S'estaven guanyant espais de llibertat. I el moviment sindical, sinònim en aquell moment de Comissions Obreres, era el subjecte emergent cabdal de la cohesió entre els nouvinguts i els d'aquí de generacions anteriors. Juntament amb el PSUC. Era l'any 1976, el 30 d'abril, a Mataró. Era la vigília de San José Obrero, festivitat del règim. Nosaltres volíem que fos el Dia del Treball. Es va convocar una manifestació reivindicativa per a la tarda. La idea era concentrar-se en la cruïlla entre el Carrer Isern, Calvo Sotelo (ara Argentona), i el Carrer Sant Rafael (ara El Torrent). Es tractava de col·lapsar el nus de comunicacions per evitar l'arribada ràpida de les furgones de la policia. Així va ser. A l'escales de la Plaça de Cuba, l'Albert C., en Tito, de la Procter & Gamble, va fer un parlament contundent i fugaç. En acabar la manifestació, la policia va detenir un o dos joves als que -segons sembla- li van trobar "un arma blanca". Quan els dirigents locals de Comissions Obreres van anar a interessar-se per tal que els alliberessin, els van detenir també. Els van portar al cuartelillo de la Guardia Civil de l'Havana (ara col·legi Anxaneta). Eren en Pedro Barrena, del Tèxtil, , Paco Cantero, d'Arts Gràfiques, Francesc Lleonart, de Banca i Estalvi, i José Luis López Bulla, dirigent de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).
Com a resposta, ens vam concentrar a la Parròquia de Sant Josep durant el vespre i nit. I en aquell escenari van parlar dirigents del PSUC local, com ara Antoni Quadras, entre d’altres. I, de sobte, un jove, que es va presentar com a membre de la Falange Autèntica, va fer ús de la paraula i va manifestar que estava allí per solidaritat, etc... Davant la incredulitat de molts que associaven Falange amb el feixisme, es va estendre els rumors de que podria ser un infiltrat, o bé, un exhibicionista.
El dia 1 de Maig, festiu, ens vam concentrar a la Plaça Santa Anna. Era a la tarda. Allí els vam rebre amb efusió i els vam victorejar. I en Pedro Barrena, amb el seu estil feréstec característic, ens va respondre amb la seva oratòria palmària: "Un fraternal saludo solidario para las masas trabajadoras" .
Cloenda: En Pedro Barrena ja és mort. No va canviar de caràcter ni de conviccions. En Josep Lluis Llingonya, en Bis, fundador i impulsor després de la Televisió de Mataró, també ha desaparegut. El jove aquell de Falange Autèntica, desinhibit i jovial, ara es advocat. Va ser regidor durant quatre anys del Partit Popular, ara es presenta de segon de la llista de C's. Abans, però es va voler passar per jove comunista per distanciar-se dels neofranquistes del PP. No hi ha com fugir a temps del naufragi. Sempre ha hagut oportunistes, o "aves carroñeras", com diria en Pere Broca..
Entre d'altres, Juan Alonso Duñabeitia (Químiques) Javier Sánchez (Metall), Marcelino Camacho, Vivas (Construcció), José Luis López Bulla.(CONC) Ajupits: Pedro Barrena (Tèxtil) i Pozo (Construcció).
Eduardo Galeano segueix amb nosaltres. De la seva obra "Espejos"
"Ocurrió en Chicago, en 1886.
El primero de mayo, cuando la huelga obrera paralizó Chicago y otras ciudades, el diario "Philadelphia Tribune" diagnosticó: El elemento laboral ha sido picado por una especie de tarántula universal, y se ha vuelto loco de remate.
Locos de remate estaban los obreros que luchaban por la jornada de trabajo de ocho horas y por el derecho a la organización sindical.
Al año siguiente, cuatro dirigentes obreros, acusados de asesinato, fueron sentenciados sin pruebas en un juicio mamarracho. Georg Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons y Auguste Spies marcharon a la horca. El quinto condenado, Louis Linng, se había volado la cabeza en su celda.
Cada primero de mayo, el mundo entero los recuerda.
Con el paso del tiempo, las convenciones internacionales, las constituciones y las leyes les han dado la razón.
Sin embargo, las empresas más exitosas siguen sin enterarse.
Prohíben los sindicatos obreros y miden la jornada de trabajo con aquellos relojes derretidos que pintó Salvador Dalí."
Eduardo Galeano: LOS DERECHOS DE LOS TRABAJADORES: ¿UN TEMA PARA ARQUEÓLOGOS?
El president Rajoy, un dels presidents més passotes de la història d'Espanya, si exceptuem Leopoldo Calvo Sotelo (paraules de Santiago Carrillo), diu que estem creixent. Però un cert creixement no significa que el malson sigui història. Perquè per a la majoria de la gent sortir de la crisi no depèn d'un increment del PIB, sinó de viure en un horitzó de seguretat econòmica raonable que permeti organtizar la vida. Són paraules de l'economista AlbertRecio. I això significa tenir una feina continuada que garanteixi ingressos suficients per pagar les despeses bàsiques, unes condicions de treball que permetin organitzar i un tipus de societat que asseguri que si la feina falla (atur, malaltia, jubilació), existeixi un sistema de mesures que permetin seguir vivint amb dignitat. I això, per molt que menteixi Rajoy i els seus aliats, no s'ha assolit. Hi ha gent que sí, que no han estat tan afectats per la crisi. Són els que mai no s'abstenen en les eleccions.
El banquer Draghi, l'aguineu posat a cuidar el corral, ara s'ha despatxat amb unes declaracions. Ens ha vingut a dir que cal acabar amb la contractació dual. És a dir, encara hi ha massa gent que té privilegis, que té feina fixa. Quin cinisme! Ara, el missatge de l'oligarquia financera i de la patronal insisteix: cal intervenir el mercat laboral. En d'altres paraules, cal exprimir més als assalariats. Ens volen fer combregar amb les rodes de molí: La causa principal de l'atur són els privilegis de tenir feina estable i digna (cal eliminar la dualitat del mercat laboral imposant el contracte únic, és a dir més precarietat). Això diuen els assessors econòmics d'aquest partit dopat pel poder econòmic, CIUDADANOS.
L'externaltizació i el convertir-nos a tots en emprenedors autònoms no està solucionant els problemes dels assalariats, encara que sí els majúsculs beneficis de les grans empreses
Aquest partit probeta, CIUDADANOS, és l'instrument que el gran capital espanyol té com a pla B si el PP, de tanta fulleria, falla en els comicis per seguir endavant amb l'explotació dels treballadors. Els portaveus econòmics d'aquest partit atribueixen l'atur precisament als mateixos diagnòstics del neoliberalisme.
I, per acabar-ho d'adobar, els auguris ens diuen que s'acosta una altra recessió, més patiment. Aquests partits tan arrogants que volien assaltar el cel amb frivolitat, i els seus votants, ¿estaran ja disposats a unir forces? Aquests partits que ho fien tot a les banderes, acabaran per percebre que la classe obrera amb feina o sense, o amb salaris més dignes, no es pot permetre el luxe d'ignorar-se? O comprenem que ens defensem junts o ens derrotaran per separat.
Heterònim és el terme que apliquem al nom fals que un autor o autora adopta per atribuir-li tota o part de la seva producció. Antonio Machado va adoptar a vegades el nom de Juan de Mairena. Però el productor d’heterònims per excel·lència és un dels grans de la literatura universal del segle XX, el portuguès Fernando Pessoa. Pessoa escrivia poesia, de nit. Però no escrivia la “seva” poesia, sinó la de diversos autors ficticis, diferents en estil, modes i veu. A vegades els seus heterònims-personatges ficticis criticaven la seva pròpia obra. Genial l’autor del Llibre del Desassossec, del que aquest novembre celebrarem el vuitantè aniversari.
Més enllà de la literatura, els heterònims també s’han emprat en la cultura popular i radiofònica. El més popular, també el més proper en el temps, és potser el “Senyor Casamajor”, de Xavier Sardà. Però qui va marcar un estil peculiar en temps d’esperances, des d’una ràdio modesta i fecunda plataforma –Radio Juventud de Barcelona-, durant els anys 70, va ser TITO B. DIAGONAL, l’heterònim de Jordi Estadella. Era un repel·lent “pijo” català. Sí, sí, pijos i franquistes catalans n’hi havia, com Ignasi Riera recull a “Els catalans de Franco”. Cada dia donava una petita xerrada o comentari d’actualitat o el que fos, des del punt de vista d’un suposat “ricachón” pijo de Pedralbes, adherit, per descomptat, als principis “inquebrantables” del Movimiento.
Mai no es deia qui interpretava el personatge, i fins i tot hi havia gent que pensava que era una persona real. En Jordi Estadella encara no havia saltat a la fama com a presentador televisiu. L’Estadella, com en Josep Maria Bachs o Josep Maria Pallardó, eren locutors agosarats i amb tremp que obrien camí a la crítica social i cultural. En Jordi Estadella-Tito B. Diagonal-, des del seu locutori “grana y oro”, pijjo franquista aristocràtic es queixava aleshores de l’ambient d’obertura de l’últim tram del franquisme. A ell, com als de dretes d’aquella època, no li agradava parlar de política “porque nunca hablo del Servicio”. Tanmateix se sabia que rebia felicitacions d’Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general del PSUC. Aquest ús de l’heterònim i hiperbòlic li va permetre anunciar, fins i tot, durant els últims anys de la dictadura, les manifestacions en pro de l’amnistia.
Avui el "servicio" són els comissionistes, lobbistes, portes giratòries de les elèctriques, autopistes i un llarg etcètera. Avui el "servicio" sap que "Roma no paga a traïdors". I si no que li diguin a Podemos, UPyD, i crea Ciudadanos. Avui el "servicio" sap que sense les tertúlies televisives dels "senyors" no poden entrar en el càsting dels "domesticats"
El 30 d’abril de fa cinc anys va morir Jordi Estadella
“Pixa-pins” i “camacos”. Van ser dos vocables que la gent de les comarques més allunyades del cap i casal aplicaven als habitants "domingueros" de la metròpoli-conurbació barcelonina. Ara, la terminologia burocràtico-administrativa s’hi ha tornat i els aplica el “palabro” aquest tant cartogràfic de “la gent del territori”. Cada època té les seves pròpies pedanteries.
“Pixa-pins” i “camacos” eren expressions que reivindicaven un cert orgull de no ser de la gran ciutat, els habitants de la qual sempre s’han exhibit, a ulls dels altres, amb un cert grau de prepotència. Recollien certa sornegueria planiana (Josep Pla). Aquesta tendència va tenir expressions teatrals que a mi em van enlluernar, com ara les performances del Teatre de Guerrilla. El temps ha passat i aquelles desconcertants actuacions dels “guerrillers” s’han convertit en el pipi-caca-cul del programa “El foraster”. Esperem que no convoquem un succedani “a la catalana manera” de Fernando Esteso y la seva “Ramona”.
Davant d’això que hom anomena “el tsunami” causat per la crisi econòmica i institucional, els casos de corrupció, i, per descomptat, pel “procés” omnipresent, estem presenciant una certa expressió d’”alliberament” per part d’alguna gent de trajectòria ideològica “avorrida i monòtona”, que ha vist el moment oportú de passar-se a la moda del prêt-à-porter polític. Es parla de “nova política” davant la “vella política”. En definitiva, tot apunta a canvis generacionals dels lideratges, o a una idea perversa: que tot canvií perquè, de fet, tot quedi igual. Tot molt gattopardià.
Tinc tendència a respectar les idees i postures de la gent que es manté fidel a una trajectòria, tot i haver-les modulat amb el temps, però menyspreu profundament el transfuguisme. I molt em temo que estem davant d’una hiperinflació d’aquest fenomen. Tot emprant el símil futbolístic, els clubs-partits que històricament hem confiat en la pedrera i formem part dels modestos, estem acostumats a veure algunes figures i figuretes ser comprades a cop de talonari. I, de primeres, empràvem mots com ara “traïció”, “xaquetero”,etc. Ara, resil·lients a la força, contemplem amb un somriure sorneguer com això s’esdevé en d’altres clubs-partits en altres temps omnipotents. O com els correligionaris del cànon de l’ètica política, Julio Anguita, els de Frente Cívico de Mataró, no fan cas del seu líder espiritual en favor de la unitat, i busquen construir el seu propi xiringuito, seguint l’estela de candidatures de barri anteriors, perquè més val aprofitar la franquícia de P’s-Pillemos, que intentar posar fre al partit majoritari del bloc burgès local. O com el cas de C-i-U-TADANS, el partit- bótox de la dreta espanyola, que s’està nodrint d’altres partits instrumentals i trileros com UPyD. Però el cas més espectacular i el més vergonyós el trobem a Argentona: el súmmum de la desvergonya: l’ex cap de llista de Convergència passa a ser el cap de llista d’ERC, com en els episodis més vertiginosos de Bola de Drac Z, de Son-Goku i la seva fuuuuuussssssióóóóóóóó. Ara ja sabem el significat de “la primera volta de les plebiscitàries” famoses del 27-S !!!
Alguns tenim una certa predisposició religiosa a respectar i sacralitzar el col·lectiu polític. Considerem que representen molts esforços anònims sedimentats en moltes hores d’accions, debats, mobilitzacions. És un patrimoni que costa molt de construir. És una estructura per tal que els pobres siguin menys pobres i els rics siguin menys rics (José Luis Sampedro). És una empresa transcendent a un individu. Tenen un sentit fraternal i solidari, mentre no s’arribi al dogmatisme fanàtic. Canviar de partit, i fins tot d’ideologia, no és cap deshonor. Però fer de la política una activitat JUST IN TIME és embrutar la que, segons Aristòtil, el savi grec, és una extensió de l’amistat, la més noble expressió de l’ésser humà.
Quan en la festa de Sant Jordi he vist alguns d’aquests trànsfugues polítics exhibir el seu somriure autosuficient del que sap que en l’aposta del 24 de maig –Eleccions locals- tenen un número guanyador, he pensat que quan ens queixem d’un país corrupte, d’un país de capitalisme d’amiguets, ens hauríem també de plantar davant del mirall per contemplar el nostre “envilecido” rostre de Dorian Gray particular.
En definitiva, tot aquest circumloqui per dir que, mentre la política es consideri el bosc on podem buidar la nostra bufeta i pixar-nos-hi, poc marc rupturista podrem inaugurar. El que és sa en un lloc és pervers en l’altre.
Dues notícies avui han coincidit, males notícies, per cert. La mort d'Eduardo Galeano, uruguaià universal, i també Günter Grass, escriptor alemany també universal. Trajectòries diferents i confluència en gran part en la seva època adulta. Dos savis. Diuen que quan mor una llengua, una part de la humanitat desapareix. També podríem dir que quan moren dos savis de la talla de Galeano i de Grass, el món s'enfosqueix. De ben segur hi haurà gent que tornarà a il·luminar-nos i donar llum, però requerirà temps a que madurin les "luciérnagas". Mentrestant haurem de combatre les ombres tot sols, aprenent de les lliçons i guanyar la batalla a l'estultícia.
Eduardo Galeano -i d'altres autors que tenim com a referència de la nostra formació autodidacta, perquè són "coses" que no s'ensenyen i s'aprenen als instituts i, molt probablement, tampoc a les universitats-, formen part del nostre mobiliari mental. Els seus articles eren imprescindibles. Complia a la perfecció allò que Pier Paolo Pasolini, l'heterodox per excel·lència, del qual també es compleixen ara quaranta anys de la seva mort, proclamava. Pasolini assenyalava com a tasca sagrada de l'intel·lectual "donar veu als que no tenen veu".
Eduardo Galeano, a "Las Venas abiertas de América Latina" es va convertir en la meva enciclopèdia particular dels estralls del colonialisme, primer espanyol i després d'altres metròpolis. I més que consciència de classe em va fornir consciència universal de l'espècie humana, que reafirmava l'ideal comunista en el que em vaig educar. I sí, dic "comunista", perquè en la meva joventut, els comunistes del PSUC eren el millor de la meva generació. I sí, conec força bé els estralls que la "marca" comunista també ha protagonitzat. No es tracta de fer competicions sobre malvestats, però el capitalisme i la ideologia dels seus apòstols, fan empal·lidir la ideologia de la falç i el martell.
Eduardo Galeano i els seus articles han estat llum encegadora de les injustícies comeses pels depredadors del món perfumat i indolor. A "Los Nadies" reflectia amb la seva senzillesa tan treballada el contrast de la misèria moral dels imbècils sobralimentats, sobretot insensibles i menyspreadors dels altres, els més pobres. L'absurditat que fa sobresortir en el seu llibre "Espejos", entorn a les diverses modalitats de racisme i discriminació envers als altres congèneres, és antològica.
Vaig conèixer Eduardo Galeano a Mataró, a Can Xammar. Me'l van presentar uns amics d'Arenys de Mar, on ell va estar residint una temporada. Amics de CCOO i del PSUC, que venien a ser testimonis de la presentació oficial de la Coordinadora del Maresme per la pau i el Desarmament. Era el 17 de febrer de 1984, al vespre. Can Xammar era llavors una mena d'incubadora d'idees, d'iniciatives, d'associacions, des del MEM, passant per la Televisió de Mataró, i els cursos de formació democràtica a la Policia Municipal. Llocs de xerrades, conferències i trobades. Eren temps d'il·lusions i de ganes de fer moltes coses. Aquell dia es donava a conèixer la "Crida per la pau i el desarmament", que tenia varis eixos: Per la neutralitat. No a l'OTAN i les bases militars. Rebuig a l'augment de les despeses militars, i de forma urgent el rebuig al desplegaments als euromíssils.
Eduardo Galeano tenia molt bona presència, discret i observador. Venia acompanyat també d'altres uruguaians que van passar per Mataró, com ara alguns responsables mèdics de l'Hospital de Sant Jaume, que més tard es van integrar en el Frente Amplio a l'Uruguai, aleshores encara a l'oposició després d'anys de clandestinitat, i que actualment governa aquell país. El president Mujica i el seu discurs de comiat han donat la volta al món i s'han convertit en un fenomen viral.
De Günter Grass cal destacar "El timbal de llauna" ("El tambor de hojalata"). Llibre que utilitza les tècniques de realisme fantàstic, al igual que "Los hijos de la medianoche" de Salman Rusdie, intentant posar ordre en el caos posterior a la independència de l'Índia. Ambdós utilitzen la figura dels infants per exposar allò que amb la distància del temps resulta inefable. ¿Com si no expressar el fenomen nazi tan compartit de la seva família? Günter Grass es va convertir després en el crític de la deriva expansionista de la socialdemocràcia i la denúncia de la intervenció a l'Iraq, i de la prepotència alemanya envers Europa.
Vull remarcar una seqüència d'un dels personatges del llibre que protagonitza un nen amb el seu timbal, interferint una desfilada: "O imposes la teva música o hauràs de ballar la música que t'imposaran altres". Probablement estava destacant també la tasca de l'intel·lectual i també de les forces de resistència contra la barbàrie. I aquest aspecte és d'utilitat actualment contra allò que ja no se'n diu gaire, "el pensament únic". És ben curiós perquè a Espanya això ho experimentem contínuament amb els monopolis informatius: de com aquests, com bon estrategues militars, doncs formen part del conglomerat burgès i hegemònic, han trencat l'espinada de les esquerres per tal de frenar una alternativa decent per aquest país. I a Catalunya, amb el tan grapejat "procés". Aquí Mataró, probablement el bloc burgès serà el gran beneficiat, i assegurar la continuat dels neoliberals, actualment en el govern municipal; podran repetir mandat. Vivan las caenas, visca "la bandera". El "Quejío" de la Cuadra de Sevilla, caricatura o tragèdia de l'Andalusia dels señoritos també es pot traslladar a una suposada "Catalunya triomfant".
Minut 4:20 - Fa referència al comentari citat del llibre de Günter Grass
Un tast de "Espejos"
INSOLENCIA
En las Olimpíadas de 1936, el país natal de Hitler fue derrotado por la selección peruana de fútbol. El árbitro que anuló tres goles peruanos, hizo todo lo que pudo, y más, para evitar ese disgusto al Führer, pero Austria perdió 4 a 2.
Al día siguiente, las autoridades olímpicas y futboleras pusieron las cosas en su sitio.
El partido fue anulado. No porque la derrota aria resultara inadmisible ante una línea de ataque que por algo se llamaba el Rodillo Negro, sino porque, según las autoridades, el público había invadido la cancha antes del fin del partido.
Perú abandonó las Olimpíadas y el país de Hitler conquistó el segundo puesto en el torneo.
Italia, la Italia de Mussolini, ganó el primer puesto.
SANGRE NEGRA
Era de cordero la sangre de las primeras transfusiones; y corría el rumor de que esa sangre hacía crecer lana en el cuerpo. En 1670, Europa prohibió las experiencias.
Mucho tiempo después, hacia 1940, las investigaciones de Charles Drew aportaron técnicas nuevas para el procesamiento y almacenamiento del plasma. En mérito a sus hallazgos, que salvaron millones de vidas durante la segunda guerra mundial, Drew fue el primer director del Banco de Sangre de la Cruz Roja en los Estados Unidos.
Ocho meses duró en el cargo.
En 1942, una orden militar prohibió que la sangre negra se mezclara con la sangre blanca en las transfusiones.
¿Sangre negra? ¿Sangre blanca? Esto es pura estupidez, dijo Drew, y se negó a discriminar la sangre.
Él entendía del asunto: era científico y era negro.
Bastards abstingueu-vos, caldria afegir. A tomb del nou full de ruta més "chiripitifláutico", signat per la parella ERC-CiU, en un rampell eròtic compulsiu.
Quan una organització no té projectes propis i copia el dels altres, acostuma a ser penalitzada en una contesa electoral, doncs la gent vol l'original.
Com diria Cruyff, Catalunya fa molt de temps que va darrera la piloteta d'en Mas. I ICV, aquell partit seriós, madur i assenyat, hereu d'''aquell pal de paller" de l'Assemblea de Catalunya (amb un PSUC fort, un moviment sindical roig consistent i combatiu), està tenint els primers signes de nerviosisme perquè els monopolis informatius del bloc burgès fins i tot han aconseguit domesticar als antics antisistema de samarreta de màniga curta i els han convidat a la taula de la respectabilitat dels mitjans NO-DO que la Convergència més "leninista" de la història està aplicant.
El bloc burgès, gràcies a l'argúcia del "procés", ha aconseguit centrifugar les forces de resistència a les polítiques de la desigualtat CiU-ERC. I això té mèrit. Almenys la direcció del meu partit s'ha plantat. Ja era hora. El preu que pagarem serà la llum de gas en els mitjans hegemònics, així com l'intent d'ingerència externa per tal que hi hagi trencadisses en el seu si. I també la foscor en l'altre circuit de divulgació, les teles "populars" espanyoles, que han fet que P's hagi passat de voler "asaltar los cielos" a només a "asaltar" les golfes del gruix d'un electorat que semblava entregat a un líder carismàtic que cada cop més ha ensenyat la seva cara més frívola. La humiliació econòmica de la classe obrera empesa a la precarietat i l'empobriment de la classe mitjana acostuma a generar indignació col·lectiva. I quan les reivindicacions de les classes mitjanes aconsegueixen atraure a la classe obrera, sorgeixen populismes ambigus que desplacen el conflicte laboral i l'amaguen amb crides a l'èpica: l'enemic extern sempre dóna molts fruits. Una derrota i posterior repressió en tres-centes anys no justifica el sadisme neoliberal. Cap bandera ho justifica. La meva experiència m'ha fet arribar a algunes conclusions sòlides: Quan les reivindicacions de la classe treballadora aconsegueix atraure les classes mitjanes i recordar-lis el sentit de la seva fragilitat econòmica, sorgeix aquesta figura que -tal i com descriu aquesta persona que cada cop m'impressiona més, Luis García Montero- anomenem ROIG.
De moment, el roig no es veu gaire. Llevat d'algunes fites simbòliques però molt importants: com el pacte per a una política pública de l'aigua de les organitzacions progressistes (el swing dreta-esquerra-dreta d'ERC és fabulós; són artistes consumats). El pacte CiU-ERC i les "tres bessones" de "Polònia", sembla més una estratègia perquè el roig d'una societat tan necessitada d'aquest no suri a la superfície d'aquest mar turquesa cap a la terra d'Ulisses. Vint anys va trigar l'heroi des de Troia, i ara Mas-Junqueras ens ho volen fer durar a només 18 mesos, dos embarassos consecutius...!
I ara l'estratègia d'aquest tàndem no és només dir que els espanyolistes són els que s'hi oposen al procés, sinó també Podemos. Dimonitzar una força emergent que tindria vestigis del roig. Podemos és una força fet a cop de clic d'internet, d'acord; oportunista a cor què vols, d'acord. Però això no és acceptable.
Però no m'ho empasso. Quan el bloc burgès, vestit d'independentista ataca a P's no ho fa per centralista, No. Ho fa perquè, en el fons, el bloc burgès vol passatgers de primera i passatgers que hi vagin a la bodega. És un projecte de classe, i no pas nacional. I el bloc burgès s'inventa "aventis", que són històries fantasioses o reals-boiroses, com fan els protagonistes de Juan Marsé a "Si te dicen que caí", al bell mig de la pobresa més crua i sòrdida de la postguerra. En l'obra cim de Marsé, el Java i el Sarnita es repartiran els papers de triomfador i de perdedor.. Fins l'accident, vint anys després. Ja us podeu imaginar qui va trair tothom.
Demano disculpes a Juan Marsé, que m'imagino que no vol ser utilitzat en aquest tipus de disquisicions. Herrera demana a Junqueras que "no mantingui un Govern que no compleix els mandats del Parlament"
El coordinador general d'ICV amenaça de portar l'executiu als tribunals per la creació del Consorci Sanitari de Lleida i el projecte VISC+
