DÒRIA: DAMNATIO MEMORIAE. LA NOVEL·LA NEGRA MATARONINA

Pere Antoni de Dòria Lagunas ha estat dirigint durant quaranta anys Caixa Laietana, una entitat que estava a punt de fer cent cinquanta anys. Mantenir una entitat durant aquest temps no és fàcil. Però en Dòria té el "mèrit" d'haver-la liquidat. Aquella jove promesa apadrinada per l'OPUS s'ha carregat una institució centenària. El seu fill, representant del PP en un patronat municipal, també s'ha fet notar per la picaresca pròpia dels miserables. Té a qui emmirallar-se.

Sembla que en Dòria no hagi existit mai. Silenci...    Omertà, potser?

L'home més poderós de Mataró ara passa desapercebut, impunement. La memòria ciutadana és curta. Els damnificats de les Preferents, si han cobrat, tampoc insisteixen gaire. Ja tenien prou ensurt i volen oblidar. Però la vergonya ha impregnat la ciutat com l'olor dels porrros de haixix. Sembla que s'hagi decretat la Damnatio memoriae. Fins i tot pels dirigents ciutadans que van encapçalar les protestes davant les oficines de Caixa Laietana.

La Damnatio memoriae és una locució llatina que significa literalment "condemna de la memòria". Era una pràctica de l'antiga Roma consistent en condemnar el record d'un enemic de l'Estat després de la seva mort. Quan el Senat Romà decretava oficialment la damnatio memoriae, es procedia a eliminar tot allò que recordés al condemnat: imatges, monuments, inscripcions, i fins i tot s'arribava a la prohibició d'usar el seu nom. Molts emperadors també es veieren afectats per aquesta pràctica. Les estàtues del difunt condemnat eren destruïdes, juntament amb tota representació física de la seva imatge; similar fortuna tenien les obres que havia construït, o bé se les considerava obra dels seus successors. Aquesta pràctica que es va introduir a Roma després de la mort de Juli César va desaparèixer amb el cristianisme.

La damnatio memoriae, al meu parer és sana i sanadora en molts casos. Després del franquisme, per exemple, començar a retolar en català els carrers, o eliminar els noms dels carrers (com ara Legión Cóndor, Avenida del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, Primera Bandera de Falange, Generalísimo Franco, Av. José Antonio Primo de Rivera, Calvo Sotelo, General Mola, Queipo de Llano,  27 de Enero, entre d'altres). El que es va fer durant els primers anys de la restaurada democràcia era un acte de reparació històrica.

En el cas de la substitució de Caixa Laietana per Bankia, és un acte de canvi de propietat , però també d'amnèsia col·lectiva, un premi per als responsables. En aquest cas no va ser responsabilitat dels "polítics", sinó de gestors dels quals se suposava que tenien una sòlida formació financera. Però, de fet, el que les Escoles de negocis com IESE, de l'OPUS, han propiciat ha estat la "neteja econòmica", el saqueig institucional

Josep Ibern

Pere Antoni de Dòria

Del 29 de gener al 7 de febrer es celebra la Trobada de Novel·la negra a Barcelona. BCNEGRA

Una de les convidades, l'escriptora Belén Gopegui, una de les escriptores més lúcides i més importants de la seva generació, en una entrevista a BTV, deia que la ficció -en aquest cas la novel·la negra com a gènere- ajuda a entendre la realitat, perquè, de fet, la realitat és una construcció d'un relat que ens fem. La novel·la de "lladres i serenos" com diria el castís, s'ha erigit, per mèrits propis, en la novel·la social del segle XX, la que possiblement ens dóna a conèixer millor la realitat que ens envolta, contradictòria, complexa i humana.

Mataró necessita la seva novel·la negra. Tenim prou elements: xorissos, cacics. diner negre, robatoris sonats, especulació, blanqueig de diners, etc. Després del saqueig que ha suposat la desaparició de Caixa Laietana, ho necessitem com teràpia. Si tingués talent i temps, i sobretot fonts, es podria confegir una ficció que ens ajudés a fer el relat de com ha succeït i qui o què ha permès arribar fins a aquest punt.

Si tingués imaginació m'embrancaria a escriure aquest relat. Arrancaria amb el succés i robatori més important que va tenir lloc a Mataró. Caixa Forta de Caixa Laietana. Era el maig de 1998. Van dir que tres-centes caixes de seguretat van ser buidades per un robatori en la modalitat de rififí. Va ser un autèntic xoc. Més de 500 milions de pessetes.

De fet, no faria més que copiar l'itinerari de la millor novel·la negra espanyola , portada al cinema, CAJA 507, del 2002, d'Enrique Urbizu i Michel Gaztambide. Amb una parella de bons actors: Antonio Resines, en la seva millor versió dramàtica, i José Coronado. Entitat bancària de la Costa del Sol, segrest d'un empleat... Estaria bé formular hipòtesi com es deurien blanquejar diners per especular a la Via Europa o per intentar l'assalt a la urbanització de les Cinc Sènies.

Ell títol? Ho tinc clar: "Dòria. Damnatio Memoriae"