LEONARD COHEN A GRÈCIA

El patrimoni cultural de Grècia dóna per a  fer moltes metàfores sobre els esdeveniments polítics recents. S'ha recordat la tragèdia "Antígona", de Sòfocles, per fer referència al rebuig de les suposades deutes contretes per l'Estat grec, amb el consegüent disgust de la Troika. Antígona va preferir, a risc de morir, ser fidel a les lleis ancestrals que no pas a les lleis suposadament arbitràries del poder establert. La coalició d'esquerres ha decidit donar prioritat a les necessitats de la població empobrida  abans que pagar els interessos del deute

Però els guanyadors de les eleccions gregues no han recorregut al seu gegantí arsenal filosòfic. Syriza va voler festejar els resultats electorals amb la cançó de Leonard Cohen, "First We Take Manhattan",1988, en un clar desafiament als totpoderosos especuladors i a l'emperatriu Merkel. La cançó fa referència a l'"avorriment" i a un canvi de sistema, però a Grècia no es tracta tant d'avorriment com de la devastació social, on els rics no paguen impostos. 

They sentenced me to twenty years of boredom 

For trying to change the system from within 

I'm coming now, I'm coming to reward them 

First we take Manhattan, then we take Berlin 

I'm guided by a signal in the heavens 

I'm guided by this birthmark on my skin 

I'm guided by the beauty of our weapons 

First we take Manhattan, then we take Berlin 

A primera vista, la lletra de la primera estrofa de Cohen ens remet directament als voltors de Wall Street i al Bundesbank, el Deutsche Bank, interessos que defensa amb gasiveria la primera ministra alemanya.

Leonard Cohen és un poeta intimista, cantautor al que li atribueixo el domini de la foscor com ningú ho fa, és el Rembrandt de la cancó contemporània. El ja octogenari autor canadenc encara no ha trobat un substitut que sàpiga sondejar la personalitat humana de la forma tan subtil i complexa com ho fa Cohen. Una de les cançons més versionada també és seva, "Hallelujah",1984, però la referència no és ell sinó Jeff Buckley, un jove prometedor ofegat al Riu Wolf, prop de Memphis. el 1997. Els seguidors de Ramón Trecet (Radio 3) el seguíem amb devoció.

Rembrandt ha estat considerat un dels grans profetes de la civiltizació. La fallida econòmica dels seus darrers anys es van palesar en les seves obres, serenes i alhora fosques, amb una profunditat superior. Entre les característiques més prominents de la seva obra cal destacar l'ús del clarobscur i el treball escènic de les llums i les obres. La seducció de les poesies/cançons de Leonard Cohen tenen també aquest àmbit com a territori preferit.

Les ombres s'han estès sobre Grècia, i ara a Grècia albirem també alguna llum. Esperança. I això es pot fer també extensiu més enllà dels país hel·lènic. Els hel·lènics van inventar la paraula "economia": l'administració de la llar ("oikos") i dels que hi habiten. 

Syriza ha posat damunt el tauler la discussió sobre el significat primigeni del que ha de consistir la tasca d'aquesta "disciplina" anomenada ECONOMIA, més enllà dels integrismes que avui representen la casta sacerdotal més abrandada i millor organitzada del planeta: els neoliberals.

Entre les primeres mesures del govern grec sortit de les eleccions hi figura l'augment del salari mínim. I els integristes ja han posat el crit al cel. Com poden finançar els grecs aquesta mesura? Els creditors ho hauran de fer!. I entre aquests creditors hi figura Espanya, els contribuents espanyols, que hauran de fer front als 26.000 milions d'euros que deixarien de pagar els grecs.

No serà, doncs, una guerra dels països del sud contra el països del nord, més competitius, sinó entre els  propis països del sud, addueixen. És a dir l'estratègia que la demagoga Susanna Díaz (PSOE) ha aplicat en els desnonaments la corrala de Sevilla en el seu enfrontament amb Izquierda Unida però a escala macro: l'enfrontament entre pobres. Aquestes veus, però, no faran esment de com els poders fàctics, els Estats governats per les oligarquies i el Banc Central Europeu, han regalat als Bancs milers de milions d'euros i han convertit el deute privat dels bancs en deute públic. La concentració bancària ha estat un escàndol, han recuperat beneficis, mentre que la població no ha recuperat ingressos.

Recordem a Albert Einstein quan replicava a un magnat que es queixava de que les polítiques de benestar social resultaven massa cares: "Si la igualtat resulta cara, imagini's com de cara pot resultar la desigualtat" En alguns aspectes estem com en els anys previs a la segona guerra mundial (índex de desequilibris socials): els feixismes i els conflictes bèl·lics trucaven a la porta.