Teníem esperances a França, amb l'esquerra nominal majoritària a l'Assemblea Nacional i l'electe president Hollande, també nominalment d'esquerres (PSF). Però no ha estat així. L'oligarquia alemanya i els oligarques de la City (indústria financera britànica, que representa el 7% del país) van aplicar la tècnica de manual ja molt antiga: desprestigiar França. Contra la cultura "estatalista francesa": les polítiques promeses durant la campanya electoral eren carques, antigues, no "modernes". Això deien. França marxava directa al precipici si no cedia a les pressions de l'imperialisme alemany i a la seva titella, el Banc Central Europeu. Fins i tot Rajoy confiava en Hollande per endolcir el pagament del deute. Hollande va cedir. I no només aixó, sinó que es va dedicar a ser capdavanter de les tasques "humanitàries" militars a l'Àfrica i al Magrib. Ara hi ha milions d'armes que utilitzen els terroristes, mal anomenats gihadistes per la premsa, fruit de la intervenció a Líbia.
I vet aquí, que a la díscola Grècia sorgeix Syriza, i decideix fer ús dels pocs instruments que té a la mà, després de ser humiliada per la seva pròpia burgesia nacional recolzada per la Internacional financera. I a Grècia s'ha situat l'epicentre d'una discussió política i també intel·lectual: la veritat econòmica, la que regeix les lleis entre països i entre classes socials. Què és l'economia? Disciplina social o ciència matemàtica? Al servei de la gent o dels beneficis dels poderosos?
Quan hom llegeix el llibre de Nicholas Wapshott, "Keynes VS Hayek", és difícil entendre de com una ment tan brillant com Keynes tingués un rival, en principi, menys qualificat. Wapshott ens ve a dir que va ser instrumentalitzat per la burgesia més conservadora anglesa per enfrontar-lo a Keynes, que de liberal havia passat a ser sospitós de massa esquerranista. Hayek, el profeta de "la lliure empresa" i enemic ferotge de "la inflació".
Keynes contrastava el comportament dels governs conservadors: No tenien cap empatx en augmentar les despeses militars per anar a la guerra encara que això suposés augmentar la inflació, però quan es tractava d'augmentar les despeses socials, aleshores, sí que la inflació era perillosa.
L'"Economia" s'ha convertit en la nova religió. Però no una economia laica, sota la llum de la discussió, sinó una Economia amb textos sagrats, on el principi d'autoritat "neoliberal, per descomptat" passa per damunt de les evidències empíriques.
Si llegim la premsa dominant, en la contesa electoral grega s'han enfrontat els moderats, els obedients a les "lleis econòmiques" dominants, els conservadors de Samaras, que estaven disposats a sacrificar la població per tal de tornar els interessos del deute, d'una banda, i obeir a Alemanya i comprant submarins a preus desorbitats. Aquests eren els moderats. Aquesta suposada moderació volia reduir el deute públic grec, però el resultat ha estat que el deute s'ha situat a nivells estratosfèrics. Aquesta moderació guiada i ordenada per la troika pretenia augmentar el creixement, però l'economia grega ha caigut més del 25%, una situació semblant al resultat d'una guerra civil o d'un conflicte militar generalitzat.
Si tinguéssim la ment clara i serena diríem que aquests no eren pas els moderats, sinó els fanàtics, els extremistes, els radicals, o els talibans neoliberals, com així es coneixen els principals col·laboradors de l'alcalde Trias de Barcelona.
Els sacerdots d'aquesta religió, que tenen com referent a Hayek, de fet, responen als interessos d'una minoria. I aquesta minoria ha aplicat polítiques encaminades a l'enriquiment de les oligarquies. Això és el que ha passat a Grècia i això és el que ha passat a Espanya, amb els grans saqueigs, com el de Caixa Bank, la que suposadament té "ànima".
I ara resulta que Syriza són els radicals, perquè no obeeixen les regles de la "ciència " econòmica: l'obediència als aiatolàs del neoliberalisme. Però el debat de fons ens demana preguntar-nos per la responsabilitat dels programes d'estudis de les Facultats d'Econòmiques i de les Escoles de Negocis. La responsabilitat que tenen en la formació de la classe dirigent.
Quin tipus d'economia s'ensenya en les nostres facultats que no sigui la imposada per la globalització neoliberal? Quina ètica empresarial assumeixen els dirigents formats en les escoles de negocis, que no sigui la regla de la màxima rendibilitat individual dels accionistes i dels seus administradors?
És possible una altra economia?
Cal redefinir els pilars sobre els que s'està construint Europa. La política econòmica imposada per la troika s'ha manifestat equivocada. Les directrius de la troika han estat al servei de la gran banca i de les potències econòmiques més competitives.
Castigaran els déus a Grècia? Molt probablement sí. Què podem fer? De moment APOSTATAR d'aquesta religió. I el que és més greu de l'Economia entesa així, i ensenyada així en les Facultats d'Econòmiques és que permet justificar la desigualtat i la misèria que estem patint com quelcom de natural, com unes lleis de ferro que no es poden canviar.
Alguns economistes veterans que van participar en la formació de l'euro confessen ara que no van estudiar prou les conseqüències d'aquest muntatge. Improvisació, no ciència, etc... és la que guia moltes de les decisions dels buròcrates al servei de la gran burgesia europea.
Tanmateix les vores d'aquest corsé ideològic no haurien de resistir gaire si empenyem. De moment, lo vell no acaba de morir i lo vell no acaba de néixer. José Donoso, l'escriptor xilè críptic, en "Casa de Campo", expressava en la seva literatura fantàstica, la necessitat del coneixement per sortir de la foscor. Si la correlació de forces canvia en favor de les classes populars es podrà fundar una nova economia i nous criteris de veritat.
Un geni de les matemàtiques, René Descartes, va proposar una sortida al pessimisme de la seva època, el Barroc del segle XVII, quan lo vell no acabava de morir i lo nou no acabava de néixer. L'escepticisme es va instal·lar. Descartes, confiant en la capacitat humana va considerar que el seu mètode podia democratitzar la ciència, la investigació, confiant en la "caixa d'eines" que tothom tenia a l'abast, si se'n feia, és clar, un bon ús: les nocions matemàtiques. I d'aquestes se n'han fet un mal ús per part dels acòlits de Hayek.
L'economia matematitzada, de resultats i beneficis, oblida el sofriment humà. Cal un nou criteri de veritat. Aquesta és la tasca prioritària dels moviments socials. Cal denunciar aquesta neteja econòmica, símil que la sociòloga Sassken, parella d'un altre sociòleg clarivident, Richard Sennett, equipara a la "neteja ètnica". De moment, ens dóna pistes a "Expulsiones": no és la gent, les capes populars qui ha de sotmetre's a la tortura de l'austeritat, sinó les Finances, la gran Banca.
A partir dels anys 80, els grans bancs van captar les capacitats de consum dels petits bancs que redistribuïen les rendes en les seves comunitats. Després van venir les empreses franquícies, les multinacionals. Amb les privatitzacions això s'ha agreujat. En dissoldre's les fronteres nacionals, el capital multinacional va "robar" el mercat a les petites empreses nacionals.
La banca tradicional treballa venent diners que el banc té, mentre que les finances actuals treballen venent quelcom que no té. Per fer això necessita envair sectors no financers: serveis, sanitat, etc... L'acord de Lliure comerç -TTIP- entre Estats Units-Unió Europea, que s'està fent amb nocturnitat, s'emmarca en aquest context. I ara el nou territori que els queda és comprar terres a l'Àfrica ("terres mortes"), o bé sòl urbà: Els Fons Voltors. I a Barcelona i a tot arreu estan fent el mateix.
Però aquest model està esgotat. Cal relocalitzar l'economia; que les empreses puguin generarpolítiques d'inclusió i redistribució, en lloc de la concentració de capital.
Per a SASKIA SASSEN, la ciutat té la capacitat de produir solidaritat, de produir exigències democràtiques. Ocupar el territori és més eficaç que la simple difusió de les xarxes socials. A això ella ho anomena "Ocupar l'economia".
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada