Les seves tres últimes entrades són de màster d'universitat, de la universitat dels activistes. Tot i el "trajín" que deu tenir durant aquestes últimes setmanes, ha escrit tres articles, dels més lúcids que jo he llegit.
No li he demanat permís, ni crec que l'importi. Si aquest bloc minúscul serveix per escampar el saber de Joan Coscubiela, estaré molt satisfet.
Mai no he acabat de sentir-me còmode quan els nostres eurodiputats s'han hagut d'integrar en el grup dels VERDS EUROPEUS, i no pas en el grup de l'ESQUERRA UNITÀRIA. Sovint ho he vist com un intent de "blanquejar" el passat comunista de la formació ICV, de maquillar l'herència del PSUC. Del PSUC de la transició a la ICV hem passat tantes vegades pel quiròfan!!! Hem passat per tants postoperatoris !!!!
És una situació ambivalent, perquè els VERDS alemanys, una de les forces més importants, han flirtejat i flirtegen amb el consensus dominant a l'Alemanya i ja és una força prou domesticada, tal i com Rafael Poch i d'altres autors han reflectit a la "Quinta Alemania". En sóc conscient que la nostra posició és d'intentar crear una unió entre aquests dos grups i intentar algun dia fer-ne un de conjunt que pugui competir amb el popular, el socialista i liberal, amb millors condicions, i assolir així una síntesi unitària i mobilitzadora enfront al neoliberalisme.
Aquells que es planyen de la situació tan canviant, tan líquida i trepidant de l'últim any, només cal que mirin els darrers trenta anys de la nostra formació per comprovar-ho. Me'n ric força amb aquesta xuminada de la "nova política" versus la "vella política".
Izquierda Unida, i també Iniciativa, van néixer a finals dels anys vuitanta, com a moviment polític, acumulant força de les mobilitzacions pel referèndum de l'OTAN, del pacifisme. I aquest pacifisme estava molt relacionat, en les discussions internes amb el motiu següent: ¿Hi ha cap motiu perquè les esquerres estiguin dividides en un context post guerra freda?
La història que va venir després ja la sabem, la socialdemocràcia va apostar per la CASA COMUNA, que eren ells, per eliminar així qualsevol replantejament. De aquellos polvos estos lodos, on la sociademocràcia, des del Regne Unit fins a Itàlia, des de França a Espanya, ja no són un partit de masses sinó un partit de càrrecs institucionals: un partit sense militants.
A mitjans dels anys noranta,en el si d'Iniciativa per Catalunya s'espandeix un moviment de quadres i militants, diguem-ne verds, que assoleixen un gruix entre un quart i un terç del conjunt de la formació política: les seves inquietuds ja no estaven tan vinculades a les lluites històriques pròpiament "del roig" sinó a les "verdes". I d'aquí neix una nova Iniciativa, tot aprofitant l'atomització i els personalismes de l'arxipèlag de l'ecologisme català: els Puig, els Vilanova, etc.... que reneguen de la vinculació política d'esquerres i dretes. El meu amic, l'activista entranyable, José Luis Freijo, l'omnipresent candidat a l'Ajuntament de Mataró, amb la seva corbata de fusta, ho deia sempre: "Nosaltres no som ni d'esquerres ni de dretes". A mi em desorientava i m'enfurismava. L'estratègia d'aquests dirigents de PODEMOS o CIUDADANOS, com es veu, no és ni nova ni original.
Però aquestes reflexions vénen a tomb sobre el llibre de la Naomi Klein, ja visitat en l'entrada anterior: AIXÒ HO CANVIA TOT.
NAOMI KLEIN, en el seu llibre, ve a dir que cal tornar al roig: "Estic convençuda que el desajustament climàtic representa una ocasió històrica en una escala que no s'havia produit mai abans. En el quadre d'un projecte de reduccció de les emissions contaminants segons ens recomanen nombrosos científics, estem novament en posició de proposar polítiques susceptibles de millorar considerablement la vida de molta gent, de disminuir la bretxa entre rics i pobres, de crear una multitud de llocs de treball dignes d'aquest nom i de regenar els fonaments de la democràcia".
Afegeix la Klein: "Les polítiques a aplicar són fonamentalment incompatibles amb el capitalisme desregulat, representat per una minoria en el cim de les estructures econòmiques, en el cim de les esferes polítiques i en el cim de la majoria dels grans mitjans de comunicació".
El capitalisme que ens pot dur a un planeta no organitzat i caòtic, com va dir el company i professor Andreu Mayayo (el futur fantasmagòric de Blade Runner), està protagonitzant un període de poder polític que no s'havia vist des dels anys 20 del segle XX, un poder polític, cultural i intel·lectual tan considerable com mai s'havia constatat. Tant és així que, mentre es confirmaven els riscos del canvi climàtic, paral·lelament el capitalisme neoliberal va assolir una victòria amb el primer acord de Llliure Comerç amb la creació de l'Organització Mundial del Comerç, que imposava la privatització massiva de les economies de l'antic bloc de l'Est, la transformació de parts d'Àsia en zones franques i amb l'"ajustament estructural" de l'Àfrica.
Els tres pilars d'aquesta nova era del capitalisme ja són prou coneguts: la privatització del sector públic, la desregulació dels mercats i la desregulació (paradisos fiscals) de les grans empreses i la reducció, per tant, de la despesa pública.
On acaba el verd? On acaba el roig? Molts dels grans empresaris nordamericans han passat del negacionisme de l'escalfament global a proclamar que les propostes dels activistes mediambientalistes representen de cavall de Troia del comunisme. Que l'urgent no ens faci perdre la vista de l'important
Simon Rosado. Responsable de Sindicalistes amb Iniciativa. Mort l'11 d'octubre de 2010
Un dels meus mestres, en Pep Illa, m'ha recomanat molt vivament el llibre de Naomi Klein. La canadenca és una autora molt mediàtica: ja ho va ser amb la seva obra NO LOGO on exposava les tècniques de les multinacionals mitjançant les seves marques; després amb la DOCTRINA DEL XOC, on exposa allò que en Joan Herrera ha dit moltes vegades: "no hi ha com una bona crisi per aplicar mesures d'austeritat i retallades de condicions socials i de llibertats". I aquest és el criteri que les oligarquies urbi et orbe han aplicat. Per això la Klein subtitula aquest llibre, com el capitalisme del desastre.
En el seu darrer llibre, també d'impacte, emocional i intel·lectual, AIXÒ HO CANVIA TOT, Naomi Klein ens diu de forma ben planera que la finestra d'oportunitat que es va establir a Kioto, durant els anys noranta, s'està tancant, que al 2017, cent anys després de la Revolució russa, curiosament, i segons tots els estudis seriosos dels climatòlegs, no serà possible controlar. És a dir queden poc d'any i mig.
L'estil i el contingut d'aquest darrer llibre seu és molt propi dels bestsellers. Sembla que estigui escrit com un guió cinematogràfic, per a l'elaboració d'un documental perquè es pugui traduir en imatges, mitjançant el tractament de molts casos concrets, sobretot a Amèrica del Nord, però també exposa casos com el de Nigèria, i d'altres zones del planeta.
És molt probable que per al que diu es podria haver estalviar la meitat del llibre, perquè és força voluminós, però això no pot fer minusvalorar la introducció, impactant i contundent de les tesis principals, i de l'emergència necessària per prendre mesures. No val a badar. I, curt i ras, és acollonant i acollonidor. Sobretot perquè aquest assumpte que, hauria de ser el centre de debat polític arreu, està força amagat pels mitjans informatius més importants.
L'altre detall que també val la pena remarcar és que amb el capitalisme no hi ha res a fer: destrueix l'espècie humana, i no només la resta dels ecosistemes. No obstant això, el seu estil i la seva terminologia no té res a veure amb la tradició socialista o comunista, sinó més aviat l'estil anglosaxó del common sense, el seny, el sentit comú, les dades científiques i no ideologitzades que puguin comportar un rebuig inicial de la lectura.
El capitalisme productivista, ve a dir la Klein, ha complert la profecia o la maledicció del mite grec de Prometeu obrint la capsa de Pandora, la del clima, i ha convertit el planeta en una mena de Frankenstein, incontrolable.
El mot "APOCALIPSI" té origen grec, que significa "revelació". Durant els anys 70's es van comptabilitzar 660 catàstrofes d'origen metereològic, com ara sequeres, inundacions, temporals, incendis forestals. Durant l'any 2000 es van comptabilitzar 5 vegades més: només en 30 anys. Per descomptat que l'escalfament global no és pas l'únic factor, però aquestes dades ja ens forneixen d'un senyal d'alarma, perquè ja no hi ha dubte que el desajustament climàtic ha exacerbat els fenòmens metereològics extrems. I també en aquest mateix període la major part dels governs d'arreu del món s'han acarnissat amb el sector públic, jibaritzant-lo tant com han pogut. En la mesura que els costos dels desastres metereològics van a càrrec dels estats (governs), els pressupostos dels estats han afectat més a la població més vulnerable.
L'entrada anterior, la dedicada a E.P. Thompson està molt relacionada amb aquesta altra: Thompson, com un dels principals promotors i animadors del moviment per la pau a escala europea, ens va fer entendre, el que la Coordinadora del Maresme per la Pau i el desarmament, dèiem en el nostre manifest inicial: "Quan és l'espècie humana que està en perill tots som (hem de ser) especialistes"
Els bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki es produïren el 6 (Hiroshima) i el 9 'agost de 1945 (Nagasaki) per iniciativa del govern dels Estats Units, seguint l'ordre del president, Harry S. Truman, després que els dirigents japonesos ignoressin la Declaració de Potsdam. Aquests actes de guerra representen els únics bombardejos nuclears fins ara. El bombardeig atòmic va ser precedit per un període de sis mesos 'intens bombardeig estratègic amb bombes convencionals sobre 67 ciutats japoneses. La fi de les hostilitats va ser efectiva sis dies després. La Segona Guerra Mundial va acabar oficialment gairebé un mes més tard amb la signatura de l'acta de capitulació del Japóportada a terme el 2 de setembre de 1945. Aquests són els únics bombardejos nuclears que han tingut lloc en temps de guerra.
El nombre de morts és difícil de precisar i només se n'han pogut fer estimacions. El Departament d'Energia dels Estats Units (DOE) avançà la xifra de 70.000 persones a Hiroshima i de 40.000 persones a Nagasaki que van morir instantàniament. A elles, s'han d'afegir les morts com a conseqüència de diversos tipus de càncers i altres patologies. Segons una altra font, les bombes mataren 160.000 persones a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki cap al final de 1945, aproximadament la meitat de morts es produïren els dies del bombardeig. Al llarg dels anys següents molts milers de persones més van morir per malalties provocades per l'exposició a la radiació. A les dues ciutats, la majoria dels morts van ser civils.
Resulta difícil en aquestes dates de calor intensa deixar passar el record de la bomba atòmica llençada a poblacions civils. Milers de graus centígrads en pocs minuts: gent carbonitzada. Documents que es desvetllen posen en qüestió la innocència dels dos governs, tant del japonès, com, per descomptat, del nordamericà. Experiments amb humans a gran escala. El militarisme japonès creix, ajudat pels EE.UU., per fer crear el relat de la Xina expansionista.
M'ha estat difícil separar aquesta sotregada de la consciència de l'obra de l'historiador i pacifista britànic, fill d'un col·laborador del mateix Nehru, Edward Palmer Thompson (1924-1993).
Fou membre del Partit Comunista Britànic i un dels intel·lectuals destacats del Partit durant els anys de la post-guerra mundial, però el va abandonar el 1956 degut a l'oposició a la invasió soviètica d'Hongria.
Després va ocupar un paper clau en la configuració d'una nova esquerra a Gran Bretanya a finals de 1950. Des d'una posició independent d'esquerra socialista al marge de l'ortodòxia soviètica i partint d'un marxisme britànic de to heterogeni i separat de la resta de tendències europees, va elaborar una anàlisi pròpia que es s'inscriu dins el socialisme humanista.Crític irreconciliable amb els governs laboristes dels anys 1964-70 i 1974-79, va ser un dels liders més destacats del moviment pacifista i contra a l'armament nuclear a l'Europa dels 80.
A partir del 1980, Thompson va passar a ser un dels més destacats portaveus del nou moviment per al desarmament nuclear. A la Gran Bretanya, va publicar Protesta i sobreviu contra el plamflet governamental sobre la guerra nuclear Protegeix-te i sobreviu, exercint un paper important en la Campanya per al Desarmament Nuclear. Amb altres intel·lectuals publiquen el 1980 una Crida pel Desarmament Nuclear Europeu, on es demana una Europa lliure d'armes nuclears des de Polònia fins a Portugal, document fundacional de l'END (European Nuclear Desarmament).
Thompson va jugar un paper clau a l'END i al CND en tota la dècada de 1980, amb molta popularitat com a orador i obrint un diàleg entre el moviment pacifista de l'Europa occidental i els dissidents soviètics de l'Europa oriental, en particular a Hongria i Txecoslovàquia, per la qual cosa fou acusat fins i tot de ser un peó de l'imperialisme nord-americà per part de les autoritats soviètiques.
Autor de desenes d'articles durant aquest període, va publicar un llarg assaig d'atac als ideòlegs d'ambdós bandols de la guerra freda, La doble exposició (1985), editant una col·lecció d'assajos contra Ronald Reagan i la Iniciativa de Defensa Estratègica "Star Wars" (1985).
LA FORMACIÓ DE LA CLASSE OBRERA ANGLESA
És molt probable que els alumnes que no hagin passat de segon de Laclau o bé els que ja hagin estudiat el curset sencer (els teòrics frivolons de Podem), no se sentiran gaire interessats en l'obra d'aquest historiador anglès.
Considerada una de les millors obres d'història escrites al segle XX, The Making of English Work Class (La Formació de la Classe Obrera Anglesa) fou publicada el 1963 mentre treballava a la Universitat de Leeds. Thompson historia en aquesta obra a l'oblidada primera classe treballadora de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, dins del món cultural i social de l'esquerra política coetània, tractant de recuperar tot l'imaginari de les classes subalternes. Com manifestava en el ja famós Prefaci:
"Estic tractant de rescatar al pobre teixidor de mitjes, al tundidor ludita, a l'obsolet teixidor de teler manual, a l'artesà Utòpic, fins i tot a l'il·lús seguidor de Joana Southcott, de l'enorme prepotència de la posteritat. Els seus oficis artesanals i les seves tradicions potser s'estaven morint. La seva hostilitat cap al nou industrialisme potser era retrògada. Els seus ideals comunitaris potser eren fantasies. Les seves conspiracions insurreccionals potser eren temeràries. Però ells van viure en aquells temps d'aguts trastorns socials, i nosaltres no. Les seves aspiracions eren vàlides en termes de la seva pròpia experiència; i si van ser víctimes de la història, continuen, condemnats en les seves pròpies vides, sent victimes"
D'aquesta i d'altres obres és important destacar la caracterització i la forma en què es defineix classe social. Per a Thompson, la classe no és una estructura, sinó una relació social i humana que canvia amb el temps, el resultat d'una experiència comuna, d'una identitat i dels interessos d'un grup que s'enfronten als d'un altre grup.
E. P. Thompson posa al descobert que el capitalisme ha estat una etapa brutal, per molt que la ideologia burgesa i ara neoliberal, vulgui rescatar el suposat progrés darrera del sofriment de milions de persones. De forma actualitzada ¿com es pot argumentar, com fan els "voceros" del stablishment que la crisi se supera amb tanta explotació, amb tanta precarietat, amb menys llibertats?
Cada cop em
quadra més aquesta hipòtesi. No només d’en Mas, sinó també dels altres partenaires de la processó.
Fa 29 anys vaig
viure intensament el referèndum de l’OTAN, ja sabeu, aquell que el PSOE es va
veure obligat a convocar per pressió popular, i va dir allò d’”OTAN, D’ENTRADA
NO”. El cabdill Felipe González va posar tota la carn a la graella perquè sortís
el SÍ. En canvi, CONVERGÈNCIA, que, en boca de Miquel Roca no es cansava de dir
que era un partit atlantista (és a dir pro-OTAN), no volia que es convoqués el
referèndum, doncs no li calia, al final, sotto
voce, va indicar a la seva gent que votés NO. A la comarca del Maresme allí
on l’hegemonia l’ostentava CiU va sortir el NO. En canvi, a Mataró, territori
PSC-PSOE, va guanyar el sí. I a Mataró la campanya de la Coordinadora del Maresme per la Pau i el desarmament va ser
modèlica. Però va predominar el vot polític del feu felipista.
Convergència
Democràtica de Catalunya ha estat un dels partits més ferms en la disciplina
leninista, amb més complicitat del seu electorat fins fa no pas gaire. Utilitzo les mateixes paraules que va proferir
un ex i ara home fort de CDC a Mataró. CDC
amb JPS (Jordi Pujol Soley – Junts pel Sí? ) sabia teatralitzar una postura i
fer la contrària. Com s’explica que allò que només eren “coses d’en Felip" (Puig),
segons el patriarca Pujol –el sobiranisme- s’hagi estès com les conversions
dels reis visigots al cristianisme- a tot el partit i el seu electorat, en un temps récord,si no és gràcies a aquesta
capacitat de complicitat gairebé militar?
Hem sabut que
Alexis Tsipras volia que sortís el SÍ en el referèndum que ell va convocar. Ho
ha dit un periodista britànic amb una sòlida reputació. Era una manera de
salvar la cara, atès que la pressió dels mandataris europeus, a banda de ser
indecent, va ser brutal. Sabia que gestionar el NO seria tan difícil com hem
sabut després.
Per què, doncs,
hem de suposar que a Artur Mas li interessa que surtin els mínims 68 diputats,
si es compten els de la CUP, que ja han dit que no donaran el suport a la investidura
d’en Mas? Li interessa a aquest president que la llista del testaferro, a la
manera de la taula rodona artúrica, gestionar el SÍ?
Al març del 1986,
el PSOE i els seus màxims dirigents van llençar una pregunta quan els sondeigs
apuntaven a la victòria del NO A L’OTAN: Qui gestionarà el NO? I apuntaven a
Rafael Grasa, un dels caps visibles del moviment per la pau a Catalunya, ex deixeble aleshores de Manuel Sacristán, el pare teòric de la
revista Materiales i després de la Revista Mientrastanto, i ara en el Consell
Assessor artúric (ara sí, de Mas), o també apuntaven a la també activista
Gabriela Serra, després escut humà de Rigoberta Menchú.
L’ex-trosko Lluís
Rabell, gat vell, ha llençat una invectiva a la llista del testaferro RRR: ÉS
MÉS REVOLUCIONARI FER EL REFERÉNDUM que una Declaració Unilateral d’Independència. Per fi algú ha entrat en el terreny que els sobiranistes a temps parcial s'havien fet seu: el de la radicalitat. I en Rabell li ha donat la volta. Perquè, certament, el president Mas està flirtejant amb el joc de la
testosterona dels machos alfas: “em dèieu que no hi hauria urnes, doncs les
urnes s’han posat el 9-N.” “ Vaig prometre que el 27-S hi haurien eleccions
plebiscitàries, doncs mireu, ja les he convocat”. Sona a allò que va dir Companys a l'any 1934 "¿No em dèieu que no era independentista?, en el seu retret als d'Estat Català.
Tan se val si ha fet les
polítiques neoliberals que la burgesia més depredadora ha volgut. El victimisme
tan nostrat ha trobat una compensació en el “pit i collons” o en els “pebrots”
d’una suposada “desobediència” que ningú, absolutament ningú sap en què
consistirà.
Quan Lluis Rabell
apunta a dir que cal aplegar forces perquè la lluita serà llarga i per tant, el
lideratge l’ha de tenir, com en el temps de la transició, les classes populars
(i no només les del primer terç emergent, que tenen més veu, però que són les
que hegemonitza el centre dreta, encara que sigui amb l’estètica de la
radikalitat estelar), toca el moll de l’os de l’estratègia de la dreta
conservadora: no hi ha cap altra via de resistència contra l’uniformisme i l’ofensiva
neocentraltizadora postfranquista del PP sense la lluita contra la desigualtat,
perquè és aquí on trobarem la massa crítica per una nova transició constituent,
tant en el pla nacional com en el social, on la lluita contra la reforma
laboral, l’espoli energètic , sanitari i la regressió en l’àmbit educatiu,
seran, entre d’altres, el pegament per bastir aquest bloc social. Artur Mas, ni per educació, ni per fets ni per horitzó ideològic no hi entra en aquesta equació. Rajoy serà el president del plasma. Però ¿I Mas? No seria president el primer de la llista testaferro. On s'ha vist això?¿No és més vergonyós en termes de debat públic i democràtic? O és que s'estan fent el llit mútuament els de la llista JPS?
Oriol Junqueras i el seu partit,
amb tota la seva oratòria de campanari, ha demostrat la seva pusil·lanimitat en
abaixar el cap en les polítiques antisocials i també davant el xantatge d’en
Mas en l’ús d’aquesta mascarada de “societat civil” tan bé orquestrada i
subvencionada. Tampoc és mereixedor d’estar
al capdavant de la lluita d’un procés constituent. O és que la crida a la
unitat post 27-S a SÍ QUE ES POT és la justificació que ERC es decanti per un
bipartit/tripartit d’esquerres que tan van denostar d’en Carod Rovira? Si no guanya JPS o bé en Mas no és el president perquè ja està desgastat per uns i pels altres, almenys li quedarà el reservori de l'epica, encara que sigui èpica on the roks. I això per al futur d'un partit desahuciat no és poca cosa:el barbut Marx va deixar dit que els amos de la finca, a vegades, preferien llogar la seva propietat durant una temporadeta per no desgastar-se.
El portaveu de la LLISTA DEL "TETE" ho ha dit en la terrassa del Museu: "Anem a totes". Que és com si jo li hagués dit al company de pupitre, en temps de criatura, "Ens veiem al carrer". I , a més, els xarnegos, afegíem:"Te voy a romper la cara".... I, després, arribàvem a casa plorant. A vegades, no sempre, perquè d'altres quedàvem per jugar a futbol més tard, a la Plaçoleta del Barri de l'Esperança, o a l'Esplanada de les Caputxines.
A mi m'ha agradat aquesta manera tan asertiva de dir-ho. I, ja posats, m'hagués resultat creïble que hagués afegit: "I ara ens posarem en contacte amb els sindicats perquè s'hi sumin a una vaga general política per a la desconnexió o la ruptura amb Espanya". Que fos indefinida o no ja ho deixaria a la conjuntura.... a partir del 27-S o el dia de la DUI (Declaració Unilateral d'Independència)
Això seria l'abc d'un procés de ruptura. ¿O és que això no ho va dir el Partit Comunista d'Espanya mantes vegades contra el règim de Franco? Això és de manual: que els assalariats organitzats i els que aspiren a ser-ho fossin convocats per a la rebel·lió cívica. Per què no es fa aquest gest? Els engegarien a dida, potser? Segurament -els sindicats- no són catalans conseqüents... ¿O és que la número 2 de la LLISTA DEL TETE, la senyora Forcadell, que ja va dir que calia votar (en les eleccions sindicals) als sindicats independentistes, creu que no cal, que amb aquests ja farien una marea tan oceànica que no caldria convocar als grans sindicats confederals?
No tenir al costat al moviment sindical és un detall no menor. I això significa que és una rebel·lió no tan transversal com sembla. Aquí el "poble" no és el DEMOS grec, que indicava la part socioeconòmicament més humil de la població.
Tenint en compte com reaccionava aquell altre, en Carod Rovira, aleshores secretari d'ERC, criticant les concentracions del 15-M o quan CCOO convocava vaga general, no m'estranya que entre l'independentisme cafe noir i el sindicalisme confederal no hi hagi feeling, com es diu ara. Però què més hi fa si tenim el sector ètnic de Súmate i les aportacions de l'inefable Colom, que de la Dolce Vita al Magrib n'ha aportat uns "especímens" força vistosos!" Necessitem un FASSBINDER català urgentment.
ELS EX I LA LLISTA DEL TETE.
Que estem en temps de mudança és obvi. La vida política s'ha convertit en una mena de Fira de Mostres d'aspirants a polítics o en busca de càrrecs. Exemple: En Comín fill. Jo n'estava enamorat, políticament parlant, del pare. Aquell que va ser diputat del PSUC al Parlament de Catalunya i de Cristians pel Socialisme. Faria empalidir al mateix Anguita. Comín el Jove s'ha passejat per tots els stands fins a trobar el seu "l'encaix". No és fàcil quedar-se sense feina per a un polític.
A un amic li he dit que l'ex+RRR, portaveu de la llista del TETE, no s'ha portat de forma exquisida com diu el Toni Morral, ex alcalde de Montcada. Perquè és l'estil de la porta giratòria. O com LAS CAMAS CALIENTES DE LA POLÍTICA. Ha d'haver un període d'hivernació que en alguns països es calcula en dos anys d'abstinència, abans de fer el salt (en el doble sentit de la paraula) a una altra formació política. Almenys per deixar als "machacas" del partit,que han penjat cartells de la seva jeta, que oblidin l''haver fet el "primo" amb aquell trànsfuga dels co.... ! I això no té res a veure amb la llibertat per canviar d'opinió, sinó amb la decència.
Els socialistes, amb tota impudícia, ho van practicar durant molt de temps: el talonari per comprar polítics/quadres per als seus rengles. Hi havia gent que es deixava comprar. Ara són ells que han de tastar la seva pròpia medicina. Davant de tanta frivolitat és una de les poques coses positives de la situació.
SINDICALISTES EN LA LLISTA DEL TETE.
I ara resulta que la Munté, la vicepresidenta, contradiu al ex+RRR: "Home, RRR, és clar que tenim clar que el Tete seria el president!!!"
Amb les ganes que té l'ex+RRR de triomfar amb la nova joguina que li han comprat per exhibir les seves bones maneres!
Per cert, la Munté també és una ex, de la UGT. ¿Què té la UGT per captar tanta gent dretana? Fa temps, en el meu període més sectari, pensava que la UGT l'havien construït com una empresa, de dalt a baix, que no era un sindicat de classe. Després m'he moderat i entenimentat més. Però després d'haver integrat el sindicat groc de Caixa Laietana i, més tard, assabentat que la Munté havia estat responsable d'un àmbit de la UGT, he arribat a la conclusió que Josep Maria Àlvarez, el gran cabdill del sindicat, té molta habilitat per comprar i per vendre (o vendre's?) I mira que, a vegades fa discursos incendiaris !!!
A Mataró, la gent del PSUC i d'ICV hen patit molt dels ex-. Tenim tota una gamma de productes humans. Només hi ha un ex que es va passar al PSC-PSOE sense tenir en compte els aspectes crematístics. I és amic meu i me l'estimo molt.
Curiositat: A Barcelona dels 3 regidors del PSUC-Jordis- es van passar al PSC. Un va arribar a ser ministre fins i tot. Un altre, va comprar el bitllet d'anada i tornada, i ara resulta que és el mentor de l'Ada Colau i de la seva gent més propera.
ABSTENCIÓ I LA LLISTA DEL SÍ QUE ES POT. LLUÍS RABELL
En Lluís Rabell hi era a l'Assemblea d'ARA ÉS DEMÀ que va convocar ICV a inicis del 2014. No és una peça menor com de forma degradant algú l'ha volgut mostrar: "el segon plat" disponible.
Quan el vaig sentir reivindicant el caràcter "levantisco" de la població barcelonina, en rebelar-se contra l'augment de les tarifes del transport públic, el vaig veure com un dirigent més complet, fins i tot que la Colau, més monotemàtica, potser, en aquella època.
Però l'elecció d'en Rabell té una dimensió per descodificar les intencions no gaire democràtiques de la Llista del Tete Mas. Convergència i els seus juguen a favor de l'abstenció dels sectors populars.
Catalunya és un país abstencionista. Ja ho ha estat també en les Municipals. I això no és culpa de Madrid, precisament. I és abstencionista allí on viu el 75% de la població: en el litoral i les zones metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Tant en les eleccions municipals com en les eleccions al Parlament de Catalunya es manté un diferencial negatiu de participació considerable respecte a la Catalunya de l'altre 25%, justament on CiU, ERC i CUP han obtingut majories clares el passat 24 de maig. El diferencial en les darreres Eleccions al Parlament va ser del 5'8% Curiosament, la participació és més alta i homogènia entre ambdues Catalunyes en les Eleccions generals, la qual cosa ens interroga sobre la poca estima d'una part dels catalns i de les catalanes respecte de les seves pròpies institucions. Ni tan sols ens hem pogut posar d'acord en la Llei Electoral.
Si afegim aquestes dades al pes diferenciat de les àrees menys poblades tindrem una de les claus per descodificar perquè el Tete Mas considera aquestes plebiscitàries i no pas les Eleccions Generals de la tardor, on participa més gent.
En les primeres declaracions d'en Lluís Rabell ja ha apuntat que els barris s'han de polititzar si volen millorar les condicions de vida. Els convergents han tingut el desodorant d'ERC, aprofitant l'abstenció diferenciada i la llei electoral no democràtica. L'aposta de la llista SÍ QUE ES POT és activar aquest vot que només s'expressa en les Generals ara ja en les eleccions al Parlament de Catalunya, que no són plebiscitàries, per molt que ho diguin els corifeus del poder.
LA VENJANÇA PENDENT DE LA LLISTA DEL TETE.
En l'entrevista de Joan Coscubiela amb Antoni Bassas, molt recomanable, per cert, per descobrir les mentides de l'ex+RRR, sobre el suposat reconeixement internacional de les eleccions del 27-S, el Coscu assenyalava que alguns amics seus, polítics, d'ERC, estan molt dolguts i humiliats per en Mas. Pel seu tràgala, i apuntava -el mateix Coscu- que no era descartable que li fessin pagar, tard o d'hora. En Mas no ha jugat net, va dir amb prudència el portaveu de SÍ QUE ES POT. Però l'estil Mas passarà a la història, i no a fi de bé, per molta èpica i salsa romescu que li posin la seva parafernàlia mediàtica, que és molta.
Del Pim-pam, propuesta del Carmona de Madrid, al Tic-Tac de Don Pablito, hem passat al KIKIRIKÍ del gallet, en una votació a la búlgara. Les expressions onomatopèiques s'han posat de moda... Molts focus estaven posats en aquest fenòmen novedós, que era Podem/os. Ara resultarà que posaran el focus en la manca de cultura política d'un país tan inconsistent, com els seus líders,
Ara resulta que l'ex per partida doble, la senyora Tania Sánchez, és la que més intransigent es mostra respecte a les candidatura de confluència arreu de l'Estat. I, precisament un adherit de Podemos és qui, en l'assemblea de Procés constituent, s'ha expressat més beligerant contra la llista SÍ QUE ES POT.
La meva conclusió, cada cop, és més sòlida: Amb uns dirigents de tan poca talla no es pot bastir un moviment de resistència-proposta a les polítiques neoliberals. Possiblement a d'altres indrets d'Europa ens mirin amb interès, però per verificar què no cal fer.
NOTA BENE:
El molt honorable Artur Mas i Gabarró és el president de la Generalitat. Té tot el meu respecte, en tant que president del meu país. El que en aquesta entrada l'anomeni com el Tete es justifica perquè la seva actuació, amb el tripijoc de la tan grapejada llista, s'ha comportat de forma degradant i humiliant per al seu càrrec i per als catalans i les catalanes. tete:: veu familiar que es dóna al germà gran.
La cita és d'Eduardo Galeano. Com sempre, Galeano dispara(va) amb bala. Amb bala d'emoció, que és intel·ligència instàntània, diuen alguns neuròlegs. L'uruguaià sabia fer molt bé fer els assentaments comptables. De la comptabilitat del dolor, i de la joia.
Ens agrada estar sols, en determinats moments. En d'altres, ens agrada estar junts. Però què passa quan hi ha un "xoc de temporalitats", com diu en Fernández, David, un altre savi(hondo) de la nova fornada. Ens ha acusat a ICV de tortura. Ser sectari amb gestualitat d'intel·lectual té mèrit. I ser cínic alhora encara més. Potser per això el mimen tant.
Del 14 de juliol de 1789, la presa de La Bastilla, Paris.
Al 14 de juliol de 2015, la presa de La Pastilla de François Hollande. La Pastilla de la vergonya, d'Hollande, de Renzi, de Schultz, de Gabriel, de l'holandès que presideix l'Eurogrup...
LA PROCESSÓ
La cita de Galeano l'ha evocat aquest savi, apassionat i director teatral, Lluís Pasqual, en una entrevista a la ràdio. Avui mateix. I avui mateix TOT ESPERANT GODOT han reformulat la darrera proposta d'aquesta gran gincana que s'ha convertit la processó, més que el procés. En el programa RETRATS, d'en Barberà, en Josep Fontana, davant la pressió del presentador perquè legitimés la postura del suposat sobiranisme, insistia: només conec dues vies per a un procés de separació: la força (lluita armada) o bé la negociació. Catalunya ja ha patit tres derrotes des del segle XVII, i en la darrera, durant la segona República, ens van deixar sols -Europa-. Així són les coses. Està bé que ens inventem coses per demostrar i manifestar el nostre desacord, però fins que no s'acabi el cicle electoral i intentar, en aquesta nova conjuntura, guanyar espais de llibertat, em temo que poca cosa es pot fer.
Parlava l'historiador que es declara nacionalista, i no té empatx en significar-se. Nacionalista en contraposició al nacionalisme castellà/espanyol. I que figurava en la llista electoral de BARCELONA EN COMÚ. I feia esment de la privatització de la sanitat i de l'ensenyament durant la legislatura controlada pels anomenats sobiranistes. A en Barberà se li veia el llautó, com a gairebé tots els de la Corpo, però ni així va portar a en Fontana a proclamar un discurs simplista. http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/retrats/josep-fontana-gent-identitat-i-proces/video/5533261/
LA CONFLUÈNCIA DE L'ESQUERRA
Només li faltava tocar la guitarra, trencar-la i llençar-la al públic entregat. És la foto d'avui en els diaris damunt de l'escenari de Don Pablito. Cada dia el veig més petit. I ho diu un que no arriba al metre seixanta! Ni l'Iñiguito, ni el Juan Carlitos Monedero.
Porto més de deu anys pensant i pregonant que el nostre jovent és el més ben format de la història. Es nota que m'estic fent vell. Ara ho poso en dubte. Format per a què? Per exemple, aquestes tres persones, com el geni de la llàntia d'Al·ladí, s'han fet grans, grans, grans, però no estaven preparats. I són/eren professors de Polítiques. Nivell ? S'han tornat tan impúdics a la seva suposada disciplina, que, després dels tres desitjos tornaran a la llàntia convertits en un bombolla de gas fètid. Mai no seran pitufos, sinó petards, per no caure en llenguatge sexista. Oportunistes, xulescos i pedants. Tindran públic, però. Hay gente pa'tó, com deia "El Gallo", torero. El coratge d'estar sols, la valentia d'estar junts. Echenique, el científic, coordinador de P's a l'Aragó també tindrà el mèrit de ser el crític més ben domesticat des d'Izquierda Socialista de Ignacio Sotelo, ex professor de la Universitat Popular de Berlín. En venda cínics de saldo. I semblava rigorós i ben preparat. Ni la Charo de Pepe Carvalho hauria estat d'acord amb les seves apreciacions sobre Grècia.
GRÈCIA. LA COMPTABILITAT DEL DOLOR
Tsipras, traïdor, després del Tsipras heroi. L'addicció a les sèries i als culebrots de televisió ens fa veure des de la distància un drama social, amb ulls d'espectador que vol experimentar una rebel·lia per persona interposada. "Visca els treballadors de Panrico, de Coca-Cola; són lluitadors i no com aquests sindicats reformistes i apalancats". Hi ha gent que pensa i diu això i no és capaç d'enfrontar-se ni organitzar-se en la seva empresa per defensar els seus drets, però aplaudeix el sacrifici i l'heorïcitat dels altres. Són rebels virtuals.
Què bé això de fer la revolució a milers de quilòmeters de distància. Què fàcil és dir NO per a un públic llunyà que no és capaç ni de fer la unitat per fer fora a les hordes neoliberals! Què fàcil és dir SÍ i ser germanòfil pels que consideren que la pobresa és un vici propi dels que només volen folgar.
He contemplat la cara del Tsipras a la sortida de l'ensarronada. Què devia pensar? Se m'ha encongit l'estòmac. Com a la Catalunya republicana, com a l'Espanya republicana, a Grècia l'han deixat sola, pels seus "vicis", per la "mala estratègia" de Syriza. Com si fos un partit de futbol on al mig del camp no han tingut ni a un Iniesta ni a un Xavi...
Per un moment, he pensat si al Tsipras li hauria passat pel cap suïcidar-se com al jubilat farmacèutic, en començar la crisi del deute grec. Els espectadors revoltosos, que no revolucionaris, tindrien un heroi, tindrien èpica. He llegit alguns comentaris de com funcionen aquestes cimeres, les de l'Eurogrup i la tècnica del poli dolent que li han aplicat. De cop, he rememorat la platja de Sant Cyprien, i de les fotos d'en Centelles. Els socialistes francesos mirant cap a una altra banda davant de l'allau d'exiliats per la frontera. Com diu en López Bulla, ni la CES (Confederació Europea de Sindicats) ni la Internacional Socialista s'han trobat per analitzar la situació ni donar suport a una altra política econòmica. Ens en fotíem quan a Amèrica Llatina sentíem parlar de los blancos y los colorados, els dos partits de les oligarquies hegemòniques. Doncs bé, ja els teniem a Europa: ho estan demostrant amb el TTIP i amb Grècia. Només espero que no passi com a Macondo, de "Cien años de Soledad", de Gabriel García Márquez: després de metrallar la multitud en mig de la plaça: homes, dones, nens, vells.... que feien vaga per obtenir millors salaris... es va silenciar... Més de tres mil morts acribillats a instàncies de la multinacional del Sr. Brown... Com les reunions de l'Eurogrup, que són secretes, com els cònclaves de la màfia. Sí, senyora Lagarde, sí.
QUE VE EL REVISOR
Sempre he tingut respecte pels revisors. No per ser bona persona: més aviat, per ser fill de renfaire, "guardagujas" i això imprimeix certa solidaritat pels que hi treballen en el ferrocarril públic. Fins a la transició no van tenir sous dignes. Ahir vaig escoltar al company i amic Cristòbal Cobos, responsable de la secció de CC.OO. de la Renfe. Expressava la seva inquietud sobre les condicions de violència a la que es veuen sotmesos els empleats encarregats de controlar els bitllets dels passatgers. Agressions verbals, agressions físiques, fins i tot. Altres veus demanaven més vigilants de seguretat. On arriba l'incivisme i on comença la desigualtat?
Un ex-alumne em deia que fa dos anys que treballa en el WORLD MOBILE CONGRESS. 3 o 4 dies a 10, 11 i 12 hores diàries. Val la pena. Ja no estudia, però té contractes esporàdics d'ETT. Li han pagat menys per hora que l'any anterior. Ell s'ha de pagar el viatge d'aquí a Brcelona. Si és per a 3 o 4 dies li surt a compte. Però quan ha d'anar a fer alguna feineta, quan li criden, cada 2 o 3 setmanes, per 4 o 5 hores, el viatge en tren li suposa un 25 o 30% del que guanya en aquell dia. És jove i voldria més feina per poder comprar un abonament trimestral. Però les ETT no li asseguren tanta ocupació. S'ha acostumat a saltar la tanca i a colar-se al metro. Ja porta 2 multes de 100 euros. Una l'ha pagat, l'altra li suposaria el que hi guanya durant un mes si no el criden. Fa dos mesos que va saltar la tanca i té un esguinç a la cama.
En el procés obert de discussió que s'ha encetat a CC.OO., he insistit en el dret a la mobilitat. Anar a Barcelona i tornar per buscar feina o per anar-hi de forma saltejada per treballar té un cost. ¿Qui els paga? Les empreses? Les ETT? No. Això s'externaltiza als treballadors, ja no precaris, sinó encara una categoria que encara no té nom. La violència no és només per manca de manteniment i els retards...
Els imperialistes alemanys diuen que els grecs són vagos, els catalans (alguns) diuen que els andalusos i els del sud de la península també, i viuen de la sopa boba. Ara volen perseguir els qui es colen. Va bé això de tenir un ase per rebre cops! EL CORATGE D'ESTAR SOLS, LA VALENTIA D'ESTAR JUNTS...
Los caminos del viento, Eduardo Galeano
Ojalá seamos dignos de tu desesperada esperanza. Ojalá podamos tener el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos, porque de nada sirve un diente fuera de la boca, ni un dedo fuera de la mano. Ojalá podamos ser desobedientes, cada vez que recibimos órdenes que humillan nuestra conciencia o violan nuestro sentido común. Ojalá podamos ser tan porfiados para seguir creyendo, contra toda evidencia, que la condición humana vale la pena, porque hemos sido mal hechos, pero no estamos terminados. Ojalá podamos ser capaces de seguir caminando los caminos del viento, a pesar de las caídas y las traiciones y las derrotas, porque la historia continúa, más allá de nosotros, y cuando ella dice adiós, está diciendo: hasta luego.
