tallers de marques d'El Corte Inglés –Easy Wear, Fórmula Joven o Hipercor– i d'Inditex, com Zara, Stradivarius, Bershka, Lefties, o Pull&Bear.

MÉS INFORMACIÓ

Càstig mínim a la màfia xinesa dels tallers tèxtils de Mataró

Però ni El Corte Inglés ni Inditex (ni la resta de grans grups) contractaven directament els tallers clandestins. Així ho van fer constar a les cartes que van enviar als investigadors. Cortefiel (per citar un cas) va precisar que les empreses a les quals encarregava els lots trobats als tallers "estan sotmeses a avaluació social" i tenien signada "la seva adhesió al nostre codi de conducta".

Si les marques no en sabien res, com funcionava la maquinària? Els investigadors van aconseguir descriure amb precisió un sistema de producció piramidal, "en cascada", que al seu judici va provocar l'explotació de gairebé mig miler de treballadors xinesos a Catalunya, la majoria dels quals estaven en situació irregular.

Cascada de subcontractes

Les grans cadenes, segons relata el sumari, subcontracten línies de producció "per flexibilitzar la seva producció i adaptar-la als canvis de la demanda". El seu proveïdor és sempre una empresa espanyola, amb tots els papers en regla. Passa que les grans firmes feien "peticions molt freqüents" i exigeixen "terminis curts de lliurament". De vegades el proveïdor de tota la vida necessitava mà d'obra extra. Aquí entrava el tercer graó: el negoci xinès d'intermediaris de la confecció. Un exemple investigat pels Mossos: Intexetis, un dels proveïdors d'El Corte Inglés i Inditex, va afirmar que va contractar una altra empresa (Josmigmar) i que ella, al seu torn, va cedir "sense autorització" entre "500 i 800 unitats" a una firma xinesa: Jiaem Wang.

Un intermediari xinès repartia el joc entre els tallers i era “el gran beneficiat per l’abaratiment dels costos”

El proveïdor català contacta, en general, amb un intermediari xinès que ofereix una "aparença de legalitat" (disposa de llicència, paga impost d'activitats econòmiques). Aquest intermediari reparteix el joc entre els tallers i és "el gran beneficiat per l'abaratiment dels costos". Els Mossos van constatar una intensa connexió entre els tallers –inclòs el transport de materials tèxtils d'uns a d'altres– i van concloure que funcionen com "un complex aparell productiu". Tots estaven, a més, en polígons industrials de la mateixa ciutat (Mataró), cosa que facilitava els desplaçaments.

La "clandestinitat" dels tallers quedava "parcialment amagada" darrere de les empreses intermediàries, a les quals, al seu torn, acudeixen les grans marques. 

OPERACIÓ WEI

http://cat.elpais.com/cat/2015/12/11/economia/1449866439_022916.html

DAVID I GOLIAT

Suposo que em passa com a molta gent: sento fàstic, ràbia, cansament, ridícul.... I ara sento tristesa. Tristesa perquè el meu pare, cordovès fins al final, em repetia sempre: "Los catalanes son gente seria". M'ho he hagut de repetir manta vegades quan m'he sentit "traït" per molts dels que jo considerava companys d'aspiracions i lluites, doncs han preferit la "família" a la "classe".

Primer regalen un bonus a les CUP per tal d'enfosquir l'avenç de les esquerres mestisses que aposten per la confluència i l'acumulació de forces recuperant la reivindicació d'un referéndum pactat amb el govern central, "el dret a decidir"

Els ha sortit bé després de l'ensurt que van patir amb  BARCELONA EN COMÚ. I ara la burgesia catalana, la part més esbojarrada, postmoderna i desinhibida, tan cínica o més que l'altra, comença a demonitzar les CUP, perquè no fa de criada i no obeeix les seves ordres, de moment, només de moment...

En Romeva, fora d'hores es dedica a la literatura infantil a Sant Cugat, però amb la seva frivolitat i cinisme que molta gent està descobrint sota la seva imponent planta, ha volgut traslladar aquest gènere literari a la política. Amb un paternalisme ridícul i la seva "revolució dels somriures".

Quan la gent s'hi juga el pa de debò no pot menystenir els adversaris, ja siguin neofranquistes postmoderns neoliberals, o ja sigui recentralitzadors conservadors simplement.

La lògica del fantasiós "procés"era la següent: país desconnectat, independent, i ser un PAÍS NORMAL, on haguessin  les esquerres i les dretes corresponents ¿oi?. Això deia l'altre ex-dirigent d'ERC, que semblava que tenia una certa sensibilitat social, en Carod Rovira, un altre "xarnego" que es va posar al capdavant d'un partit independentista.

Ara les CUP també han volgut pressumir de "xarnegos" per convèncer a la gent de la reserva metropolitana perquè es passés a l'independentisme irredent i guanyar la majoria social del país. No ha pogut ser...  Però una flor no fa estiu. Tant se val si els dirigents més mediàtics també tenen orígens familiars propers fora de Catalunya, o són fills d'immigrants d'arreu de la Península Ibèrica. El seu discurs és etnicista, tant o més que les paraules que va pronunciar PAU ESGLÉSIES EL JOVE durant les eleccions autonòmiques (suposadament "plebiscitàries").

La carta de David Fernández, persona a la que se suposa un bagatge ben llunyà de la frivolitat, ha caigut, al meu entendre, en l'infantilisme més pregon. No li ha calgut anar molt lluny per fer les seves piruetes laberíntiques: simplement ha copiat el model de l'acció política abertzale en una societat encara més mestissa i siamesa que la basca: cedir una part dels vots als representants de la burgesia més cínica (CDC) per solventar la investidura d'Artur Mas, el més neoliberal dels presidents que hem tingut a Catalunya. Això ho van fer els independentistes bascos respecte al conservador Partit Nacionalista Basc, en un context de lluita armada. Ben diferent, és clar.

A la CUP l'han volgut investir com la formació més "honesta" i "conseqüent", i és admirada per això. Dins el context català no m'extranya. Però la tàctica del "xiclet" (en argot ciclista) que està fent li està fent molt de mal. 

Artur Mas de "Polònia"

Perquè, malgrat les discrepàncies, les esquerres mestisses necessiten les CUP igual que la suposada formació independentista necessita la formació mestissa d'esquerres per intentar frenar el procés de desigualtat que també s'està produint a Catalunya i a Espanya.

El llinxament de les CUP per part dels poders fàctics de la burgesia a Catalunya em produeix tristesa. Però més tristesa m'ha produït la carta de "Boabdil" Fernández, lliurant les claus de la ciutat de Granada (és una metàfora). Al rei Boabdil de Granada  ja li van dir: "Plora com una dona el que no vas saber defensar com un home". (és terminlogia masclista de l'època)

I això és el que em temo que està passant amb el procés i el vot "suspense" -negatiu o afirmatiu- d'en Mas. Si les CUP finalment voten a en Mas no serà perquè en les negociacions s'han produït avenços  per impulsar un pla de rescat social, sinó per "acolloniment", per pressió de GOLIAT. La fona de David (els 10 representants) no han pogut contra el gegant mediàtic, tribal, etc., que representa el cinisme d'ERC (que està desitjant que un pusilànime com en Jonqueras) no hagi de donar la cara i un frívol com en Romeva no s'hgi d'embrutar les mans.... quan són ben conegudes les ganes que li tenen al trilero d'Artur Mas, i la seva poca sensibilitat social.

Visto lo visto, jo hagués preferit que la CUP investís d'entrada a en Mas, ja que són de la mateixa tribu ètnica, i després negociar el "rescat social", i deixar-nos de teatre. 

Però el més trist de tot plegat per a un suposat independentisme d'esquerres (que per a mi és un oxímoron bastant flagrant si ho traduïm a sociologia i classes socials), és que veig que les CUP renuncien a exercir algun dia una hegemonia en el pla de la igualtat i manifesten clarament la seva subalternitat ideològica. Tant de titanisme verbal pseudoradical per arribar a aquest punt !!!

En Tardà declarava que no podíem despenjar la burgesia que representa CDC del procés si no s'investia a en Mas. Això quadra amb el diletantisme d'ERC, ja des de l'època de l'Heribert Barrera. I és aquest el nucli de la qüestió. Sense burgesia no hi ha avenços, necessitem sempre la supervisió i la seva hegemonia. 

La tristesa hauria de ser per a les CUP. Com la manifestació del regidor Cuéllar -CUP- de Mataró. La conclusió és lògica: en un suposat país independent, les esquerres, realment alternatives, han de ser sempre o bé "còmodament verges, pures i castes", o bé  subalternes a l'hegemonia de la burgesia, per molt disfressada que es vengui de sobiranisme, i ara descorbatada. Recordo l'anunci: "Anem lents perquè anem lluny". Doncs tot pinta que acabarà com aquella seqüència còmica del film EL MAGO DE OZ, i l'expressió del criat negre  parsimoniós "Ahorita vengo mi amo".... Anava tan lent, tan lent, però al final hi arribava, per molt que el refresc s'hagués fet malbé. Lent, però obedient. Mentrestant, el govern en funcions va gestionant qüestions no menors fent honor al seu color CDC-ERC: dreta, dreta, dreta......

Vale.

EL GRAN RECAPTE: ¿EL GRAN NEGOCI (PER ALGUNS)?

Ahir a TV3, el "professor" Merlí, tot tractant David Hume, l'autor escocès ateu, impulsor de l'emotivisme moral, tant estès en el món anglosaxó, va plantejar el tema de la caritat, en relació a la campanya del GRAN RECAPTE. (Capítol 12: minuts 3 a 5). Però no va tractar el tema més essencial: que vulgui passar per profe trencador no vol dir pas que ho sigui: TV3 és TV3!!! i el negoci és el negoci .... 

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/merli/merli-hume-capitol-12/video/5567304/

Per a i nformació actualitzada:
http://www.sinpermiso.info/textos/el-negocio-del-hambre-en-espana

Ja es va tractar aquí fa temps:

http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/01/els-buitres-carroneros-i-el-gran-recapte.html

Sobre l'assumpte dels sentiments, recordem Bertolt Brecht

TECHO PARA LA NOCHE

Me han contado que en Nueva York

en la esquina de la calle 26 con Broadway

se pone cada atardecer un hombre

durante los meses de invierno

y, pidiendo a los que pasan,

consigue un techo para que pase la noche

la gente desamparada que allí se reúne.

Con eso no cambia el mundo

no mejoran con eso las relaciones entre los seres humanos

no es ésa la forma de acortar la era de la explotación.

Pero algunos hombres tienen cama por una noche

se les abriga del viento durante toda una noche

y la nieve a ellos destinada cae en la calle.

No abandones el libro, tú que lo estás leyendo.

Algunos hombres tienen cama por una noche

se les abriga del viento durante toda una noche

y la nieve a ellos destinada cae en la calle.

Pero con eso no cambia el mundo

no mejoran con eso las relaciones entre los seres humanos

no es ésa la forma de acortar la era de la explotación.

Més aportacions

“A diferencia de la solidaridad, que es horizontal y se ejerce de igual a igual, la caridad se practica de arriba hacia abajo, humilla a quién la recibe y jamás altera ni un poquito las relaciones de poder”. Eduardo Galeano

“La caridad termina en mi casa, la solidaridad empieza en la puerta siguiente”. Charles Dickens

“Es justicia, y no caridad lo que pide el mundo”. Mary Shelley

“La solidaridad es la ternura de los pueblos”. Ernesto “Che” Guevara

“Hay algo muy bello en ver a los pobres aceptar su suerte, sufrirla como la pasión de Jesucristo. El mundo gana con su sufrimiento”. Santa Teresa de Calcuta


“Y ahora sé que este amor que has tenido por los hijos de los hombres es la caridad; por tanto, a menos que los hombres tengan caridad, no pueden heredar ese lugar que has preparado en las mansiones de tu Padre” La Biblia (Éter 12:33–34)

Com ja ho vaig tractar l'any passat, només recordaré algunes dades d'aquest "comerç" tan lucratiu per alguns

http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/01/els-buitres-carroneros-i-el-gran-recapte.html

EL NEGOCI DE LES EMPRESES DE DISTRIBUCIÓ

A través del Banc d'Aliments se'ns presenta les grans empreses de distribució, bancs i executius de grans empreses com gent altruista. Aquestes empreses distribuïdores controlen el 70% del mercat d'aliments. ¿Casualitat o interès mercantil? Ni caritat, ni casualitat. Simplement rendibilitat. NO només és qüestió de blanqueig d'imatge. Persegueixen negoci:

- Que no es produeixi una caiguda de preus degut a que els aliments no entren directament en el mercat. 

- No tenen costos en la destrucció ja sigui d'excedents o de productes al límit de la seva data de caducitat.

- S'estalvien també el transport i la retirada dels productes. I la distribució a les entitats beneficiàries de les donacions, doncs ho fa un exèrcit de voluntaris. 

- Les donacions de qualsevol tipus desgraven  un 35% en l'Impost de Societats (amb la Llei de Mecenatge del PP serà el 100%).

- A la gent pobra se l'acostuma a la beneficència, como si fos llei divina que hagi rics i pobres.

- Els Bancs d'Aliments fan minvar encara més les vendes del petit comerç en els barris amb més misèria. 

- D'una banda regalen excedents, i d'altra destrueixen els botiguers amb les marques blanques que són fruït de la sobreexplotació en origen i la que apliquen als seus propis treballadors/es 

Per si fos poc, en un bombardeig de filantropia pervers, interpel·len la ciutadania en dates ben assenyalades, com ara el Nadal, perquè participin en la Gran donació d'Aliments. Aquesta pressió mediàtica és seguida sense cap rigor informatiu, perquè els mitjans també pertanyen a bancs i transnacionals. Es produeix així un increment de les seves xifres de negoci i beneficis

Llegeixo a www.filantropofagos.com i a lamentable.org, que les grans empreses de distribució i l'organització religiosa OPUS fan negoci també amb la pobresa i les campanyes de recollida d'aliments. Vomitiu, oi?

Qui ha darrere del Banc d'Aliments? ¿Quins interessos poden haver en aquesta tasca "caritativa"? Què impulsa a bancs, grans centres de distribució d'aliments, companyies d'assegurances, transnacionals i mitjans de comunicació a unir-se en donar suport a aquesta urgent iniciativa?

En la pàgina web de l'OPUS DEI trobem alguna informació i connexions força significatives 

• El Director de FESBAL és José Antonio Busto Villa, supernumerari de l'Opus Dei.

• El president del Banc d'Aliments de Valladolid  és Jose María Zarate. supernumerari de l' Opus Dei.

• La presidenta del Banc d'Aliment de Badajoz,  Carmen de Aguirre Castellanos, és supernumerària de l'Opus Dei.

• El president del Banc de Aliments de Santander, Francisco del Pozo Blanco, és supernumerari de l'Opus Dei.

• Manuel Pérez Hernández, de 67 anys, president del Banc d'Aliments de Las Palmas de Gran Canària, és supernumerari de l'Opus Dei.

• José Antonio García García, de 73 anys presideix el Banc d'Aliments d' Albacete, és supernumerari de l'Opus Dei.

Les vinculacions del Banc d'Aliments amb l'Opus Dei no són només a través dels supernumeraris en llocs de responsabilitat. Són moltes les referències de càrrecs directius i col·laboradors del Banc d'Aliments. La pròpia ex-ministra de Sanitat, Ana Mato, també supernumerària de l'Opus, va animar al president de la FESBAL en la campanya. Funcionen com un exèrcit.

PERFIDIA (IV): FEIXISMES EN EL MARC GLOBAL DELS IMPERIALISMES CONTEMPORANIS

Quan James Ellroy narra a "PERFÍDIA" les 3 setmanes del mes de desembre  de 1941, a Los Ángeles, d'ençà el bombardeig de Pearl Harbour per part dels japonesos, exposa també la cara del feixisme dominant en segments de l'establishment nordamericà, sobretot les simpaties cap el nazisme alemany i l'antisemitisme hitlerià. La decisió d'internar milers de japonesos-nordamericans en camps de concentració és una actitud feixista, igual que l'oprovi i la vergonya (o segrest) de l'actual  camp de concentració de Guantànamo. Els països capitalistes no han fet mai fàstic als règims totalitaris si els ha interessat. Les dretes occidentals sovint han tingut una mirada "més que passiva" respecte als feixismes passats i presents. Les dretes parlamentàries europees d'entreguerres sempre han tingut una actitud complaent respecte als feixismes de l'època (Bertolt Brecht, "Cuánto cuesta el hierro"?). El propi Churchill mai no va amagar la seva simpatia que sentia per Mussolini. Els presidents d'Estats Units i els partits de la nomenclatura d'aquell país (republicans i demòcrates) tan sols de forma tardana van descobrir el perill que podien representar l'Alemanya hitleriana i sobretot el Japó imperial/feixista. El propi president Truman confessava en veu alta el que els altres deien en veu baixa: deixem que la guerra esgoti als seus protagonistes (Alemanya, Rússia, els altres països europeus) per tal d'intervenir el més tard possible i beneficiar-se després d'una posició hegemònica. L'actitud davant les dictadures feixistes de Portugal (Salazar) i Espanya (Franco) va ser d'absoluta connivència. Aquesta mateixa connivència va ser constant en la política de l'Església Catòlica, amb Pius XII.

El feixisme està de tornada en l'Oest, l'Est i en el Sud; i el seu retorn està associat al desplegament de la crisi generalitzada del capitalisme contemporani dels monopolis generalitzats. El recurs als serveis del moviment feixista per part dels centres dominants d'aquest sistema ja estàn en marxa. Aquesta crisi està tornant la ferida encara més profunda i, per tant, l'amenaça al recurs de les solucions feixistes es converteix en una amenaça ben real. Hyllary Clinton s'ha adherit a les tesis dels polítics més belicistes dels Estats Units. Pot ser la propera presidenta dels Estats Units. Aquest és el pronòstic del veterà intel·lectual i referent mundial, Samir Amín, que associa capitalisme a imperialisme i a feixisme. Aquest és un resum de les idees principals que ell exposa.

ELS FEIXISMES HISTÒRICS DE LA HISTÒRIA EUROPEA MODERNA

Aquest és el feixisme de les majors potències capitalistes desenvolupades, que aspiren a convertir-se en potències hegemòniques dominants a escala del sistema capitalista mundial, o, com a mínim, regional. El nazisme alemany i el feixisme nipó són els exemples més importants.

Alemanya es va convertir en una gran potència industrial a partir de 1870, i competidora de les potències hegemòniques de l'època (Gran Bretanya, en primer lloc, i França en segon lloc). També era competidora de la potència que aspirava a convertir-se en hegemònica (Estats Units). Alemanya fracassa amb la derrota de 1918. I és aleshores quan Hitler formula clarament el seu projecte: establir  a Europa, Rússia inclosa, (i potser més enllà) la dominació hegemònica del capitalisme dels monopolis d'aquest país. Alemanya està disposada a acceptar un compromís amb els seus principals adversaris. La perspectiva mundial que albirava era aquesta: Alemanya es quedaria amb Europa i Rússia; Japó es quedaria amb la Xina; Gran Bretanya es quedaria amb la resta d'Àsia i Àfrica, i Estats Units es quedaria amb les Amèriques. Gran Bretanya i els Estats Units no ho van acceptar; Japó, per contra, sí ho va acceptar. Des del 1895 el Japó capitalista modern aspirava a imposar el seu domini a tota l'Àsia de l'Est. El seu capitalisme nacional estava basat en unes institucions d'aparença "liberal" (un parlament -"Dieta"- escollit), però íntegrament controlats, de fet, per l'emperador i la classe aristocràtica transformada per la modernització. Però després, i de forma més desinhibida, va passar a tenir una forma més brutal, amb gestió directa de  l'Alt Comandament militar.

ELS FEIXISMES DE LES POTÈNCIES CAPITALISTES DE SEGON NIVELL
La Itàlia de Mussolini és l'exemple més clar d'aquesta categoria. S'inventen el terme "feixisme", i va ser la resposta que la dreta italiana (antigues aristocràcies, noves burgesies, classes mitjanes) va donar a la crisi dels anys vint del segle XX i al perill comunista naixent. Però ni el capitalisme italià ni el seu instrument polític, el feixisme mussolinià, tenien l'ambició de dominar Europa ni més enllà, malgrat les fantotxades del Duce rememorant l'antic imperi romà. Mussolini savia que l'estabilitat del seu sistema es basava en la seva aliança -en qualitat de soci subaltern- ja fos respecte de la Gran Bretanya -que controlava el Mediterrani-,ja fos respecte de l'Alemanya nazi. Aquesta ambivalència la va mantenir fins la vigília de la Segona Guerra Mundial.

Els feixismes de Portugal (Salazar) i Espanya (Franco) també pertanyen a aquesta categoria. Van ser dos dictadors elevats al càrrec per la dreta i l'Església Catòlica en resposta als perills liberals republicans o republicans socialitzants.  Aquests dos feixismes van ser recuperats pels Estats Units a partir del 1945: Portugal com a membre fundador de l'OTAN i Espanya acceptant la instal·lació de bases nordamericanes. Aquests dos països-sistemes es van unir al camp de les noves "democràcies" de baixa intensitat a partir de la seva integració a la Comunitat Europea, apèndix econòmic del capitalisme conservador.

ELS FEIXISMES DE LES POTÈNCIES VENÇUDES (FRANÇA I BÈLGICA)
A França, la gran burgesia va escollir Hitler "abans que al Front Popular". Aquests feixismes, associats a la derrota i a la submissió davant el desplegament de l'"Europa alemanya", es van veure obligats a abandonar el primer pla de l'escena política l'endemà de la derrota dels nazis, tot cedint el lloc als Consells de la Resistència, associant-se durant un temps als comunistes i a d'altres grups resistentes (De Gaulle, singularment), en espera de que -amb l'inici de la construcció europea, l'adhesió al pla Marshall i a l'OTAN, és a dir, la submissió consentida a l'hegemonia dels Estats Units- les dretes conservadores i la socialdemocràcia anticomunista trenquessin definitivament amb l'esquerra radical sortida de la Resistència antifeixista i potencialment anticapitalista.

ELS FEIXISMES EN LES SOCIETATS DEPENENTS DE L'EUROPA DE L'EST
Polònia, Estats Bàltics, Romania, Hongria, Iugoslàvia, Grècia, Ucraïna occidental. Són depenents, perquè es tracta de països, en aquella època de capitalismes endarrerits i per això depenents. En el període d'entreguerres, les classes dirigents reaccionàries d'aquests països s'apunten al desplegament de l'Alemanya nazi. En tota aquesta regió s'havien dibuixar dos camps a partir de 1917 (i fins i tot a partir de 1905, amb la primera revolució russa). 

D'una banda, els pro-socialistes (convertits en pro-bolxevics, populars entre grans segments camperols (que aspiraven a una reforma agrària radical ene benefici seu) i entre els medis intel·lectuals (jueus en particular), i d'altra banda, els anti-socialistes (complaents respecte als poders antidemocràtics que es movien en l'esfera de la influència feixista) en totes les classes propietàries.

El mapa polític dels conflictes entre "pro-feixistes" i "anti-feixistes" es va complicar degut, en part, al conflicte entre el xovinisme polonés (entossudit en polonitzar, mitjançant la colonització de la població, les regions de Bielorússia i ucraniana annexionades) i els pobles víctimes; i , d'altra banda, el conflicte entre els "nacionalistes" ucraïnesos, al seu torn anti-polonesos i anti-russos (perquè eren anti-socialistes), i el projecte hitlerià, que no contemplava cap estat ucranià en qualitat d'aliat subaltern, i condemnava simplement al seu poble a l'extermini.

Els conflictes que avui s'arrosseguen tenen les seves arrels en aquells feixismes locals.

LA REHABILITACIÓ DELS FEIXISMES A EUROPA
L'ensorrament dels nazis i de la Itàlia mussoliniana va obligar a les forces polítiques de dretes de l'Europa occidental a desmarcar-se d'aquells que havien estat cómplices i aliats del feixisme. Els moviments feixistes van deixar el primer pla de l'escena, però no van desaparèixer pas. A l'Alemanya occidental, en nom de la "reconciliació", el poder local i els seus patrons (Estats Units i, de manera accessòria, Gran Bretanya i França) van deixar tranquils a gairebe tots els autors de crims de guerra i de crims contra la humanitat. A França, molts representants del govern de Vichy van reaparèixer en l'escena política. A Itàlia el feixisme va guardar silenci, però sempre ha estat present en els rengles de la demcrààcia cristiana i de l'Esglèsia Catòlica. A Espanya, el compromís de la "reconciliació" imposada el 1980 per la Comunitat Europea (després UE) va prohibir el record dels crims franquistes.

L'adhesió dels partits socialistes i socialdemòcrates de l'Europa occidental i central a les campanyes anticomunistes empreses per les dretes conservadores tenen la seva part de responsabilitat en la tornada a escena posterior del feixisme. Aquests partits havien estat sempre decidits antifeixistes. Però amb la conversió d'aquests partits al social-liberalisme, la seva adhesió incondicional a la construcció europea concebuda sistemàticament per garantir l'ordre del capitalisme més conservador i la seva submissió també incondicional a l'hegemonia dels Estats Units, també a través de l'OTAN, es consolida el bloc reaccionari que reuneix les dretes clàssiques i els social-liberals. I d'aquí a la formació de les noves extremes dretes només hi ha un pas. Després d'això, la rehabilitació dels feixismes de l'Europa de l'Est s'ha dut a terme a bon ritme a partir del 1990.

ELS FEIXISMES DEL SUD. LA MODERNITZACIÓ DE LA POBRESA
La integració d'Amèrica Llatina en el capitalisme mundial del segle XIX, es basava en l'explotació dels seus camperols reduïts a l'estat de "peons" i en la seva submissió mitjançant l'exercici de les pràciques salvatges dels poders directes dels grans propietaris (Mèxic, per exemple). S'ha produït el que Samir Amín ha anomenat la "modernització de la pobresa". 

L'èxode rural accelerat, més marcat i més precoç a Amèrica Llatina que a Àsia i a Àfrica, va substituir les antigues formes de la pobresa rural per les del món contemporani de les faveles urbanes. Paral·lelament, les formes del control polític de la població també ha estat "modernitzat", mitjançant la implantació de dictadures, l'abolició de la demcrààcia electoral, la prohibició de partits i sindicats, i la creació d'uns serveis secrets "moderns", amb tècniques d'informació, detenció, tortura. etc...

Les dictadures de l'Amèrica Llatina del segle XX estan al servei del bloc reaccionari local: latifundistes, burgesies còmplices del capital forani en detriment del propi país, i a vegades, classes mitjanes beneficiàries d'aquesta forma de desenvolupament dictatorial.

A l'Àsia i a l'Àfrica es va produir igualment una forma similar de la "modernització" de la pobresa i també de la "modernització" de la violència repressiva. Les derives dels sistemes post-nasserista i post-baasista en el món àrab són dos bons exemples. I això a partir de l'era Bandung (1955-1980), protagonitzada pels primers partits de la resistència contra el colonialisme. Les revoltes que s'han donat a partir del 2011 han posat en qüestió les dictadures implicades, però no han aconseguit aplegr els tres objectius que van mobilitzar les poblacions: democratització de la societat i de la política, els avenços socials progressistes i l'afirmació de la sobirania nacional.

EL SUPORT DELS ESTATS UNITS I EUROPA A L'ISLAMISME POLITIC . L'ISLAM POLÍTIC PERTANY A LA FAMÍLIA DELS FEIXISMES DE SOCIETATS DEPENENTS.

La frustració ha donat pas a la il·lusió nostàlgica, que adopta la forma d'una "islamització" de la política i de la societat. Les potències occidentals (els EEUU i els seus aliats subalterns europeus) han fet la seva elecció: el suport preferencial als Germans Musulmans i/o a les altres organitzacions "salafistes" de l'islam polític. La raó d'aquesta elecció és ben simple: aquestes forces polítiques reaccionàires accepten inscriure l'exercici del seu poder en el neoliberalisme globalitzat (i per tant, abandonen tota perspectiva de justícia social i d'independència nacional), i aquest és l'únic objectiu que persegueixen les potències imperialistes.

L'Islam polític comparteix amb els altres feixismes, les seves dues característiques fonamentals. Primer, no qüestionen l'ordre capitalista. Segon, l'opció per formes de gestió política policial i antidemocràtica (prohibició de partits i de les organitzacions, islamització forçosa dels costums, etc.)

A l'Índia, el BJP (Bharatiya Janata Party), hinduísta, va guanyar les eleccions. És molt reaccionari i accepta inscriure's en el neoliberalisme globalitzat. Les seves pràctiques no estan gaire allunyades del que podríem etiquetar també com a feixista.

Font: EVT, setembre 2014. Samir Amín: "El retorno del fascismo en el capitalismo contemporáneo"

PERFIDIA (III): UN FANTASMA RECORRE EUROPA. ¿EL "BLANQUEIG" DEL FEIXISME?

168 anys han passat d'ençà que dos joves, Marx, de 29 anys, i Engels, de 27 anys, van redactar el seu famós Manifest Comunista. S'inspiraven en París. 168 anys després, a París, la capital de la cimera sobre el canvi climàtic, es permet la celebració de partits de futbol, però no les manifestacions per protestar contra els estats i les multinacionals que no aturen el procés que, com diu la canadenca Naomi Klein, "això ho canvia tot", tot. En la pantalla, el president Hollande, que passarà, malgrat la seva etiqueta (hauríem de dir "marca") ideològica, com el gran caniche (gos faldiller) de l'Alemanya, de Merkel, en l'esglaó de subordinació corresponent europeu de l'imperialisme nordamericà. La crisi dels refugiats de Síria ha estat un dels símptomes, afegida a la crisi econòmica i de desigualtat del continent, sobretot al sud. Els atemptats terroristes han anat sovint associats a les trames feixistes. Ara, però, ja no només són "trames" sinó que han impregnat segments importants de la població.

És cert que l'opció feixista no constitueix l'única resposta als desafiaments als que es veu confrontada la gestió política d'una societat capitalista. És només en determinades conjuntures de crisi violenta i profunda quan la solució feixista sembla ser, per al capitalisme dominant, la millor, o fins i tot l'única possible.

En aquells llibrets que es van editar durant la transició, Simón Sánchez Montero, el dirigent del PCE més estimat, juntament amb en Miquel Núñez (¿Qué es el comunismo?) venia a dir que el feixisme esdevenia una opció quan la burgesia perdia seguint les normes de la democràcia; era l'altra cara del sistema.

Durant els anys 20 i 30 els partits d'esquerra havien esdevingut alternatives de govern visibles a molts països d'Europa occidental, per via electoral. L'opció feixista de gestió de la societat capitalista es basa sempre en el rebuig categòric de la "democràcia". Els principis generals sobre els quals es basen les teories i les pràctiques de les democràcies modernes (el reconeixement de la diversitat d'opinions, el recurs a procediments electorals per extreure d'ells una majoria, la garantia dels drets de la minoria, etc.) són substituïts sempre pels valors oposats de la submissió a les exigències de la disciplina col·lectiva, de l'autoritat del cap suprem i dels caps executors.

El maquillatge al que recorren els mitjans de comunicació "moderats" (que no poden reconèixer obertament que donen suport a uns feixistes confesos) per amagar la seva adhesió a aquesta opció és "alliçonador" i també molt senzill: substitueixen el qualificatiu de "feixista" pel de "nacionalista" ucranià, de la mateixa manera que Marine Le Pen ja no és una feixista sinó una nacionalista (Le Monde dixit). Un exemple: el que ha passat a Ucraïna, amb l'anomenada "revolució taronja" (és a dir, la contrarrevolució feixista) ha estat recolzada, finançada i organitzada pels poders dels Estats anomenats democràtics d'Occident. I abans també ho van aplicar a l'exIugoslàvia.

De fet, aquests feixistes no són realment "nacionalistes" pròpiament dit, encara que així es proclamin. No són nacionalistes pequè no qüestionen pas el poder de les forces realment dominants en el món actual, el dels monopolis d'Estats Units i Europa. Aquests feixistes maquillats de "nacionalistes" són amics del govern dels Estats Units, també de la Unió Europea i de l'OTAN. El seu "nacionalisme" es redueix, per tant, a l'odi xovinista contra altres pobles veïns, que sovint són innocents i que mai no han estat rsponsables de les seves desgràcies: així tenim l'odi als rusos pels ucranians, els serbis per als croats, o els "immigrants" per a la nova extrema dreta de França, d'Àustria, de Suïssa, de Grècia, etc..

S'ha establert una aliança que vincula les principals forces polítiques dels Estats Units (els dos grans partits, republicans i demòcrates) i Europa (les dretes parlamentàries i els social-liberals) amb els feixistes de l'Est. Això constitueix un perill que no es pot subestimar pas. Hilary Clinton ja s'ha manifestat com la portaveu d'aquesta avantguarda d'aquesta aliança i s'està comportant com la gran animadora de les veus de guerra. Molt més fins i tot que Bush, que ja és dir. Hilary Clinton opta per la guerra preventiva, anant més enllà de la coneguda guerra freda, contra Rússia, mitjançant un intervencionisme encara més obert a Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia, entre d'altres països). També contra Xina, i també contra els pobles rebels d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. La cursa electoral per guanyar  la Casa Blanca sembla una fugida bèl·lica cap endavant d'aquesta falsa feminista. Si té prous suports pot marcar una altra pàgina fosca del món.

El que és novedós és aquesta aliança entre les dretes parlamentàries clàssiques i els partits social-liberals. Emmascara i no fa necessari el recurs als serveis de les dretes extremes que s'inscriuen en els moviments històrics feixistes.

Són evidents els èxits electorals de l'extrema dreta arreu d'Europa. Aquests èxits beneficien força al capitalisme existent, doncs permeten als mitjans de comunicació confondre en un mateix sac als "populistes de l'extrema dreta i als de l'extrema esquerra", i d'aquesta manera obliden que l'extrema dreta són pro-capitalistes i, per tant, possibles aliats, mentre que els de la suposada "extrema esquerra" són els únics adversaris potencials perillosos del sistema de poder del capitalisme realment existent. Sempre en el benentés que tant l'extrema dreta dels Estats Units mai no s'ha qualificat de feixista. Tant el maccarthisme ahir, els fanàtics de Tea Party i els belicistes (com la Hilary Clinton) defensen obertament les "llibertats", enteses exclusivament com les llibertats dels propietaris i dels gestors del capital dels monopolis; defensen les llibertats dels egoïsmes individualistes contra l'"Estat", sempre sospitós de cedir a les exigències dels pobres, "vagos".

Polònia. Partit "populista" Llei i Justícia: 39% dels vots i majoria absoluta dels escons.

França. Front Nacional: 25'2%

Itàlia. Lliga Nord: primer partit de "centre-dreta". (dirigents es va entrevistar amb Artur Mas, en "secret". També ERC el tenia com a model durant l'etapa Colom)

Àustria. Partit de la Llibertat: 20'5%

Holanda. Partit per la Llibertat: 13'3%

Suïssa. Partit del Poble Suís-Unió Democràtica de Centre: 29'4%

Suècia. Demòcrates Suecs (fusió de grups neonazis): 12'5% (el trecer partit més votat en 2014.

Dinamarca. Partit Popular Danès: 26'5 (el moviment polític més votat a les eleccions europees)

Finlàndia. Vertaders Finlandesos, 17'6%

Noruega. Partit del Progrés: 16'3%

(Nota: Dades de les eleccions al Parlament europeu i eleccions als parlaments nacionals: 2014 i 2015)

Alemanya. Partit Nacional-Democràtic: 1'5% (1 eurodiputat). Partit neonazi.

Grècia. Albada Daurada: 9'4% al 2014 i 7% al 2015: tercera força política del país. Partit neonazi

L'avenç de la dreta s'ha produït tot recorrent no només a les clàssiques campanyes reaccionàries, com ara les contràries a la globalització, l'arribada de nous refugiats o peticionaris d'asil i l'espectre de la "islamització" de la societat. En la base del seu èxit ha estat, sobretot, la reivindicació de polítiques, tradicionalment d'esquerra, a favor de l'Estat Social. Es tracta, però, d'un nou tipus de welfare Ja no es tracta d'un Estat assistencial universal, inclusiu i solidari, com el del passat, sinó quelcom basat en un principi diferent (que alguns estudiosos han definit com welfare nationalism), és a dir, proporcionar drets i serveis exclusivamet als membres de la comunitat nacional ja existent. A la gran aprovació rebuda en les zones rurals i de província, despoblades i sense atur, l'extrema dreta escandinava ha afegit, així, la de la classe obrera que, en una part significativa, ha cedit al xantatge de "o immigració o Estat social".

El regidor d'ICV, Esteve Martínez, contra les campanyes xenòfobes de PxC

Europa de l'Est

També en diversos països de l'Est europeu l'extrema dreta ha aconseguit reorganitzar-se, després del final dels regims prosoviètics. I han obtinguts bons resultats electorals i hi són presents en el parlament.

Bulgària: La Unió Nacional Atac

Eslovàquia: Partit Eslovac Nacional

Romania. El Partit de la Gran Romania

Alarma a Hongria

Després de l'aplicació de severes mesures d'austeritat, introduïdes pel Partit Socialista Hongarés, com a regal a les intimidacions de la Troika, i després de la greu crisi de deflació que van comportar aquelles mesures, va arribar al poder la Unió Cívica Hongaresa - Fidesz (membre del Partit Popular Europeu). Després d'haver "netejat" la magistratura i posat sota control els mitjans de comunicació, en 2012 el govern hongarés va introduir una nova Constitució amb accents fortament autoritaris. 

Per si això no fos poc, des de 2010 el Moviment per una Hongria Millor (Jobbik) s'ha convertit en el tercer partit del país (20'5% en les eleccions de 2014). A diferència de les forces presents en l'Europa occidental i escandinava, Jobbik representa el clàssic exemple -avui dominant a l'Est d'Europa- de formacions d'extrema dreta que sovintegen l'odi contra les minories (sobretot les dels Rom), l'antisemitisme i l'anticomunisme com a principals instruments de propaganda i d'acció.

La sordesa de la Unió Europea.

L'avenç de l'extrema dreta a Europa segueix essent una epidèmia molt preocupant, a la que no es pot respondre sense combatre el virus que l'ha generat, ls polítiques neoliberals tan en boga en els principals organismes europeus (Brussel·les).

Fonts:

Samir Amin, El Viejo Topo 320 /setembre 2014: "El retorno del fascismo en el capitalismo contemporáneo"

Marcello Musto. Sinpermiso, 8 novembre 2015: "Nuevos populismos y xenofobia: El amenazador avance de la extrema derecha en Europa".

A la memòria de Salvador Goya, exiliat xilè d'origen català, que vaig conèixer el 1975 en l'Escola de Sociologia de la Diputació de Barcelona, de la mà de la meva amiga i maître à penser, Sion Perejoan. Josep Tarradellas va forçar el tancament de l'escola, per incòmoda i autogestionària. Va arribar exiliat de Xile doncs era un quadre del PC Xilè. Va poder fugir del feixisme de la Junta Militar de Pinochet. Militant del PSUC. Durant el 1975 va forçar la sortida "a la llum"  del PSUC en l'Escola situada al Carrer del Carme, en les dependències que compartia amb la Biblioteca de Catalunya. Salvador Goya és mort. Va formar part dels òrgans de direcció d'ICV durant la presidència de Joan Saura. Es va retirar conreant el seu hort de Llançà

http://www.exiliorepublicano.org/salvador_goya.html

http://www.exiliorepublicano.org/monica_goya.html