Mai no he acabat de sentir-me còmode quan els nostres eurodiputats s'han hagut d'integrar en el grup dels VERDS EUROPEUS, i no pas en el grup de l'ESQUERRA UNITÀRIA. Sovint ho he vist com un intent de "blanquejar" el passat comunista de la formació ICV, de maquillar l'herència del PSUC. Del PSUC de la transició a la ICV hem passat tantes vegades pel quiròfan!!! Hem passat per tants postoperatoris !!!!
És una situació ambivalent, perquè els VERDS alemanys, una de les forces més importants, han flirtejat i flirtegen amb el consensus dominant a l'Alemanya i ja és una força prou domesticada, tal i com Rafael Poch i d'altres autors han reflectit a la "Quinta Alemania". En sóc conscient que la nostra posició és d'intentar crear una unió entre aquests dos grups i intentar algun dia fer-ne un de conjunt que pugui competir amb el popular, el socialista i liberal, amb millors condicions, i assolir així una síntesi unitària i mobilitzadora enfront al neoliberalisme.
Aquells que es planyen de la situació tan canviant, tan líquida i trepidant de l'últim any, només cal que mirin els darrers trenta anys de la nostra formació per comprovar-ho. Me'n ric força amb aquesta xuminada de la "nova política" versus la "vella política".
Izquierda Unida, i també Iniciativa, van néixer a finals dels anys vuitanta, com a moviment polític, acumulant força de les mobilitzacions pel referèndum de l'OTAN, del pacifisme. I aquest pacifisme estava molt relacionat, en les discussions internes amb el motiu següent: ¿Hi ha cap motiu perquè les esquerres estiguin dividides en un context post guerra freda?
La història que va venir després ja la sabem, la socialdemocràcia va apostar per la CASA COMUNA, que eren ells, per eliminar així qualsevol replantejament. De aquellos polvos estos lodos, on la sociademocràcia, des del Regne Unit fins a Itàlia, des de França a Espanya, ja no són un partit de masses sinó un partit de càrrecs institucionals: un partit sense militants.
A mitjans dels anys noranta,en el si d'Iniciativa per Catalunya s'espandeix un moviment de quadres i militants, diguem-ne verds, que assoleixen un gruix entre un quart i un terç del conjunt de la formació política: les seves inquietuds ja no estaven tan vinculades a les lluites històriques pròpiament "del roig" sinó a les "verdes". I d'aquí neix una nova Iniciativa, tot aprofitant l'atomització i els personalismes de l'arxipèlag de l'ecologisme català: els Puig, els Vilanova, etc.... que reneguen de la vinculació política d'esquerres i dretes. El meu amic, l'activista entranyable, José Luis Freijo, l'omnipresent candidat a l'Ajuntament de Mataró, amb la seva corbata de fusta, ho deia sempre: "Nosaltres no som ni d'esquerres ni de dretes". A mi em desorientava i m'enfurismava. L'estratègia d'aquests dirigents de PODEMOS o CIUDADANOS, com es veu, no és ni nova ni original.
Però aquestes reflexions vénen a tomb sobre el llibre de la Naomi Klein, ja visitat en l'entrada anterior: AIXÒ HO CANVIA TOT.
NAOMI KLEIN, en el seu llibre, ve a dir que cal tornar al roig:
"Estic convençuda que el desajustament climàtic representa una ocasió històrica en una escala que no s'havia produit mai abans. En el quadre d'un projecte de reduccció de les emissions contaminants segons ens recomanen nombrosos científics, estem novament en posició de proposar polítiques susceptibles de millorar considerablement la vida de molta gent, de disminuir la bretxa entre rics i pobres, de crear una multitud de llocs de treball dignes d'aquest nom i de regenar els fonaments de la democràcia".
"Estic convençuda que el desajustament climàtic representa una ocasió històrica en una escala que no s'havia produit mai abans. En el quadre d'un projecte de reduccció de les emissions contaminants segons ens recomanen nombrosos científics, estem novament en posició de proposar polítiques susceptibles de millorar considerablement la vida de molta gent, de disminuir la bretxa entre rics i pobres, de crear una multitud de llocs de treball dignes d'aquest nom i de regenar els fonaments de la democràcia".
Afegeix la Klein: "Les polítiques a aplicar són fonamentalment incompatibles amb el capitalisme desregulat, representat per una minoria en el cim de les estructures econòmiques, en el cim de les esferes polítiques i en el cim de la majoria dels grans mitjans de comunicació".
El capitalisme que ens pot dur a un planeta no organitzat i caòtic, com va dir el company i professor Andreu Mayayo (el futur fantasmagòric de Blade Runner), està protagonitzant un període de poder polític que no s'havia vist des dels anys 20 del segle XX, un poder polític, cultural i intel·lectual tan considerable com mai s'havia constatat. Tant és així que, mentre es confirmaven els riscos del canvi climàtic, paral·lelament el capitalisme neoliberal va assolir una victòria amb el primer acord de Llliure Comerç amb la creació de l'Organització Mundial del Comerç, que imposava la privatització massiva de les economies de l'antic bloc de l'Est, la transformació de parts d'Àsia en zones franques i amb l'"ajustament estructural" de l'Àfrica.
Els tres pilars d'aquesta nova era del capitalisme ja són prou coneguts: la privatització del sector públic, la desregulació dels mercats i la desregulació (paradisos fiscals) de les grans empreses i la reducció, per tant, de la despesa pública.
On acaba el verd? On acaba el roig? Molts dels grans empresaris nordamericans han passat del negacionisme de l'escalfament global a proclamar que les propostes dels activistes mediambientalistes representen de cavall de Troia del comunisme.
Que l'urgent no ens faci perdre la vista de l'important
Que l'urgent no ens faci perdre la vista de l'important
 |
| Simon Rosado. Responsable de Sindicalistes amb Iniciativa. Mort l'11 d'octubre de 2010 |
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada