La divisió de les esquerres no ha estat bona per a les clases populars d'arreu d'Europa, i tampoc a Espanya. La decisió de l'aliança UNIDOS-PODEMOS, és una bona notícia per a Espanya i per a Europa. Potser no tant per les elits, que ja tenen domesticats els diversos partits social-liberals, encara que nominalment s'anomenin "socialistes".
 |
| Fernando de los Ríos (1879-1949) |
Durant la transició, el gran demagog Felipe González (no sempre en el sentit pejoratiu de la paraula) atacava els partidaris de les sigles dels PC, apel·lant a la "llibertat". L'anècdota que la tradició socialista semple explica és la del dirigent FERNANDO DE LOS RÍOS. Després de ser elegit diputat i membre de l'executiva del PSOE, el 1920 és escollit per viatjar a Rússia, juntament amb DANIEL ANGUIANO, per negociar allí l'ingrés del partit en la Internacional Roja (La III Internacional, dominada pels bolxevics rusos). Tot això ho explica en el seu llibre "Mi viaje a la Rusia Sovietista" (1921). En tornar, i davant les 21 condicions imposades per Lenin, De los Rios defensarà en el Congrés Extraordinari del PSOE la negativa a ingressar en la III Internacional. Va ser l'opinió triomfadora. La tesi defensada per Fernando de los Rios encaixava en una concepció del socialisme com a legítim hereu de la millor tradició liberal europea. Es tractava, finalment, que la Llibertat i la Igualtat, encara que no són fàcilment compatibles, almenys no fossin antitètiques.
El temps ha passat, i el socialiberalisme brandat pel PSOE, sempre ha explicat l'anècdota que va exposar Fernando de los Rios en el seu llibre, quan interpel·la al propi Lenin sobre l'existència de la llibertat després de la Revolució bolxevic, i Lenin respon: "La llibertat, per a què"?.... I és aquí quan el mag de les paraules que és l'acomodat i populista Felipe González, responia tot vanitós: "la libertad, para ser libres". Avui Mariano Rajoy diria: "muy libres y mucho libres". I riuríem, però Felipe González, el gran tótem, encara tenia prestigi.
 |
| Artur London (1915-1986) |
La gent del PSUC, partit que sí va entrar a la III Internacional, i que, després del període estalinista, de seguida va empatitzar amb els moviments dissidents d'esquerres dels països de l'Est, com el que representava el dirigent comunista ARTUR LONDON, el txec, que va intentar renovar des de dins el partit i pioner del socialisme "de rostre humà" als països de l'Est.
Havíem après la lliçó. Mentre que Felipe González, en aquella cruïlla de la transició pregonava: "SOCIALISMO ES LIBERTAD", els psuqueros dèiem "SOCIALISME EN LLIBERTAT". Probablement, erem més coherents i més fidels a les paraules de Fernando de los Ríos de l'any 1921.
Ara que la socialdemocràcia ha dimitit de la seva lluita contra la desigualtat, cal fer una revisió sobre el significat del LIBERALISME, i en aquest camí C.B. MACHPHERSON ens pot ajudar.
EL PENSAMENT POLÍTIC EUROPEU
Segons C.B. Machpherson, en la tradició general occidental de pensament polític, des de Plató i Aristòtil fins els segles XVIII i XIX, la democràcia es definia com el GOVERN DELS POBRES, ELS IGNORANTS i ELS INCOMPETENTS, en perjudici de les classes ocioses, civilitzades i riques. La democràcia, vista des d'aquests extractes superiors de societats dividides en classes, significava la dominació d'una classe, la dominació per part de la CLASSE EQUIVOCADA. La tradició occidental general, fins els segles XVIII i XIX, era, per tant, ademocràtica o antidemocrática.
En el món antic van existir vàries democràcies notables que van funcionar. La més destacable fou la d'Atenes, l'Atenes de Pericles. S'ha qualificat la democràcia atenesa de democràcia amb propietat privada. Durant l'Edat Mitjana no es troba cap teoria de la democràcia, ni cap exigència de dret democràtic de vot; les insurreccions populars que esclataven de tant en quan no están relacionades amb el vot democràtic, perquè en aquella època el poder no acostumava a residir en òrgans electius. On imperava el feudalisme el poder depenia de la posició social, ja fos heretada o adquirida per la força de les armes. Cap moviment popular, per enfurismat que fos, s'imaginava que pogués assolir els seus objectius si aconseguia el vot. Quan es van produir rebel·lions contra l'ordre social de la Baixa Edat Mitjana, com va passar en la "Jacquerie" de París (1358), l'aixecament dels "Ciompi" de Florència (1378) i la Revolta dels Camperols d'Anglaterra (1381), el que s'exigia era un anivellament de les posicions socials, i a vegades un anivellament de la propietat, i no pas una estructura política democràtica.
Si passem als segles XVI i XVII, trobem ja algunes teories democràtiques explícites. Apareixen aleshores a Anglaterra dues corrents democràtiques. Una d'elles té una base de societat sense classes, i l'altra, una base de societat d'una sola classe. Les utopies democràtiques d'aquests segles, les més conegudes de les quals són la "Utopia" de Moro (1516) i la Llei de la Llibertat de Gerrard Winstanley (1652), es referien a societats sense classes. Es preveia que substituïssin a les societats dividides en classes. Van concloure que la base de l'opressió i l'explotació de classes és la institució de la propietat privada, i van substituir aquesta per la propietat en comú i el treball comunitari.
En arribar al segle XVIII ens trobem algunes teories importants -no gaires- a les que s'acostuma a classificar, com a DEMOCRÀTIQUES (Rousseau i T. Jefferson). Ambdós volien una societat en la que tots tinguessin, o poguessin tenir, una propietat suficient per treballar en ella o amb ella, una societat de productors independents (camperols o llauradors i artesans), no pas una societat dividida, d'una banda, per assalariats dependents i, d'altra, per propietaris de terres i de capital dels que depenguessin els assalariats.
A partir del segle XVII, a mesura que la relació capitalista de mercat va anar substituint les relacions feudals o d'altres relacions basades en la condició social com a mitjà pel qual els propietaris es beneficiaven del treball dels no propietaris, es va anar entenent que l'únic mecanisme permisible per assolir aquest benefici era la relació entre assalariats lliures i propietaris del capital que els donaven feina. La relació salarial, una relació estrictament de mercat, es va convertir en el criteri de la classe.
Els liberals dels segles XVII i XVIII acceptaven plenament les relacions capitalistes de mercat. La democràcia liberal acceptava la divisió en classes i actuava a partir d'ella. Es basava en una societat capitalista de mercat i les lleis de l'economia política clàssica. Segons aquesta visió, el model d'ésser humà era un individu com a maximitzador d'utilitats i la societat era entesa com una suma d'individus ab interessos conflictius.
EL PECAT DELS COMUNISTES I L'HERÈNCIA DE MARX (1)
EL PECAT DELS COMUNISTES (2)... ELS NOUS FILÒSOFS CATALANS SOBIRANISTES (NEOLIBERALS)
EL PECAT DELS COMUNISTES (3). LA VISIÓ DE C.B. MACPHERSON (1911-1987) SOBRE EL LIBERALISME
EL PECAT DELS COMUNISTES (4) ÉS EL LIBERALISME COMPATIBLE AMB LA DEMOCRÀCIA?
EL PECAT DELS COMUNISTES (i 5). JOHN STUART MILL I LA IGUALTAT
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada