El resultat de les eleccions del 26-J han deixat als dirigents del bloc d'esquerres en estat de xoc, groguis.No només no han assaltat els cels, sinó que hauran de començar a cavar trinxeres i guanyar-se aliats dins i fora del Parlament. I això és una tasca lenta i feixuga: el màrqueting i les ocurrències improvisades del col·leguisme hauran de ser substituïdes pel treball de formiga. El que fa mig any es podria haver entès com un gran èxit, de 71 diputats, ara és viscut com una frustració. L'establishment, inclòs el PSOE, ha aconseguit arraconar i aïllar Podemos i les confluències. Amb més d'un milió de gent que no ha votat i que s'esperava que ho fessin. Iglesias ha pontificat: cal tranformar les guerrilles en un exèrcit regular, o, com diria Gramsci, treballar la guerra de posicions: allò que l'ideòleg argentí i inspirador de l'Errejón, Laclau, no agradava (amb els significants flotants) i la ditxosa transversalitat. Podemos està arraconat a l'esquerra i no té aliats, o molt pocs. De moment, aquest ha estat el fracàs, més que no pas el nombre de diputats elegits per aquesta formació.
De moment, els dirigents de la formació "morada" han entrat en col·lapse, i això també mostra la seva "bisoñez": Tant de pressumir de nova política; tant de criticar la vella política dels "esquerranistes" de sempre, i ara s'han d'enfrontar a una derrota, a un miratge-trampa: el de les enquestes.Si això pot servir per fer poda de l'arrogància i la frivolitat i perquè els lideratges siguin compartits, serà una bona vacuna.
Són aquests moments els que mostren la solidesa o no del projecte i dels seus impulsors, quan es demostra la talla dels líders. En Joan Botella, el politòleg de capçalera d'Iniciativa Verds, i un dels pocs que escolto quan fa de tertulià, deia que un quadre en política no s'improvisa: la formació d'un dirigent costa més que la d'un cirurgià. Iniciativa ha sacrificat força dels seus dirigents en ares d'una confluència que no ha reconegut encara prou a bastament la seva vàlua: la retirada de Dolors Camats i, sobretot, la de Joan Herrera ha estat una descapitalització de l'esquerra d'aquest país. La dicció de Joan Herrera no fa justícia a la seva intel·ligència política. És per això que en les hores difícils ha hagut de sortir al pas per donar llum i perspectiva als resultats electorals del 26-J:
Diu Joan Herrera:
"Lo que hizo, a mi entender, que tanta gente se quedase en casa, es la desilusión por la expectativa frustada, por el hecho que el PSOE pactase con Ciudadanos y dijese que esa era la única opción de pacto posible mientras Podemos transmitía que no tenía ganas de pactar".
I afegeix:
"La negativa del PSOE a querer explorar ningún escenario con Podemos, así como la percepción, instalada entre mucha gente, de que Podemos no quería gobernar, ha hecho que un nuevo gobierno progresista no apareciese ni posible ni deseado por quienes lo tenían que construir."
"Se habló más de los políticos que de las políticas, en lo que viene siendo una constante de los últimos años. Pero lo que habíamos sufrido especialmente eran las políticas del PP"
"Se puso poco acento en las políticas que debían ser la base para afrontar los principales retos que tiene el país: la lucha contra la desigualdad; la democracia en el marco de relaciones económicas y el debate territorial y la asunción de la plurinacionalidad; dejando grandes vacíos en el debate como el de la precariedad y el marco de relaciones laborales o el debate energético por poner sólo algunos ejemplos"
En Joan Herrera diagnostica:
"...un PP que perdura no sólo cierra la ventana de oportunidad si no que construye una sociedad escorada en valores y en derechos, en hegemonía cultural, en el terreno de la derecha. Si esto es así, los que hoy se reclaman progresistas tienen una responsabilidad: entenderse"
I en Joan Herrera prescriu:
"Los resultados sí que dan para intentar gobernar desde el Congreso. Sí que dan para el desarrollo de una agenda legislativa que suponga no sólo la fijación de límites para un gobierno del PP, sino la fijación de un objetivo de gobierno real, de transformación, y pese a quien le pese, necesariamente compartido entre los dos grandes bloques de la izquierda que se van configurando.
Es cierto que hoy volvemos a los tiempos lentos tradicionales de la política. Lo escribía Enric Juliana, lo explicaba Pablo Iglesias. Pues bien. En esos tiempos más lentos hay que responder a las necesidades de la gente. Y la necesidad de la gente puede tener respuesta en una agenda legislativa que signifique contrapoder, propuesta, y leyes muy concretas en una orientación muy distinta a la del PP. Quizás sea esta la manera de conseguir que la ilusión de la gente, del pueblo, se recupere"
I en temps d'incertesa, en Joan Coscubiela, posa les llums llargues, i amb el bagatge europeista del Guti, diu coses com aquestes al seu bloc:
http://www.joancoscubiela.cat/
http://www.joancoscubiela.cat/
"Què més ha de passar perquè siguem conscients de la dimensió de la crisi que vivim?.
Que no estem davant d’una crisi econòmica més, què no es tracta d’una crisi política limitada a un país i fruit de la incapacitat dels seus dirigents polítics. O de factors conjunturals.
L’esclat de la crisi financera, convertida en profunda recessió ha posat de manifest i ha accelerat el procés de profunda descomposició de les estructures socials i polítiques de l’etapa de capitalisme industrialista".
Les estructures socials i polítiques construïdes durant dos segles per posar “ordre” en les societats industrialistes estan saltant pels aires."
"La política nacional esdevé un instrument poc útil, ineficaç per governar una economia dirigida pel seu segment financer, el més globalitzat de tots.
El poder polític dels mercats financers globals supera en molt el poder de les institucions nacionals i els de les encara “non nates” institucions globals
La crisi de la política s’expressa de diferents maneres en funció de cada país i de cada moment, però té alguns trets comuns."
"La negació a entendre el que està passant, la recerca desconcertada de solucions “fàcils” que quasi sempre es fa buscant en el passat
Sigui quin sigui el país que s’analitzi ens trobarem amb “solucions” que passen per buscar un enemic extern, es digui immigració o nacionals d’un altre país. Amb “solucions” que pretenen reconstruir estructures del passat, existents o imaginaries. I quan més profunda és la crisi, més necessitat tenim de creure en solucions fàcils i per tant més risc de frustració i d’acumular impotències i falses sortides"
"Aquesta no és una crisi més del sistema capitalista, no és conjuntural i no tindrà una durada curta. Ha vingut per estar entre nosaltres durant algun temps
Per escurçar el màxim la durada d’aquesta crisi i els seus impactes en termes de gran desigualtat social i descomposició política convindria identificar on està el seu nus central i quina és l’orientació de la resposta adequada.
Al meu entendre és la pèrdua de sobirania, de poder polític dels ciutadans davant dels mercats financers globals, el que esdevé en impotència de les estructures polítiques.
I la resposta és difícil que es trobi en la renacionalització de les estructures socials i polítiques. Cada frontera real o simbòlica és una oportunitat de dumping social i fiscal en favor dels mercats globals. És el camí per fer més forts als mercats i més febles les estructures polítiques.
Més bé al contrari, l’orientació de les respostes cal buscar-la i construir-la en la creació d’estructures transnacionals per molt difícil que ara ens sembli, per molt contradictòries que siguin ara les seves actuacions.
El camí de la transnacionalització de les estructures polítics és molt complicat, especialment per les resistències de les estructures estatals. El camí de la renacionalització apareix com més fàcil i ens permet somiar en la recuperació de la sobirania, encara que resulta un mica crèdul pensar que construirem la sobirania ciutadana del segle XXI amb les estructures polítiques del segle XIX
No ens hauríem d’auto-enganyar creient que hi ha solucions fàcils i immediates, que només poden fer que endarrerir el moment del canvi de tendència.
I no hauríem de fer-nos trampes, cercant les respostes i solucions en el passat. A España i també a Catalunya tenim alguns exemples històrics de com es van encarar els impactes socials de la industrialització buscant solucions en el passat.
Sincerament no crec que la resposta sigui una “quarta carlinada”, aquest cop contra els impactes brutals que està provocant la hegemonia política del capitalisme financer"
A Joan Coscubiela, el vicepresident del govern de la Generalitat, Oriol Junqueras, li ha etzibat que és un oportunista i un mentider. Oriol Jonqueras, el gran predicador, el del independentisme de campanari, el que subvenciona escoles d'èlit, ha respòs així quan el Coscu ha acusat al govern de JUNTS PEL SÍ de mentiders en proposar per a Barcelona World un sistema de paradís fiscal i dir mentides sobre la pròrroga dels pressupostos: de desviar diners per a una ambaixada al Vaticà en comptes de destinar-ho a polítiques socials, etc..."
Per molts trols que envaeixin el seu bloc, no faran callar al Coscu. Seria un esplèndid president de la Generalitat
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada