I SI ARTUR MAS NO VOLGUÉS GUANYAR LES “SEVES” PLEBISCITÀRIES ?

Cada cop em quadra més aquesta hipòtesi. No només d’en Mas, sinó també dels altres partenaires de la processó.

Fa 29 anys vaig viure intensament el referèndum de l’OTAN, ja sabeu, aquell que el PSOE es va veure obligat a convocar per pressió popular, i va dir allò d’”OTAN, D’ENTRADA NO”. El cabdill Felipe González va posar tota la carn a la graella perquè sortís el SÍ. En canvi, CONVERGÈNCIA, que, en boca de Miquel Roca no es cansava de dir que era un partit atlantista (és a dir pro-OTAN), no volia que es convoqués el referèndum, doncs no li calia, al final, sotto voce, va indicar a la seva gent que votés NO. A la comarca del Maresme allí on l’hegemonia l’ostentava CiU va sortir el NO. En canvi, a Mataró, territori PSC-PSOE, va guanyar el sí. I a Mataró la campanya de la Coordinadora del Maresme per la Pau i el desarmament va ser modèlica. Però va predominar el vot polític del feu felipista.

Convergència Democràtica de Catalunya ha estat un dels partits més ferms en la disciplina leninista, amb més complicitat del seu electorat fins fa no pas gaire.  Utilitzo les mateixes paraules que va proferir un ex  i ara home fort de CDC a Mataró. CDC amb JPS (Jordi Pujol Soley – Junts pel Sí? ) sabia teatralitzar una postura i fer la contrària. Com s’explica que allò que només eren “coses d’en Felip" (Puig), segons el patriarca Pujol –el sobiranisme- s’hagi estès com les conversions dels reis visigots al cristianisme- a tot el partit i el seu electorat,  en un temps récord,si no és gràcies a aquesta capacitat de complicitat gairebé militar?

Hem sabut que Alexis Tsipras volia que sortís el SÍ en el referèndum que ell va convocar. Ho ha dit un periodista britànic amb una sòlida reputació. Era una manera de salvar la cara, atès que la pressió dels mandataris europeus, a banda de ser indecent, va ser brutal. Sabia que gestionar el NO seria tan difícil com hem sabut després.

Per què, doncs, hem de suposar que a Artur Mas li interessa que surtin els mínims 68 diputats, si es compten els de la CUP, que ja han dit que no donaran el suport a la investidura d’en Mas? Li interessa a aquest  president que la llista del testaferro, a la manera de la taula rodona artúrica, gestionar el SÍ?

Al març del 1986, el PSOE i els seus màxims dirigents van llençar una pregunta quan els sondeigs apuntaven a la victòria del NO A L’OTAN: Qui gestionarà el NO? I apuntaven a Rafael Grasa, un dels caps visibles del moviment per la pau a Catalunya, ex deixeble aleshores de Manuel Sacristán, el pare teòric de la revista Materiales i després de la Revista Mientrastanto, i ara en el Consell Assessor artúric (ara sí, de Mas), o també apuntaven a la també activista Gabriela Serra, després escut humà de Rigoberta Menchú.

L’ex-trosko Lluís Rabell, gat vell, ha llençat una invectiva a la llista del testaferro RRR: ÉS MÉS REVOLUCIONARI FER EL REFERÉNDUM que una Declaració Unilateral d’Independència. Per fi algú ha entrat en el terreny que els sobiranistes a temps parcial s'havien fet seu: el de la radicalitat. I en Rabell li ha donat la volta. Perquè, certament, el president Mas està flirtejant amb el joc de la testosterona dels machos alfas: “em dèieu que no hi hauria urnes, doncs les urnes s’han posat el 9-N.” “ Vaig prometre que el 27-S hi haurien eleccions plebiscitàries, doncs mireu, ja les he convocat”. Sona a allò que va dir Companys a l'any 1934 "¿No em dèieu que no era independentista?, en el seu retret als d'Estat Català.

Tan se val si ha fet les polítiques neoliberals que la burgesia més depredadora ha volgut. El victimisme tan nostrat ha trobat una compensació en el “pit i collons” o en els “pebrots” d’una suposada “desobediència” que ningú, absolutament ningú sap en què consistirà.

Quan Lluis Rabell apunta a dir que cal aplegar forces perquè la lluita serà llarga i per tant, el lideratge l’ha de tenir, com en el temps de la transició, les classes populars (i no només les del primer terç emergent, que tenen més veu, però que són les que hegemonitza el centre dreta, encara que sigui amb l’estètica de la radikalitat estelar), toca el moll de l’os de l’estratègia de la dreta conservadora: no hi ha cap altra via de resistència contra l’uniformisme i l’ofensiva neocentraltizadora postfranquista del PP sense la lluita contra la desigualtat, perquè és aquí on trobarem la massa crítica per una nova transició constituent, tant en el pla nacional com en el social, on la lluita contra la reforma laboral, l’espoli energètic , sanitari i la regressió en l’àmbit educatiu, seran, entre d’altres, el pegament per bastir aquest bloc social. Artur Mas, ni per educació, ni per fets ni per horitzó ideològic no hi entra en aquesta equació.
Rajoy serà el president del plasma. Però ¿I Mas? No seria president el primer de la llista testaferro.  On s'ha vist això?¿No és més vergonyós en termes de debat públic i democràtic? O és que s'estan fent el llit mútuament els de la llista JPS?

Oriol Junqueras i el seu partit, amb tota la seva oratòria de campanari, ha demostrat la seva pusil·lanimitat en abaixar el cap en les polítiques antisocials i també davant el xantatge d’en Mas en l’ús d’aquesta mascarada de “societat civil” tan bé orquestrada i subvencionada. Tampoc  és mereixedor d’estar al capdavant de la lluita d’un procés constituent. O és que la crida a la unitat post 27-S a SÍ QUE ES POT és la justificació que ERC es decanti per un bipartit/tripartit d’esquerres que tan van denostar d’en Carod Rovira?
Si no guanya JPS o bé en Mas no és el president perquè ja està desgastat per uns i pels altres, almenys li quedarà el reservori de l'epica, encara que sigui èpica on the roks. I això per al futur d'un partit desahuciat no és poca cosa:el barbut Marx va deixar dit que els amos de la finca, a vegades, preferien llogar la seva propietat durant una temporadeta per no desgastar-se.