“Pixa-pins” i “camacos”. Van ser dos vocables que la gent de les comarques més allunyades del cap i casal aplicaven als habitants "domingueros" de la metròpoli-conurbació barcelonina. Ara, la terminologia burocràtico-administrativa s’hi ha tornat i els aplica el “palabro” aquest tant cartogràfic de “la gent del territori”. Cada època té les seves pròpies pedanteries.
“Pixa-pins” i “camacos” eren expressions que reivindicaven un cert orgull de no ser de la gran ciutat, els habitants de la qual sempre s’han exhibit, a ulls dels altres, amb un cert grau de prepotència. Recollien certa sornegueria planiana (Josep Pla). Aquesta tendència va tenir expressions teatrals que a mi em van enlluernar, com ara les performances del Teatre de Guerrilla. El temps ha passat i aquelles desconcertants actuacions dels “guerrillers” s’han convertit en el pipi-caca-cul del programa “El foraster”. Esperem que no convoquem un succedani “a la catalana manera” de Fernando Esteso y la seva “Ramona”.
Davant d’això que hom anomena “el tsunami” causat per la crisi econòmica i institucional, els casos de corrupció, i, per descomptat, pel “procés” omnipresent, estem presenciant una certa expressió d’”alliberament” per part d’alguna gent de trajectòria ideològica “avorrida i monòtona”, que ha vist el moment oportú de passar-se a la moda del prêt-à-porter polític. Es parla de “nova política” davant la “vella política”. En definitiva, tot apunta a canvis generacionals dels lideratges, o a una idea perversa: que tot canvií perquè, de fet, tot quedi igual. Tot molt gattopardià.
Tinc tendència a respectar les idees i postures de la gent que es manté fidel a una trajectòria, tot i haver-les modulat amb el temps, però menyspreu profundament el transfuguisme. I molt em temo que estem davant d’una hiperinflació d’aquest fenomen. Tot emprant el símil futbolístic, els clubs-partits que històricament hem confiat en la pedrera i formem part dels modestos, estem acostumats a veure algunes figures i figuretes ser comprades a cop de talonari. I, de primeres, empràvem mots com ara “traïció”, “xaquetero”,etc. Ara, resil·lients a la força, contemplem amb un somriure sorneguer com això s’esdevé en d’altres clubs-partits en altres temps omnipotents. O com els correligionaris del cànon de l’ètica política, Julio Anguita, els de Frente Cívico de Mataró, no fan cas del seu líder espiritual en favor de la unitat, i busquen construir el seu propi xiringuito, seguint l’estela de candidatures de barri anteriors, perquè més val aprofitar la franquícia de P’s-Pillemos, que intentar posar fre al partit majoritari del bloc burgès local. O com el cas de C-i-U-TADANS, el partit- bótox de la dreta espanyola, que s’està nodrint d’altres partits instrumentals i trileros com UPyD. Però el cas més espectacular i el més vergonyós el trobem a Argentona: el súmmum de la desvergonya: l’ex cap de llista de Convergència passa a ser el cap de llista d’ERC, com en els episodis més vertiginosos de Bola de Drac Z, de Son-Goku i la seva fuuuuuussssssióóóóóóóó. Ara ja sabem el significat de “la primera volta de les plebiscitàries” famoses del 27-S !!!
Alguns tenim una certa predisposició religiosa a respectar i sacralitzar el col·lectiu polític. Considerem que representen molts esforços anònims sedimentats en moltes hores d’accions, debats, mobilitzacions. És un patrimoni que costa molt de construir. És una estructura per tal que els pobres siguin menys pobres i els rics siguin menys rics (José Luis Sampedro). És una empresa transcendent a un individu. Tenen un sentit fraternal i solidari, mentre no s’arribi al dogmatisme fanàtic. Canviar de partit, i fins tot d’ideologia, no és cap deshonor. Però fer de la política una activitat JUST IN TIME és embrutar la que, segons Aristòtil, el savi grec, és una extensió de l’amistat, la més noble expressió de l’ésser humà.
Quan en la festa de Sant Jordi he vist alguns d’aquests trànsfugues polítics exhibir el seu somriure autosuficient del que sap que en l’aposta del 24 de maig –Eleccions locals- tenen un número guanyador, he pensat que quan ens queixem d’un país corrupte, d’un país de capitalisme d’amiguets, ens hauríem també de plantar davant del mirall per contemplar el nostre “envilecido” rostre de Dorian Gray particular.
En definitiva, tot aquest circumloqui per dir que, mentre la política es consideri el bosc on podem buidar la nostra bufeta i pixar-nos-hi, poc marc rupturista podrem inaugurar. El que és sa en un lloc és pervers en l’altre.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada