Entrem en la tercera fase d'aquest bicentenari: el marxisme castigat al racó de pensar. Ja no té l'hegemonia, i els partits d'esquerra estan en franca retirada. Símptomes clars ja a finals dels anys 60's i principis dels anys 70's.
Les polèmiques "filosòfiques" rarament són només filosòfiques. Acostumen a ser pantalles en les que es projecten diferències polítiques i socials. Ja des del segle XIV les diferències teològiques entre franciscans i dominics oculten canvis socials i alternatives diferenciades en l'àmbit polític. Així queda reflectit en la novel·la d'Umberto Eco, que després serà portada al cinema sota el nom "El nom de la rosa", que té com a protagonista Sean Connery. Que Déu sigui omnipotent i creï individualment no és el mateix si Déu va crear en "sèrie" amb retocs personalitzats. En realitat aquí estava cuallant la idea de si la burgesia naixent respectava els privilegis socials dels estaments (en sèrie) o es rebel·lava contra els privilegis de "cuna" (naixement), i afirmava que cadascú és igual i cadascú és en funció del seu esforç. Un monjo napolità fill de nobles terratinents (Tomás de Aquino) versus monjo anglès i el seu vot de pobresa.
Una altra polèmica aparentment "filosòfica". A la Xina, després de Mao. Rehabilitació del pensament filosòfic de Confuci, en comptes de Lao-tse (Bertolt Brecht n'era un gran admirador). No era pas per casualitat. Rafael Poch, en el seu impressionant llibre de quan era corresponsal a Pequín, ho desxifra. La Xina és la nostra àvia en el coneixement i digestió de les crisis històriques. Lao-tse representava el canvi, el conflicte permanent, la revolució dins la revolució, la inestabilitat permanent, la purga contra els intel·lectuals, que tant denuncia Qui Xialong, mitjançant la novel·la negra xinesa (Shangai i l'inspector en cap de Shangai Chen Chao). Confuci, per contra, representa l'estabilitat, l'ordre, el restabliment i l'apertura del mercat que representava Deng Xiao Ping. Ja sabeu "No importa si el gat és blanc o negre si caça ratolins". Una frase que agradava molt a Felipe González. La introducció del capitalisme salvatge de la mà del Partit Comuniste Xinès.
Per tant, cal tenir en compte aquesta perspectiva quan es presenta la discussió entre el Marx Jove-Marx madur.
CONTEXT. ELS MANUSCRITS DE PARÍS
Una part de l'obra primerenca de Marx, "Els Mansucrits de París", o els "Manuscrits econòmico-filosòfics", van romandre inèdits fins l'any 1932, que van ser publicats per l'Institut Marx-Engels. En aquest procés van participar dues altres institucions, el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) i l'institut d'Investigació de Frankfurt, més conegut com Escola de Frankfurt.
Marx va redactar les seves notes sobre l'economia clàssica, el comunisme, la filosofia entre Hegel i els joves de l'esquerra hegeliana (ja citats anteriorment), durant els mesos de juliol i agost de 1844. Aprofitant que estava sol, doncs Jenny, la seva dona i la seva filla recent nascuda, van viatjar a la casa familiar dels Westphalen a Trèveris (Alemanya). A finals del mes d'agost, Engels, de pas per França i camí d'Alemanya, va conèixer Marx. Van estar deu dies conversant. El govern francès va expulsar a Marx ja iniciat l'any 1845.
La circulació de l'obra de Marx va ser molt restringida durant força anys. Les obres completes de Marx-Engels es comencen a publicar durant els anys 20, després de la Revolució Russa de 1917. Els manuscrits econòmico-filosòfics començaren a exercir impacte a partir del 1945. Tanmateix, els primers marxistes -durant els anys 20's- que per primera vegada van topar-se amb els Manuscrits, van patir un cert sotrac. Per què?
Quin és el focus d'atenció de Marx en els Manuscrits? L'alienació que pateix el treballador en la societat industrial, segons alguns, es tracten de forma més global en aquestes obres primerenques; són més "humanistes". Per contra, en l'altre bàndol, entre els quals es troba Louis Althusser, s'afirma que hi ha una contradicció entre el concepte clau tractat en els Manuscrits (l'alienació) respecte al contingut que es desenvolupa en l'obra "més científica" (El Capital),
Els Manuscrits són una expressió primerenca de l'anàlisi de Marx de l'economia (Adam Smith, sobretot) entortolligada amb la crítica al conservadorisme de la filosofia de la història de Hegel. En aquests Manuscrits abasten un ventall de temes, des de la propietat privada, el comunisme i el diner. De fet, és la primera formulació de l'argument de Marx en relació a les condicions de les societats industrials modernes: segons Marx provoquen l'alienació (com una mena d'esclavitud) dels asalariats respecte de la pròpia activitat (treball). L'individu no es realitza sinó que s'embruteix.En termes més poètics, no "viu", sinó que s'autodestrueix com a persona.
En definitiva, Per a un bàndol (Louis Althusser i d'altres) eren considerats no suficientment "científics", val a dir "econòmics" (com sí era el cas de El Capital) . En canvi, en l'altre bàndol (els considerats marxistes "humanistes"), els Manuscrits eren crucials, com un dels textos més importants de Marx per a entendre tot el seu pensament.
EL CAS FRANCÈS I ELS ANYS SEIXANTA'S.
Però on esclata -en termes més polítics- la polèmica és a Franca, en el si del Partit Comunista Francès (PCF). El PCF va ser el primer partit de l'esquerra francesa durant la postguerra. La influència i hegemonia dels comunistes francesos en l'àmbit acadèmic i cultural, malgrat no participar en el govern de l'Estat, era enorme. El PCF va assolir durant els anys 40's xifres de fins al 30% de l'electorat i més de mig milió d'afiliats....Fins a mitjans dels anys 70's, que es van convertir en el complement necessari per al Partit Socialista amb François Mitterrand al capdavant.
A mitjans dels anys 60's els serveis d'intel·ligència dels Estats Units estimaven que el PCF comptava amb més d'un quart de milió de militants, és a dir, gairebé l'1% de la població en edat de treballar.
Alguna cosa s'estava movent en la societat francesa i arreu d'Occident, després de la II Guerra Mundial, el babyboom, i l'optimisme expressat en la cultura popular i la millora de l'esperança de vida. Augmenten les classes mitjanes i també el consumisme i les ànsies de més quotes d'individualisme, de llibertat "personal".... Aquesta era la traducció del corrent marxista "humanista", del concepte d'alienació versus realització personal en tots els àmbits. L'Estat, més que com a garant de la distribució econòmica, passaria a ser part del problema...
Com afecta això a la solidaritat de classe? Com afecta a l'estructura argumental i ideològica de l'esquerra marxista? El Partit Socialdemòcrata Alemany renuncia al marxisme, i a França el maig de 1968 un ampli ventalll de disturbis i vagues d'estudiants hi va irrompre. El PCF recolza la vaga general revolucionària, però es va oposar a que el lideratge fos del moviment estudiantil (no tan igualitari com és en l'actualitat). El moviment estudiantil estava dominat per troskistes, maoistes i anarquistes, i els anomenats "nous moviments socials" (inclosos els ecologistes, moviments de gais, presos...)
Un altre element a afegir va ser la decepció de molts militants i simpatitzants de l'òrbita del PCF amb el suport del seu partit a la invasió soviètica de Txecoslovàquia l'agost de 1968.
QUIN ÉS EL MARX MÉS "AUTÈNTIC"?
Louis Althusser escriu una carta adreçada al Comitè Central del PCF que no arribarà a enviar finalment. Era l'any 1966. Però sí que ho farà durant la primavera del 1978: "El que no pot durar en el Partit Comunista". Van ser publicats en Le Monde, del 24 al 27 d'abril de 1978. Aquests textos s'emmarquen en una situació d'important contestació interna que es dóna en el si del PCF, després de la derrota de l'esquerra en les eleccions de març del mateix any,
I la polèmica no es pot entendre com una peça de museu, sinó que és ben actual, doncs està relacionada directament amb els vaivens del que podem considerar l'esquerra europea i el seu retrocés sistemàtic.
El que en un principi apareix com un comentari crític a les tesis dictades pel PCF sobre un tema colateral com és la cultura, l'art i l'intel·lectualitat, es converteix de seguida en un exercici profètic que identifcava moltes de les inèrcies que ens arrosseguen a hores d'ara.
Segons Althusser, Marx va descobrir que el mercat de la societat burgesa necessàriament distribuïa la riquesa d'una forma que, a més de ser injusta en el moment de la producció (alienació), era inadequada econòmicament, perquè abocava a crisis de sobreproducció.
En segon lloc, aquesta situació (les crisis) comportava penoses conseqüències sobretot a la classe treballadora.
I ELS PARTITS D'ESQUERRA, QUÈ?
Cadascun dels partits d'esquerra va oferir una solució particular al problema que es plantejava, així com una estratègia concreta per a impulsar-la i fer-la duradora. Un partit propugnava l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció per tal de convertir així l'Estat en el seu únic propietari, l'únic capaç de posar la riquesa al servei de qui la generaven; d'altra partit afirmava que calia mantenir el règim de propietat privada de forma reduïda, per exemple excloent d'ella els béns bàsics (sistema mixt). Un altra pertit era partidari de mantenir l'interanvi mercantil, tot intentant que no s'accentuessin els desequilibris estructurals mitjançant l'acció política i la lluita sindical (per exemple, amb un sistema d'impost progressiu amb el que l'Estat fes retornar als treballadors (en forma de serveis públics) les plusvàlues apropiades per la classe empresarial (esquema socialdemòcrata).
Aquesta mateixa varietat es donava en relació a assumptes com ara la democràcia representativa i la llibertat d'expressió.
I ELS PARTITS D'ESQUERRA, QUÈ?
Cadascun dels partits d'esquerra va oferir una solució particular al problema que es plantejava, així com una estratègia concreta per a impulsar-la i fer-la duradora. Un partit propugnava l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció per tal de convertir així l'Estat en el seu únic propietari, l'únic capaç de posar la riquesa al servei de qui la generaven; d'altra partit afirmava que calia mantenir el règim de propietat privada de forma reduïda, per exemple excloent d'ella els béns bàsics (sistema mixt). Un altra pertit era partidari de mantenir l'interanvi mercantil, tot intentant que no s'accentuessin els desequilibris estructurals mitjançant l'acció política i la lluita sindical (per exemple, amb un sistema d'impost progressiu amb el que l'Estat fes retornar als treballadors (en forma de serveis públics) les plusvàlues apropiades per la classe empresarial (esquema socialdemòcrata).
L'important és que, fossin o no conscients, totes aquestes opcions s'inspiraven en Marx en la mesura en que oferien solucions al problema concret que ell va identificar en la societat burgesa. Totes elles són, a hores d'ara, propostes ben pensades i fundades, útils per acabar amb les crisis capitalistes i les nefastes conseqüències que tenen per a la majoria de la societat; Per bé que de diferent manera, totes elles es marquen com a objectiu assolir una distribució de la riquesa que garanteixi que la classe treballadora accedeixi al valor que ella mateixa produeix. La diferència entre aquests partits es juga, per tant, en la idoneïtat estratègica per a cada context o conjuntura històrica en el que el projecte de l'esquerra s'ha d'aplicar.
Louis Althusser escriu aquesta carta, "EL QUE EN EL PCF NO POT DURAR" per referir-se a l'adhesió que el PCF va anomenar com HUMANISME MARXISTA, que va adoptar com a propi a mitjans dels anys 60's. Segons Althusser, el PCF va mimetitzar acríticament la nova corrent de l'humanisme marxista que prèviament havia inaugurat el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). El que és més sorprenent és la conclusió a la que arriba Althusser en la seva carta: lluny del que pugui semblar, l'humanisme marxista es trobava en continuïtat amb allò del que més volia distanciar-se.
El PCF, com el PCUS, volia distanciar-se de l'època de Stalin i de la doctrina del "culte a la personalitat". Però aquest cop de timó no era més que una estratègia compensatòria ideada pel PCUS després del "discurs secret" de Kruschev i la megalomania estalinista. L'Humanisme, segons Althusser, era una doctrina completament aliena a la sociologia perfilada per Marx.
Louis Althusser escriu aquesta carta, "EL QUE EN EL PCF NO POT DURAR" per referir-se a l'adhesió que el PCF va anomenar com HUMANISME MARXISTA, que va adoptar com a propi a mitjans dels anys 60's. Segons Althusser, el PCF va mimetitzar acríticament la nova corrent de l'humanisme marxista que prèviament havia inaugurat el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). El que és més sorprenent és la conclusió a la que arriba Althusser en la seva carta: lluny del que pugui semblar, l'humanisme marxista es trobava en continuïtat amb allò del que més volia distanciar-se.
El PCF, com el PCUS, volia distanciar-se de l'època de Stalin i de la doctrina del "culte a la personalitat". Però aquest cop de timó no era més que una estratègia compensatòria ideada pel PCUS després del "discurs secret" de Kruschev i la megalomania estalinista. L'Humanisme, segons Althusser, era una doctrina completament aliena a la sociologia perfilada per Marx.
L'INDIVIDU O LA CLASSE
No es tracta d'insinuar, ni de bon tros, que la ideologia humanista vulgués emmascarar els crims estalinistes. El que Althusser assenyala és que la pressumpta oposició al culte a la personalitat com a la barbàrie que es va desfermar en la URSS, no podia ser a través de l'exaltació del Marx humanista. L'exagerada exaltació del Marx jove, del Marx humanista, que suposadament es focalitza en els termes de "l'alienació", "la creació humana", "l'essència de la humanitat", tant en el PCUS com en el PCF varen abocar en consignes com ara "Tot en nom de l'individu, en benefici de l'individu". El cas és que, a parer d'Althusser, l'individu, com a tal concepte, no existia en la teoria sociològica de Marx. En la sociologia marxista l'objecte d'estudi era molt clar: el mode de producció. I l'únic subjecte econòmic i polític que trobem en el corpus teòric de Marx era la classe social. La classe social era l'única realitat soio-econòmica amb la que Marx treballava, l'única sobre la que la unitat del valor es projectava. És més, la classe social es pot definir de forma molt precisa gràcies a la variable conformada per la propietat de les eines i altres mitjans de producció. De fet, les classes es corresponen amb els diversos grups en els que la societat queda dividida quan analtizem la seva població des de la perspectiva de la propietat de les eines i matèries primeres. Comparada amb aquest concepte, la categoria "home" (individu) no és més que una abstracció, insignificant i irreconeixible per a qualsevol projecte que vulgués matenir un mínim grau del rigor originari de la investigació marxiana. En definitiva, la classe es defineix per la propietat dels mitjans socials de producció.
La postura d'Althusser, amb el temps ha quedat força desacreditada per rígida. Però ens dóna eines d'anàlisi: Quan l'esquerra i el moviment sindical han assolit quotes de benestar i ha aparegut una classe mitjana nombrosa (fins a inicis dels anys 70's), això no ha donat uns fruits de consolidació dels valors d'esquerra ni organitzacions civils ni estructures orgàniques d'Estat per millorar la distribució de la riquesa quan la gran patronal i les multinacionals s'han apropiat i han governat la globalització.
- Altres reflexions: "Socialisme és llibertat" (eslògan del PSOE), o "Socialisme en llibertat" (Josep Solè i Barberà -PSUC-, biografia d'Artur London...), "Los desposeídos", d'Ursula K. Leguin...
No es tracta d'insinuar, ni de bon tros, que la ideologia humanista vulgués emmascarar els crims estalinistes. El que Althusser assenyala és que la pressumpta oposició al culte a la personalitat com a la barbàrie que es va desfermar en la URSS, no podia ser a través de l'exaltació del Marx humanista. L'exagerada exaltació del Marx jove, del Marx humanista, que suposadament es focalitza en els termes de "l'alienació", "la creació humana", "l'essència de la humanitat", tant en el PCUS com en el PCF varen abocar en consignes com ara "Tot en nom de l'individu, en benefici de l'individu". El cas és que, a parer d'Althusser, l'individu, com a tal concepte, no existia en la teoria sociològica de Marx. En la sociologia marxista l'objecte d'estudi era molt clar: el mode de producció. I l'únic subjecte econòmic i polític que trobem en el corpus teòric de Marx era la classe social. La classe social era l'única realitat soio-econòmica amb la que Marx treballava, l'única sobre la que la unitat del valor es projectava. És més, la classe social es pot definir de forma molt precisa gràcies a la variable conformada per la propietat de les eines i altres mitjans de producció. De fet, les classes es corresponen amb els diversos grups en els que la societat queda dividida quan analtizem la seva població des de la perspectiva de la propietat de les eines i matèries primeres. Comparada amb aquest concepte, la categoria "home" (individu) no és més que una abstracció, insignificant i irreconeixible per a qualsevol projecte que vulgués matenir un mínim grau del rigor originari de la investigació marxiana. En definitiva, la classe es defineix per la propietat dels mitjans socials de producció.La postura d'Althusser, amb el temps ha quedat força desacreditada per rígida. Però ens dóna eines d'anàlisi: Quan l'esquerra i el moviment sindical han assolit quotes de benestar i ha aparegut una classe mitjana nombrosa (fins a inicis dels anys 70's), això no ha donat uns fruits de consolidació dels valors d'esquerra ni organitzacions civils ni estructures orgàniques d'Estat per millorar la distribució de la riquesa quan la gran patronal i les multinacionals s'han apropiat i han governat la globalització.
- Altres reflexions: "Socialisme és llibertat" (eslògan del PSOE), o "Socialisme en llibertat" (Josep Solè i Barberà -PSUC-, biografia d'Artur London...), "Los desposeídos", d'Ursula K. Leguin...
BICENTENARI DE KARL MARX
http://elblocdejotao.blogspot.
http://elblocdejotao.blogspot.
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2018/03/bicentenari-1818-2018-encara-marx-i-4.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada