"Qui no té feina el gat pentina". Una de les excrecències del pseudoperiodisme s'encarna en la persona d'Eduardo Inda, que en LA SEXTA NOCHE li va canviar, expressament, el nom a la portaveu d'UNIDOS PODEMOS al Congrés de Diputats. La volia ridiculitzar tot anomenant-la IRENE MONTERA. A Madrid, la calle de la Montera és coneguda, o almenys abans ho era, per la proliferació de la prostitució al carrer.
Eduardo Inda és un mercenari, "el cometido del cual", consisteix a trencar-li les cames, mitjançant la provocació, a l'adversari o adversària que té al davant. Forma part del pim pam pum de l'espectacle que la cadena de televisió té muntat,
Ficar-se amb Irene Montero té dos objectius, ridiculitzar la cultura de los noves generacions de les esquerres que ja han crescut amb un esperit igualitari, i que saben que en el llenguatge està sedimentat conceptualment també la desigualtat. I, com no, vilipendiar un Podemos en hores baixes.
No m'hi entretinc gaire en aquestes "xuminades". Això sí, tinc cura d'actualitzar les meves expressions. Així per exemple, ja gairebé no empro termes genèrics com "hombre/home" i el substitueixo per "ésser humà", quan es refereix a l'espècie humana.
Algunes llengües s'adapten millor que d'altres. En català, per exemple, no sona malament "les membres"; en canvi, a mi em va grinyolar molt quan una representant socialista va dir allò de "miembros y miembras". O quan un del PP va pronunciar allò de "pacientas" per referirse a malalts en l'àmbit de la Salut.
Però, dit això, cal reconèixer que formen part de l'escuma de la "chicha" del debat polític, força accessori que, sovint, ens distreu i ens fa perdre el temps per no atendre a allò que és important.
Val a dir també que una de les primeres tasques que la classe dominant va acometre, mitjançant els seus intel·lectuals, va ser domesticar el llenguatge, un cop "las lenguas romances" van guanyar l'espai al llatí de l'Imperi Romà.
Quan el Premi Nobel, Gabriel García Márquez, va fer referències a la inutilitat de moltes regles d'ortografia, molta gent "culta" se li va llençar al damunt..... Funcionalitat, rigorisme...? Coses de l'espectacle dels funcionaris de la "cultura" oficial de tot arreu..
La llengua té molt d'artificial, i això ja ho va detectar el gran lingüista, NOAM CHOMSKY, més conegut pel seu activisme altermundialista i antiimperialista.... Ell fa referència en la gramàtica natural que tots desenvolupem instintivament ("Gramàtica generativa i transformacional". Exemple: En castellà correcte es diu "NO QUEPO", quan lo natural seria dir "NO CABO"
Forçar el llenguatge en determinades expressions no em sembla gaire disonant, com és el cas del terme que ha usat Irene Montero, "PORTAVOZAS". Sembla que la terminació en "O" sona molt a masculí", i, per contra, en "A", a més femení. En territori més indefinit trobem els acabaments en "E". I la finalització en "I" es decanta fonèticament cap el femení....
Pijades i pijadetes de la musicalitat fonètica.... ¿o reflexos d'ideologia del poder establert arreu?
En homenatge a Irene Montero, li dedico aquest "poemo" de Jesús Lizano, filòsof i poeta, llibertari, que ens va deixar farà tres anys el proper mes de maig.
POEMO
Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro,
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo,
qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y que sólo mi almo
y perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir. Y estuvo a punto
de tirarme a la vacía...
Qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada