El proppassat dimarts, 16 de juny, vaig assistir a la presentació del documental “DESMUNTANT LAIETANA”, que es va emetre per TV3 el diumenge anterior, en el programa “30 MINUTS”. Teníem ganes de retre homenatge a aquest periodisme d’investigació, periodisme local que ha aconseguit un scoop a nivell nacional. I això no és gens fàcil. El centre de gravetat era obvi: Com ha estat possible que Mataró s’hagi pogut convertir en la capital d’aquesta gran estafa, La de les PREFERENTS?
La segona intervenció que per a mi va tenir més interès és la del periodista d’Economia, Josep Maria Ureta, que, a banda de ser periodista, és un gran divulgador i descodificador dels fenòmens econòmics que sovint no entenem. Ureta va remarcar que el que havia passat amb Caixa Laietana no es pot atribuir a “Madrid” com és costum en els darrers temps per part del discurs victimista de l’anomenat “procés”. La Generalitat tenia potestat per controlar les Caixes. La Llei de Caixes, impulsada per en Trias Fargas va ser una de les primeres lleis que es van aprovar amb Convergència. També va criticar durament la impunitat com la cúpula dels Consells d’Administració havien actuat en benefici propi i no pel bé de les entitats. Ureta, tot elogiant el programa “30 minuts” i la valentia per emetre aquest programa que afecta directament als “poders fàctics” econòmics, va assenyalar que això no es podria fer amb el gran gegant, “La Caixa”, i ho va deixar aquí tot insinuant, que és TOO BIG TO FALL i és intocable. I va fer una remarca prou clara: “Aquest documental no s’hagués pogut fer a Girona, per exemple”, on el president de la Caixa de Girona era també client i proveïa d’obres d’art a la mateixa. Vaig suposar que es referia a l’Arcadi Calzada, ex-vicepresident del Parlament de Catalunya, home destacat de Convergència Democràtica, tertulià habitual de Josep Cuní, al grup del Comte de Godó, conspicu adulador del president Mas i que dóna periòdicament lliçons de patriotisme. Una altra impunitat més.
Ureta va elogiar la presència en aquest acte de l’ex alcalde Manuel Mas, i això volia dir que tenia la consciència tranquil·la per la seva actuació durant el seu mandat. Altrament no assistiria a aquesta presentació, que era crític amb la gestió dels poders establerts. I, sobretot, va fer autocrítica del periodisme econòmic, tan mesell i tan dòcil amb l’establishment , doncs no va estar a l’alçada per evitar d’alguna manera els “desmanes” dels depredadors que apareixien en el documental. Abans d’acabar el cos del seu relat, però, va indicar que també els representants dels treballadors (sindicats) i els empleats també tenien una responsabilitat. I aquí vaig tenir un rampell de ràbia perquè de sindicats, haberlos haylos, però uns són grocs (SEC), és a dir, que són muntats per l’empresa, i l’altre, CC.OO, al qual pertanyo, va ser sempre el represaliat, el mal vist, perquè era “poc patriòtic” amb l’empresa, doncs “la volíem enfonsar”, segons els seus directius. Com la moralitat que es desprèn de l’obra de Shakespeare, “El rei Lear”.
Ureta va elogiar la presència en aquest acte de l’ex alcalde Manuel Mas, i això volia dir que tenia la consciència tranquil·la per la seva actuació durant el seu mandat. Altrament no assistiria a aquesta presentació, que era crític amb la gestió dels poders establerts. I, sobretot, va fer autocrítica del periodisme econòmic, tan mesell i tan dòcil amb l’establishment , doncs no va estar a l’alçada per evitar d’alguna manera els “desmanes” dels depredadors que apareixien en el documental. Abans d’acabar el cos del seu relat, però, va indicar que també els representants dels treballadors (sindicats) i els empleats també tenien una responsabilitat. I aquí vaig tenir un rampell de ràbia perquè de sindicats, haberlos haylos, però uns són grocs (SEC), és a dir, que són muntats per l’empresa, i l’altre, CC.OO, al qual pertanyo, va ser sempre el represaliat, el mal vist, perquè era “poc patriòtic” amb l’empresa, doncs “la volíem enfonsar”, segons els seus directius. Com la moralitat que es desprèn de l’obra de Shakespeare, “El rei Lear”.
La meva primera impressió sobre l’acte va ser que faltava molta gent, o bé a mi m’ho va semblar. Des del jove Herrera, gran animador a Mataró de les mobilitzacions de denúncia i que, m’imagino, no n’ha volgut recordar aquest malson. Bo i que ho comprenc, crec que hagués pogut aportar informació valuosa. M’hagués estimat que hagués col·laborat solidàriament a la denúncia posterior. Suposo que deu tenir les seves raons.
La segona observació és que ara hi havia molta gent que s’atrevia a criticar a en Dòria, tant per paprt d’ex empleats com de persones de fora de l’entitat. Això em va deixar perplex. Aquest actitud em sembla tan covard i hipòcrita, que és un dels motius d’aquest escrit. Alguns quadres de l'entitat, que van ser autèntics dòbermans d’en Dòria ara es fan els desentesos o els rebels envers ell.
La tercera consideració és que aquest documental és molt “light” en alguns episodis. I també m’imagino que és, o bé perquè no ha passat el tall de lo políticament correcte amb els qui encara manen, o bé per manca de proves documentals, la qual cosa, em sembla prou prudent. Com va dir un dels periodistes que van elaborar el reportatge, "tenim encara molt de material al calaix" que encara no s’ha pogut editar.
Per tot plegat vull donar el meu testimoni, d'algunes vivències. Aquest no aporta “proves” i es basa fonamental en el meu crèdit, en el que abans es deia “la fama”, en la fiabilitat que la meva trajectòria personal, sindical, política i professional, pugui merèixer. És parcial, ho reconec, però vol ser una aportació honesta i fer justícia amb els grans maltractats per “emissió o omissió” de l’esmentat reportatge: els sindicalistes que sí van donar la cara, als quals se la van trencar, als qui no van rebre el suport del gruix dels empleats ni del sindicat groc de l’empresa; i que van rebre crítiques de la tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Mataró quan CCOO s’hi oposaven a les propostes del miserable Dòria.
Vaig entrar a la Caixa d’Estalvis de Mataró l’1 de febrer del 1971, amb 14 anys, com a “botones recadero”, categoria inferior a la d’ordenança i de conserge, i vaig plegar el 15 de setembre del 1986, quan ja era Caixa d’Estalvis Laietana, amb la categoria d’oficial de segona. Durant aquests gairebé 16 anys, vaig passar per les seccions de secretaria, de “Documentos, Títulos y Contratos”, l’embrió del que seria després la secció d’Auditoria, i un cop “mobbinginzat”, a mitjans dels anys 70’s (per ser una de les cares visibles i més joves del sindicat de Comissions Obreres), a diferents Oficines de Mataró i el Maresme. A inicis dels anys 80’s vaig ser membre del Comitè d’Empresa durant varis anys.
A l’any 1971, la Caixa d’Estalvis de Mataró era dirigida per Alberto Mayol i Roca, de cultura enciclopèdica de burgès il·lustrat, i la presidència l’ostentava Domingo Montserrat. Era un tipus d’empresa patriarcal, de pensament que podem catalogar de “social-cristià”, compassiu, amb forts vincles amb l’Església catalanista local. El cap de personal era Pere Rigau i Mauri, que a banda de dedicar-se a les funcions de cap de Secretaria, tenia molts interessos culturals, des d’organista de Santa Maria, a periodista a Ràdio Mataró.
Segons se’ns va dir, Pere Antoni de Dòria Lagunas, havia estat cap de personal del Banc Atlàntic, que provenia de l’OPUS, de la mà del nou president, en Mas Conchello, també empresari tèxtil i –segons es deia- afí a aquesta ordre religiosa (OPUS DEI). Dòria va entrar com a director adjunt, i de seguida ja va donar mostres de la seva prepotència i arrogància, doncs als sots-directors i caps de tercera (el següent esglaó executiu) els va fer anar a cursets de l’IESE, (vinculat a l’Opus). Volia fer sentir que ell faria neteja dels vells quadres i en formaria de nous, de fora. I no volia que ningú li fes ombra. Els nous “fitxatges” no eren millors, potser sí amb titulació, però no tan impregnats de l’”esperit de la casa”, doncs aquells pràcticament s’havien “criat” en l’exercici de l’ofici. De fet, representava un impuls modernitzador, amb reclutament de quadres de la banca privada, molt agosarats i amb esperit de risc, que ja va comportar una onada d’acomiadaments als que no estàvem pas acostumats. Abans d'aquests episodis, l’únic cas que es xiuxiuava era el cas d’un sotsdirector que havia tingut la Caixa i que havia estat empresonat per desfalc, dues dècades abans.
La Caixa d’Estalvis de Mataró i els seus empleats eren considerats una institució privilegiada, per la posició social i per ser l’empresa de Mataró que millor pagava d’aleshores, encara que com després verificaria, juntament amb la Caixa de Manlleu, era la Caixa de l’escala inferior en sous. Però érem vistos com els creguts per la gent de “Mataró-de-tota-la-vida”. La nostra Caixa, a més, ja sigui de forma institucional o a través dels seus empleats, tenia presencia en el Patronat de la Vellesa, en la Fira de Mataró, en el disseny urbanístic de la ciutat, en el futur port, en l’arribada dels patges Reials al Nadal, en el diari local del Movimiento, en entitats culturals, o bé caritatives com la de Sant Vicenç de Paül, de la qui jo mateix n'era escrivent....
En arribar en Dòria, d’entrada, va prescindir del cap de personal anterior, i va “fitxar” un feixista, l’ex delegat de Granollers del sindicat Vertical (la C.N.S.) i vinculat a “Cristo Rey”, d’extrema dreta. Aquest no s’amagava pas i feia saber que ell havia entrat amb 17 anys amb els Nacionals per la Diagonal de Barcelona, i també, a vegades, presumia de dur pistola a sobre.
¿Per què aquest moviment tan radical, de canviar el cap de personal socialcristià, com en Pere Rigau per aquest JOSÉ ANTONIO CABRERA SÁNCHEZ? Al meu parer, van ser dues les raons fonamentals: el pal i la pastanaga: La intimidació per part d’un home bregat en conflictes laborals i autoritari cap aquells que tinguessin vel·leïtats sindicals, atès que CC.OO. era present a l’entitat, de forma més o menys visible, com a moviment des de l’any 1968. I la pastanaga: la creació o introducció d’un sindicat d’aquests anomenats independents que les multinacionals i les grans empreses aporten amb el mobiliari, per combatre la resistència dels díscols. La “compra” de voluntats mitjançant la promesa d’ascens i la visibilització de que qui fos de CC.OO no faria carrera professional. Així de clar. La Caixa de Mataró ja havia estat criticada en mitjans com EL CORREO CATALAN, per periodistes progres: Josep Català-Pere Artigas-Jaume Itxart, en la mesura que la censura ho permetia. I això no podia continuar pas. Eren periodistes d’una CDC reivindicativa i no pas l’acomodada amb els poderosos com és ara. Val a dir que el primer secretari de la USCOM (Unió de Sindicats de Comissions Obreres de Mataró) era el líder de CC.OO de la Caixa d’Estalvis de Mataró.
En definitiva, la fundació o la creació del Sindicat d’Estalvis de Catalunya, SEC, aliat al SEC del Casasas, de Caixa de Catalunya, gairebé sempre majoritari en les diverses etapes, va ser una condició necessària per a l’augment del poder de Dòria. José Antonio Cabrera va tenir com a primera funció guanyar l’adhesió d’una de les persones amb més carisma i amb cartell de “rebel” , i el va fer cap de zona, i va aglutinar així gran part dels empleats delegats d’oficines. Molts de nosaltres ho vam veure com una traïció. I el temps ens donaria la raó.
- Més senyals: El meu cap de la secció “Documentos, Títulos y Contratos”, em va comentar que els inspectors del Banc d’Espanya havien anat a la Caixa a realitzar les seves tasques. Davant l’actitud prepotent i arrogant, per no dir xulesca d’en Dòria, s’hi van quedar un mes més del que inicialment tenien previst.
- Quan formava part d’Auditoria, com auxiliar administratiu, vaig assistir a comentaris dels sots-caps que feien les inspeccions: es queixaven que es limitaven a ”castigar” i no pas a “ensenyar”. Va ser la primera època d’un índex anormal d’acomiadaments de delegats , doncs feien operacions incorrectes. Se sentien odiats i van signar una carta a la direcció, a Dòria, amb l’argument que calia ensenyar bé l’operatòria abans de sancionar. Resultat: La secció d’Auditoria va ser dinamitada i vàries de les ments més brillants que jo he conegut van ser escampades per les diverses seccions a fer treball mediocre per al seu talent.
La secció d’Auditoria també va ser “netejada” i posteriorment va quedar domesticada.
- Quan una de les responsables de la secció sindical de CC.OO., Assumpció P., va anar a denunciar a una capçalera de la premsa local dirigida pel tàndem Mira-Josep M. Fàbregas (després cap d’una secció de Catalunya Ràdio) per denunciar el tipus de relacions laborals que es duien a terme a l’entitat, no se’n van fer ressò. Motiu? Caixa Laietana era un dels principals anunciants.
- Quan CC.OO. va obtenir el primer representant en el Consell d’Administració, els membres dels quals eren obsequiats amb una panera d’alt luxe, Joaquim M., membre destacat de CCOO, la va tornar al·legant que ell no podia acceptar doncs era un més dels empleats i volia una panera d’empleat. Tampoc vam tenir un recolzament de l’altre sindicat.
-Quan el jutge Rafael Gimeno va acusar al director de Caixa Laietana d’usura en un préstec a Talleres CYPP. Es pot consultar l’hemeroteca. Membres destacats del SEC van pressionar als de CC.OO perquè ens solidaritzéssim amb el “company” Dòria. Si no ho fèiem seríem considerats com a traïdors a la Institució doncs no recolzar el comunicat significaria que nosaltres també el consideràvem culpable. En aquell comunicat que es va votar en el Comitè d’Empresa, els membres de CCOO no vam votar a favor del suport al nostre “company”. Ens vam abstenir. Bo i així vam resultar sospitosos d'anar contra l'empresa. Interiorment, però, ha estat un acte de vergonya que he arrossegat durant molts anys.
- Durant un temps, tant des de CC.OO, com del PSUC vam intentar muntar una candidatura a l’Assemblea d’impositors. Va ser impossible. Perquè el sorteig –que era el procediment per ser membre de l’Assemblea- sempre s’intentava “orientar” cap a persones “de fiar”. Ja podeu imaginar per part de qui es feia aquesta "orientació".
- Una de les persones millor informades de l’entitat em va comentar ja fa alguns anys que els representants de la burgesia local compassiva, s’estiraven dels cabells quan van veure la deriva d’aquest home a qui ells havien empès al càrrec, que ni estimava l’Obra Social (ans al contrari, sempre deia que volia desprendre’s). La conclusió a la que arriba aquesta font és que en Dòria ja va venir amb la intenció que ara està surant. Això sense comptar amb els casos de incompetència o descontrol (Cas Buxeres -el corredor de borsa-: del 1985, calculat en un forat de més de 3000 milions de pessetes, o bé el cas del botí de les caixes de seguretat del 1998, de més de 544 milions de pessetes declarades oficialment). ¿Com és que ha aguantat un personatge així al capdavant de l'entitat? Ara tothom xiula. ¿Va tenir valedors polítics de més amunt? A la vista dels casos de Macià Alavedra, Pujol... ¿què podem pensar? Que l'oasi mataroní també estava putrefacte.
Un dels dubtes que cal esvair és el següent: ¿es va dissenyar o no una possible caixa B, amb empreses paral·leles?. Això seria gravíssim, i caldria investigar. Perquè si hi ha diners amagats, caldria esbrinar on són i qui se’ls ha quedat.
Segona conclusió. Que el SEC no pot pretendre que s’hi va oposar com podria semblar en el documental de TV3. Fins i tot de tothom era sabut que si volies protecció t’havies d’afiliar a CC.OO (lluitaven per tu), però si volies ascendir t’havies d’apuntar al SEC. Era vox populi. Hi havia gent que s’afiliava als dos sindicats: un per quedar bé davant dels caps, i un altre perquè era garantia que et defensarien de debò.
Tercera conclusió. Que no és exacte (per dir-ho de forma benvolent) que la representació de l’Ajuntament fos de “perfil baix”, com expressa l’ex alcalde Manuel Mas, doncs hi havia una tinent d’alcalde del PSC, P. G.A., que va criticar els representants de CC.OO alguna vegada que havien votat en contra (ja s’ha dit); que el president del Consell Comarcal, alcalde de Dosrius, el Sr. JO (PSC), també hi era en els Consells d’Administració. Per tant, responsabilitats, almenys morals, sí que n’hi ha. I això no és precisament representació de “perfil baix”; més aviat és irresponsabilitat o passotisme.O bé submissió acrítica. Les intervencions, per tant, no eren de perfil baix, sinó de suport a Dòria. D’aquí la decepció i la solitud de la secció sindical de CC.OO. I que així s’explica, i eren rumors consistents, que Dòria menyspreava o havia fet comentaris despectius sobre l’alcalde Manuel Mas, perquè deia que qui manava al’Ajuntament, de fet, era en Salvador Milà. Aquesta actitud d’humiliació vers els altres era una característica del personatge.
Per acabar: covards, calleu i no taqueu la reputació de gent que sí es va trencar la cara i va pagar un preu tan car com no reconegut, en salut i en carrera professional. ¿És que potser algú creu que s’hauria anat lluny sense CC.OO ni ICV en el Parlament? O és que penseu que el numeret del diputat David Fernández, el de la sandàlia cap a en Rato, taparà les vergonyes dels nostres il·lustres catalans? No tota la merda es pot tapar amb la bandera. Mai li perdonaré a en David Fernández que hagi esquitxat la reputació de CC.OO de la Caixa Laietana. No tot s’hi val. Que s'hagués informat abans.
També vegeu: articles relacionats
http://www.iniciativa.cat/ca/
http://elblocdejotao.blogspot.
Notícies relacionades:
http://elpais.com/diario/1988/
http://elpais.com/diario/1998/
Notícies relacionades amb el jutge Rafael Gimeno. Any 1983 (març i octubre)- Talleres CYPP
http://elpais.com/diario/1983/03/25/economia/417394814_850215.html
http://elblocdejotao.blogspot.
Notícies relacionades:
http://elpais.com/diario/1988/
http://elpais.com/diario/1998/
Notícies relacionades amb el jutge Rafael Gimeno. Any 1983 (març i octubre)- Talleres CYPP
http://elpais.com/diario/1983/03/25/economia/417394814_850215.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada