El candidat Aznar, a la presidència del Govern espanyol, va visitar Mataró. Va venir amb Aleix (Alejo) Vidal Quadras, i va anar a visitar Rocafonda. Els índex d'immigració no eren alts. Però van venir precisament a Rocafonda perquè allí hi havia un nucli de joves, que venien de l'extrema dreta, i s'estaven reciclant cap al PP. Provenien d'un col·legi religiós força conegut, aglutinats per un també jove Joan López, activista infatigable, ara figura i tertulià de Ciutadans. Aleshores Vidal Quadras va venir a Rocafonda perquè l'interessava fer forat mitjançant el lerrouxisme, doncs aquest sempre ha donat bons rèdits electorals.
La lluita de classes, com l'estratègia militar, té un eix: fragmentar l'enemic. Molt abans que la jugada mestra de CiU, amb el "procés", per dividir les forces que podrien lluitar contra les retallades, ja ho va fer el PP, dècades anteriors. I Vidal Quadras, home intel·ligent, físic de professió, i d'extrema dreta (ara a VOX), sabia que per aquesta escletxa podria pescar i fer visible un Partit Popular entre les classes populars.
El PP n'és conscient que les societats són complexes, i actualment, cosmopolites. I sap també que no hi ha com una bona guerra per cohesionar. Així ho va fer la Dictadura militar argentina amb les Malvines, així ho va fer Margaret Thatcher quan tenia molt difícil la reelecció. No hi ha com un enemic extern. I, com la memòria és curta i no ens en recordem de les neteges ètniques que José María Mendiluce va denunciar, al mateix cor d'Europa. Amb una Alemanya que llençava la pedra i amagava la mà. Ara el PP ha brandat la neteja com a principal arma del seu argumentari. Escrúpols ni vergonya tenen. La frivolitat de com es refereix a pogroms és insultant. El Partit Popular local també intenta emular l'alcalde de Badalona. Per molt que esgrimeixin l'argument del bonisme, sempre fan tuf a neofeixisme-neoliberal.
La lluita de classes, com l'estratègia militar, té un eix: fragmentar l'enemic. Molt abans que la jugada mestra de CiU, amb el "procés", per dividir les forces que podrien lluitar contra les retallades, ja ho va fer el PP, dècades anteriors. I Vidal Quadras, home intel·ligent, físic de professió, i d'extrema dreta (ara a VOX), sabia que per aquesta escletxa podria pescar i fer visible un Partit Popular entre les classes populars.
El PP n'és conscient que les societats són complexes, i actualment, cosmopolites. I sap també que no hi ha com una bona guerra per cohesionar. Així ho va fer la Dictadura militar argentina amb les Malvines, així ho va fer Margaret Thatcher quan tenia molt difícil la reelecció. No hi ha com un enemic extern. I, com la memòria és curta i no ens en recordem de les neteges ètniques que José María Mendiluce va denunciar, al mateix cor d'Europa. Amb una Alemanya que llençava la pedra i amagava la mà. Ara el PP ha brandat la neteja com a principal arma del seu argumentari. Escrúpols ni vergonya tenen. La frivolitat de com es refereix a pogroms és insultant. El Partit Popular local també intenta emular l'alcalde de Badalona. Per molt que esgrimeixin l'argument del bonisme, sempre fan tuf a neofeixisme-neoliberal.
Contràriament al que diu el nen mimat de la dreta espanyola, en Ribera, de C's, la gent gran té un gran atractiu per a la gent jove. Stéphane Hessel, nonagenari francès, va ser qui va encunyar el nom dels "indignats", José Saramago, José Luis Sampedro, el venerat Mandela, l'octogenària Susan George, d'ATTAC, impulsora de la resistència al Tractat del Lliure Comerç amb els EEUU, l'ex president Mujica, l'historiador Josep Fontana, etc.. L'exemple: els joves volen vides que donin exemple, estan delerosos de referents que no siguin trepes, que hagin estat resilients, que no tinguin al·licients per caure en la frivolitat.
Davant de l'estupidesa, la irresponsabilitat de la temptació xenòfoba de la neteja ètnica i la seva relació amb les societats complexes, mestisses i cosmopolites, m'agradaria reivindicar l'esforç i el treball de dues veteranes, una en el camp de la demografia i l'altra, en el de la sociologia: Anna Cabré i Pla, i l'altra la neerlandesa-argentina-nordamericana, Sassia Sasken, parella d'un altre il·lustre Richard Sennett. Anna Cabré ens aporta el coneixement dels moviments migratoris amb una perspectiva de llarg recorregut, i la Sasken ens aporta la constatació de que les fronteres no es troben entre els països sinó al bell mig de les ciutats, d'unes noranta ciutats arreu del món que configuren la xarxa humana del planeta, i interconnectades entre elles.
Davant de l'estupidesa, la irresponsabilitat de la temptació xenòfoba de la neteja ètnica i la seva relació amb les societats complexes, mestisses i cosmopolites, m'agradaria reivindicar l'esforç i el treball de dues veteranes, una en el camp de la demografia i l'altra, en el de la sociologia: Anna Cabré i Pla, i l'altra la neerlandesa-argentina-nordamericana, Sassia Sasken, parella d'un altre il·lustre Richard Sennett. Anna Cabré ens aporta el coneixement dels moviments migratoris amb una perspectiva de llarg recorregut, i la Sasken ens aporta la constatació de que les fronteres no es troben entre els països sinó al bell mig de les ciutats, d'unes noranta ciutats arreu del món que configuren la xarxa humana del planeta, i interconnectades entre elles.
ANNA CABRÉ i PLÀ, demògrafa, nascuda l'any 1943. És una de les persones que sempre m'escolto, que m'emociona quan parla, amb el seu estil directe i documentat. Sempre em recorda allò que deia Regis Débray, el biògraf del Ché: els revolucionaris es formen a les biblioteques, en els llibres. Els "nou" líders es formen o s'han format seguint el format dels reality televisiu. I és per això que tenen tendència a dir tantes estupideses. En una entrevista realitzada ara fa gairebé catorze anys, al setembre del 2001, Anna Cabré exposava el següent:
"La població de
Catalunya, demogràficament parlant, té dos grans components migratoris: el
corrent migratori dels francesos dels segles XVI i XVII i el corrent migratori
espanyol dels segles XIX i XX. Catalunya, durant els segles XVI i XVII, va
rebre una immigració francesa d'una envergadura equivalent, en termes relatius,
al que ha estat l'emigració dels altres llocs d'Espanya al segle XX. Per tant,
qui no és descendent dels andalusos, aragonesos, murcians del segle XX, és
descendent dels francesos dels segles XVI al XVII. I és mèrit de Catalunya
haver sabut construir i mantenir una societat cohesionada amb uns elements
migratoris tan importants. Comences a gratar en l'arbre genealògic de qualsevol
família de soca-rel ben catalana i li surten francesos per les quatre bandes.
La immigració, aquí, no és res de nou. I em sembla bastant patètic que amb una
història com la nostra ara ens posem a veure la immigració com una cosa mai
vista, el gran repte del futur. Si nosaltres estem fets d'onades migratòries
successives! Hi ha una manca de memòria històrica tremenda.
No obstant això, segons l'últim baròmetre d'opinió de la Generalitat, gairebé
la meitat dels catalans creu que el nombre d'immigrants és
"excessiu". I la immigració se situa com el segon problema de Catalunya,
per sota de l'atur i els problemes econòmics.
Però immigració és tothom que ha entrat a Barcelona sense haver-hi nascut: és
el meu avi que venia del Priorat, són els aragonesos de principi de segle, els
andalusos dels anys seixanta... Són tots. I en aquest sentit, no entren més
immigrants ara que abans, n'entren menys. Que aquesta immigració que rep ara
sigui d'unes característiques diferents perquè és estrangera, d'acord. Però no
s'ha de mitificar, perquè la immigració d'abans tampoc era d'una gran afinitat.
La immigració estrangera d'avui dia viu en condicions menys diferenciades que
molts dels immigrants que arribaven pels anys quaranta i que vivien en
barraques a Montjuïc i altres llocs. I que eren ben diferenciats, tot i que
després, amb el temps, han deixat de ser-ho. Però fins i tot la immigració dels
rurals catalans que arribaven a Barcelona a final del segle XIX i principi del
XX era socialment molt diferent de la població que vivia a Barcelona. És falsa
aquesta idea que ara ens arriben uns migrants molt diferents i difícils
d'integrar, i abans tot eren flors i violes. La immigració sempre ha estat
conflictiva. I el fet que la gran onada immigratòria, la més recent, que va
començar als anys quaranta, es va disparar als cinquanta i va durar fins al 75,
es produís en un període en què no hi havia llibertat d'expressió, segurament
va minimitzar les reaccions. Però pensar que la immigració que va haver-hi des
del 1950 fins al 1975 a Catalunya no creava cap problema ni hi havia cap
diferència és molt distint."
Anna Cabré va encunyar el que després es va popularitzar com "El sistema
català de reproducció" . Segons Cabré, aquest "és un sistema que té la immigració com a component endogen.
No és que la immigració arribi accidentalment, sinó que és un sistema que
compta sistemàticament amb l'arribada d'immigrants. En aquest sistema, una part
dels habitants són descendents dels anteriors i l'altra part és immigrada. I
aquesta part immigrada ocupa uns llocs ben determinats en l'escala social i
laboral, fent de complement, no de substitució, de la població autòctona. Doncs
bé, aquest sistema català de reproducció ha esdevingut el sistema preponderant,
universal, a tots els països rics sense excepció. Actualment no hi ha cap país
desenvolupat que no tingui un component immigratori important. I aquest sistema
que primer vaig començar anomenant "sistema català de reproducció" i
que ara en dic "sistema complex de reproducció" -complex en el sentit
que és un binomi: té una part que és la reproducció biològica i una altra que
és la que jo anomeno "reproducció immigratòria", perquè ja es compta
que a cada generació vindrà gent de fora-, últimament he començat a
pensar que potser seria més acurat dir-ne "sistema urbà de
reproducció".
Perquè aquest ha estat el sistema que han tingut totes les ciutats dignes d'aquest nom. És difícil imaginar-se una ciutat que no tingui immigració, una ciutat on no arribi mai ningú nou, una ciutat on generació rere generació els habitants siguin els fills dels anteriors sense aportacions exteriors. Això no seria una ciutat, seria un poble gran. Crec que els països desenvolupats, rics, que tenen una especialització de qualitat, i, per què no, també de poder, en la distribució mundial de l'activitat i la riquesa, tenen la immigració com a part endògena del seu sistema de reproducció, de la mateixa manera que des de sempre, des de l'antiguitat, totes les ciutats del món tenien i tenen la immigració com a component essencial."
Segons la demògrafa, el de Catalunya, doncs, ha estat un model molt avançat en el temps: "Com que és un país que es va industrialitzar molt abans que altres, va experimentar una sèrie de transformacions. La fecunditat, per exemple, va baixar molt abans que a la resta d'Espanya, i ho va fer perquè les famílies van adquirir un comportament modern en el qual la promoció social pròpia i dels fills era vista no sols com una possibilitat, sinó com una obligació. Catalunya va iniciar uns comportaments i uns canvis de valors que finalment han estat adoptats, com aquell qui diu, a tot arreu. Cap a 1850, les diferències demogràfiques entre Catalunya i Espanya no eren gaire grans. Avui dia, tampoc no són significatives. Però si anem cap als anys 1930-1940, aquestes diferències eren molt importants. Què vol dir? Que Catalunya ha precedit un canvi que després també s'ha donat a la resta d'Espanya. En això ha estat precursora"
Quan, en aquella data, el 2001, se li va preguntar -Què opinava de l'establiment de quotes per regular
l'entrada d'immigrants?- va respondre el següent:
"Home, algun sistema de selecció d'immigrants ha d'haver-hi. No sóc especialista en aquest tema, però em sembla que una quota rígida no té gaire sentit perquè les demandes del mercat de treball són molt variables. Una quota tant pot ser excessiva en un moment de recessió econòmica com totalment insuficient en un moment d'expansió, que és el que ha passat ara. De què serveix tenir una quota de 20.000 o de 30.000 immigrants si el mercat de treball n'absorbeix 100.000 l'any o més? Però no sé com s'hauria de fer. Aquí, com diu Antonio Izquierdo, que és un especialista, hem creat un sistema d'immigració basat en la irregularitat. És un sistema impracticable, amb unes quotes excessivament baixes i uns períodes de regularització llarguíssims, en el qual l'única forma d'accedir al país és irregularment: entrant-hi com a turista, passant a una pastera o treballant de forma irregular... Fins i tot per a la regularització per arrelament calen una sèrie d'anys. O sigui, que s'admet que, després d'haver estat una sèrie d'anys al país com a irregular, com a premi a haver sobreviscut en aquesta situació finalment seràs regular. Tenim un sistema que fa servir la irregularitat com a part de l'element de regularització. No em sembla el més ideal. Fins i tot arribem a la paradoxa que, com que sempre s'ha de resoldre la regularització dels irregulars, els que volen venir regularment, passant pels consolats, mai no tenen la prioritat. Així que a l'últim veuen que l'única forma de venir no és intentar fer-ho de manera regular, sinó ser irregular i regularitzar-se després si poden".
"Home, algun sistema de selecció d'immigrants ha d'haver-hi. No sóc especialista en aquest tema, però em sembla que una quota rígida no té gaire sentit perquè les demandes del mercat de treball són molt variables. Una quota tant pot ser excessiva en un moment de recessió econòmica com totalment insuficient en un moment d'expansió, que és el que ha passat ara. De què serveix tenir una quota de 20.000 o de 30.000 immigrants si el mercat de treball n'absorbeix 100.000 l'any o més? Però no sé com s'hauria de fer. Aquí, com diu Antonio Izquierdo, que és un especialista, hem creat un sistema d'immigració basat en la irregularitat. És un sistema impracticable, amb unes quotes excessivament baixes i uns períodes de regularització llarguíssims, en el qual l'única forma d'accedir al país és irregularment: entrant-hi com a turista, passant a una pastera o treballant de forma irregular... Fins i tot per a la regularització per arrelament calen una sèrie d'anys. O sigui, que s'admet que, després d'haver estat una sèrie d'anys al país com a irregular, com a premi a haver sobreviscut en aquesta situació finalment seràs regular. Tenim un sistema que fa servir la irregularitat com a part de l'element de regularització. No em sembla el més ideal. Fins i tot arribem a la paradoxa que, com que sempre s'ha de resoldre la regularització dels irregulars, els que volen venir regularment, passant pels consolats, mai no tenen la prioritat. Així que a l'últim veuen que l'única forma de venir no és intentar fer-ho de manera regular, sinó ser irregular i regularitzar-se després si poden".
Davant dels episodis luctuosos que recentment han colpit la consciència humanitària, l'Anna Cabré ja ens advertia:
"La Mediterrània sempre ha estat un àmbit d'interrelació important. Actualment, amb les migracions del Sud cap al Nord, potser és més evident que en un passat recent. Però ni tota l'emigració de l'Àfrica del Nord va cap als països mediterranis -es dirigeixen molt més cap al Nord- ni tota la immigració que ens arriba a nosaltres és d'aquest àmbit, sinó que també prové d'Amèrica Llatina, d'Àsia i d'altres zones. El que sí que és interessant és que en aquests moments es presenta la Mediterrània com una de les grans fronteres demogràfiques mundials, juntament amb la dels Estats Units i Mèxic. Això és cert pel que fa a la diferència de nivell de vida. La Mediterrània, com la frontera dels Estats Units, és una de les grans fronteres geopolítiques, socioeconòmiques, del món. I precisament per això, perquè separen diferències de nivell de vida, d'oportunitats, són un àmbit de relació molt intensa. Però penso que ara ja es té una visió d'aquest àmbit mediterrani més contrastada en l'aspecte demogràfic del que realment és.
"La Mediterrània sempre ha estat un àmbit d'interrelació important. Actualment, amb les migracions del Sud cap al Nord, potser és més evident que en un passat recent. Però ni tota l'emigració de l'Àfrica del Nord va cap als països mediterranis -es dirigeixen molt més cap al Nord- ni tota la immigració que ens arriba a nosaltres és d'aquest àmbit, sinó que també prové d'Amèrica Llatina, d'Àsia i d'altres zones. El que sí que és interessant és que en aquests moments es presenta la Mediterrània com una de les grans fronteres demogràfiques mundials, juntament amb la dels Estats Units i Mèxic. Això és cert pel que fa a la diferència de nivell de vida. La Mediterrània, com la frontera dels Estats Units, és una de les grans fronteres geopolítiques, socioeconòmiques, del món. I precisament per això, perquè separen diferències de nivell de vida, d'oportunitats, són un àmbit de relació molt intensa. Però penso que ara ja es té una visió d'aquest àmbit mediterrani més contrastada en l'aspecte demogràfic del que realment és.
Encara hi ha la visió que nosaltres tenim una fecunditat molt
baixa, cosa que és certa, i que l'Àfrica del Nord té una fecunditat molt alta,
cosa que ja no és certa. A hores d'ara, el Marroc té una fecunditat semblant de
la que teníem nosaltres l'any 1975. I les ciutats marroquines estan en un
nivell de fecunditat de prop de dos fills per dona, amb la particularitat que
aquests nivells, que ja són considerablement baixos respecte al que eren, estan
baixant. I, en canvi, els nostres, que són molt baixos, estan pujant. Si
s'observen les previsions de Nacions Unides, que es renoven cada dos anys, per
a l'Àfrica del Nord a l'horitzó 2025, es veu que, a cada revisió, baixen
diversos milions d'habitants."
SASKIA SASSEN, una mica més jove que l'Anna Cabré (1949), va ser especialista en planejament urbà. És sociòloga i en la obra que l'ha fet mundialment famosa, "la Ciutat global", del 1991 i revisada el 2001, vincula estretament la globalització amb les dinàmiques urbanes, i també amb el fenomen migratori. Al 2013 va editar "Inmigrantes y ciudadanos. De las migraciones masivas a la Europa fortaleza". Madrid: Siglo XXI, Segons Sassen, a "La Ciutat Global", cal entendre la mundialització econòmica també en les seves múltiples localitzacions (de les ciutats), i no només des del punt de vista macroeconòmic. A més, és necessari tenir en compte que moltes d'aquestes ciutats experimenten una situació en les que una majoria dels treballadors residents són actualment immigrants i dones, i sovint dones de color. Aquestes ciutats estan experimentant un augment de llocs de treball escassament remunerats que no encaixen en les idees predominants sobre la mundialització. Aqeusta situació contribueix a la seva invisibilitat i a la desvalorització d'aqeusts tipus de treballadors i tradicions laborals i a la "legitimitat" d'aquesta desvalorització:
«Las mujeres y los inmigrantes» acaban substituyendo la
categoría fordista o la de salario familiar de «mujeres y niños». Una de las
localizaciones de la dinámica de la mundialización es el proceso de
reestructuración económica en las ciudades globales. La polarización
socioeconómica acompañante ha propiciado un gran aumento de la demanda de
trabajadores con salarios bajos y de puestos de trabajo que ofrecen pocas
posibilidades de avance profesional, en medio de una explosión de riqueza y
poder concentrados en esas ciudades, es decir, en unas condiciones en las que
hay un visible aumento de los empleos muy bien remunerados y del espacio urbano
de alto precio. «Las mujeres y los inmigrantes» surgen como la oferta laboral
que facilita la imposición de salarios bajos y desamparo en unas condiciones de
intensa demanda de esa clase de trabajadores y la localización de dichos
puestos de trabajo en sectores con un gran crecimiento. Se trata de una ruptura
del nexo histórico que habría brindado oportunidades mejores a los trabajadores
y que legitima dicha ruptura desde el punto de vista cultural. Otra
localización que raras veces se relaciona con la mundialización, el paso al
sector no estructurado de la economía, reintroduce la comunidad y el hogar como
importante espacio económico en las ciudades globales. En esas condiciones
considero dicho paso al sector no estructurado de la economía como el
equivalente de bajo costo –y con frecuencia feminizado– de la desreglamentación
en la cima del sistema. Como en el caso de la desreglamentación (por ejemplo,
la financiera), el paso al sector no estructurado de la economía aporta
flexibilidad, reduce las «cargas» de la reglamentación y los costos, en
particular los laborales. Podemos considerar que el paso al sector no estructurado
de la economía en las ciudades más importantes de los países muy desarrollados
–ya se trate de Nueva York, Londres, París, Barcelona o Berlín– representa la
degradación de una diversidad de actividades para las que hay una demanda
efectiva en dichas ciudades, pero también una devaluación y una competencia
enorme, en vista de que los costos de entrada son bajos y hay pocas modalidades
de empleo substitutivo"
El tancament de fronteres, d'altra banda, impedeix una mobilitat dels immigrants extra-europeus. La immigració és un procés altament diferenciat amb dues pautes principals: l'assentament definitiu i la migració circular. El tancament de fronteres incrementa el primer i dificulta el segon. ¿Per què aquesta migració circular, d'anada i tornada, no configura una política? -es demana Sassen- Hi ha moltes persones que volen completar els recursos familiars i estan disposades a una migració oreneta. En coherència amb això, Saskia Sassen proposa una nova política on es contempli la integració d'immigrants i refugiats, tot garantint la diversitat cultural i religiosa, una pluralitat que, d'altra banda, forma part de la nostra societat civil. I per assolir aquesta integració li sembla més útil donar carta de naturalesa a l'associacionisme dels immigrants i a l'expressió pública de la seva cultura que, com en el cas de la tradició francesa, fer discursos sobre els imperatius d'una nacionalitat racional abstracta que inclogui als immigrants, desconeixent que els subjectes principals de la integració, el treball, els sindicats i l'escola, mostren una incapacitat manifesta per a assolir-la.
El treball de la Sassen, per tant, proporciona més d'una llum sobre un fenomen que concita, sovint, els instints més primaris i sobre el que s'articulen els discursos de l'odi i l'irracionalisme. Sassen descriu com l'economia urbana ha passat de valorar les persones com a consumidores a tractar d'expulsar-les del sistema perquè sobren. En el seu proper llibre ho desenvolupa: "Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global" (Katz Editores): "La austeridad es el equivalente económico de la limpieza étnica", diu. Però, malgrat la complexitat de la situació que estem vivint, la Sassen es mostra optimista: "Tenemos que reinventar estructuras económicas para que todo vuelva a funcionar".
http://cadenaser.com/programa/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada