No, no m’he equivocat de títol. Assigno la categoria de populista i de demagog a Felipe González. Va ser ell i diari EL PAÍS qui va desencadenar l’alarma sobre el perill del chavisme en referència a PODEMOS. No seré jo qui defensi a aquest “nou actor polític” , com ara es diu, perquè es comporta com els nous rics -políticament parlant- com el PSOE de la Transició, amb una arrogància i supèrbia farcida de la pedanteria intel·lectual de l’Errejón i la frivolitat d’un líder que destaca pel seu oportunisme prêt à porter.
Però és que ara el PP s’ha apuntat a l’alarma del chavisme de Veneçuela, el “que vol destruir el país”. Felipe González ha anat a defensar un opositor, precisament allí, com si no tingués on triar. Abans en el govern i ara com a home de negocis, s’ha convertit en un mercenari dels poders de les multinacionals. Això sí, utilitza la seva influència amb tot el suport dels grans mitjans de la burgesia transnacional. I aquests practiquen el populisme més demagògic embolicats amb cel·lofana.
Veneçuela, com dècades abans Nicaragua, s’ha convertit en un referent, en un exemple de que la distribució de la riquesa es pot fer d’una altra manera, beneficiant als més pobres. I això es titlla de populisme. Poca gent ha parlat bé del règim de Veneçuela. Hi ha la monja Forcades. I això m’ha alegrat. L’any 2013, Ignacio Ramonet, vinculat a una de les poques veus crítiques i documentades, Le Monde Diplomatique, va publicar una biografia sobre Hugo Chávez: “Mi primera vida. Conversaciones con Ignacio Ramonet”.
I en aquest llibre he descobert un Hugo Chaves que jo desconeixia. No era l’Hugo Chávez que en EL INTERMEDIO de Wyoming es ridiculitza cantant i amb xandall, com un Berlusconi sudaca, goril·la i militarot cabdillista. I ara entenc esvoranc immens que ha deixat en el seu país i la devoció que els ciutadans de Veneçuela li tenien. El “por qué no te callas” del Borbó, de l’ex-rei que més motius té per callar-se pels seus tripijocs, no el va afeblir, ans al contrari, el va enaltir davant l’intent d’intervencionisme d’un monarca podrit i d’un Aznar que va aplaudir un cop d’estat contra HC, a l’estil del neocolonialisme de manual.
Què és el que m’ha cridat l’atenció d’aquesta biografia?
Primerament, QUE ERA FILL DE MESTRES. Que era un gran pedagog com pocs, que sabia instintivament posar-se en el lloc i en el nivell de qui l’escoltava. Mai amb prepotència, i que detestava avorrir el seu auditori, i desitjava ferventment que se l’entengués. I que expressava de forma senzilla problemes sovint força embolicats.
Que com alumne, estudiant i cadet, Chávez fou sempre un “EMPOLLÓN”, un “taco” com diuen a Veneçuela, és a dir que era el primer de la classe, al que no li calien exàmens finals perquè tenia tot excel·lents al llarg del curs. I sobretot en les matèries científiques. Era un obsessiu del coneixement i del saber. Va ser un nen superdotat, o , com es diu ara, d’altes capacitats, des de la infantesa. I era HIPERMNÈSIC, és a dir que imprimia en la seva ment tot allò que llegia, ho processava, ho assimilava, ho digeria i ho incorporava al seu capital intel·lectual. I que era un lector empedreït: des de Victor Hugo fins a Noam Chomsky, passant per Eduardo Galeano.
Que era un manetes, molt habilidós per a les qüestions pràctiques: des de plantar i conrear blat, fins a reparar un carro de combat, o bé pintar un llençol.
Que va ser un NEN POBRE, molt pobre. Una pobresa alleugerida per la seva iaia, la “mamá vieja”, doncs així l’anomenava. Des de l’edat de sis o set anys venia pels carrers del seu poble uns pastissets fets per la seva àvia. El producte d’aquestes vendes ambulants constituïa gairebé l’únic recurs de la llar. I també Huguito fabricava també estels amb canya i paper, per complementar els ingressos de la família.
Que era un ESPORTISTA OBSESSIU. Un competidor i guanyador des de jove, jugador de beisbol quasi professional.
Que era un gran coneixedor de la cultura popular. La seva afició lúdica per poemes “llaneros” i cançons, ranxeres que era capaç de cantar amb talent. També recitava sense equivocar-se diàlegs sencers dels “durs” (Bronson , Eastwood) del cinema de Hollywood, coneguts per tots. I, com no, era un telespectador assidu i ben informats dels programes i animadors dels canals veneçolans. Totes aquestes referències simbòliques de la cultura de masses, compartides pel gran públic local, li permetien connectar directament amb els ciutadans.
Que estava molt impregnat de la religiositat popular. Més “cristià que catòlic”, deia. I més que “cristià”, “cristista”, doncs veia en Jesucrist al “primer revolucionari”. Com el comunista “digger” anglès, Gerrard Winstanley, del segle XVII. La seva fe popular –estesa a d’altres creences, indígenes, afrocaribenyes, evangèliques, etc.- era sincera. En aquest aspecte també combregava amb la immensa majoria dels veneçolans.
Que era un infatigable treballador. Noctàmbul i insomne. Que desconeixia el repòs dels caps de setmana, de diumenges o vacances. I aquest ritme ho sotmetia també als seus ministres i col·laboradors.
I, sobretot, sobretot, que la seva solidaritat amb els pobres era insubornable. Era la categoria social amb la que s’identificava. Tenia sempre present una frase d’Antonio Gramsci, l’ideòleg comunista italià més brillant: “No s’ha d’anar al poble, cal ser el poble”.
La campanya de desinformació de la premsa burgesa proclama l’alt nivell de violència amb el règim bolivarià. El que no diu aquesta premsa tan cínica és que abans de Chávez “hi havia més morts per setmana que en la guerra de Bòsnia”, com deia el sociòleg Tulio Hernández. Durant aquells anys previs a Hugo Chávez cada dia, a Caracas morien assassinades unes quinze persones, i cada cap de setmana entre vint i cinquanta joves. Per tant, la qüestió de la violència, la inseguretat i la criminalitat a Veneçuela no és nova. No es pot demonitzar als governs bolivarians per no haver-la fet desaparèixer.
El que el feia perillós era la seva naturalesa mestissa. Chávez era una síntesi d’indígena, europeu i africà. Era tricontinental: les tres arrels de la veneçolanitat. En aquest sentit fou sempre una excepció entre les elits, dominantment blanques. El poble compartia amb ell el seu rebuig d’una classe política llunyana, rica i sovint corrupta.
L’esquema colpista dut a terme per Kissinger en el Xile d’Allende es reprodueix també a Veneçuela, amb noves formes i amb intermediaris creats ad hoc. La visita de González per defensar suposadament un opositor i demostrar així la manca de llibertats en aquell país és un mantra que es reprodueix constantment. Ara amb Maduro. Però el que no diu la premsa desinformadora és que quan Chávez encara no portava sis mesos en el poder, ja alguns mitjans internacionals l’acusaven de “jacobinisme autoritari”, de “deriva autoritària”, i de “preparar una forma moderna de cop d’Estat”.... I això no encaixa amb la realitat. Ha hagut més eleccions i processos electorals a Veneçuela que a cap país europeu, inclosa la Suïssa dels referèndums comunals. Malgrat l’atmosfera apassionada que es vivia durant els primers mesos de Chávez, on l’efervescència de els discussions i dels debats polítics recordava la França del maig del 1968, no hi havia violències greus, ni cap forma de censura contra l’oposició, contra els periodistes o els mitjans, varis dels quals no es privaven, per contra, de criticar de forma ferotge al nou President.
Un altre dels oblits de la premsa “respectada i respectable” és que alguns d’aquests opositors ara tan aclamats i màrtirs, quan governaven posaven gent a la presó per delictes d’opinió.
La nova Constitució preveia, entre d’altres coses, el dret a l’objecció de consciència; la prohibició explícita de les “desaparicions” practicades en l’època anterior per les forces de l’ordre; la creació d’un defensor del poble, la instauració de la paritat dones-homes; el reconeixement dels drets dels indígenes o pobles originaris.
Els grans empresaris i les grans fortunes de Veneçuela, que es consideraven els “amos naturals” del país, van intentar comprar-lo, com als anteriors presidents. Chávez els va expulsar del palau de Miraflores. I partir d’aquell moment aquells oligarques van començar a conspirar contra ell. “Si no el podem comprar, aleshores l’hem d’enderrocar”. Aquesta era la consigna de l’oligarquia veneçolana. I aquí van començar les conspiracions, els atacs, les campanyes mediàtiques de demonització, la preparació del cop d’Estat de 2002, els sabotatges. Aznar hi va col·laborar ideològicament, i ara Felipe González s’ha convertit en el seu “comercial”.
Però més enllà de les disputes “locals” ¿quin és el perill del tòxic Hugo Chávez i del règim bolivarià? Doncs que Chávez va manifestar que volia allunyar-se del model neoliberal i resistir-se a la globalització: “...El imperialismo impuso a Venezuela, hace cien años en el marco de la división internacional del Trabajo, una tarea única: produir petróleo. Paga una misèria por ese petróleo; y todo lo demàs –alimentos, productos industriales- debíamos importarlo. Ahora, uno de nuestros objetivos es la independencia económica y la soberanía alimentaria; en el marco de la protección del medio ambiente y de los imperativos ecológicos”
Chávez ho va expressar de forma contundent: la propietat privada i les inversions estrangeres estaven garantides, però en els límits de l’interés superior de l’Estat, el qual vetllaria per conservar sota el seu control (o rescatar) aquells sectors estratègics la venda del qual va significar la cessió d’una part de la sobirania nacional. O sigui ni més ni menys que el que va proposar el Consell Nacional de la Resistència (CNR) a França al final de la segona Guerra Mundial, o el que va promulgar el general De Gaulle quan va instaurar la Cinquena República el 1958. Però, vet aquí que, en el context de la globalització neoliberal i de la febre de les privatitzacions, que representa el (social-què?) Felipe González, aquestes mesures semblaven encara més revolucionàries.
Des de Fidel Castro no havia sorgit a Amèrica Llatina un líder tan abassegador com Hugo Chávez. En els seus catorze anys de govern, no només va capgirar Veneçuela, sinó tota Amèrica Llatina. Mai, en els seus dos segles d’història, Amèrica Llatina va conèixer un període tan llarg de democràcia, de justícia social i de desenvolupament. Mai ha hagut tants governs progressistes governant al mateix temps en tants països llatinoamericans. I això és inèdit.
Hugo Chávez, que amb d’altres companys, va participar en la rebel·lió militar del 4 de febrer de 1992, fou el primer gran líder progressista –des de Salvador Allende- que va apostar per la via democràtica i va assolir el poder. Això és quelcom de fonamental. No s’entén qui és Chávez si no es valora el caire profundament democràtic de la seva opció progressista. La seva voluntat de sotmetre’s regularment, periòdicament, al veredicte del poble. Chávez va revolucionar la revolució llatinoamericana. I el seu exemple ha estat imitat. A Amèrica Llatina, els governs neoprogressistes estan consolidant l’Estat del Benestar. Aquest mateix Welfare que està essent destruït pels governs neoliberals a Europa.
Per bé que les agressives campanyes de propaganda, pretenen que en la Veneçuela bolivariana els mitjans de comunicació estan controlats pel govern, la realitat és ben una altra –verificable per qualsevol testimoni de bona fe-, és que la majoria dels mitjans són de propietat privada. Igual que els principals diaris (El Universal i El Nacional), sistemàticament són crítics amb el govern.
La gran força de Chávez fou que la seva acció es va orientar sobretot a la salut, alimentació, educació i habitatge, aspectes que més interessen als veneçolans humils, el 75% de la població. Va consagrar més del 42% del pressupost de l’Estat a les inversions socials. I ha assolit uns estàndars insòlits, com per exemple, en l’àmbit educatiu. Veneçuela és el segon país de la regió amb major nombre d’estudiants matriculats en educació superior (83%), rere de Cuba, però per davant d’Argentina, Uruguai i Xile; i era el cinquè a escala mundial superant EEUU, Japó, Xina, Regne Unit, França i Espanya.
Avui, els diaris es fan ressò que el president Maduro ha convocat eleccions per al desembre de 2015. Diuen que ho té malament per sortir reelegit. Ara caldrà verificar si la contraofensiva neoliberal i de l’oligarquia pot fer un forat, o es mantindran els avenços essencials del chavisme, quan el preu del petroli torni a pujar, com alguns experts vaticinen.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada