Dues notícies avui han coincidit, males notícies, per cert. La mort d'Eduardo Galeano, uruguaià universal, i també Günter Grass, escriptor alemany també universal. Trajectòries diferents i confluència en gran part en la seva època adulta. Dos savis. Diuen que quan mor una llengua, una part de la humanitat desapareix. També podríem dir que quan moren dos savis de la talla de Galeano i de Grass, el món s'enfosqueix. De ben segur hi haurà gent que tornarà a il·luminar-nos i donar llum, però requerirà temps a que madurin les "luciérnagas". Mentrestant haurem de combatre les ombres tot sols, aprenent de les lliçons i guanyar la batalla a l'estultícia.
Eduardo Galeano -i d'altres autors que tenim com a referència de la nostra formació autodidacta, perquè són "coses" que no s'ensenyen i s'aprenen als instituts i, molt probablement, tampoc a les universitats-, formen part del nostre mobiliari mental. Els seus articles eren imprescindibles. Complia a la perfecció allò que Pier Paolo Pasolini, l'heterodox per excel·lència, del qual també es compleixen ara quaranta anys de la seva mort, proclamava. Pasolini assenyalava com a tasca sagrada de l'intel·lectual "donar veu als que no tenen veu".
Eduardo Galeano, a "Las Venas abiertas de América Latina" es va convertir en la meva enciclopèdia particular dels estralls del colonialisme, primer espanyol i després d'altres metròpolis. I més que consciència de classe em va fornir consciència universal de l'espècie humana, que reafirmava l'ideal comunista en el que em vaig educar. I sí, dic "comunista", perquè en la meva joventut, els comunistes del PSUC eren el millor de la meva generació. I sí, conec força bé els estralls que la "marca" comunista també ha protagonitzat. No es tracta de fer competicions sobre malvestats, però el capitalisme i la ideologia dels seus apòstols, fan empal·lidir la ideologia de la falç i el martell.
Eduardo Galeano i els seus articles han estat llum encegadora de les injustícies comeses pels depredadors del món perfumat i indolor. A "Los Nadies" reflectia amb la seva senzillesa tan treballada el contrast de la misèria moral dels imbècils sobralimentats, sobretot insensibles i menyspreadors dels altres, els més pobres. L'absurditat que fa sobresortir en el seu llibre "Espejos", entorn a les diverses modalitats de racisme i discriminació envers als altres congèneres, és antològica.
Vaig conèixer Eduardo Galeano a Mataró, a Can Xammar. Me'l van presentar uns amics d'Arenys de Mar, on ell va estar residint una temporada. Amics de CCOO i del PSUC, que venien a ser testimonis de la presentació oficial de la Coordinadora del Maresme per la pau i el Desarmament. Era el 17 de febrer de 1984, al vespre. Can Xammar era llavors una mena d'incubadora d'idees, d'iniciatives, d'associacions, des del MEM, passant per la Televisió de Mataró, i els cursos de formació democràtica a la Policia Municipal. Llocs de xerrades, conferències i trobades. Eren temps d'il·lusions i de ganes de fer moltes coses. Aquell dia es donava a conèixer la "Crida per la pau i el desarmament", que tenia varis eixos: Per la neutralitat. No a l'OTAN i les bases militars. Rebuig a l'augment de les despeses militars, i de forma urgent el rebuig al desplegaments als euromíssils.
Eduardo Galeano tenia molt bona presència, discret i observador. Venia acompanyat també d'altres uruguaians que van passar per Mataró, com ara alguns responsables mèdics de l'Hospital de Sant Jaume, que més tard es van integrar en el Frente Amplio a l'Uruguai, aleshores encara a l'oposició després d'anys de clandestinitat, i que actualment governa aquell país. El president Mujica i el seu discurs de comiat han donat la volta al món i s'han convertit en un fenomen viral.
De Günter Grass cal destacar "El timbal de llauna" ("El tambor de hojalata"). Llibre que utilitza les tècniques de realisme fantàstic, al igual que "Los hijos de la medianoche" de Salman Rusdie, intentant posar ordre en el caos posterior a la independència de l'Índia. Ambdós utilitzen la figura dels infants per exposar allò que amb la distància del temps resulta inefable. ¿Com si no expressar el fenomen nazi tan compartit de la seva família? Günter Grass es va convertir després en el crític de la deriva expansionista de la socialdemocràcia i la denúncia de la intervenció a l'Iraq, i de la prepotència alemanya envers Europa.
Vull remarcar una seqüència d'un dels personatges del llibre que protagonitza un nen amb el seu timbal, interferint una desfilada: "O imposes la teva música o hauràs de ballar la música que t'imposaran altres". Probablement estava destacant també la tasca de l'intel·lectual i també de les forces de resistència contra la barbàrie. I aquest aspecte és d'utilitat actualment contra allò que ja no se'n diu gaire, "el pensament únic". És ben curiós perquè a Espanya això ho experimentem contínuament amb els monopolis informatius: de com aquests, com bon estrategues militars, doncs formen part del conglomerat burgès i hegemònic, han trencat l'espinada de les esquerres per tal de frenar una alternativa decent per aquest país. I a Catalunya, amb el tan grapejat "procés". Aquí Mataró, probablement el bloc burgès serà el gran beneficiat, i assegurar la continuat dels neoliberals, actualment en el govern municipal; podran repetir mandat. Vivan las caenas, visca "la bandera". El "Quejío" de la Cuadra de Sevilla, caricatura o tragèdia de l'Andalusia dels señoritos també es pot traslladar a una suposada "Catalunya triomfant".Un tast de "Espejos"
INSOLENCIA
En las Olimpíadas de 1936, el país natal de Hitler fue derrotado por la selección peruana de fútbol. El árbitro que anuló tres goles peruanos, hizo todo lo que pudo, y más, para evitar ese disgusto al Führer, pero Austria perdió 4 a 2.
Al día siguiente, las autoridades olímpicas y futboleras pusieron las cosas en su sitio.
El partido fue anulado. No porque la derrota aria resultara inadmisible ante una línea de ataque que por algo se llamaba el Rodillo Negro, sino porque, según las autoridades, el público había invadido la cancha antes del fin del partido.
Perú abandonó las Olimpíadas y el país de Hitler conquistó el segundo puesto en el torneo.
Italia, la Italia de Mussolini, ganó el primer puesto.
SANGRE NEGRA
Era de cordero la sangre de las primeras transfusiones; y corría el rumor de que esa sangre hacía crecer lana en el cuerpo. En 1670, Europa prohibió las experiencias.
Mucho tiempo después, hacia 1940, las investigaciones de Charles Drew aportaron técnicas nuevas para el procesamiento y almacenamiento del plasma. En mérito a sus hallazgos, que salvaron millones de vidas durante la segunda guerra mundial, Drew fue el primer director del Banco de Sangre de la Cruz Roja en los Estados Unidos.
En 1942, una orden militar prohibió que la sangre negra se mezclara con la sangre blanca en las transfusiones.
¿Sangre negra? ¿Sangre blanca? Esto es pura estupidez, dijo Drew, y se negó a discriminar la sangre.
Él entendía del asunto: era científico y era negro.
Y entonces renunció, o fue renunciado.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada