EL CENTRE MODERAT, EN LA VIDA I EN LA POLÍTICA

Aquesta setmana hem viscut la lluita per la conquesta del Castell anomenat CENTRE. I això durarà fins al 3 de maig. Com deia Manolo Vázquez Montalbán, "les paraules tenen amo". Són com  fortificacions. D'això va la lluita ideològica per l'hegemonia. I ara com ara, i fins que a Espanya no hi hagi una premsa lliure (com diu Owen Jones per referir-se també al Regne Unit: premsa lliure no vol dir independent del govern), els periodistes no deixaran de ser fiscalitzats pels patrons-amos dels mitjans. Al Vaticà hi ha un quadre de Rafael, "L'escola d'Atenes", que representa la història de la filosofía antiga a través dels seus protagonistes més coneguts. Al bell mig de tothom, hi ha el mestre Plató, el matemàtic i religiós, seguidor de la secta pitagórica, i el seu deixeble, el biòleg Aristòtil. Ja en les escoles filosòfiques antigues es reflexionava sobre el lloc de l'ésser humà a l'univers i a la polis (la ciutat-estat), i també sobre la felicitat o equilibri emocional davant els esdeveniments de l'existència individual i de la política.

Sempre s'ha considerat a Aristòtil el gran pensador del centre, de la clase mitjana, a diferència del seu mestre, Plató, molt més elitista i purità. Aristòtil no renega de l'individualisme com el seu mentor, però sí que advoca per moderar-lo. I així, els centristes d'ara també recorden que el que cal és el TERME MIG, el mesotés (en grec) que Aristòtil definia com el punt equidistant entre dos extrems igualment nocius. Sens dubte Aristòtil es referia a les dosis d'egoïsme, que Plató negava per a qui intentés ser governant en un Estat just. Fins que no vaig llegir al deixeble més brillant de Manuel Sacristán, Antoni Domènech Font, editor actual de la revista "sinpermiso" no ho vaig entendre ("De la ética a la política. De la razón erótica a la razón inerte". Crítica, 1989). Segons Domènech ¿com cal interpretar el supostat TERME MIG, en la vida personal, en l'activitat política?

M'ha semblat útil portar a col·lació aquesta discussió en aquesta setmana en que el PSOE, davant de la seva crisi d'identitat, vol assumir el paper d'EXTREMO CENTRO, juntament amb C's.

Segons Domènech Font, el terme mig no suposa que passem de fumar un paquet de tabac a fumar-ne només mig paquet. En absolut. Més aviat seria al contrari. Imaginem-nos que jo sóc molt escrupulós en la conducció. Normalment no m'he saltat mai un semàfor en vermell. Però es dóna la circumstància que sóc a la Plaça Santa Anna a les 12 de la nit i me'l salto. ¿Deixo de ser virtuós? No pas per Aristòtil, perquè la gran majoria de cops he estat respectuós amb les normes i amb el que cal fer èticament i política. Per tant, es tracta de respectar les lleis però sense arribar al fanatisme que pot portar a la depuració autodestructiva.

L'altre punt cabdal, a banda de la captura del Castell-centre electoral, és el pacte, la negociació. Quan pactem i negociem, perdem la nostra identitat? ens desnaturalitzem? Traïm els nostres electors. Els que provenim del PSUC, i després d'ICV tenim una llarga experiència. Una vegada vaig dir que a Mataró tenim una figura política especialment rellevant, Salvador Milà, perquè ha exercit amb una dignitat encomiable el seu paper de DIAMETRÓS (també mot grec) que s'ajusta molt més a la cruïlla política en la que vivim.

El gran pensador polític de tots els temps potser és Plató, un pensador conservador, sens dubte, i obsedit per la puresa dels gestors públics -que diríem avui-. Només una elit que renunciï als interessos personals pot governar un Estat, per no caure en la corrupció. I això en l'Espanya present pot interessar, perquè la corrupció és sistèmica, i sobretot de la mà del PP, sense parlar de les portes giratòries on el PSOE i CiU s'han apuntat a mans plenes....

Un veí de Mataró, Jordi Sales, filòsof, i director de la Universitat Catalana d'Estiu, em va donar una lliçó molt valuosa quan vaig llegir el seu llibre dedicat a Plató: ("Estudis sobre l'ensenyament platònic I: Figures i Desplaçaments. Barcelona. Antrhropos, 1992).

Sales explica un assumpte central en Plató. A la seva escola, l'Acadèmia, hi havia un rètol que deia "Que no entri ningú que no sàpiga de matemàtiques".  Plató explicava que Pitàgores, que fou el fundador d'una secta religiosa secreta, havia formulat el teorema que porta el seu nom com un missatge moral i religiós codificat per aquells que volguessin assolir la divinitat, o, si voleu, la immortalitat (si no del cos, sí de l'esperit). A això Plató l'anomenava Excel·lència.

Vejam, en un principi cadascú de nosaltres creu allò que li han ensenyat i ho accepta com si no res, encara no tenim una personalitat feta, som una "línia", però vet aquí, que un dia comencem a ser crítics, a posar en dubte tot això. En aquest moment, la "línia" comença a limitar, a construir la seva personalitat, a esdevenir un "quadrat". És a partir d'aquesta condició de quadrat com la persona s'enfronta als conflictes de la vida, i aspira a que la solució a aquests problemes sigui duradora i per a sempre (el que en termes matemàtics seria l'elevació al quadrat d'un quadrat donat).

El camí per a resoldre el teorema és a través del "diametrós", la diagonal. Això sembla molt abstracte, però en la vida ens trobem sovint davant situacions que requereixen "l'elevació al quadrat" i no tenim cap punt de referència: donar o no donar almoïna, per exemple? Pactar amb el PSOE ja força dretanitzat que acorda amb C's un Gran Centre, o bé negar-s'hi i anar a noves eleccions? Donar almoïna no és una solució definitiva perquè així no solucionem la pobresa: el captaire demà hi tornarà; pero i si això l'ha ajudat a tenir sostre en una nit freda? (Bertolt Brecht) Es pot pactar amb uns partits de centre i de dreta una política social amb un programa econòmic de dretes? És més ètic i políticament beneficiós per a la classe treballadora donar aquest aval a aquest centre-dreta o bé apostar per unes noves eleccions, on el quadre electoral no variarà gaire, suposadament?
Els ideals o ser pragmàtic a curt termini, encara que això provoqui el desencís dels que han lluitat més contra les polítiques del neoliberalisme? D'això també va BORGEN, la sèrie televisiva que molta gent ara menciona. D'això va la vida de l'alcaldessa Colau, i també de totes les alcaldies de les ciutats del canvi.

QUÉ ÉS EL CENTRE ACTUALMENT A ESPANYA?

El 60% de la població ha empijtorat des de l'esclat de la crisi, el 2007, però hi ha un 35-40% de la població que, o bé no ho ha notat tant, o bé no gaire. Si ens atenem a aquestes dades, ¿el centre se situa ara en el 30% de la població -que és el que representa el pacte PSOE-C's- o cal acompanyar al 60% de la població (Pacte d'esquerres amb nacionalistes perifèrics conservadors ).

Des del suposat punt de vista aristotèlic, el gran pacte PSOE+C'S+PP, equivaldría això al terme mig, al centre real? Jo crec que no, si ens atenim a la definició que hem fet abans: Podem acceptar alguna mesura de les 200 que han proclamat, però no pas el gruix que no nodreix de partides econòmiques les polítiques per combatre la desigualtat.

Des del suposat punt de vista del diámetros platònic, aquest pacte ¿equivaldría a la diagonal entre els ideals (l'eix vertical) i la tossuda realitat amb la que cal negociar amb els poders fàctics (l'eix horitzontal)?.Jo crec que tampoc: suavitzaria, probablement les polítiques neofranquistes recentralitzadores del PP, però no pas el neoliberalisme social i econòmic que tant de sofriment porten a la población espanyola i del sud del continent, ni tampoc ajudarien a crear un pol del sud-europeu anti-austeritat dins la UE amb Portugal, Itàlia, Grècia, etc...), i tampoc per desllorigar el conflicte centre-perifèria.

Tampoc l'abstenció en un pacte PSOE+CS, amb un PP numèricament fort per reequilibrar cap a la dreta les possibles mesures més socials i fiscalment progressistes.

Lo siento, estimado Jiménez Villarejo, creo que te has equivocado en el tiempo y en la forma, según mi opinión,  como cuando acusaste a ICV y Joan Saura-Joan Herrera de venderse a CiU.