CULTURA DE L'ÈXIT, CULTURA DEL MÈRIT

Que l'èxit i el mèrit no s'ajusten, en el sentit de que sovint no encaixen i que no responen a una certa "justícia" objectiva, fa temps que se sap i s'ha constatat. Hi ha una pila de refranys que hi fan referència. "La República", de Plató, el llibre més llegit després de la Bíblia, se centrava en aquest aspecte: Com es podia aconseguir els governs dels millors, lema que el nostre inefable president va prendre com a lema de la seva campanya electoral. Val a dir que a Plató li repugnava la democràcia atenesa i és el referent de gran part del pensament conservador posterior.

Aquest desajustament entre mèrits i èxit  ho he pogut comprovar en el món de la política local. Concretament a Mataró, sense anar més lluny. Durant la primera legislatura dels primers Ajuntaments democràtics, el PSUC va obtenir 7 regidors. Van fer molt bona feina en àrees clau, com ara urbanisme, ensenyament, cultura, transports, etc. Era un tripartit entre PSC-PSUC-CiU.  Quan va ser el moment de la campanya electoral següent, molts veïns deien als principals regidors psuqueros: "Ho esteu fent molt bé. Jo us tornaré a votar. Sou els de la rosa, oi? Jo votaré al Felipe". Era l'època "por el cambio", de Felipe González i Alfonso Guerra.

Aquesta va ser una lliçó que aquells regidors mai no van oblidar. Gairebé tot s'atribuïa a l'alcalde -socialista- segons gran part del sentiment popular. Tan malament ho van fer per passar de 7 a 2 regidors? Què havien fet malament? No havien posat les bases d'un Mataró millor? Clarament, sí. I doncs, què va passar? Doncs que la gent va votar en clau de vot útil estatal i no pels mèrits d'uns regidors que havien passat hores i hores treballant colze a colze per millorar les condicions dels ciutadans, sobretot dels barris més necessitats.

Durant molt de temps he considerat que pel treball realitzat, el resultat que ha obtingut el meu partit ha estat injust. Fessin o deixessin de fer el partit de majoria absoluta o majoria relativa, el PSC-PSOE, no importava: sabien que guanyarien. L'arrogància i la supèrbia que tenia CiU en el Parlament de Catalunya i en el Govern de la Generalitat  la tenia el PSC en l'àrea metropolitana i en poblacions més poblades.

Els hereus de l'antic PSUC, el partit que es deia "de la classe obrera" resultava que es quedava pràcticament orfe de la classe obrera, perquè aquesta votava molt majoritàriament al PSOE i al PP. Ironies, oi?

El poble va ser injust? Sí, rotundament. El poble s'equivoca? La majoria de l'electorat, rotundament, sí. Sovint. La democràcia és un mal sistema de govern? No, en absolut. Aquesta és la contradicció. Com deia el polític britànic conservador, el del puro: "La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres formes que han estat provades de tant en quan", En Winston Churchill no m'ha estat mai simpàtic, però la seva eloqüència i capacitat de pronunciar frases lapidàries és prou coneguda. I frases molt útils, en aquesta cultura de la imatge i dels poders mediàtics que ens instrumentalitzen. Com ara: "L'èxit no és definitiu, el fracàs no es fatídic. El que compta és el valor per a continuar" .

Durant aquests  quatre darrers anys de legislatura municipal, el PSC-PSOE ha estat en l'oposició. Era just? Vist qui ha governat, no, gens. Es mereixien una cura d'humilitat? Sí, sens dubte. Es mereixien els ciutadans de Mataró més necessitats que polítiques més de dretes, les de CiU+PP, s'apliquessin, en detriment precisament de la gent? En absolut. Però així són les coses.

Es mereixia aquesta mateixa gent, l'electorat clàssic del PSC que els seus regidors, ara a l'oposició no fessin bé la seva feina? Tampoc. Els regidors del PSOE no han estat a l'alçada del que ha de ser un partit de l'oposició: la seva divisió interna, el que no hagin plantat cara als conservadors de CiU; el seu aparent "passotisme", etc, mereix un càstig en les urnes en la propera contesa electoral.

A vegades semblava que el grup municipal d'ICV-EUiA era qui encapçalava l'oposició. Ho han hagut d'assumir davant la inhibició dels que havien governat gairebé trenta anys. El grup, minoritari d'ICV, format per 2 regidors, a vegades, ha semblat que era el grup de les propostes. Amb Conxita Calvo, ex-regidora d'Educació, Esteve Martínez, que s'estrenava com a cartell electoral d'ICV, ha sigut la formiga, el gra de sorra a la sabata, la bóta malaia d'un alcalde amb dosi abusiva de prepotència i d'arrogància. Al peu del canó cada dia, amb el seu grup de col·laboradors, ha passat per gran part dels barris, associacions. Dirigents veïnals ho poden constatar. Ha sabut escoltar, amb humilitat i paciència, i s'"ha llegit els papers" que sovint ni el mateix alcalde no ha fet a l'hora de fer esmenes i fer propostes.

Esteve Martínez venia del món del sindicalisme, d'escoltar molt les necessitats dels companys/es de feina, de negociar i no deixar-se atropellar. Discutidor quan cal i cordial en el tracte curt. És especialista en anar a la pilota i no a la cama. S'ha guanyat el respecte dels col·legues del consistori. En les entrevistes recents que ha ofert als mitjans locals apareix com un home de "síntesi", i parla constantment del realisme que cal tenir davant la situació de dificultats i de manca de recursos. No promet, i parla d'unitat de l'esquerra, de crear un GUANYEM MATARÓ, de ser un més en un projecte il·lusionador per a la gent que ho està passant malament. Si això és possible a Barcelona, per què no a Mataró? Pregunta no exempta de singularitat per destapar misèries i vanitats dels "nou rics de l'èxit"

Quan ha rebut les carabasses per part d'aquells grups que, en teoria, es podria confegir una llista unitària per a les eleccions municipals properes, CUP i PODEM, moviment veïnal, moviments socials..., ho ha encaixat amb un fair play que m'ha impressionat: no només ha dit que els comprèn perquè encara no "estan madurs" i que necessiten temps. Esteve Martínez considera que ICV-EUiA, com a part més evolucionada políticament hem d'ensenyar el camí, posar llum en un camí ple de confusions, on és possible que no hi hagi majories clares, o bé és possible aliances CiU amb una ERC cada vegada més acomodada mirant al centredreta que no ajudaran a bastir polítiques redistributives en la mesura que es puguin aplicar en el món local.

Els podemites s'equivoquen. I els independentistes "alternatius" em temo que també. Aquests darrers perquè encara no han assumit que per mèrits propis s'han guanyat un lloc en l'espai polític, i encara estan força sotmesos a una mena de complex de ser la "marca jove" d'ERC i pensen que poden perdre vots si van units amb els ecosocialistes a favor del partit del triangle.  I els podemites, embolicats en batalles internes inacabables per vanitat i per la cursa per qui es queda amb el pastís que les enquestes han fabricat. Confien més en l'èxit més que no pas en els mèrits. Com diu el savi Joan Coscubiela: "Les persones que volen utilitzar el seu vot només per donar-li una empenta en el mostrador o donar-li una alegria al cos" no poden fer-nos despistar de que la muntanya fa pujada. I també el diputat per ICV-EUiA assenyala que "els ciutadans també tenen les seves responsabilitats i el més important és no donar credibilitat a aquells que, en un panorama polític tan dispers i fragmentat, expliquen que ells sols són prou suficients  per assolir aquesta ruptura amb les polítiques dominants fins ara"

Seria desitjable que els mèrits pel treball realitzat s'imposessin a l'èxit induït.  Com diuen els sociòlegs americans, que la gent reflexioni sobre a qui li comprarien un cotxe de segona mà abans de decidir el seu vot. És la prova del cotó fluix de la FIABILITAT. Segons aquests analistes politòlegs, la resposta a aquesta pregunta ens donaria més pistes sobre què passarà en la propera contesa  si hagués una informació equitativa de les diverses ofertes electorals.