La
majoria dels immigrants de Rocafonda d'aquella època, i més concretament del
Barri de l'Esperança, ens havíem acostumat des de petits a mirar el futbol en la
tele de dos bars, el Bar del Julián, La Esperanza, i el Bar del Luis i Lola,
tots dos al llarg d'aquella Avinguda América, partida en dos per un desviament
de la riera a cel obert. El madridisme traspuava. Només hi havia La Granja, regentada per
en Pons, que desentonava, doncs aplegava els catalans del veral, situada als blocs
encarats a la Ciutat Jardí. La Granja era especial doncs es podia aprendre a
jugar a escacs després de sopar.
Cruyff
va arribar durant la lliga del 1973-74, la del famós 0-5 contra el Reial Madrid.
Jo ja
començava a distanciar-me d’aquella lleialtat blanca quan vaig començar a
polititzar-me a través de la revista “Triunfo”, els escrits de Vázquez
Montalbán, la militància a Comissions Obreres i al PSUC, i a entrar en contacte
amb el catalanisme clandestí i de la memòria col·lectiva dels perdedors. Va ser
en aquella època que Antonio Llamas va encapçalar la presidència de l’Associació
de Veïns de Rocafonda, després d’en Gironès, amb en Salvador Milà de secretari,
i que tants maldecaps va donar a l’alcalde Robert, que després fitxaria per
Convergència.
Va ser
tot just després de la mort de Franco quan vaig entrar en contacte amb el nucli
de comunistes dels Molins. Al bar Els Molins. A un dels fills ja el coneixia
perquè havíem coincidit a l’estanc de l’Ortega, ell amb la saca de cartrons de
tabac. Després vaig saber que era el porter de l’equip de futbol del barri. Era
el Bar de la Montse, la Passionària dels Molins; el seu home era en Ponce,
repressaliat de la CNT, moltes vegades detingut i represaliat “preventivament”
i condemnat a l’ostracisme en la feina. Així doncs que vaig conèixer a en Miki,
el Vicenç i la germana petita, la Pepi. Una família catalana, regentant un bar
al capdamunt del carrer Nostra Senyora de l’Esperança. Durant una bona
temporada aquell ambient va ser estada obligatòria del meu itinerari, ja fos
per amistat ja fos per política. I, sempre, o gairebé sempre, em trobava al
majestuós Cruyff, el gos més bell i estilitzat que jo havia vist mai. Van
encertar amb el nom, perquè tenia –ja us ho podeu ben creure- la mateixa cara
que l’astre holandès. Feia unes gambades ben llargues, el color pàl·lid del seu
pèl i una mandíbula semblant a la del futbolista. No sé si va ser coincidència
o el que fos, però que el gos més esbelt del barri s’anomenés Cruyff jo el vaig
interpretar no pas com un nom simpàtic de la mascota del bar, sinó també com un
acte polític i simbòlic. Una família bella, roja, ben plantada, amb el gos més
xulo del carrer.
Us
imagineu quan entrava la brigada político-social per intimidar i amenaçar als
propietaris, xulejant de que els tenien controlats, que en Vicenç, el fill
gran, cridés al gos i li digués, “Cruyff
jeu aquí”?. La prepotència d’aquells franquistes que després apallissarien al
Miki al cuartelillo (actual Anxaneta) se la devien empassar. Devien pensar que
havien intoxicat el barri d’idees roges, tant que fins el gos era una manera de
pregonar aquell catalanisme desacomplexat en un barri d’immigrants. Un
catalanisme solidari que ho demostrava quan algun veí o veïna acudia, ja fos
per a un assumpte familiar o per a qualsevol altra necessitat. No només eren
solidaris i rojos sinó que traspuaven bellesa i elegància, com el gos Cruyff. Aquell
és el catalanisme que jo ara trobo a faltar després de l’emboscada
independentista sobrevinguda de Convergència i companyia, que tant de mal ha
fet a la unió de les forces d’esquerra d’aquest país
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada