PASOLINI, DES DE LA BOIRA, I A DESTEMPS

He fet tard. Pasolini va morir el 1975, i com mana la tradició, cal esperar un nombre d'anys rodó per fer el paripé de l'homenatge. El 2015 es commemorà el 40è anniversari d'aquest poeta, escriptor, cineasta, i polèmic fins a la mort. Tràgica mort. Amistats perilloses, diuen.
Tres episodis han convergit per al recordatori de l'italià escandalós: El llinxament de la portaveu de l'Ajuntament de Madrid, Rita Maestre; una altra acció de fiscalía contra un artista del nord per "ofenses a les creences religioses", i el marujeo de la innovació tecnológica del Mobile World Congres.

Va néixer el 1922, l'any en què Mussolini va assaltar el poder. I va morir el 1975, denunciant el "nou feixisme", que ell associava a la degradació que el desarrollisme sense fre i el consumisme que ha trasbalsat la moral dels camperols proletaris, arrelats a la terra i a una solidaritat humana, que ja ha desaparegut. Carnal, edípic, transcendent i molt religiós. I també comunista, a desgrat del seu pare, militar i feixista, a desgrat que el seu germà va ser mort per una guerrilla comunista pro-titista. Quan el 1949 va ser expulsat del Partit Comunista Italià va rebre un cop traumàtic. A punt de suicidar-se va estar. El van expulsar per haver estat acusat per corrupció de menors, quan gairebé tenia vint-i-cinc anys i descobria la seva homosexualitat amb joves que encara no tenien els 17 anys. Un capellà i la Democràcia Cristiana van estar rere aquella acusació.

Pasolini i homosexualitat han estat sovint, malenfocats, el centre d'atenció de Pasolini. Ell va optar per no amagar-se, quan des de la seva regió natal del nord va traslladar-se a Roma amb la seva mare. L'heterodòxia l'assimila a un Sócrates, condemnat per un Jurat popular, també per una mena de corrupció ideológica  dels  joves nobles d'Atenes. Però, sobretot, tenen en comú el haver-se convertit en fibló d'allò políticament correcte, que diem ara. Amb una gran diferència, Sócrates va flirtejar amb el partit antidemocràtic, com explica el filòsof i historiador Luciano Canfora ("El mundo de Atenas"). No fou així en el cas de Pasolini, tant en la seva vessant poética, literària, com en el cinema (Accatone, per exemple). Sempre se m'ha gravat la seva máxima: "L'intel·lectual té com a obligació donar veu als qui no la tenen". I de Gramsci sempre m'ha quedat la seva cita: "El Partit ha de ser el príncep modern, o l'intel·lectual col·lectiu". I és clar, si es tracta d'un partit útil per a l'emancipació dels de baix.

Quan en 1948, el secretari general del PCI, Palmiro Togliatti, decideix impulsar la publicació dels "Quaderns de presó" d'Antonio Gramsci, Pasolini  -a Gramsci- el pren com a model. L'heterodox Gramsci proposa un concepte nacional popular de la cultura i de l'acció política, ben lluny dels peceptes que provenien de la URSS.  Gramsci, però, reconeix que el camí del partit bolxevic ha estat també fértil i heterodox perquè s'allunyaven de l'esquema rígid del cientifisme del mateix Marx.

Primer ho va fer a la seva regió de Friuli, reivindicant el seu dialecte en la poesía, doncs la cultura proletària rural s'hi veía identificada. I quan és a Roma, intenta identificar-se amb el subproletariat, intentant allunyar-se del neorrealisme, i també en contradicció, sovint aspra, amb el totpoderós PCI, en el terreny polític i cultural.

Entre 1951 i 1957 composa un conjunt de poemes dedicats a Antonio Gramsci. El jove Pasolini troba en Gramsci un enteniment cultural profund dels grans sistemes de crreences de la tradició, dotant així de profunditat moral i sentit social.

A "Les cendres de Gramsci", Pasolini s'adreça a l'esperit del fundador del PCI per tractar de comprendre què està succeint i què ha de fer-se amb la incipient destrucció de la cultura popular en una Itàlia en rápida expansió económica. Pasolini anuncia per primer cop una idea recurrent: la subordinació cultural de les clases populars a les de les clases propietàries. I cal lluitar i enfrontar-s'hi a aquesta ofensiva.

Antonio Gramsci

El progressiu sentiment d'extranyament de Pasolini respecte al món de les clases populars es manifesta en tota la seva amplitud en ELS ESCRITS CORSARIS i en LES CARTES LUTERANES. En aquests textos de mitjans anys 70, coincidint amb la restauració conservadora, es constata ja la destrucció del paisatge i de la cultura popular que tindria lloc més tard..... I no només en l'era Berlusconi.

Malgrat percebre la capacitat dels poders globals, políticament anestesiants, la força dels quals recau en la seva capacitat de trobar adhesió social, Pasolini va reafirmar fins al final els seus ideals comunistes, tot mostrant que no és possible enfrontar-se a la realitat quotidiana sense mantenir una creença sincera en la possibilitat d'un projecte de transformació social i sense fer el possible per mantenir dempeus el pont que uneix unes generacions amb d'altres.

PER QUÈ PASOLINI, ARA?

D'entrada perquè la política s'ha anat convertint en un metallenguatge inintel·ligible sobre les elementals exigències del conflicte social, de la lluita de clases, en definitiva.  Es diu nova política, i aquests nous líders parlen de relat, en comptes de parlar de reivindicacions, parlen de subjectes i d'actors, en comptes de parlar més clar.

Quan he escoltat la rajada d'un dirigent de la CUP, m'ha fet vergonya aliena de la frivolitat que existeix entre aquests suposats joves radicals a temps parcial: https://soundcloud.com/diagonal-70646922/debate-parte-viii-un-encuentro-con-las-cup-pacto-con-junts-pel-si

Pasolini (potser a contracorrent, i malgrat que em contradigués en Vidal Villa, l'economista trotskista i enyorant del París-Maig del 68), va intuir el contingut regressiu, petitburgès, de la "revolta". I ho va intuir pen endavant respecte a d'altres molts, que el "MAIG" estudiantil italià no tenia res de la revolució cultural maoísta, en la que s'inspirava, sinó que era una xifrada revolta de la burgesia contra si mateixa, com diu Enzo Siciliano, autor de la seva biografia.

Escrit el 1978 i editat a Espanya el 2015

Quan Pasolini assenyalava que el conflicte entre estudiants i policies era el conflicte entre dues bandes que, arcaicament anomenava dels RICS i dels POBRES, desenvolupava una argumentació completament a la contra i també molt clarivident, com el futur després verificaría. Els policies, segons ell eren els "fills de pobres", fills de les perifèries i maleïts de la Terra. Aquí els maldèiem com "los desertores del arado", i jo a la meva familia n'he tingut un bon grapat, perquè o era a la Policia, la Renfe, o a l'atur i a la fam.

I aquestes observacions podrien servir també per fer una reflexió en profunditat i sense prejudicis per al famós 15-M i la "nova política" i al "procés". ¿Quant n'hi ha de desig d'igualtat per lluitar contra el precariat, i quant n'hi ha de protesta pel desclassament i la ràbia per no gaudir d'allò que s'hava promès als fills d'una naixent clase mitjana, no precisament revolucionària?