El 18 de gener s'ha difòs l'Informe d'Oxfam, UNA ECONOMÍA AL SERVICIO DEL 1% (Acabar con los privilegios y la concentración de poder para frenar la desigualdad extrema. En aquest informe hi ha un annex sobre Espanya. S'ha presentat coincidint amb el Fòrum econòmic de Davos (http://www.weforum.org/
Fa justament un mes també el sindicat de CC.OO. va fer públic, sense tanta potència mediàtica com la internacionalment coneguda xarxa OXFAM i el seu informe, però que és molt valuós, sota el títol ANÁLISIS GRÁFICO DE LA DEVALUACIÓN SALARIAL Y LA GRAN RECESIÓN:
L'informe d'OXFAM fa referència directa a la fiscalitat desigual i als paradisos fiscals. L'informe de Comissions Obreres fa referència a la devaluació salarial que les forces del capitalisme financer han posat en marxa amb les seves mesures d'austeritat (retallades).
Segons el discurs oficial, l'insostenible dèficit exterior que tenia Espanya va ser el resultat de la pèrdua de competitivitat de la seva economia a causa del creixement descontrolat dels costos laborals. És el mantra de la dreta governant.
En el passat, els problemes de competitivitat amb l'exterior es resolien tot devaluant la moneda. Des que l'euro es la nostra moneda, això ja no és possible i l'única solució és la devaluació interna, és a dir, la reducció dels salaris. Segons aquesta lògica, la devaluació salarial seria un "MAL NECESSARI", gràcies al qual les empreses i el país han recuperat la competitivitat perduda i, en conseqüència, es va tancar el dèficit comercial. Aquest és el relat del govern del PP i de Rajoy: una història d'èxit, segons ells.
Però aquest discurs oficial és fals. Per bé que és ben cert que s'ha corregit el gravíssim desequilibri exterior, però no ha estat gràcies a la reducció dels salaris.
La correcció del dèficit comercial
En 2007, el dèficit comercial (la diferència entre exportacions i importacions) era el més alt del món en termes relatius: 100.000 milions d'euros, el 10% del PIB. Aquesta situació era insostenible perquè, per tal de finançar aquest saldo negatiu, Espanya s'havia d'endeutar amb l'exterior, i aquest model, tard o d'hora faria fallida.
I aquesta correcció (AJUSTAMENT) s'ha fet amb la gran recessió de 2008, de forma gairebé automàtic. La situació actual és propera a l'equilibri, amb 16.000 milions de dèficit comercial en 2013, que compensem amb d'altres partides de la nostra balança de pagaments.
Aquest era l'as que brandava el govern del PP: gràcies a la retallada de salaris (devaluació interior) i, sobretot, a causa de la reforma laboral, que ha implicat una baixada generalitzada de sous com mai s'havia produït a la història recent del país.
La pràctica congelació nominal i el gran increment de la productivitat com a conseqüència de la forta destrucció de feina, que ha situat la taxa d'atur en el nivell més alt de totes les economies europees, són les causes. Dit d'una altra manera, les persones que han conservat la feina han hagut de treballar molt més pel mateix sou, si no és que li han abaixat encra més.
Ha augmentat la competitivitat, però els preus d'exportació espanyols no s'han reduït. És més, han crescut, i ho han fet més que Alemanya, per exemple. Per tant, la devaluació salarial no s'ha traslladat als preus de venda.
Què ha passat, doncs?
Doncs que s'han engreixat els beneficis empresarials, perquè l'augment dels marges no l'han emprat les empreses per abaixar els preus i ser més competitives, sinó per augmentar els seus guanys. El que s'ha produït aquests anys és una redistribució de la renda, amb la qual cosa, han perdut els assalariats i han guanayt els empresaris.
El que ha passat és que no s'ha recuperat la competitivitat perquè mai no s'havia perdut. Perquè, en contra del discurs dominant dels empresaris, l'economia espanyola, durant els vint anys previs a la crisi, demostra una capacitat competitiva superior a la mitjana dels països de la Unió Europea. Els països de la Unió Europea han sofert retrocessos generalitzats per deixar forat a la Xina i altres països emergents, però el cas espanyol és excepcional: Espanya manté en 2012 la mateixa quota de 1990; és l'únic país entre els més desenvolupats que no perd participació en la quota de les exportacions.
On era l'origen del nostre greu desequilibri exterior?
L'origen del problema de la balança comercial espanyola fou que les importacions augmentaren a un ritme molt superior al de les exportacions. És a dir, la demanda interna creixia més ràpid que la capacitat de producció del país, i per cobrir-la es van comprar béns produïts en d'altres països. La solució al problema fou la mateixa però en el sentit invers: l'esfondrament de la demanda interna a partir de 2008/2009 va causar el brutal descens de les importacions. Sense bombolla, sense la financiació externa que permetia un endeutament massiu, sense inversió, les compres a l'exterior s'enfonsen.
En definitiva, la devaluació salarial -i l'austeritat- no és el que ens pot treure de la recessió, ans al contrari, és la culpable de que duri ja més de sis anys. El discurs de la dreta econòmica i política de que la devaluació salarial és un mal necessari és fals. De fet, només sortirem de la crisi si a Espanya, a Alemanya, i en el conjunt d'Europa es canvia la política d'austeritat per la política d'expansió, i sobretot, si hi ha un gir radical en l'estratègia salarial. Només amb més ocupació i millors salaris es pot sortit de debò de la crisi.
L'INFORME D'OXFAM PER A ESPANYA
A Espanya, la pobresa i l'exclusió social han augmentat de manera alarmant des de l'inici de la crisi. En 2014, el 29'2% de la població espanyola (13'4 milions de persones) es trobava en situació de risc de pobresa o exclusió social: és a dir, 2'3 milions de persones més que en 2008. Això vol dir que Espanya està 6 punts percentuals per sobre de la mitjana de la UE15 (que és del 23'1% en 2013, i també és molt alt).
Espanya és també el país de l'OCDE on més ha crescut la desigualtat, tan sols per darrera de Xipre, i gairebé 10 vegades més que el promig europeu, fins i tot 14 vegades més que a Grècia.
A Espanya des del 2007 s'ha trencat amb els avenços que s'havien assolit des de mitjans dels anys 80's.
En 2015, l'1% de la població concentra ja gairebé tanta riquesa com el 80% més pobra. I la fortuna del 5% supera ja la riquesa en mans del 90% més pobres.
La fortuna de tan sols 20 persones a Espanya és l'equivalent a la que concentra el 30% més pobra del país. Els rics han augmentat la riquesa en un 15%. En canvi, er al 99% de la població restant ha caigut d'un 15%, en el mateix període.
UN SISTEMA FISCAL FEUDAL
Les famílies més pobres han anat perdent poder adquisitiu a través de la reducció salarial mentre que un un model fiscal cada cop ha beneficiat als més rics. I tot el muntatge legal incentiva aquesta acumulació tan injusta de la riquesa. I en comptes d'adoptar una estructura fiscal que capti més d'aquells que més tenen, s'ha arribat de fet a una desfiscalització gairebé total de la riquesa i el capital, enfront d'una càrrega molt més gran sobre els treballadors i els béns de consum. En definitiva, el pes de la crisi ha anat recaient cada cop menys en les grans empreses i les grans fortunes.
L'exemple més sagnant ha estat que durant el 2015 les SICAV han assolit un rècord històric. I ja sabem que les SICAV és un instrument legal per eludir el pagament d'impostos per part de les grans fortunes que les utilitzen.
El resultat és que Espanya segueix tenint una de les pressions fiscals efectives més baixes de tota Europa: 8'2 punts per sota del promig de l'Eurozona. Això significa que el 85% de l'esforç recau sobre les famílies, i una contribució gairebé nul·la sobre el patrimoni, els rics o el capital. La recaptació pels rendiments del capital en 2014 va caure d'un 12'6%. malgrat que els guanys patrimonials van créixer un 40%, i 9 de cada 10 euros recaptats provenen de la butxaca dels treballadors, mentre que menys d'1 euro ho fa pels beneficis del capital.
La bretxa fiscal s'explica en gran mesura perquè recaptem molt menys del que hauríem de fer, i recaptem poc de qui més té. A sobre, tenim un dels nivells d'evasió i elusió fiscal més elevats dels països europeus. Exemple: la contribució en l'Impost de Societats (IS) és especialment baixa i preocupant. En 2014, es recaptava un 58% menys per aquest impost que en 2007. I tanmateix, aquest baix rendiment (entre els 10 pitjors de la UE28) no reflecteix l'evolució positiva en els beneficis empresarials. Perquè, de fet, els beneficis empresarials són tan sols un 1% inferiors als de 2014, però la recaptació s'ha desplomat un 58%.
LA FUGA DE CAPITALS S'HA ACCELERAT
El que és més escandalós encara: 17 de les 35 empreses de l'IBEX35 no paga res per l'impost de societats a Espanya, i això que tan sols 3 companyies van tancar l'exercici de 2014 amb pèrdues. ¿I com ho fan? Doncs gràcies als mecanismes de "planificació fiscal" que utiltizen, assessorades sovint per advocats-funcionaris de l'Estat en excedència, i a una gran varietat d'incentius fiscals que els beneficien.
Encara més: La inversió des d'Espanya vers la UE va caure un 15% durant 2015. En canvi, la inversió vers paradisos fiscals va créixer un 2000%. Les illes Caimán arrosseguen la gran majoria d'aquest augment tan exponencial. Les Illes Caiman és el destí de les inversions dels capitalistes espanyols, és a dir 64 vegades superior a la inversió que fan a Alemanya. O al paradís fiscal britànic de l'illa de Jersey.
I d'altra banda, la inversió que arriba a Espanya també prefereix utilitzar la via dels pradisos fiscals. En 2014, Luxemburg acaparava un 14% de tota la inversió que arriba a Espanya, amb un increment del 82%, respecte de l'any anterior. Luxemburg té així l'honor de convertir-se en el segon país inversor en Espanya, tan sols després dels Estats Units. Gràcies sobretot a un tal Junker, president de la Comissió. Una autèntica vergonya, com el nostre ministre Cañete.
En 2013, el 45% de la inversió que arriba a Espanya ho feia a través d'Holanda i Luxemburg . Aquests dos països estan sent invesigats per la Comissió Europea.
I , de fet, la inversió estrangera que arriba a Espanya a través de paradisos fiscals ho fa per tal d'aprofitar-se dels avantatges fiscals en els països d'origen, en els països intermitjos i en Espanya.
LA BRETXA SALARIAL
El salari mitjà mensual del 10% de la població amb renda més alta és 18 vegades superior al del 10% més pobre. Espanya és el segon país de la UE en el que més ha crescut la distància entre el 20% amb més renda i el 20% més pobre. S'ha produït un esfondrament en el salari mitjà a Espanya amb una caiguda del 22'2% entre 2007 i 2014. L'alça dels beneficis empresarials no s'ha acompanyat d'una major recaptació en l'impost de societats, però s'i s'ha disparat la retribució dels alts executius: un executiu de l'IBEX35 ñes ja 158 vegades més que el salari d'un treballador mitjà.
Aquests dies estem veient com es teatralitza la formació del nou govern. La dreta, del PP, i C's, el propi Felipe González, ja convertit en una mena de gurú dels magntats, i també els diaris més influents (El País, La Vanguardia, etc..) estan pressionant per tal que hi hagi un govern "responsable", és a dir, que continui amb l'estratègia de la gran divergència. Fins i tot ara estan inflant de nou al Rivera de torn per si es tornen a repetir noves eleccions, i la dreta acaba, per fí, d'obtenir una majoria folgada, per tal que l'esquerra i aliances possibles no canviï de rumb. També dependrà de tots nosaltres per dir "NO PASARÁN
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada