Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, ex secretari general del PSUC, insistia sovint en la necessitat de fer pedagogia de que el marc europeu era un hàbitat primordial per a l'acció i millora de les condicions de vida dels ciutadans. EL GUTI era conegut, a banda de no portar corbata i inaugurar una postura estètica elegant i rigorosa, per ser un dels europarlamentaris més complidors. La seva ètica del treball era proverbial.
ERNEST URTASUN, ex col·laborador de l'anterior i actual europarlamentar d’ICV-EUiA, segueix l'estela: rigor en el treball i tasca efectiva. Urtasun no es dedica a regalar sèries de televisió als monarques espanyols, com els qui ja sabem, sinó que ja va tenint una fama i prestigi com a europarlamentari influent per la seva feina en sectors estratègics de la Cambra d'Estrasburg.
Els que sentim l'orgull i el privilegi de ser d'ICV, no només per la seva història, sinó també pel seu actiu de persones, veiem en Ernest Urtasun els fruits d'una lluita organitzada i seriosa. També expressa un estil de fer política a favor dels interessos dels ciutadans d'infanteria.
Ernest Urtasun va ser ahir a Mataró, 7 de maig. Va ser al Centre Cívic de Peramàs-Esmandies, convidat per l'associació ENDAVANT EUROPA, un conjunt de persones d'orígens ideològics i polítics transversals que està fent una tasca de divulgació del que es fa i es desfà a Estrasburg i Brussel·les. En Ramon Salicrú es va encarregar de presentar l'acte i explicar la tasca de l'esmentada associació. També hi era Teresa Carreras, conductora d'un programa a Mataró ràdio al respecte.
Va presentar a l'Ernest Urtasun en J. Martí. Va dir literalment que Urtasun era l'europarlamentari millor preparat, no pas per regalar les oïdes a gent d'ICV presents en l'acte, sinó perquè, a banda dels
seus coneixements d'economia també era diplomàtic. I, sobretot pels èxits assolits en la Cambra en l'any escaig que hi porta allí, com a membre del grup VERDS/ALE. L’Ernest Urtasun, no es podia creure aquesta presentació tan inusual venint d’una associació apartidista. En Martí va dir que pocs europarlamentaris han aconseguit portar una iniciativa al Ple del Parlament, concretament sobre el Banc Europeu d'Inversions i haver obtingut una votació favorable a investigar l'estafa del cas CASTOR, de l'oligarca FLORENTINO PÉREZ, més conegut per ser president del Reial Madrid. De moment ha costat a les arques de l'Estat uns 1.300 milions d'euros; durant 30 anys els consumidors ho pagarem a través del rebut de la corrent. Hi ha força indicis de clàusules
secretes fraudulentes.
El que va dir en Martí es va verificar amb escreix quan va intervenir l'Urtasun. Va ser la seva una exposició clara i sintètica. D'entrada, Ernest Urtasun va referir-se a la crisi amb una afirmació rotunda, que encapçala aquest article: Enfront la crisi ens cal més Europa. La Unió Europea està avui dominada pels partits de dretes; la política de retallades obeeix a una hegemonia de dretes, i ens cal ser conscients que cal revertir aquesta tendència. Els actuals dirigents europeus estan entestats en negar un altre relat, alternatiu, més democràtic. Però, amb la contundència que em recordava el Guti, Urtasun va afirmar que la Unió Europea és més necessària que mai. Que la Unió Europea necessita més inversió i no pas més retallades. Va recordar que el grup que ell representa va proposar dedicar un 2% del pressupost de la UE a un pla d'inversió, un pla de xoc per estimular la indústria i l'economia verda, sobretot pel que fa al foment de les indústries i energies netes. I això no s'ha produït.
Va recordar que fa tot just un any tota Europa, i especialment, Espanya i els països del Sud, estaven patint com mai l'efecte de les retallades. I ara, el Sr. Rajoy ens està venent que la crisi s'ha acabat.... A banda de ser escandalós, no obeeix a la veritat, sinó més aviat, a una deformació de la realitat. Perquè la millora de les xifres macroeconòmiques (que no pas de la vida de la gent) no són fruit de la gestió del govern espanyol conservador, sinó a factors aliens: primer, la caiguda dràstica dels preus dels combustibles; segon, de la decisió del Banc Central Europeu d'inundar d'euros i abaixar el preu del diner per als Estats, de tal manera que Espanya i d'altres països ara cobren interessos quan "compren" deute a un cert termini. De tota manera, els grans beneficiaris han estat els bancs i no pas la ciutadania. D'aquesta política del BCE d'"imprimir bitllets n’han sortit beneficiats els lobbies especulatius. A continuació, Urtasun va enunciar els tres eixos o les 3 eines que la Unió Europea hauria de posar en marxa si volem una Europa més social i solidària:
PRIMER:UN PLA D'INVERSIONS AMBICIÓS A ESCALA EUROPEA
Si bé és cert que el Sr. Junker (ja sabeu, aquell president de Luxemburg i la seva indecència política de corrupteles i evasió fiscal), va presentar a bombo i plateret un suposat pla de xoc de 300.000 milions d'euros. Aquest pla era tímid però en la bona direcció. Tanmateix, un cop llegida "la lletra petita", es va quedar encongit a una caricatura, doncs, de fet, només eren 20.000 milions d'euros, una xifra simbòlica per garantir les possibles i futuribles inversions privades. L'anomenat Pla Junker, pels grups verds i d'esquerres es quedava curt, un cop desemmascarada l'operació maquillatge de l'oligarquia que actualment governa l'U.E. Aquest programa és absolutament insuficient i amb unes xifres ridícules.
Si bé és cert que el Sr. Junker (ja sabeu, aquell president de Luxemburg i la seva indecència política de corrupteles i evasió fiscal), va presentar a bombo i plateret un suposat pla de xoc de 300.000 milions d'euros. Aquest pla era tímid però en la bona direcció. Tanmateix, un cop llegida "la lletra petita", es va quedar encongit a una caricatura, doncs, de fet, només eren 20.000 milions d'euros, una xifra simbòlica per garantir les possibles i futuribles inversions privades. L'anomenat Pla Junker, pels grups verds i d'esquerres es quedava curt, un cop desemmascarada l'operació maquillatge de l'oligarquia que actualment governa l'U.E. Aquest programa és absolutament insuficient i amb unes xifres ridícules.
SEGON: L'HARMONITZACIÓ FISCAL
Per tal que hi hagi redistribució de la riquesa ens cal un sistema just d'impostos. I les grans multinacionals, com ara Google, Amazon, i en general les grans corporacions, s'aprofiten d'aquesta competència i dúmping fiscal que els diversos països europeus practiquen uns contra els altres: Irlanda, Luxemburg.... I va posar un exemple, Google o Amazon haurien de pagar el 33 % al fisc espanyol. Doncs bé, a través de despatxos d'advocats i experts fiscals posen en marxa enginyeria financera, i fan veure que tot ho facturen a través d'Irlanda o Luxemburg, o Holanda, I només tributen el 2%. Això és insostenible. Amb el volum de les quantitats no tributades es podrien compensar de bon tros les necessitats socials.
Per tal que hi hagi redistribució de la riquesa ens cal un sistema just d'impostos. I les grans multinacionals, com ara Google, Amazon, i en general les grans corporacions, s'aprofiten d'aquesta competència i dúmping fiscal que els diversos països europeus practiquen uns contra els altres: Irlanda, Luxemburg.... I va posar un exemple, Google o Amazon haurien de pagar el 33 % al fisc espanyol. Doncs bé, a través de despatxos d'advocats i experts fiscals posen en marxa enginyeria financera, i fan veure que tot ho facturen a través d'Irlanda o Luxemburg, o Holanda, I només tributen el 2%. Això és insostenible. Amb el volum de les quantitats no tributades es podrien compensar de bon tros les necessitats socials.
TERCER: REGULACIÓ FINANCERA
Europa ha de seguir l'exemple dels Estats Units. Cal separar la Banca de negocis i d'especulació, de risc, de la banca de dipòsits. Si això hagués estat clar i separat no hagués calgut el rescat de les entitats que ens han costat centenars de milers de milions d'euros. Per tal de que els dipositants no perdessin els diners, finalment, s'han salvat els bancs especuladors. I no s'han recuperat els diners posats entre tots nosaltres (no arriba al 5% de les ajudes). Aquesta normativa es pot aconseguir dins d'aquesta legislatura. Per tant, cal assegurar els estalvis de les capes populars, i si algú vol "jugar" a l'especulació, ha de saber que si el banc fa fallida no podrà demanar ajuda dels estats.
Europa ha de seguir l'exemple dels Estats Units. Cal separar la Banca de negocis i d'especulació, de risc, de la banca de dipòsits. Si això hagués estat clar i separat no hagués calgut el rescat de les entitats que ens han costat centenars de milers de milions d'euros. Per tal de que els dipositants no perdessin els diners, finalment, s'han salvat els bancs especuladors. I no s'han recuperat els diners posats entre tots nosaltres (no arriba al 5% de les ajudes). Aquesta normativa es pot aconseguir dins d'aquesta legislatura. Per tant, cal assegurar els estalvis de les capes populars, i si algú vol "jugar" a l'especulació, ha de saber que si el banc fa fallida no podrà demanar ajuda dels estats.
El segon bloc va estar destinat a la informació sobre el TTIP o l'anomenat Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units. Com diu Susan George, d'ATTAC, és una de les pitjors notícies, però la bona és que si derrotem aquesta última jugada de l'oligarquia internacional, podem donar un cop molt sensible a l'estratègia de la globalització de la desigualtat.
Els Tractats de Lliure comerç tenen la missió de rebaixar els aranzels dels respectius productes. Aquest és l'esquer i l’excusa per després al·legar que així beneficiarà als dos costats de l’Atlàntic perquè milloraran els intercanvis. Això és el que s’anomena regulació cooperadora. Però, deixant de banda si és millor una política proteccionista o de lliure comerç en segons quins sectors, hi ha dos aspectes preocupants, tramposos.
-El primer és l’anomenada regulació de serveis. A Europa hi ha activitats que estan protegides per la llei: l’educació, la sanitat, etc. Protegeixen els consumidors i els treballadors. Amb aquest Tractat això ja no estaria garantit.
-Hi ha també un altre aspecte, relacionat amb la resolució de possibles conflictes, els TRIBUNALS que arbitraran els litigis. En comptes de tribunals ordinaris de justícia, de les lleis votades democràticament, s’instauraria uns Tribunals on seran presents advocats de dret mercantil. Això suposa la PRIVATITZACIÓ DE LA JUSTÍCIA.Tindrem una justícia absolutament a-democràtica, o més aviat contra la democràcia i la voluntat popular dels països. Va posar l’exemple de la multinacional francesa que s’encarrega de la recollida de la brossa municipal de Buenos Aires (Argentina). Quan el govern argentí va decidir nacionalitzar-la, aquesta multinacional va denunciar l'Estat argentí i ha guanyat el plet i el govern argentí ha hagut de pagar 400 milions de dòlars.
Les grans corporacions transnacionals volen utilitzar aquest cavall de Troia tot al·legant “inseguretat jurídica”. I la pregunta que es fa Ernest Urtasun és la següent: “¿És que potser no hi ha seguretat jurídica als Estats Untis, o bé a la Unió Europea? O és que pot ser som dictadures? Per què hi ha aquesta necessitat d'"inventar" nous tribunals?
L’última part de la seva exposició va estar dedicada al drama que s’està vivint en aigües del Mediterrani. En primer lloc, cal aclarir que no estem davant d’un fenomen migratori, sinó de gent que fuig de la guerra, en unes dimensions que no es donaven des de la fi de la segona guerra mundial. Estem parlant d’una crisi de refugiats. Només a Síria n’hi ha tres milions de desplaçats. Mentre la Unió Europea, la civilitzada, mira cap a un altre lloc, el Líban, un país petit, de només 5 milions d’habitants n’ha acollit més d’un milió i mig de refugiats. I la Unió Europea, amb 500 milions d’habitants no ha estat capaç ni d’acollir a 100.000 d’aquests refugiats. Alemanya, 40.000, Suècia, 30.000, i el govern espanyol només 1.500 !!! Xifra ridícula segons Urtasun. És urgent, doncs, una operació a gran escala per evitar que mori més gent al mar. El que és ja inapropiat és que Metges Sense Fronteres, una ONG, intenti fer la feina que pertoca als governs nacionals i a les institucions supranacionals. Aquesta operació només requeriria de 70 milions d’euros !!!
COL·LOQUI
En el col·loqui es van suscitar tres preguntes: La primera, en relació a l’estafa de CASTOR, de les costes de Tarragona-Castelló. Ernest Urtasun que ha liderat la denúncia davant de l’Eurocambra, ha manifestat que hi ha una escletxa per la qual hi ha una oportunitat de que es puguin recuperar els 1.300 milions euros pagats a l’empresa de Florentino Pérez. I és apel·lant a que s’ha donat una ajuda il·legal d’Estat, i això està prohibit, perquè atempta contra la competència. D’altra banda, el projecte Castor es va executar amb subvencions del Banc d’Inversions Europeu; si es demostra que hi ha alguna clàusula secreta, aleshores es podria guanyar aquest plet.
La següent pregunta va estar dedicada al Tractat de Lliure Comerç. Segons l’opinió d’Ernest Urtasun, la negociació EEUU-UE va per llarg. Sense entrar en massa tecnicismes parlamentaris, va venir a dir que El Parlament Europeu té poder, més que el que sovint es vol reconèixer, i de cara a la ratificació o no d’aquesta negociació tan secreta, al marge dels parlamentaris, hi ha àmbits en que calen els 2/3 (àmbits de consens), i en d’altres votacions cal la unanimitat.
Ara la clau de volta la tenen els socialistes. Els socialistes, abans partidaris entusiastes, ara en dubten perquè senten la pressió popular, tant de les ONG, al carrer com del Parlament Europeu. Ernest Urtasun assenyala que cal mantenir aquesta pressió, sobretot davant del grup socialista i també amb els altres grups. Per tal d'evitar una possible derrota tirarien enrere. I d'això es tracta: mantenir la campanya de divulgació i de pressió perquè els partidaris d'aquest Tractat vegin que ho tenen difícil.
I, finalment, es va tractar el tema de la humiliació a Grècia. Tal com també va expressar Salvador Milà, sotto voce, en els passadissos i en els despatxos europeus es reconeix que l’única solució és la reestructuració del deute. Però els governs més conservadors, com ara el PP, no s’ho poden permetre perquè això suposaria reconèixer les polítiques i mesures injustes que han aplicat (devaluació competitiva de Portugal, Espanya, etc..) Aquests governs no admeten una sortida diferent perquè seria com admetre que les seves polítiques són tronades. I ara, a França, amb un govern d’etiqueta socialista, també està a punt d’aplicar mesures dràstiques. I és el propi ministre "socialista" d’economia qui no vol afluixar les mesures contra el poble grec.
Urtasun va referir una conversa amb el ministre Varoufakis. Aquest li va explicar que davant l’ultimatum rebut per la TROIKA, l’únic govern que els ha donat un cop de mà i ha pressionat les institucions europees, han estat els Estats Units. I no pas per humanitarisme, sinó perquè els Estats Units estan molt preocupats per la situació geopolítica de Síria, i no els interessa tenir aquell flanc de la Mediterrània encara més desestabilitzat.
En aquests moments, la batalla principal que s’està lliurant és el pagament de 750 milions d’euros que vencen el 12 de maig. El deute és amb el Fons Monetari Internacional. I Grècia no els té aquests diners.
Urtasun va fer una breu descripció de "com actua" la TROIKA. Els funcionaris de "negre" no anaven a Atenes a "assessorar". Eren ells directament qui aplicaven les mesures.Quan el govern de Syriza ha dit que cal una negociació, això s'ha volgut difondre pels mitjans de la premsa oligàrquica europea com "un acte de xuleria". Però, de fet, Syriza vol negociar. I això abans no passava. Ara, amb el nou govern grec, almenys es negocia. Quan la premsa de dretes europea ha "denunciat" aquest acte de supèrbia de Varoufakis en augmentar el salari mínim, "obliden" que la TROIKA els va abaixar abans en un terç sense cap negociació. Per tant, no era cap augment, sinó una reparació.
La Unió Europea reclama que continuïn les privatitzacions i es retallin els drets dels treballadors (“reforma del mercat laboral”), i que augmenti l’IVA. En definitiva, més empobriment. En definitiva, la negociació està bloquejada. Sigui com sigui hi ha un fil ideològic que no cal oblidar. La dreta europea no vol un relat diferent de la sortida de la crisi, i segon, no vol que un govern d'un partit com el de Syriza marqui la pauta a seguir per d'altres governs per por a l'efecte contagi. Els dirigents grecs ja han advertit als imperialistes alemanys, en la mateixa capital Berlin, que els nazis estan preparats per a l'assalt doncs són la segona força del país. Els alemanys ho haurien de saber millor que ningú.
 |
| Pep Illa. Antoni Gutiérrez Díaz (El Guti). El Racó del Casal. Xerrada-col·loqui sobre la tasca en el Parlament Europeu |
No devia haver-me llevat amb el peu dret aquell dissabte. A la tarda, al Racó del Casal, en Josep Illa i Ximenes, va presentar al Guti, aleshores eurodiputat. A mi se'm va ocórrer preguntar-li si el Parlament Europeu no s'havia convertit "en un cementiri d'elefants". Jo feia referència a que els partits majoritaris utilitzaven aquests càrrecs com una jubilació daurada, o bé per retirar-los de la circulació de la política nacional.
Com diuen les cròniques, el "Guti" era un dels pocs sinó l'únic que posava nerviós al molt honorable president Jordi Pujol en els debats de la Cambra catalana, doncs era incisiu. Davant d'aquella pregunta tan insolent que li vaig llençar jo, em va donar a tastar només una petita mostra dels seus recursos oratoris. Però per a mi va ser més que suficient. Vaig aprendre una lliçó: ni tots som iguals, en referència als partits polítics, ni tampoc al Guti se li podia tan sols insinuar que el seu exemple no era entès per la seva gent. Amb l'Ernest Urtasun he reviscut aquella sensació. Els nostres vots són els més útils, i l'Ernest ho demostra dia a dia. Gent de casta, gent de fiar. El Guti, també d'arrels profundes i familiars (José Díaz)
Article d'Alberto Garzón
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada