 |
| Alberto Rodríguez, diputat de Podemos |
La inauguració del nou Congreso de los Diputados i l'entrada en el mateix d'una munió de gent nova, i més jove, sobretot dels diputats i diputades de PODEMOS i les confluències, ha focalitzat l'atenció dels mitjans informatius. Des de l'anècdota del nadó de Bescansa, de la cúpula del seu partit, fins al grenyes rastafari, que ha suscitat la mirada atònita de Rajoy i el comentari de la muller del gurú de les enquestes del PP, Ariola: m'estic referint a la Esperanza Aguirre plebeia, la inefable Cèlia Villalobos, aquella que va dir, durant la crisi de les vaques boges, allò del brou, quan era ministra de Sanitat. La memòria és curta.
Anecdotari a banda, aquesta irrupció d'aquest nou estil, indumentària i origen professional (o no), ha suscitat alguns comentaris. Dos d'ells vull ressenyar. El primer, a càrrec del sòlid redactor en cap d'Economia del diari La Vanguardia, Manel Pérez, en un magnífic article: "El canvi polític no ve de la fàbrica", del 17 de gener, a la pàgina 76 (secció d'Economia).
Manel Pérez comença el seu article fent-se ressò de la desorientació d'observadors estrangers respecte a l'actual situació espanyola, d'inestabilitat política i social. L'autor assenyala que, tradicionalment, el món del treball, el sindicalisme, era el protagonista principal dels moments de conflictes i dels canvis socials en les dècades passades. Per contra, a Espanya no, en la cruïlla en la que ens trobem. I fa una anàlisi detallada del nombre d'hores comptabilitzades per vagues. I és molt esclaridor: durant els anys 2014 i 2015, el període previ a les eleccions generals, la conflicitivitat laboral, ha estat molt minsa. En resum: la conflictivitat laboral no ha anticipat aquesta vegada el canvi en les mentalitats de la societat:
"Perquè ens fem una idea de la dimensió d'aquest canvi, el 1980 es van perdre 171 milions d'hores de treball, i el 1988, amb una vaga general inclosa, ja només van ser 116 milions. Des d'aleshores ja no hi ha hagut ni un sol any en què s'arribés a 90 milions. El 2012, amb les dues vagues generals contra la reforma laboral de Mariano Rajoy i Fàtima Báñez, es van registrar 40 milions. El 2014 i 2015, poc més de 9 milions cadascun"
Acaba l'article tot concloent que "els exclosos de la vella economia d'abans de la crisi, i de la nova que no és prou motor per al creixement futur, ja no protesten a la fàbrica sinó amb el vot".
La reflexió encetada pel cap d'economia de La Vanguardia la continua Manel García Biel, un dels imprescindibles, ja jubilat i el meu primer Secretari general del sindicat de Banca i Estalvi de CC.OO, al qual aprecio d'allò més. Primer en el seu bloc "Des de la reserva" i després en "Nueva Tribuna".
Crec que és un dels seus millors articles. Manel García Biel té un estil expositiu sempre ordenat, però en aquest que ens ocupa, a més d'ordenat, jerarquitza molt bé la situació:
-Primer, li ve a donar la raó a Manel Pérez: l'anomenada "classe treballadora": és cert que el canvi no ha vingut pels seus representants més genuins, el sindicalisme confederal. Ara bé, això té unes causes: l'hegemonia de la dreta, que ha consistit en "borrar de la vida social, política y comunicativa los problemas y la propia existencia de la clase trabajadora. Esta ha sido una victoria significativa de la clase dominante, la eliminación del debate público de la propia existencia de la clase trabajadora y del enfrentamiento de clases".
La Reforma Laboral de Rajoy, que va ampliar les ja iniciades pel PSOE han estat demolidores. També els mitjans de comunicació, sobretot els diaris també han eliminat les seccions de "Laboral" que abans hi havia, al igual que les d'Economia o d'Esports.
Afegeix Manel García:
"Hoy en día la lucha de clases ha sido sustituida por la lucha de la gente. Las clases sociales por términos como los de arriba y los de bajo, e incluso parece que se quiera evitar el término izquierda como si fuera un término de confrontación. La eliminación de estos términos que significan intereses contrapuestos como son derecha-izquierda, o clases sociales, o lucha de clases, son victorias ideológicas de la derecha dominante. No son términos antiguos que hay que obviar, sino que son términos que hay que recuperar como plantea el joven pensador británico de referencia para la “nueva política” Owen Jones.
Y este es uno de los planteamientos que se echa de menos en la “nueva política” que quieren representar Podemos y sus aliados periféricos"
I dóna en la diana quan, de forma clarivident, afirma que els problemes de la sanitat, de l'educació dels desnonaments; en definitiva, de les marees, deriven tots del centre de treball, o de la manca d'un treball digne. No podem confondre les causes amb els símptomes o les conseqüències:
"¿Y qué es la razón para plantearlo? Simplemente porque el problema fundamental de nuestra sociedad no es la desigualdad ni la exclusión social, el problema fundamental es la carencia de trabajo digno con derechos laborales y sindicales y con sueldos dignos. El problema básico de la actual crisis social es la situación del paro y la carencia de trabajo. El paro, el trabajo precario y el trabajo pobre son la causa del resto de problemas, desde la vivienda a la desnutrición infantil, la pobreza energética o simplemente la pobreza de todo tipo. La apropiación de la riqueza por parte de una minoría y la privación de los bienes básicos para la mayoría no es otra cosa que el resultado de una hoy escondida lucha de clases"
L'anomenada nova política, amb els seus líders mediàtics, Iglesias, Colau, han tingut, aparentment almenys, una actitud poc prudent o de menysteniment vers als sindicats. I, en alguna vegada els han identificat també com a part de la "casta".
Ha estat justa aquesta actitud prepotent dels anomenats nous "actors". Sí i no. Sí, perquè probablement el sindicalisme ha estat dominat pels que tenien treball fix, o bé perquè l'agenda del Comitè d'empresa , de les grans empreses, almenys, ha estat regida pels que tenien més antiguitat respecte als precaris que han entrat nous. I això ha comportat un cert desapego de les generacions joves.
I no, perquè el sindicalisme és, ha estat i serà la trinxera més sòlida per defensar els interessos primaris dels assalariats. Sempre i quan no caiguin en el corporativisme i oblidin el seu cràcter sociopolític (almenys CC.OO). I sí, tenen raó quan veiem una vicepresidenta del govern, de CiU, que havia estat de la UGT. I jo em pregunto, ¿quina mena de sindicalisme practica UGT per tenir no una, sinó dues ara conselleres, enfrontades a l'auge d'en Comú-Podem?
Són sabudes les diferències d'origen d'UGT i CCOO, així com les complicitats amb algunes patronals per part del segon sindicat. Bo i així, cal recordar que entre tots dos, segons les dades últimes, apleguen més del 70% de la representació dels treballador/e/s que han participat en les eleccions sindicals. Ignorar això és una arrogància que aquests nous subjectes polítics no es poden permetre.
Per cert, Alberto Rodríguez és delegat sindical del Comitè d'Empresa per CC.OO des del 2004 a l'empresa TRAGSATEC. TRAGSA és un grup d'empreses públiques, integrat en la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI). Així és com redacta la seva biografia:
"Nací en Ofra, barrio obrero de Santa Cruz de Tenerife, donde he vivido la mayoría de mis 33 años. Hijo de maestra y electricista, estudié siempre en la escuela pública y soy técnico superior en química ambiental. Trabajo como operador de la refinería de petróleo y en estos últimos nueve años he participado activamente en la lucha sindical en mi empresa, aunque también apoyando a otros colectivos de trabajadores y trabajadoras que sufrían los recortes en derechos laborales.Además, desde la adolescencia me he rebelado contra las injusticias, participando en el movimiento estudiantil, en la lucha contra las guerras, en convocatorias por los derechos civiles y el 15M, así como en movilizaciones contra los grandes megaproyectos que amenazan nuestra tierra".
Ara bé,
Si els dirigents d'aquests nous partits pensen que amb la lluita cultural, en l'esfera del simbolisme estètic, n'hi ha prou, anirem desencaminats. En aquest sentit, en Marx encara és molt vigent. I el sindicalisme sempre serà la infanteria més fidel i més necessària. Fins i tot en un model de producció posfordista.
Què és això de la "GUERRA CULTURAL"? El periodista Carlos Prieto, ens fa cinc cèntims en el següent article:
Estalla la guerra cultural entre el PP y Podemos. Los dos partidos resucitan la batalla costumbrista que marcó la era Zapatero. ¿Qué son las guerras culturales y cuáles son sus límites?
L'autor diu que la dreta va acompanyar l'estratègia de la gran desigualtat triant un camp de batalla que li era propici, perquè dominava els grans mitjans de comunicació "populistes":
"En efecto, los neocon conquistaron el corazón de la clase obrera con un innovador cambio de eje (de lo económico a lo cultural): la batalla ya no se libraba entre ricos y pobres o entre poderosos y débiles sino entre americanos simples y honrados del Medio Oeste que se mataban a trabajar y progres neoyorquinos que se dedicaban a ir al cine, vestir absurdos fulares afrancesados y reírse de los "paletos" contrarios al aborto y al matrimonio homosexual. De la lucha de clases a la lucha cultural/costumbrista. De la economía a los estilos de vida. Las élites ya no eran los banqueros, sino los snobs culturales progres herederos del 68.
Amador Fernández-Savater, editor español de '¿Qué pasa con Kansas?' lo explicó así en el prólogo del libro: "¿Cómo es posible que un relato sobre la revuelta conservadora en Kansas nos suene tantísimo a lo que hemos vivido en España los últimos años, es decir, la aparición de una nueva derecha con una gran sintonía con los problemas sociales y una mayor capacidad de producir realidad... La revuelta de la derecha populista ocupa el vació de lo político y el vacío de las calles. Tanto en EEUU como en España. Hace tiempo que la izquierda oficial decidió que habían llegado los tiempos 'postpolíticos' de la mera administración de los efectos de la economía global. Se volvió retórica, cínica, autista, hipócrita, elitista, pija o simplemente gestora. No es casual que la nueva derecha critique que el PSOE 'vive fuera de la realidad', sin contacto con 'los verdaderos problemas de la gente', 'los españoles corrientes que trabajan'. De hecho, la única baza posible de la izquierda oficial a estas alturas es jugar en el mismo tablero de política-espectáculo que la derecha"
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada