Juan Marsé. Va néixer a Barcelona el 1933. De nom Juan Faneca Roca, però després de la mort de la seva mare en el part fou adoptat per un matrimoni, de qui va prendre els cognoms, passant-se a dir Juan Marsé Carbó.
Un home de casta, i a voltes rude i lacònic. Sense deixar de ser tendre. Això es va veure divendres passat a tve2, que sembla que s'ha convertit en el canal quintacolumnista de la tele més fatxenda des de la transició. Com la illa on "exporten" Bernard Marx, un dels protagonistes dels llibres de ciència ficció més importants, "Un món feliç", d'Aldous Huxley.
L'emissió d'aquest programa, que ja es va realitzar el 2008, amb ocasió de la concessió del Premi Cervantes a Juan Marsé, ha coincidit en el temps amb la publicació de la seva biografia, per l'escriptor Josep Maria Cuenca, on reivindica l'obra de l'escriptor barcelonès: "Mientras llega la felicidad" (Anagrama). L'he posat en la llista d'espera, que desitjo que sigui ben curta.
Mai m'havia atrapat tant un programa sobre literatura. Perquè Marsé contínuament fuig de l'exhibicionisme i de la vanitat. No li agrada parlar de "feina". Tres paraules per resumir-ho: memòria, perdedors i autenticitat. Casta pura. Directe. Un obrer de la literatura, al que li costa molt d'esforç escriure i que no se'n penedeix de cobrar pel seu treball. Com quan aquella periodista li pregunta si no li fa recança de guanyar el Premi Planeta, un premi tan comercial. "Lo hace por dinero, Sr. Marsé?". La resposta és rotunda. "Absolutamente, por dinero". El Sr. Lara, potser pensava que, al igual que amb Manuel Vázquez Montalbán, en concedint-los el premi, els destenyiria del roig que representaven.
L'emissió d'aquest programa, que ja es va realitzar el 2008, amb ocasió de la concessió del Premi Cervantes a Juan Marsé, ha coincidit en el temps amb la publicació de la seva biografia, per l'escriptor Josep Maria Cuenca, on reivindica l'obra de l'escriptor barcelonès: "Mientras llega la felicidad" (Anagrama). L'he posat en la llista d'espera, que desitjo que sigui ben curta.
Mai m'havia atrapat tant un programa sobre literatura. Perquè Marsé contínuament fuig de l'exhibicionisme i de la vanitat. No li agrada parlar de "feina". Tres paraules per resumir-ho: memòria, perdedors i autenticitat. Casta pura. Directe. Un obrer de la literatura, al que li costa molt d'esforç escriure i que no se'n penedeix de cobrar pel seu treball. Com quan aquella periodista li pregunta si no li fa recança de guanyar el Premi Planeta, un premi tan comercial. "Lo hace por dinero, Sr. Marsé?". La resposta és rotunda. "Absolutamente, por dinero". El Sr. Lara, potser pensava que, al igual que amb Manuel Vázquez Montalbán, en concedint-los el premi, els destenyiria del roig que representaven.
En el programa es repassa l'època quan en Marsé, l'escriptor "obrer", és adoptat per una colla d'intel·lectuals burgesos molt intel·lectualitzats, els Barral, Gil de Biedma i Castellet, amb qui sintonitzarà, dels qui aprendrà i amb qui guardarà una relació duradora.
El salt que representarà "Últimas tardes con Teresa" no li va significar cap "endiosamiento", ni tan sols quan en algunes recensions algú pot creure que podria interpretar-se com un "ajuste de cuentas" contra la gauche divine dels progres que exhibeixen algun sentiment ètnic contra els Pijoaparte d'aquest món. El seu amic José Martí Gómez explica una anècdota força sucosa: la resposta a algú que volia buscar tres peus al gat: "Mire, yo con este libro sublimé mi deseo por follarme a una rubia con ojos azules como usted, y como era feo nunca he podido"... , Em recorda el desig fantasiós d'aquells adolescents de Rocafonda quan miràvem aquelles noies rosses del centre o de la Ciutat Jardí (d'"idioma blanco" que diria García Lorca) que, en parlant, planxaven tant les esses.
L'obra de Marsé té molt d'antropologia i d'orgull, però ell s'hi nega a representar, a simbolitzar res. Ell és ell, com un Charlot. És per això que en el fons se'n riu de les etiquetes. Ell escriu com un rescatador de la memòria, de la quotidianitat d'alguns individus concrets que enyoren algunes estones de convivència en el que el seu pare li ensenya a fer l'escalivada....
De tot el reportatge, el que em va interessar més és el fil magnètic que s'estableix entre l'avi Marsé i els seus néts. Agafats de la mà, somrient-se, la connexió de la memòria a través de la quotidianitat tan eterna com efímera. Pura emoció, pura alegria extàtica que sap que ell també ha aprofitat els moments que li ha concedit la vida, com sap que els suposats perdedors fan els diumenges prenent una cervesa, per exemple. Els de baix també tenen dret a l'hedonisme intel·ligent.
http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-erase-vez-juan-marse/3030658/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada