Justificació: Aquesta setmana s'ha inaugurat la Fira ARCO a Madrid. Diuen que va d'art. A mi m'ha semblat sovint una mena de Borsa especulativa que té com a excusa presentar "creacions" o martingales sense plantejar-se res més. O com una forma d'inversió dels qui tenen "pasta". Aquesta setmana passada, també va finalitzar el Mobile World Congres, una de les puntes de llança de les noves tecnologies, que segons diuen els experts, només en els països de l'OCDE, eliminaran 2 milions de llocs de treball en els propers cinc anys, i no tan sols despareixerien les feines "subalternes", sinó també d'especialistes i tècnics.
Aquest mateix dimarts s'ha presentat a Mataró, la Plataforma ecosocialista d'ICV, amb un dècaleg de propostes. D'aquest decàleg en destaco tres característiques. a) El decreixement és necessari si volem frenar o aturar en només 2 graus centígrads l'escalfament del planeta. Això será molt difícil amb les polítiques de creixement econòmic, ja siguin neoliberals o keynesianes; b) la renda básica ha de ser un mecanisme de solidaritat per a la dignitat de tots els ciutadans; no ha de ser una almoïna, i ha d'anar acompanyada d'un repartiment del treball. Es tracta d'una visió postcapitalista per tal de superar l'"exèrcit industrial de reserva" que deia el barbut Marx, per pressionar els salaris a la baixa, i també per fer front a la "trampa de la pobresa " dels subsidiats crònics. Amb un sistema fiscal progressiu és possible. O això o el treball precari, que ha vingut per a quedar-se si no capgirem el capitalisme salvatge que ha accentuat l'especulació financera i la troika aquí a Europa. I tots aquests elements m'han fet pensar en William Morris, que a l'octubre d'enguany farà 120 anys que va morir. Pensador original i al que considero el primer comunista verd.
Durant la primavera del 1996 vaig anar de viatge de Batxillerat -com professor acompanyant- a Londres. En les poques hores que tenia lliures entrava a alguna llibreria, per si trobava algun exemplar dedicat a William Morris en el centenari de la seva mort. Zero!!! Probablement jo no vaig buscar correctament. Almenys em vaig acontentar en trobar un llibre del seu biògraf més eminent, Eduard Palmer Thompson, l'autor del llibre més important sobre la formació de la classe obrera anglesa, i un dels animadors europeus del moviment pacifista dels anys 80's. Em va sorprendre ingratament, doncs en aquella época el mateix Príncep Carles de Gal·les, el de les "orelles", aprofitava per reivindicar un urbanisme i una arquitectura més "verda" i humana. I això sonava força a William Morris. A mitjans dels anys 90's, el partit presidit per Rafael Ribó, Iniciativa per Catalunya, intentava establir aliances amb el mosaic "verd", tan dividit i fragmentat. Aquesta temptativa, que va finalitzar amb un cert èxit, va atraure les ires del propi Santiago Vilanova, un dels portaveus "ecolo" més mimats per Convergència. En Vilanova mantenía que "no eren ni d'esquerres ni de dretes". El meu amic José Luis, candidat a l'Ajuntament de Mataró, em treia de polleguera quan pronunciava aquest eslògan.
Em vaig interessar per William Morris perquè el meu company i amic, Pep, me'l va recomanar en la llibreria de la Festa de Treball (PSUC) que es celebrava al Sot del Migdia. Un llibre en concret: "News of nowhere", que en castellà no sona gaire bé "Noticias de ninguna parte". I que sempre que he pogut he recomanat als meus alumnes. Per què? Perquè, tal com assenyala l'autora Maria Luisa Bernieri ("Viaje a través de la utopía", 1962), constitueix, juntament amb el passatge de Diderot ("Supplément au voyage de Bougainville"), una utopia antiautoritària. Ni l'obra "Ecotopía", d'Ernest Callenbach, de matriu ecologista, no compleix aquest requisit de no-autoritarisme. La Bernieri era una anarquista italiana...
Aquest mateix dimarts s'ha presentat a Mataró, la Plataforma ecosocialista d'ICV, amb un dècaleg de propostes. D'aquest decàleg en destaco tres característiques. a) El decreixement és necessari si volem frenar o aturar en només 2 graus centígrads l'escalfament del planeta. Això será molt difícil amb les polítiques de creixement econòmic, ja siguin neoliberals o keynesianes; b) la renda básica ha de ser un mecanisme de solidaritat per a la dignitat de tots els ciutadans; no ha de ser una almoïna, i ha d'anar acompanyada d'un repartiment del treball. Es tracta d'una visió postcapitalista per tal de superar l'"exèrcit industrial de reserva" que deia el barbut Marx, per pressionar els salaris a la baixa, i també per fer front a la "trampa de la pobresa " dels subsidiats crònics. Amb un sistema fiscal progressiu és possible. O això o el treball precari, que ha vingut per a quedar-se si no capgirem el capitalisme salvatge que ha accentuat l'especulació financera i la troika aquí a Europa. I tots aquests elements m'han fet pensar en William Morris, que a l'octubre d'enguany farà 120 anys que va morir. Pensador original i al que considero el primer comunista verd.
Em vaig interessar per William Morris perquè el meu company i amic, Pep, me'l va recomanar en la llibreria de la Festa de Treball (PSUC) que es celebrava al Sot del Migdia. Un llibre en concret: "News of nowhere", que en castellà no sona gaire bé "Noticias de ninguna parte". I que sempre que he pogut he recomanat als meus alumnes. Per què? Perquè, tal com assenyala l'autora Maria Luisa Bernieri ("Viaje a través de la utopía", 1962), constitueix, juntament amb el passatge de Diderot ("Supplément au voyage de Bougainville"), una utopia antiautoritària. Ni l'obra "Ecotopía", d'Ernest Callenbach, de matriu ecologista, no compleix aquest requisit de no-autoritarisme. La Bernieri era una anarquista italiana...
Segons el pensament ortodox marxista, Morris figurava entre els socialistes utòpics gràcies a la novel·la "News of Nowhere". A parer del desaparegut historiador E.P. Thompson, el gran interés que va suscitar l'obra de Morris a partir dels anys 60's del segle passat derivava d'haver acomplert una visió de la totalitat social a partir dels dos problemes més immediats a l'individu: l'habitatge i el treball.
La visió del treball al llarg de la història d'occident, per part dels protagonistes implicats i per part de la cultura dominant, ha variat molt des de l'Antiguitat. Durant els períodes esclavistes a Occident -de l'Antiga Grècia i Roma- era considerat una tasca de les clases pobres o dels esclaus. A partir de la dominació cristiana, sempre s'ha considerat un càstig tot rememorant el mite del Paradís d'Adam i Eva: el treball és un càstig diví a causa del pecat original, i així durant l'Edat Mitjana. Fins i tot el mot treball dóna pistes si seguim la seva etimologia. TRIPALIUM, com a instrument de tortura, o TREPALIUM, el jou que es posa als animals per llaurar la terra. Ens els darrers segles, s'ha associat el treball amb l'alienació (Marx, Morris), i actualment com un bé escás, del que cal "gaudir" si volem tenir una existència digna... Fins que les noves tecnologies están fent replantejar tot plegat: la tecnología revoluciona les formes de produir i ¿creen nous llocs de treball? Fins i tot l'ideòleg d'internet, Manel Castells, deia que sí. Però l'eliminació dels antics va a una velocitat impensable només dècades abans. També aquest mite ha caigut.
L'obra de Morris dóna per a molt: ens aporta una caixa d'eines per tal de repensar la vida quotidiana, el treball, l'art, I aquest és el seu mèrit.
BELLESA I SOCIALISME
Morris va ser un artista acomodat molt rellevant en el camp de les arts decoratives, i es va considerar com una extravagància el que es declarés socialista, i també pacifista, com ho va mostrar tot criticant la intervenció del seu país en la guerra de Crimea. I aquesta perspectiva socialista la va traslladar a l'art que, per a ell era essencialment un problema quotidià (ben lluny de l'anomenat "realisme socialista" estalinista).
El 1880 Morris era una figura de prestigi reconegut en l'àmbit de l'art i del disseny i era considerat un dels artífex en la creació i difusió del que aleshores s'anomenava el mobiliari artístic ("Art Furniture").
Fill d'un ric propietari de mines, Morris havia pogut conèixer el funcionament econòmic del sistema capitalista des de dins i havia comprès perfectament què significava el concepte de benefici i què era en realitat la plus-vàlua. Respecte del pensament sistematitzat i científic en el mètode d'exposició com és el de Marx, la solució de Morris resulta totalment original i prou reeixida: les seves conferències no sols contenen una traducció de la filosofía marxista en els termes propis del pensament anglès, sinó que són també un esforç per explicar-la en termes quotidians i, per tant, més fàcilment comprensible per a la majoria de la gent no avesada en qüestions acadèmiques. La seva visió de la societat coincidia amb la de Marx en tot allò substancial. La reflexió morrisiana esdevé aleshores un procés de reinterpretació de les seves pròpies idees a partir de Marx.
Segons el seu plantejament, la bellesa no sols educa el sentit estètic dels humans, sinó que també influeix en els seus comportaments i la seva forma de viure. Morris torna obrir la qüestió de la relació entre ética i estètica. Una pregunta recurrent es fa Morris: ¿per què s'ha arribat a degradar tant el paisatge en el segle XIX quan tants anys d'història no havien ni tan sols influït en ell o, més aviat, l'havien sempre millorat? ¿Per què abans tota obra humana era una obra d'art i ara gairebé cap o només algunes de molt especials creades amb aquest únic objecte? ¿Per què abans no existien diferències de grau entre les arts i el que feia tothom era una obra d'art?
Morris planteja l'estètica com una reflexió sobre la felicitat humana. La bellesa constitueix el símptoma més evident i palpable de la vida feliç, i esdevé un dret inalienable de l'individu i una obligació prioritària de tota organització social.
LA CAPACITAT HUMANITZADORA DEL TREBALL CREATIU
Morris va ser molt influït per John Ruskin (1819-1900). Ruskin, també fill d'un ric comerciant, es va rebelar contra els efectes deshumanitzadors de la Revolució industrial. Pensava que l'art, essencialment espiritual, va assolir el seu cim durant el Gòtic de finals de l'Edat Mitjana. Ruskin va ser el cap de files dels anomenats prerafaelistes, perquè va assenyalar al pintor Rafael com autor del pecat de pintar amb més detall unes parts més que d'altres. Com economista i reformador social, Ruskin es va manifestar adversari àcid del que ell considerava letal de les doctrines de l'escola anomenada manchesteriana. Ho va fer adreçant cartes als obrers i bracers del Regne Unit. L'Escola de Manchester es caracteritza pel seu liberalisme (el que avui anomenaríem ideologia neoliberal) i la seva doctrina económica que promou un lliurecanvi sense condicions, l'egoisme i l'individualisme ferotges.
Gràcies a aquesta influència, Morris pensava que la major part d'activitats laborals desenvolupades segons el plantejament dels industrials del segle XIX, fonamentades sobre el principi de la divisió del treball, són objectivament degradants per al treballador i converteixen els obrers industrials en alguna cosa d'inferior als humans.
EL MORRIS "VERD" I HEDONISTA VERSUS EL MARX PRODUCTIVISTA
Morris divergeix de Marx en la visió de la naturalesa. Per a Marx la naturalesa no és més que l'escenari de la vida humana, i, si bé es el seu ambient natural, no per això és menys hostil, i l'ésser humà ha de lluitar amb ella per procurar-se els mitjans de supervivència. En la formulació de Morris, en canvi, l'ésser humà s'integra orgànicament en el fer propi de la natura, fins al punt que la seva condició d'ésser humà no es realitza si no és acomplint els designis que la natura li dicta.
El treball i l'art, segons Morris, han d'anar vinculats. Quan una determinada feina necessària a l'ésser humà per a la seva supervivència pot ser efectuada plaentment. Per tant, l'aparició d'una actitud artística en el treball i la presència d'una dimensió ètica en el resultat són inevitables.
El principi del plaer en el treball ofereix a Morris la possibilitat de mostrar un model de felicitat humana assequible per a la major part de la gent independentment de la seva situació social, de la seva formació cultural o de la seva trajectòria artística.
Morris nega qualsevol probabilitat de regeneració a tota aquella proposta reformista que intenti millorar les condicions de vida de la classe obrera només reduint el període de temps laboral i augmentant el d'oci sense intervenir directament en el procés productiu. Per això, pensar que la gent treballa per poder disposar de més temps lliure és una idea totalment equivocada, que potser ofereix una mínima compensació per suportar el sofriment diari però que, en realitat, serveix per perpetuar el sistema laboral existent. La bellesa, doncs, esdevé un concepte relatiu que no depèn de l'aplicació d'unes regles estètiques, siguin del tipus que siguin, sinó que es limita a ser el producte de l'expressió d'un individu conscient de la seva propia humanitat.
L'objectiu de Morris era criticar la utilització burguesa de la mecanització de la seva época. Aquest plantejament és perfectament aplicable en l'actualitat. Ara que l'ex-socialdemocràcia també ha renunciat a la salvaguarda dels drets dels assalariats, totes aquestes reflexions sonen a luxe extravagant, ¿oi? Però sense fites no podrem endreçar i dibuixar el nord. Podem ser perdedors però no seria acceptable estar perduts.
En un proper capítol: el socialisme de William Morris
Morris va ser molt influït per John Ruskin (1819-1900). Ruskin, també fill d'un ric comerciant, es va rebelar contra els efectes deshumanitzadors de la Revolució industrial. Pensava que l'art, essencialment espiritual, va assolir el seu cim durant el Gòtic de finals de l'Edat Mitjana. Ruskin va ser el cap de files dels anomenats prerafaelistes, perquè va assenyalar al pintor Rafael com autor del pecat de pintar amb més detall unes parts més que d'altres. Com economista i reformador social, Ruskin es va manifestar adversari àcid del que ell considerava letal de les doctrines de l'escola anomenada manchesteriana. Ho va fer adreçant cartes als obrers i bracers del Regne Unit. L'Escola de Manchester es caracteritza pel seu liberalisme (el que avui anomenaríem ideologia neoliberal) i la seva doctrina económica que promou un lliurecanvi sense condicions, l'egoisme i l'individualisme ferotges.
Gràcies a aquesta influència, Morris pensava que la major part d'activitats laborals desenvolupades segons el plantejament dels industrials del segle XIX, fonamentades sobre el principi de la divisió del treball, són objectivament degradants per al treballador i converteixen els obrers industrials en alguna cosa d'inferior als humans.
Morris divergeix de Marx en la visió de la naturalesa. Per a Marx la naturalesa no és més que l'escenari de la vida humana, i, si bé es el seu ambient natural, no per això és menys hostil, i l'ésser humà ha de lluitar amb ella per procurar-se els mitjans de supervivència. En la formulació de Morris, en canvi, l'ésser humà s'integra orgànicament en el fer propi de la natura, fins al punt que la seva condició d'ésser humà no es realitza si no és acomplint els designis que la natura li dicta.
El treball i l'art, segons Morris, han d'anar vinculats. Quan una determinada feina necessària a l'ésser humà per a la seva supervivència pot ser efectuada plaentment. Per tant, l'aparició d'una actitud artística en el treball i la presència d'una dimensió ètica en el resultat són inevitables.
El principi del plaer en el treball ofereix a Morris la possibilitat de mostrar un model de felicitat humana assequible per a la major part de la gent independentment de la seva situació social, de la seva formació cultural o de la seva trajectòria artística.
Morris nega qualsevol probabilitat de regeneració a tota aquella proposta reformista que intenti millorar les condicions de vida de la classe obrera només reduint el període de temps laboral i augmentant el d'oci sense intervenir directament en el procés productiu. Per això, pensar que la gent treballa per poder disposar de més temps lliure és una idea totalment equivocada, que potser ofereix una mínima compensació per suportar el sofriment diari però que, en realitat, serveix per perpetuar el sistema laboral existent. La bellesa, doncs, esdevé un concepte relatiu que no depèn de l'aplicació d'unes regles estètiques, siguin del tipus que siguin, sinó que es limita a ser el producte de l'expressió d'un individu conscient de la seva propia humanitat.
L'objectiu de Morris era criticar la utilització burguesa de la mecanització de la seva época. Aquest plantejament és perfectament aplicable en l'actualitat. Ara que l'ex-socialdemocràcia també ha renunciat a la salvaguarda dels drets dels assalariats, totes aquestes reflexions sonen a luxe extravagant, ¿oi? Però sense fites no podrem endreçar i dibuixar el nord. Podem ser perdedors però no seria acceptable estar perduts.
En un proper capítol: el socialisme de William Morris
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada