ELS REFUGIATS, ELS DESPOSSEÏTS... "CAMINEM I CALLEM..." (i 2)

ELS DESPOSSEÏTS és una novel·la, una ficció dramática, punyent, d'una cruesa que deixa sovint sense veu.... La realitat amb tota la seva trivialitat, la seva sensualitat grollera, la seva brutalitat insostenible, descrita justament i cruament per un infant ansiós que, per sobreviure, disposa de dues armes: una espiritualitat naïf i una imaginació infantil que l'autoritza a creure en la possibilitat d'una altra vida, una vida en un altre lloc.

El geni de Borbély consisteix a mostrar-nos com l'odi (és a dir, com el fred, la sospita i la por) s'escola per cada escletxa de la vida ordinària. I com després aquest odi es va expandint fins a desbaratar-ho tot.

Selecció de fragments

"Molta gent acudeix a la parada de l'autobús al matí. No marxen enlloc, només miren qui anirà a alguna banda. Qui seu ja a l'autobús. A les petites finestres uns ulls cansats i esgotats parpellegen. Uns vells viatgen a cals fills. Unes mares porten els nadons al pediatre. Uns malalts van a l'hospital comarcal per prescripció del metge de la zona. La gent només puja a l'autobús si té algún problema. Si ha de tramitar algún assumpte oficial. Es posen roba negra. Es botonen la camisa blanca ben cenyida sobre la nou del coll. Piquen humilment en portes encoixinades. Duen el Barret a la mà. Les dones s'estrenyen al nuguet del mocador"

"Re no és nostre. Hem de donar les gràcies per tot. -Ens explica per què hem d'expressar gratitud i recitar la benedicció-. Gràcies a Déu, també aquet dia ia s'ha acabat -diu al vespre".

"La mare no sap escopir bé. S'ha d'escopir en línea recta. Amb força. La mare només escup quan li vénen nàusees. Perquè se li puja l'estòmac. I té un gust amarg a la boca. L'àcid li crema. Però no té res per escopir. Els homes saben escopir de debò. Recte i amb força. Saliva groga i viscosa. Amb prou feines es pot treure rascant quan s'asseca. Deu ser pel tabac"

"-Aquets d'aquí són tots pagesos, no saben malgastar. Ni tampoc saben somiar. Si s'adonen que un xiquet somia, no el deixen tornar a dormir, fins que no se'n desacostuma. Els nens grans solen amagar-ho. Però sempre s'acaba descobrint. I els turmenten fins que els ho fan pagar. Els nens grans ho amaguen. Però els nens fins i tot ho expliquen imprudent-ment. Els pagesos saben de seguida què ha de fer.

""Se l'ha de desacostumar, a la xicalla". diuen.

"Després, quan arriba el moment que ia està tan cansat que fins i tot sacsejant-lo no el poden desvetllar, llavors li porten un gat negre. És important que sia negre. El millor és un gatet. Llavors cusen el gat dins d'un sac ben pitit perquè no s'hi pugo bellugar i el maten a cops al costat de l'orella del xiquet dorment..."

"-Naltres no som pagesos -ens diu la mare- A valtres us està permès somiar. Expliqueu-me sempre el que heu somiat. Se pot llegir, dels somnis -ens diu."

"-El comunisme és invencible. L'única societat justa -diu el pare-. D'aquí a poc no haurà de treballar ningú, perquè les màquines ho faran tot.

-I tu t'ho empasses? -li pregunta la mare tot fent befa.

-Vull dir la part més feixuga - matisa el pare.

-Llavors aquet comunisme ia hi és. Almenys per aquells que no han de treballar. Per a ells sens dubte, ia hi és. Però per aquells que han de treballar no arribarà mai -diu. I la discussió s'encalla aquí."

"Tot i que vaig néixer a l'hospital. Llavors encara era nou. Jo vaig ser el dissetè. El disset no es pot dividir. La meva germana em va ensenyar a comptar. Ara també sé multiplicar i dividir. El pare m'ha dit que hi ha uns nombres que no es poden dividir. No tenen cap divisor, només u i ell mateix. Des de llavors provo de descompondré tots els nombres. M'agraden els nombres que no tenen divisor. Són com nosaltres al poble. Són diferents dels altres. Com el cinc, el set o l'onze. Ara ja me'ls sé fins al cent. Més ben dit, fins al cent u."

"Camino pel carrer i recito les taules de multiplicar. Sumo nombres per no pensar. Descomponc les xifres per a mi. Així no és tan avorrit cavar, desgranar el blat de moro ni netejar la merda del corral. Les feines avorrides no ho són tant si vaig fent càlculs mentals. També m'agrada el setze, perquè és quatre vegades quatre. És el més fácil de retenir. Com cinc per cinc. El divuit és tres vegades sis o dues vegades nou. Però el disset no es pot dividir. És un número solitari. Indivisible."

"Duc les sabates de festa, sabates blanques i negres de xarol. Érem a la primavera. Ens preparàvem per a alguna festivitat i nàvem a la Casa de la Cultura. Celebràvem l'alliberament. La guerra havia acabat vint-i-tres anys enrere. Llavors només vivien el pare i la mare. Ells se'n recorden. L'avi Kengyel lluitava contra els russos. Després els russos, durant cinc anys, se'l van endur de vacances al Caucas, com sol dir ell. L'avi sempre ens explica històries de la guerra i del captiveri. L'avi Bobonka també sol parlar de la guerra, però ell de la primera guerra. En va tornar coix. Del Front italià, a Isonzo. Vint-i-tres anys són molts anys. El vint-i-tres només és divisible per ell mateix.

"Naltres no som pagesos -diu la mare aquest capvespre quan el xiquet m'ha tornat a ventar una altra bufetada i ha arrencat a córrer amb els altres i han desaparegut a la parcel·la d'un solar sense edificar- Que us quedi clar!

-No s'ha de plorar -diu la mare- Són pagesos, naltres no ho som. No deixis que tinguin poder sobre teu, que et portin a remolc: Naltres som lliures. Marxaràs d'aquí. Mai no sereu amics. No tens res a veure amb ells. No juguis amb ells. No t'hi facis amic. No els demanis ni els donis res. Aprèn de la sort de ton pare. Els pagesos moren al mateix lloc on van néixer. No saben què fer amb ells mateixos. Si sobreviuen l'hivern, a la primavera tornen a brotar. A la tardor es tanquen als capolls. A l'hivern dormen. Els agrada la pudor, perquè els escalfa. Prefereixen que el fum els ofegui abans d'obrir-li la porta a ningú... "

"-Però per què diuen "jueu pudent"? -li pregunto.

-Perquè per a ells són jueus tots els que no morirán aquí, on van néixer. Els que marxaran del seu costat, els senten diferents. Els que no són com ells, senten que fan pudor d'estranger. Només suporten els de la seva espècie. Qui marxa és un traïdor. Qui és diferent, també. I qui vol ser diferent, també. Tracten de jueu a tothom que es forma un judici propi. Els que són més llestos que ells són jueus. .. "

"Camino amb el pare. Ens portem trenta-un anys. El trenta-u només és divisible per ell mateix. I per u. El pare rares voltes em dóna la mà. Compto les columnas de la tanca. No em sol fer carícies. Encara que m'agradaria que m'acariciés el cap. I que de vegades m'abracés."

"El pare esbatussa metòdicament, com ho fan els homes. Té la mà forta de carregar sacs i endurida de palejar. És rar que colpegi amb la mà. Ho fa amb el cinturó o les xurriaques. Ens fa por, el pare. La mare només pega d'histèria. No fa mal de debò. Mentrestant cal que plorem i cridem fort. La mare colpeja rabiosa. Dóna cops sense força perquè plora.
Els altres xiquets també diuen que les dones no saben pegar. Que només cal esperar. Deixar passar l'estona. Que se'ls passi l'enrabiada. Sempre se'ls passa i sempre ens perdonen.
Els pares peguen diferent. Saben quants cops donar. No ho deixen abans d'hora, esperen que faci molt de mal. Llavors en comencen a gaudir. Peguen fins que no només plorem de por, sinó també de dolor. Perquè ens en recordem. Saben quan arriba aquest moment. Llavors s'aturen.
-Les mans de les dones acaronen fins i tot quan peguen. Les dels pares castiguen fins i tot quan acaronen -sol dir la mare-. Perquè després sempre se'n penedeix i arrenca a plorar. Llavors ens toca a nosaltres consolar-la. I li diem que no ens ha fet mal. Tot i que no sigui veritat."

M'imagino que moro. La mare sempre vol morir. Les oques picotegen al jardí del darrere. Jec entre la gespa fresca. Crec que la mort deu ser una bona sensació. M'imagino la vetlla. La mare plora. També la meva germana. El pare només s'està dret, és possible que vagi gat. M'imagino que si moro la mare m'estimarà. Plorarà. El pare també plora, encara que als homes no els estigui permès. Jo encara acostumo a plorar, però quan sigui gran ja no ho faré. Quan el pare m'esbatussa amb el cinturó, llavors ploro. També quan la mare plora i jo provo de consolar-la. I la mare sempre plora quan el meu pare va a la tasca."

"Hi ha moments en què les persones es tornen més llestes, moments en què hi veuen més clar que abans. Més clar del que podrán fer-ho també en el futur. Per un instant són més llestes del que en realitat són. De cop i volta se'ls obren les orelles, se'ls obren els ulls com si els caigués la bena, i els és possible conèixer els misteris del destí. Els poden conèixer, però sense entendre'ls. Només intueixen una part de tot allò que saben amb certesa que és com és. I ja està."

"La butxaca estripada de la bata li anava pengim-penjam. Això també era una petita llibertat en un temps en què es considerava que la negligència feia surar l'ordre sense sentit. Era la negligència, a la qual ens hem acostumat, i també la provisionalitat, a la qual no és possible acostumar-s'hi, malgrat que des de sempre la patim.
De tot això, en diem llibertat, però en desconeixem els límits."