SALUT, RAÜL

Benvolgut Raül,

Encara que aquest bloc no tingui la dimensió mediàtica de la teva carta que ens has adreçat als "amics i amigues d'ICV", que no al companys i companyes, m'obliga, per cortesia i educació, a correspondre't, encara que m'imagino que serà com un missatge dins una ampolla. Ja saps, com la cançó de "The Police".

Entenc que t'hagi costat. I respecto profundament la teva decisió. Agraeixo també el to i la deferència que tens per la teva ja ex formació política i els seus militants, entre els que m'hi compto. Tanmateix, t'hagués agraït que ho haguessis fet un cop passat el cicle electoral, perquè la feina feta pogués revalidar-se sense interferències mediàtiques dels competidors electorals. Però com l'error també forma part de la bellesa, no t'ho retrec de manera agra. Comprenc, en part, que els que teniu pressa per a bastir una carrera professional demaneu pista d'aterratge en d'altres contrades.

Et vull agrair que em deixessis presentar el teu llibre "Desarme y desarrollo: claves para armar conciencias" (Intermón Oxfam: 2000"), que va tenir lloc a la llibreria Robafaves, en un acte més de la Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament. A més, aquell acte va tenir uns fruits molt importants per a mi, perquè em va donar l'oportunitat d'aprofundir en l'amistat d'un dels homes més savis que he conegut, en Romuald Grané. Ja t'imagines oi? quan t'empaitava per fer una xerrada a la Residencia de la Gent Gran de la Gatassa no tenies escapatòria. En aquella època tu feies gala de viure en el barri del Raval, i et senties ben orgullós de ser-ne veí davant la campanya anti-immigració promoguda per Mayor Oreja.

També t'agraeixo, Raül, que tant punt vas ser eurodiputat, tinguessis la idea de convidar alumnes de Secundària a visitar el Parlament d'Estrasburg. El meu fill hi era en aquella expedició que va organitzar en Quico Villà, professor d'Història de l'institut Alexandre Satorras, i militant d'Iniciativa. Per a ell va ser una experiència remarcable.

Com se sentia d'orgullós en Romuald quan parlava de tu i de Joan Herrera! Se'l veia cofoi. Dues persones de la pedrera d'ICV ... Recordava com a en Joan l'havia vist créixer en el barri de Sant Martí. En Romuald representà per a mi les arrels fondes i sòlides del treball continuat dels que, sentint-se perdedors, no s'han cregut mai perduts ni desorientats, doncs eren ben conscients de l'esforç que costa cada pas per millorar la condició de la gent. En Romuald simbolitzava als meus ulls, i per a d'altra gent, la voluntat ferma que tenen les famílies de mantenir-se unides, malgrat les discrepàncies i el narcisisme de les petites diferències.

És aquest el sentiment que la immensa majoria dels que hem participat en la Convenció a la que fas referència en la teva carta de comiat (Sabadell, 27 i 28 de febrer de 2015) respiràvem: que ni la dreta patriotera espanyolista, ni la dreta cínica anomenada sobiranista, no ha pogut trencar les nostres defenses ideològiques davant els tsunamis i esgotament del model polític nascut durant la transició de 1978. Fraternitat era el sentiment que sobrevolava en mig de les discussions apassionades, en un partit que les ha vist de tots colors, i era fidel a l'esperit aquell que l'Andreu Mayayo esmentava en un article molt emotiu: som el partit que se'ns coneix perquè quan acabem les reunions "recollim les cadires i escombrem la sala". Com així va ser a Sabadell.

T'agraeixo, Raül, que hagis estat fidel, en part, a l'obsessió que tenia el Guti a la feina ben feta. Ja saps que era maniàtic d'allò més en aquest aspecte. I tu has estat un dels eurodiputats més complidors i treballadors de l'Eurocambra. Et suposo informat  que alguns que semblen ser tan purs i castos, no compleixen amb les obligacions més elementals d'assistència en el seu treball. Tinc la impressió, però, que el Guti no estaria tant d'acord que un capità deixés la tropa perquè no li agrada el paisatge. Però què hi farem! No es pot tenir tot en aquesta vida. El cos et demana pista i a nosaltres els cos ens demana mestissatge, pluralitat i saber conjugar-la amb la unitat d'acció per evitar pèrdues en una societat i sentiments transversals, com és la Catalunya actual.

En una reunió recent que vam tenir a Mataró, que girava en torn a la nostra posició davant el 9-N, li vaig dir a en Joan Herrera que era un bastard. Em va mirar de forma estranya. No hi havia per menys! Perquè considero que als d'Iniciativa, tan incòmodes, precisament per ser, com la societat catalana, mestissos, i representants d'aquesta transversalitat, som considerats com els bastards pel nacionalisme més cínic. I per molt que diguem que som ferms partidaris i insubornables en el dret a decidir, mai tindrem la simpatia ni la credibilitat del tribalisme imperant. 

Enhorabona, doncs, Raül, per no haver de suportar ja la càrrega de la bastardia. De ben segur que ara als platós de TV3 encara et mimaran més que  durant l'últim període que has exercit d'ex europarlamentari d'ICV independentista. Si us plau no et rebaixis a ser un trofeu més dels ex (ex-PSUC, ex-ICV...) que exhibeix el bloc dominant en les seves vitrines de respectabilitat... Només et demano que si et presentes com a cartell electoral d'algun projecte sobiranista, o independentista, no ho facis amb aquells que han desmantellat o han donat aire a les polítiques de desigualtat. Tu ja m'entens. Bé, bon vent ara que dius que canvies de pis però no canvies de barri, encara que Sant Cugat, una de les primeres ciutats pubilles de Convergència i Unió, no sigui un lloc massa propici per a la transversalitat que ens caracteritza.

Per acabar, Raül, et vull comentar que un dels moments que més recordaré d'aquesta Convenció va ser quan el meu maître à penser, en Pep Illa, va anar directament a encaixar-li la mà a en Ricard Gomà, tot dient-li de forma ben solemne que "n'estava molt orgullós de militar en el mateix partit que ell".  No sé, són detalls que t'impacten.