Catalunya no tira. Espanya no tira. Europa no tira.
Quan jo era petit i anava al "pueblo", província de Córdoba, me'n vaig assabentar que allí no hi havia aigua corrent. A trenc d'alba les dones de les famílies que no tenien pou a casa seva anaven amb els seus "cántaros" a la font. A vegades feien cua durant hores. La crisi ha posat de manifest que hi ha gent que es cola en la cua de la distribució de la riquesa en temps de vaques magres. Les forces de dretes i els populismes variats (des dels indepes processistes fins als xenòfobs) volen trobar dreceres per no haver de fer tanta cua (o almenys blindar determinats sectors). Es podria explicar de forma més elaborada, però, en el fons i de forma un xic simplista, aquest és el panorama. Hi ha gent que aspira a la felicitat més enllà de la mort (les religions,per exemple), i hi ha gent que aspira a no fer la cua corresponent. I hi ha gent que fantaseja amb un món virtual a mida per apaivagar les seves cuites o bé per guanyar als adversaris fent trampes.
I trampes és el que va fer el Sr. Oriol Junqueras en el debat amb Josep Borrell, per qui "no bebo los vientos" Va ser vergonyós que el responsable d'economia del meu país es comportés com el vicari de l'església amb un megàfon, pretenent que per molt repetir les seves vaguetats tindria més raó. El Sr. Junqueras no va donar la talla a les preguntes raonables que va proposar en Borrell. I contínuament em faig la mateixa pregunta: "Com és possible que es cregui les seves pròpies mentides?". "Tan deshonest no pot arribar a ser!" El Sr.Borrell ha comparat a en Junqueras amb el líder populista de la dreta britànica, Ho ha dit de forma molt acadèmica però certera:"El Sr. Junqueras -ha afirmat Borrell- és una persona contrafactual, nega els fets".
L'APORIA o PARADOXA D'AQUIL·LES I LA TORTUGA
Hi estic d'acord. El Sr. Junqueras i el Sr. Jordi Sánchez, de l'ANC estan jugant a ser com Zenó, el famós filòsof, deixeble d'un italià del Sud de fa més de 2500 anys, Parmènides. Zenó, per demostrar que el moviment no existia va inventar una faula, que juntament amb el mite de la Caverna de Plató, és el més conegut pels estudiants de Batxillerat, i ha fet les delícies dels matemàtics, doncs aquesta paradoxa del conte, o aporia, està relacionada amb el càlcul infinitessimal i les derivades.
Aquil·les, anomenat "el dels peus lleugers" i el més hàbil guerrer dels aqueus, que va matar a Hèctor, decideix sortir a competir en una carrera contra una tortuga. Ja que corre molt més ràpid que aquesta, i segur de les seves possibilitats, li dóna un gran avantatge inicial. En donar-se la sortida, Aquil·les recorre en poc de temps la distància que els separava inicialment, però en arribar allí descobreix que la tortuga ja no hi està, sinó que ha avançat, més lentament, un petitet tram. Sense desanimar-se, continua corrent, però en arribar de nou on estava la tortuga, aquesta ha avançat un poc més. D'aquesta manera, Aquil·les no guanyarà la carrera, ja que la tortuga estarà sempre per davant d'ell.
Actualment, es coneix que Aquil·les realment aconseguirà atrapar la tortuga, ja que, com va demostrar el matemàtic escocès James Gregory (1638-1675), una suma d'infinits termes pot tenir un resultat finit. Els temps en què Aquil·les recorre la distància que el separa del punt anterior on es trobava la tortuga són cada vegada més i més petits, i la seva suma dóna un resultat finit, que és el moment en què aconseguirà a la tortuga.
Com estem en època estival canicular pot resultar divertit entretenir-se en adjudicar els papers corresponents:Qui és Aquil·les: els processistes o bé el govern central? Podem identificar els 100 últims metres que, segons l'ambiciós Jordi Sánchez, el Romeva bis, ha proclamat que queden per a la independència?
CONVERGENTS, EXCONVERGENTS I EL TARTUFISME.
Molière va inventar un dels seus personatges més famosos, Tartuf. Representa la hipocresia en estat pur. I a això està jugant Convergència i els seus hereus.
PRIMER TEOREMA DE COSCUBIELA PER ORIENTAR-SE EN LA POLÍTICA DE TARTUF.
Convergència Democràtica, i en molts sentits ERC, no s'han cregut mai això de la independència, més enllà del cabreig lògic que compartim molts pel neocentralisme dels postfranquistes del PP i Ciutadans. Convergència, sota el lideratge del gran bròker de la política catalana, Artur Mas, es va convertir a l'independentisme com una emboscada als seus oponents del sector esquerrà en temps de retallades. Necessitava controlar les nòmines del pessebre. Vam passar de la sociovergència a l'ExcRreCència. Li va sortir bé amb el trencament del PSC i després el boomerang se li ha tornat en contra. Els representants de la burgesia sempre han actuat així, a la manera "Tartuf". Recordo que els dirigents de la Caixa Laietana, la versió local burgesa de Mataró, ens obligaven a parlar català si volien treballar en l'entitat bancària. En el meu cas, un cop vaig militar a CCOO i vaig decidir, com a xarnego integrat, passar també a escriure en català, aleshores em van dir que estava prohibit. Aquests mateixos dirigents estaven en el Palau d'Esports Josep Mora aplaudint en el primer míting que va fer Jordi Pujol a Mataró. Ironies de la vida.
En temps de tanta confusió i travestisme, on ningú vol donar la cara i així externalitzar la responsabilitat, és necessari aplicar el Primer Teorema de Coscubiela. Un teorema és una afirmació o negació demostrable a partir de certs axiomes o de proposicions ja demostrades.
El primer teorema de Coscubiela, o del Vector polític diu així:
-La primera desviació d'una línia política donada pot ser deguda a un lapsus o a un error forçat.
-La segona desviació ja és deguda a una tendència.
-La tercera desviació és ja una opció.
-La segona desviació ja és deguda a una tendència.
-La tercera desviació és ja una opció.
L'aliança de CDC-ERC ha estat una opció estratègica per frenar l'avenç de les esquerres integradores i davant la putrefacció del pessebre.
Com a bons seguidors de Tartuf, ara Convergència, o el PDC, ja fa temps que ha tornat a virar,fins que s'ha donat el tercer punt del teorema del Vector de Coscubiela, amb la teatralització de Francesc Homs i el vist i plau d'Artur Mas:
Com diu Enric Company (El País, 26-7-2016): "Un independentismo como el de CDC, impotente, condenado al fracaso a corto plazo, le va de perlas al PP ante una buena parte del electorado. Le sirve para argumentar que la derecha catalana se ha echado al monte y es intratable. Pero todo el mundo sabe que esa derecha catalana que se ha echado al monte está deseando que se le dé un motivo suficiente, un buen motivo, para bajar"
 |
| Francesc Homs, representant dels ex-convergents lliurant les claus de la mesa del Congrés al PP, horroritzat de donar suport al representant d'EN COMÚ PODEM. Xavier Domènech. |
LA CRISI EUROPEA I EL SEGON TEOREMA DE COSCUBIELA
L'apropiació de la Unió Europea per part de la casta financera i les polítiques que aquesta ha imposat, neoliberals i austericides, ha portat a l'esquerra a una divisió: tornar als marcs nacionals o bé "més Europa". Pot arribar a ser una altra lluita fratricida dins dels veïns del mateix barri. La reflexió com s'han de combinar les sobiranies locals i les solidaritats macronacionals són ja antigues. També la paradoxa d'Aquil·les i la Tortuga en aquesta discussió també pot resultar profitosa. A aquest escenari, El Segon Teorema de Coscubiela diu:
1. La política nacional esdevé un instrument poc útil, ineficaç per governar una economia dirigida pel seu segment financer, el més globalitzat de tots.
2. El poder polític dels mercats financers globals supera en molt el poder de les institucions nacionals i els de les encara “non nates” institucions globals
3. La crisi de la política s’expressa de diferents maneres en funció de cada país i de cada moment, però té alguns trets comuns.
4. La negació a entendre el que està passant, la recerca desconcertada de solucions “fàcils” que quasi sempre es fa buscant en el passat, la rapidesa dels processos de descomposició de les estructures socials i dels lideratges que son amortitzats a una velocitat que fa vertigen. Només cal veure el que està passant en el Regne Unit després del Brexit.
5. I el més important d’aquests elements comuns, és la dificultat, la impossibilitat d’agregar voluntats en grans espais compartits amb objectius comuns. És la conseqüència del gran impacte que aquesta crisi està tenint en la desestructuració social, en la creació de grans desigualtats, en la capacitat de confrontar internament als sectors socials més afectats, en molts casos emmirallats en les sortides individuals o corporatives front les sortides en comú.
6. Sigui quin sigui el país que s’analitzi ens trobarem amb “solucions” que passen per buscar un enemic extern, es digui immigració o nacionals d’un altre país. Amb “solucions” que pretenen reconstruir estructures del passat, existents o imaginaries. I quan més profunda és la crisi, més necessitat tenim de creure en solucions fàcils i per tant més risc de frustració i d’acumular impotències i falses sortides.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada