OVIDI, QUI HO HAVIA DE DIR QUE ARA ET FARIEN HOMENATGES ?

Ovidi Montllor, 4 de febrer de 1942 - Alcoi. Ovidi Montllor, 10 de març de 1995 - Barcelona.

El dia que et vaig conèixer em va impressionar sobretot la teva camisa negra, i la teva cara seriosa de nen desvalgut, la teva veu potent, i sobretot la teva humilitat. La Comissió de Cultura del Grup Gimnàstic dels Lluïssos de Mataró, on jo mateix començaria a estrenar el meu activisme cívic, et va contractar per fer un concert al Foment Mataroní. No vam aconseguir les 5000 pessetes. Però no va haver problema. Vas accedir a cobrar les 3000 pessetes que vam recollir de la taquilla i la convidada a una copa de conyac al Bar del mateix Foment. Altres temps. Però a mi aquell concert em va marcar. Vas fer conya amb el teu diccionari de butxaca, i vas cantar aquella cançó que jo repetiria mantes vegades: "Mariano, pita la màquina?" de l'encarregat de la fàbrica.

Per primera vegada vaig sentir cançons amb mecànics com a protagonistes. L'Ovidi va representar per a mi l'entrada a Quico Pi de la Serra i  a Raimon. Per a un xarnego com jo, déu n'hi do.

Igual que va passar amb en Raimon, l'Ovidi va ser marginat al final de la seva vida. No encaixava. "Massa polític". Semblava que el discurs i el contingut de les cançons, estaven "fora de mercat" com ara es diu. La seva família crec que també ho va viure així. Les injustícies d'aquesta pàtria nostra tan hipòcrita. No era ben bé un cantant a l'ús; era actor. Però sobretot era un rapsoda. Potser haurà estat el que comunicava més amb la seva cara tan plàstica, semblant a la del gran Charlie Rivel. O a mi m'ho sembla.

I ara vénen els homenatges. Benvinguts siguin. Jo et reivindico perquè vas ser un home de casta. No d'aquesta que els publicitaris oportunistes  de P's han posat de moda. No, no pas d'aquesta. Sí a la que es refereix Paco Jémez, l'entrenador del Rayo Vallecano. Aquella casta dels perdedors que no s'hi resignen. Humilitat i valentia. Renegar de l'oportunisme estil Raül R., un altre ex que s'ha venut al millor postor. 

La camisa negra era tota una bandera. La humilitat per aprendre, com li vas dir a la teva filla Jana, tan seriosa com tu, a qui sempre li aconsellaves que estudiés. Doncs, estigues satisfet, perquè ho va complir. En dono fe.

El número 137 del març de 1995, a la revista "Nous horitzons", Andreu Mayayo va escriure això, en moments d'urgència i de dol:

"L'Ovidi és patrimoni de tots. De la cultura catalana, vull dir. Però és dels nostres, és clar. Dels treballadors, de la gent solidària, de la bona gent d'esquerres. L'Ovidi no perdé ni els orígens, ni la identitat, ni les ganes de viure, malgrat tot.

Les facetes artístiques de l'Ovidi eren múltiples i variades, d'una riquesa creativa envejable. la seva capacitat per a emocionar-nos era fruit del seu treball tenaç i constant, ben segur, però sobretot de la seva imatge íntegra, d'una sola peça. L'Ovidi era, per dir-ho ras i curt, autèntic".

... "Permeteu-me, finalment, un record personal. Era el gener de 1988 i la Llenyataire havia tallat d'un cop sec l'arbre de profundes arrels i de branques generoses d'en Josep Solé Barberà. Una munió de persones ompliren el carrer Pàdua per acomiadar-lo. L'Ovidi era plantat en una cantonada, discretament i tímida, amb els punys closos a les butxaques de la caçadora i els ulls plorosos. Mai he oblidat aquelles llàgrimes, que avui es confonen amb les que s'escolen dels meus ulls tot recordant el trobador més commovedor del verb i del gest de la nostra cultura cívico-política."

En aquell mateix número vaig tenir el privilegi que em publiquessin unes reflexions: "La cultura com a origen i/o la cultura com a acció", on, abusant d'uns versos de la seva cançó, "L'Escola de Ribera", finalitzava amb una frase que, encara avui és d'actualitat:

"I Catalunya era de fusta, i els pujolistes, de cartró..."

L'ESCOLA DE RIBERA
La suma era dos més dos./ El resultat era quatre./ La pregunta era Qui és?/ La resposta era Déu./ La consigna era Pàtria./ La resposta, aixecar el braç./ La classe era a les nou./ El mestre era a les deu./ El vàter era al fons./ La merda era a l'entrada./ Els amics érem tots,/ Els enemics érem tots./ Els diplomes eren grocs./ Els diplomats eren verds./ El Crist era de fusta./ Els cristians, de cartró./ Els pupitres eren bruts./ Els que sèiem érem pobres./ La regla era per la mà./ La mà era per tancar-la./ El càstig era sever./ El castigat era por./ La missa era molt sèria./ Els assistents no ho sabíem./ El capellà era vell./ Els nens tampoc no ho sabíem./ Els corredors eren llargs./ Els que corrien fugien./ El rellotge era bonic./ Les hores eren llargues./ L'ensenyança era com era./ Els ensenyats, el que som;/ ni més ni menys que el que som./ Mestres, Crist i capellà,/pupitres, companys i llibres.
Merda, infància, fe i tendresa,/ el temps, la por i l'estima,/ tot perdut per sempre.
El resultat era un./ La jugada era perfecta.

(De l'àlbum De manars i garrotades, 1977)

https://www.youtube.com/watch?v=pUIpJneuCJc