DESMUNTANT LAIETANA: EL SARRO (LA TOSCA) DE L'OASI MATARONÍ

El proppassat dimarts, 16 de juny, vaig assistir a la presentació del documental “DESMUNTANT LAIETANA”, que es va emetre per TV3 el diumenge anterior, en el programa “30 MINUTS”. Teníem ganes de retre homenatge a aquest periodisme d’investigació, periodisme local que ha aconseguit un scoop a nivell nacional. I això no és gens fàcil. El centre de gravetat era obvi: Com ha estat possible que Mataró s’hagi pogut convertir en la capital d’aquesta  gran estafa, La de les PREFERENTS?

Dues intervencions destaco per damunt de les altres, sense desmerèixer les altres, per descomptat. La primera, de l’Oriol Burgada, un jove que era considerat la joia de la corona de TVMataró, i gran comunicador. Va lloar la importància del periodisme de proximitat, sense el qual no s’hagués pogut realitzar aquest documental, perquè aquest periodisme és qui més a prop està de les fonts d’informació. I, probablement, també més honest doncs ha de competir amb uns mitjans incomparablement més modestos. Per tant, és un premi ben merescut: el de passar de la premsa comarcal a la gran pantalla. I això ho ha aconseguit la productora  CLACK.

La segona intervenció que per a mi va tenir més interès és la del periodista d’Economia, Josep Maria Ureta, que, a banda de ser periodista, és un gran divulgador i descodificador dels fenòmens econòmics que sovint no entenem. Ureta va remarcar que el que havia passat amb Caixa Laietana no es pot atribuir a “Madrid” com és costum en els darrers temps per part del discurs victimista de l’anomenat “procés”. La Generalitat  tenia potestat per controlar les Caixes. La Llei de Caixes, impulsada per en Trias Fargas va ser una de les primeres lleis que es van aprovar amb Convergència. També va criticar durament la impunitat com la cúpula dels Consells d’Administració havien actuat en benefici propi i no pel bé de les entitats.  Ureta, tot elogiant el programa “30 minuts” i la valentia per emetre aquest programa que afecta directament als “poders fàctics” econòmics, va assenyalar que això no es podria fer amb el gran gegant, “La Caixa”, i ho va deixar aquí tot insinuant, que és TOO BIG TO FALL i és intocable. I va fer una remarca prou clara: “Aquest documental no s’hagués pogut fer a Girona, per exemple”, on el president de la Caixa de Girona era també client i proveïa d’obres d’art a la mateixa. Vaig suposar  que es referia a l’Arcadi Calzada, ex-vicepresident del Parlament de Catalunya, home destacat de Convergència Democràtica,  tertulià habitual de Josep Cuní, al grup del Comte de Godó, conspicu  adulador del president Mas i que dóna periòdicament lliçons de patriotisme. Una altra impunitat més. 

Ureta va elogiar la presència en aquest acte de l’ex alcalde Manuel Mas, i això volia dir que tenia la consciència tranquil·la per la seva actuació durant el seu mandat. Altrament no assistiria a aquesta presentació, que era crític amb la gestió dels poders establerts. I, sobretot, va fer autocrítica del periodisme econòmic, tan mesell i tan dòcil amb l’establishment , doncs no va estar a l’alçada per evitar d’alguna manera els “desmanes” dels depredadors que apareixien en el documental. Abans d’acabar el cos del seu relat, però, va indicar que també els representants dels treballadors (sindicats) i els empleats també tenien una responsabilitat. I aquí vaig tenir un rampell de ràbia perquè de sindicats, haberlos haylos, però uns són grocs (SEC), és a dir, que són muntats per l’empresa, i l’altre, CC.OO, al qual pertanyo, va ser sempre el represaliat, el mal vist, perquè era “poc patriòtic” amb l’empresa, doncs “la volíem enfonsar”, segons els seus directius. Com la moralitat que es desprèn de l’obra de Shakespeare, “El rei Lear”.

La meva primera impressió sobre l’acte va ser que faltava molta gent, o bé a mi m’ho va semblar. Des del jove Herrera, gran animador a Mataró de les mobilitzacions de denúncia i que, m’imagino, no n’ha volgut recordar aquest malson. Bo i que ho comprenc, crec  que hagués pogut aportar informació valuosa. M’hagués estimat que hagués col·laborat solidàriament a la denúncia posterior. Suposo que deu tenir les seves raons.

La segona observació és que ara hi havia molta gent que s’atrevia a criticar a en Dòria, tant per paprt d’ex empleats com de persones de fora de l’entitat. Això em va deixar perplex.  Aquest actitud em sembla tan covard i hipòcrita, que és un dels motius d’aquest escrit. Alguns quadres de l'entitat, que van ser autèntics dòbermans d’en Dòria ara es fan els desentesos o els rebels envers ell.

La tercera consideració és que aquest documental és molt “light” en alguns episodis. I també m’imagino que és, o bé perquè no ha passat el tall de lo políticament correcte amb els qui encara manen, o bé per manca de proves documentals, la qual cosa, em sembla prou prudent. Com va dir un dels periodistes que van elaborar el reportatge, "tenim encara molt de material al calaix" que encara no s’ha pogut editar.

Per tot plegat vull donar el meu testimoni, d'algunes vivències. Aquest no aporta “proves” i es basa fonamental en el meu crèdit, en el que abans es deia “la fama”, en la fiabilitat que la meva trajectòria personal, sindical, política i professional, pugui merèixer. És parcial, ho reconec, però vol ser una aportació  honesta i fer justícia amb els grans maltractats per “emissió o omissió” de l’esmentat reportatge: els sindicalistes que sí van donar la cara, als quals se la van trencar, als qui no van rebre el suport del gruix dels empleats ni del sindicat groc de l’empresa; i que van rebre crítiques de la tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Mataró quan CCOO s’hi oposaven a les propostes del miserable Dòria.

Vaig entrar a la Caixa d’Estalvis de Mataró l’1 de febrer del 1971, amb 14 anys, com a “botones recadero”, categoria inferior a la d’ordenança i de conserge, i vaig plegar el 15 de setembre del 1986, quan ja era Caixa d’Estalvis Laietana, amb la categoria d’oficial de segona. Durant aquests gairebé 16 anys, vaig passar per les seccions de secretaria, de “Documentos, Títulos y Contratos”, l’embrió del que seria després la secció d’Auditoria, i un cop “mobbinginzat”, a mitjans dels anys 70’s (per ser una de les cares visibles i més joves del sindicat de Comissions Obreres), a diferents Oficines de Mataró i el Maresme. A inicis dels anys 80’s vaig ser membre del Comitè d’Empresa durant varis anys.

A l’any 1971, la Caixa d’Estalvis de Mataró era dirigida per Alberto Mayol i Roca, de cultura enciclopèdica de burgès il·lustrat, i la presidència l’ostentava Domingo Montserrat.  Era un tipus d’empresa patriarcal, de pensament que podem catalogar de “social-cristià”, compassiu, amb forts vincles amb l’Església catalanista local. El cap de personal era Pere Rigau i Mauri, que a banda de dedicar-se a les funcions de cap de Secretaria, tenia molts interessos culturals, des d’organista de Santa Maria, a periodista a Ràdio Mataró.

Segons se’ns va dir, Pere Antoni de Dòria Lagunas, havia estat cap de personal del Banc Atlàntic, que provenia de l’OPUS, de la mà del nou president, en Mas Conchello, també empresari tèxtil i –segons es deia- afí a aquesta ordre religiosa (OPUS DEI). Dòria va entrar com a director adjunt, i de seguida ja va donar mostres de la seva prepotència i arrogància, doncs als sots-directors i caps de tercera (el següent esglaó executiu) els va fer anar a cursets de l’IESE, (vinculat a l’Opus). Volia fer sentir que ell faria neteja dels vells quadres i en formaria de nous, de fora. I no volia que ningú li fes ombra. Els nous “fitxatges” no eren millors, potser sí amb titulació, però no tan impregnats de l’”esperit de la casa”, doncs aquells  pràcticament s’havien “criat” en l’exercici de l’ofici. De fet, representava un impuls modernitzador, amb reclutament de quadres de la banca privada, molt agosarats i amb esperit de risc, que ja va comportar una onada d’acomiadaments als que no estàvem pas acostumats. Abans d'aquests episodis, l’únic cas que es xiuxiuava era el cas d’un sotsdirector que havia tingut la Caixa i que havia estat empresonat per desfalc, dues dècades abans.

La Caixa d’Estalvis de Mataró i els seus empleats eren considerats una institució privilegiada, per la posició social i per ser l’empresa  de Mataró que millor pagava d’aleshores, encara que com després verificaria, juntament amb la Caixa de Manlleu, era la Caixa de l’escala inferior en sous. Però érem vistos com els creguts per la gent de “Mataró-de-tota-la-vida”. La nostra Caixa, a més, ja sigui de forma institucional o a través dels seus empleats, tenia presencia en el Patronat de la Vellesa, en la Fira de Mataró, en el disseny urbanístic de la ciutat, en el futur port, en l’arribada dels patges Reials al Nadal, en el diari local del Movimiento, en entitats culturals, o bé caritatives com la de Sant Vicenç de Paül, de la qui jo mateix n'era escrivent....

En arribar en Dòria, d’entrada, va prescindir del cap de personal anterior, i va “fitxar” un feixista, l’ex delegat de Granollers del sindicat Vertical (la C.N.S.) i vinculat a “Cristo Rey”, d’extrema dreta. Aquest no s’amagava pas i feia saber que ell havia entrat amb 17 anys amb els Nacionals per la Diagonal de Barcelona, i també, a vegades, presumia de dur pistola a sobre.

¿Per què aquest moviment tan radical, de canviar el cap de personal socialcristià, com en Pere Rigau  per  aquest JOSÉ ANTONIO CABRERA SÁNCHEZ? Al meu parer, van ser dues les raons fonamentals: el pal i la pastanaga: La intimidació  per part d’un home bregat en conflictes laborals  i autoritari cap  aquells que tinguessin vel·leïtats sindicals, atès que CC.OO. era present a l’entitat, de forma més o menys visible, com a moviment des de l’any 1968. I la pastanaga: la creació o introducció d’un sindicat d’aquests anomenats independents que les multinacionals i les grans empreses aporten amb el mobiliari, per combatre la resistència dels díscols. La “compra” de voluntats mitjançant la promesa d’ascens i la visibilització de que qui fos de CC.OO no faria carrera professional. Així de clar. La Caixa de Mataró ja havia estat criticada en mitjans com EL CORREO CATALAN, per periodistes progres:  Josep Català-Pere Artigas-Jaume Itxart, en la mesura que la censura ho permetia. I això no podia continuar pas. Eren periodistes d’una CDC reivindicativa i no pas l’acomodada amb els poderosos com és ara. Val a dir que el primer secretari de la USCOM (Unió de Sindicats de Comissions Obreres de Mataró) era el líder de CC.OO de la Caixa d’Estalvis de Mataró.

En definitiva, la fundació o la creació del Sindicat d’Estalvis de Catalunya, SEC, aliat al SEC del Casasas, de Caixa de Catalunya,  gairebé sempre majoritari en les diverses etapes, va ser una condició necessària per a l’augment del poder de Dòria. José Antonio Cabrera va tenir com a primera funció  guanyar l’adhesió d’una de les persones amb més carisma i amb cartell de “rebel” , i el va fer cap de zona, i va aglutinar així gran part dels empleats delegats d’oficines. Molts de nosaltres ho vam veure com una traïció. I el temps ens donaria la raó.

Els actes de denúncia o bé de resistència, gairebé sempre, en aquella època van estar protagonitzats per gent de CC.OO.  Quan Dòria encara era director-adjunt, un empleat, Antonio O.O., de la secció de Secretaria i que apuntava a ser responsable de “Compres”, es va negar a rebre un “sobre blanc” o gratificació en considerar que els seus companys no l’havien rebut, mereixedors com ell de tal gratificació. Aquest detall, filtrat a la premsa per gent aliena a la pròpia persona, va ser publicat a El Correo Catalán pel periodista Pere Artigas (després destacat militant de CDC i executiu de la comunicació). Aquest mateix empleat es va negar a rebre “comissions en espècies” de les editorials que proveïen  durant la “Semana del Libro” que feien les Caixes d’Estalvis. Quina va ser reacció de la majoria dels quadres? De solidaritat? En absolut. Aquest empleat també va ser “mobbingintzat” cap a Badalona.

- Més  senyals: El meu cap de la secció “Documentos, Títulos y Contratos”, em va comentar que els inspectors del Banc d’Espanya havien anat a la Caixa a realitzar les seves tasques. Davant l’actitud prepotent i arrogant, per no dir xulesca d’en Dòria, s’hi van quedar un mes més del que inicialment tenien previst.

- Quan formava part d’Auditoria, com auxiliar administratiu, vaig assistir a comentaris dels sots-caps que feien les inspeccions: es queixaven que es limitaven a ”castigar” i no pas a “ensenyar”. Va ser la primera època d’un índex anormal d’acomiadaments  de delegats , doncs  feien operacions incorrectes. Se sentien odiats i van signar una carta a la direcció, a Dòria, amb l’argument que calia ensenyar bé l’operatòria abans de sancionar. Resultat: La secció d’Auditoria va ser dinamitada i vàries de les ments més brillants que jo he conegut van ser escampades per les diverses seccions a fer treball mediocre per al seu talent.

La secció d’Auditoria també va ser “netejada” i posteriorment va quedar domesticada.

- Quan una de les responsables de la secció sindical de CC.OO., Assumpció P., va anar a denunciar a una capçalera de la premsa local dirigida  pel tàndem Mira-Josep M. Fàbregas (després cap d’una  secció de Catalunya Ràdio) per denunciar el tipus de relacions laborals que es duien a terme  a l’entitat,  no se’n van fer ressò. Motiu? Caixa Laietana era un dels principals anunciants.

- Quan CC.OO. va obtenir el primer representant en el Consell d’Administració, els membres dels quals eren obsequiats amb una panera d’alt luxe, Joaquim M., membre destacat de CCOO, la va tornar al·legant que ell no podia acceptar doncs era un més dels empleats i volia una panera d’empleat. Tampoc vam tenir un recolzament de l’altre sindicat.

-Quan el jutge Rafael Gimeno va acusar al director de Caixa Laietana d’usura en un préstec a Talleres CYPP. Es pot consultar l’hemeroteca. Membres destacats del SEC van pressionar als de CC.OO perquè ens solidaritzéssim amb el “company” Dòria. Si no ho fèiem seríem considerats com a traïdors a la Institució doncs no recolzar el comunicat significaria que nosaltres també el consideràvem culpable.  En aquell comunicat que es va votar en el Comitè d’Empresa, els membres de CCOO no vam votar a favor del suport al nostre “company”. Ens vam abstenir. Bo i així vam resultar sospitosos d'anar contra l'empresa. Interiorment, però, ha estat un acte de vergonya que he arrossegat durant molts anys.   

- Durant un temps, tant des de CC.OO, com del PSUC  vam intentar muntar una candidatura a l’Assemblea d’impositors. Va ser impossible. Perquè el sorteig –que era el procediment per ser membre de l’Assemblea- sempre s’intentava “orientar” cap a persones “de fiar”. Ja podeu imaginar per part de qui es feia aquesta "orientació".

- Una de les persones millor informades de l’entitat em va comentar ja fa alguns anys que els representants de la burgesia local compassiva, s’estiraven dels cabells quan van veure la deriva d’aquest home a qui ells havien empès al càrrec, que ni estimava l’Obra Social (ans al contrari, sempre deia que volia desprendre’s). La conclusió a la que arriba aquesta font és que en Dòria ja va venir amb la intenció que ara està surant. Això sense comptar amb els casos de incompetència o descontrol (Cas Buxeres -el corredor de borsa-: del 1985, calculat en un forat de més de 3000 milions de pessetes, o bé el cas del botí de les caixes de seguretat del 1998, de més de 544 milions de pessetes declarades oficialment). ¿Com és que ha aguantat un personatge així al capdavant de l'entitat? Ara tothom xiula.  ¿Va tenir valedors polítics de més amunt?  A la vista dels casos de Macià Alavedra, Pujol... ¿què podem pensar? Que l'oasi mataroní també estava putrefacte.

Un dels dubtes que cal esvair és el següent: ¿es va dissenyar o  no una possible caixa B, amb empreses paral·leles?. Això seria gravíssim, i caldria investigar. Perquè si hi ha diners amagats, caldria esbrinar on són i qui se’ls ha quedat.

Primera conclusió. Que no ens vulguin confondre. Aquí va haver un sindicat que va lluitar, que va denunciar i es va trobar sol.

Segona conclusió. Que el SEC no pot pretendre que s’hi va oposar com podria semblar en el documental de TV3. Fins i tot de tothom era sabut que si volies protecció t’havies d’afiliar a CC.OO (lluitaven per tu), però si volies ascendir t’havies d’apuntar al SEC. Era vox populi. Hi havia gent que s’afiliava als dos sindicats: un per quedar bé davant dels caps, i un altre perquè era garantia que et defensarien de debò.  

Tercera conclusió. Que no  és exacte (per dir-ho de forma benvolent) que la representació de l’Ajuntament fos de “perfil baix”, com expressa l’ex alcalde Manuel Mas, doncs hi havia una tinent d’alcalde del PSC, P. G.A., que va criticar els representants de CC.OO alguna vegada que havien votat en contra (ja s’ha dit); que el president del Consell Comarcal, alcalde de Dosrius, el Sr. JO (PSC), també hi era en els Consells d’Administració. Per tant, responsabilitats, almenys morals, sí que n’hi ha. I això no és precisament representació de “perfil baix”; més aviat és irresponsabilitat o passotisme.O bé submissió acrítica. Les intervencions, per tant, no eren de perfil baix, sinó de suport a Dòria. D’aquí la decepció i la solitud de la secció sindical de CC.OO. I que així s’explica, i eren rumors consistents, que Dòria menyspreava o havia fet comentaris despectius sobre l’alcalde Manuel Mas, perquè deia que qui manava al’Ajuntament, de fet, era en Salvador Milà. Aquesta actitud d’humiliació vers els altres era una característica del personatge.

Per acabar: covards, calleu i no taqueu la reputació de gent que sí es va trencar la cara i va pagar un preu tan car com no reconegut, en salut i en carrera professional. ¿És que potser algú creu que s’hauria  anat lluny sense CC.OO ni ICV en el Parlament?  O és que penseu que el numeret del diputat David Fernández, el de la sandàlia  cap a en Rato, taparà les vergonyes dels nostres il·lustres catalans? No tota la merda es pot tapar amb la bandera. Mai li perdonaré a en David Fernández que hagi esquitxat la reputació de CC.OO de la Caixa Laietana. No tot s’hi val. Que s'hagués informat abans.

En sortir de l’acte em diuen que l’últim director, Ibern, i altres càrrecs i quadres es troben periòdicament. ¿Per explicar-se records del passat o per guardar i assegurar-se que algú no se’n va de la llengua? Si Mataró no fa net amb aquest episodi d’indecència col·lectiva, dubto molt que recuperem embranzida moral i ciutadana per fer una societat digna de contemplar-se al mirall sense sentir vergonya.

També vegeu: articles relacionats

http://www.iniciativa.cat/ca/documents/esta-enemigo-que-se-pongahttp://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/02/banksterisme_8.html
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/02/doria-damnatio-memoriae-la-novella.htm
Notícies relacionades:
http://elpais.com/diario/1988/07/12/economia/584661612_850215.html
http://elpais.com/diario/1998/05/29/catalunya/896404050_850215.html
Notícies relacionades amb el jutge Rafael Gimeno. Any 1983 (març i octubre)- Talleres CYPP
http://elpais.com/diario/1983/03/25/economia/417394814_850215.html

http://elpais.com/diario/1983/10/05/economia/434156414_850215.html

LA MÀQUINA DE COSIR COM A METÀFORA

A casa teníem una màquina de cosir com aquesta, una WERTHEIM. De fet, és l'única possessió moble de valor que ens va deixar  la mare en herència. Em va explicar que va ser el primer que van comprar a Córdova, abans d'arribar a Catalunya. A terminis. Una màquina de cosir no és qualsevol cosa. Per a una dona saber cosir volia dir proveir de molts serveis a la família, perquè llavors les classes populars no podien fer-se un traje a mida, perquè en aquells temps no es comprava tot com ara: s'havia d'encarregar i anar al sastre. També servia com a eina de treball i portar un sou a casa. I saber cosir o ser modista significava tenir recursos per fer front a les necessitats de la llar. D'altra banda, també tenim sastres cèlebres, com el nostre secretari general, del PSUC, Gregori López Raimundo, un tipus sempre elegant. És clar que podia presumir de tenir planta.

Després del 24 de maig (Eleccions Municipals i Autonòmiques), com era de preveure, hi ha hagut interpretacions de tot tipus. M'interessen sobretot el que fa referència al meu partit, ICV. ¿Com interpretar els seus resultats quan no és un partit de moda, sovint silenciat pels grans mitjans, tant del circuit "espanyol" (La Sexta, Telecinco, Cuatro, etc.) i del circuit "català" (Catalunya Ràdio, TV3, 8tV, RAC 105, Ara, etc...)?

Sembla que els mitjans escrits s'han decantat, en primera instància per la interpretació típica dels que miren el dit i no a la lluna on apunta aquell: A INICIATIVA LI HA TOCAT LA LOTERIA en haver-se apuntat a les llistes de confluència que tant d'èxit han tingut, sobretot a Barcelona (Barcelona en comú).

Els socialistes i els cupaires, tot referint-se al resultat de Barcelona en comú vénen a assenyalar-nos com oportunistes, amb un simplisme mediàtic que no està a l'alçada. També ja comencen a sorgir opinions que fan referència a l'actitud "sibil·lina", silenciosa, "generosa", fins i tot, d'ICV i de la seva direcció, en fer un pas al costat per tal de facilitar candidatures d'unitat: Herrera-Camats, i sobretot, el gran heroi silenciós, Ricard Gomà.

A ICV li ha tocat la PRIMITIVA? Com no podem esperar gaire d'un periodisme tan teledirigit, cal recordar vàries coses.

Primer, el projecte d'ICV fa més d'un any i mig que es va posar en marxa, de forma pública, malgrat que les enquestes en aquella època superaven els dos dígits d'intenció de vot. Que aquesta voluntat, de cosir, cosir, cosir, es va plasmar  en l'Assemblea ARA ES DEMÀ, que va tenir com a expressió més visible a la fàbrica FABRA I COATS, l'1 de febrer del 2014 d'èxit reconegut i on van ser convidats, des del Foro Cívico, de Ramon Franquesa, als socialistes que ara estan a MES, la Federació d'Associació de Veïns i altres entitats. Alguns hi van anar, els ja pescadors d'oportunitats en la subhasta, per veure quina era la seva millor opció laboral de futur, i d'això també n'érem conscients. Es va convidar a partits com la CUP. I l'objectiu era clar: "Ara és demà; i és ara, abans no ens ho prenguin tot, que cal construir una alternativa. No volem només resistir; volem sumar, proposar, construir, tot innovant per guanyar". (http://www.araesdema.cat/)

Per si no fos poc, a l'Escola d'Estiu d'ICV que va tenir lloc al Tecnocampus de Mataró, van intervenir, entre d'altres, la nostra Manuela Carmena, l'economista veterana Miren Etxezarreta, representants de Podemos a Catalunya i el propi David Fernández, de la CUP. En Joan Herrera va ser prou explícit: Cal aprofitar la finestra que se'ns presenta, cal fer tots els esforços per fer possible una opció guanyadora. També hi era l'atípic president del Cercle d'Economia, el professor Antón Costas, que va posar èmfasi en el perill que representen les desigualtats socials, molt similars a les de l'any 1929.

Per tant, a ICV, no. Ni vam "jugar" a comprar un dècim de Loteria ni  de l'ONCE. Vam fer el que sempre hem fet, des dels temps del sastre Gregori López Raimundo, cosir, cosir, cosir, amb els mitjans que teníem a l'abast, com la WERTHEIM. I no, no és una qüestió de ser generosos, sinó de saber per a què serveix una organització. L'organització està per posar-la al servei de les forces populars. Com també ho va fer ROMUALD GRANÉ, en sortir de la presó i establir-se com a tapisser al barri de Sant Martí: deixar que els joves anessin i poguessin trobar-se, i parlar.... i pensar, i també organitzar-se. Des del seu modest taller i, és clar, també la seva saviesa. Això és el que em comentava en Romuald: paciència i mirar la lluna i no pas el dit que l'assenyala, com fan els estúpids. I una idea que sempre m'ha fet pensar, tant en el camp del sindicalisme de classe com en l'àmbit de la política: l'esquerra ha d'intentar evitar el sofriment de la gent; la tàctica i l'estratègia ha d'estar al servei d'aquesta consigna. No hi creia en el "cuanto peor mejor".

I les candidatures d'unitat popular que hem propiciat han estat al servei d'aquest objectiu. Per tant aquelles fórmules que, per arrogància o per estultícia o estupidesa han volgut ser "cabeza de ratón més que cola de león", han fet un flac servei. Mataró ha quedat fora del circuit de les candidatures de confluència. Que ICV-EUiA ha quedat més reduïda? Sens dubte. Però no era aquesta  la qüestió: sinó com pal·liar el sofriment de la gent més desvalguda. I cal dir-ho ben alt: hi ha gent covard, molt covard. Ha tingut vertigen a governar. A Mataró sobretot. Tant de PODEM com de la CUP, o almenys el seus respectius sectors majoritaris. És clar que ara es pot fer camí de confluència postelectoral. No hi ha cap dubte que no tenim gaire més marge de maniobra ni legitimitat per encapçalar el govern de la ciutat. Ara bé, tindrem tot el temps per restar verges i poder criticar el que facin els altres: O fas política o te la fan. I nosaltres, les forces d'esquerres de la ciutat ens limitarem a veure com ens la fan. I és clar que des de l'oposició es pot fer molta feina. Quin remei! Però la vàlua de les organitzacions es demostra en els moments de la veritat. I el "gatillazo"de Mataró portarà conseqüències que podrien haver-se evitat.. 

De tota manera no hi ha més.... Caldrà posar en funcionament de nou la WERTHEIM de la saviesa política: cosir, cosir, cosir. Sabrem fer front a l'hegemonia de la burgesia i oligarquia nacionalista centrípeta i centrífuga, respectivament? Sabrem fer front a aquesta Europa que aposta de forma fanàtica per una de rics i una altra de pobres com planteja la dominant i superba Alemanya? Sabrem frenar el TTIP amb els Estats Units?

A Catalunya se'ns ha girat molta feina davant de l'escenari de descosits, com assenyala Joaquim Coll. (http://elpais.com/elpais/2015/05/20/opinion/1432135472_321275.html). No "bebo los vientos" per ell ni per aquest engendre que representa SOCIETAT CIVIL CATALANA, la paral·lela de l'ANC, també molt subvencionada des del poder respectiu. Coll exposa dades que caldria tenir molt en compte, i que recorda aquell comentari que feia Solé-Tura ja fa més de dues dècades: Que un jove de Cornellà té sovint més punts en comú amb un/a jove de Getafe que amb un/a de Vic. Si la fractura territorial, identitària, lingüística i socioeconòmica respon a la veritat, no serà fàcil, gens fàcil.

I d'altra banda, ara que ja sabem els límits de cadascú, aprenguem d'una punyetera vegada per a què serveixen les organitzacions  polítiques. Aquests partits anomenats emergents, i que jo anomeno de moda, els teòrics representants de la nova política haurien de comportar-se a l'alçada de les circumstàncies, i posin els seus instruments al servei de la ciutadania i no de la pròpia empresa...   Xosé Manuel  Beiras, un altre veterà/jove de 79 anys, que no té un pèl de condescendent ho proclama, en relació a la postura, de moment altiva de PODEMOS: (http://www.eldiario.es/politica/fuerza-politica-pueda-gallo-gallinero_0_393710761.html):

"Las fuerzas políticas rupturistas tenemos que abrir un proceso de diálogo muy serio. Tenemos que hacerlo poniéndonos a disposición de la ciudadanía que fue la protagonista de la derrota del PP, por lo menos en Galicia. En los tres ayuntamientos importantes de ciudades donde el PP tenía mayoría absoluta y la perdió (Santiago, A Coruña y Ferrol), el protagonista de esa derrota no fuimos los partidos políticos, fue la gente con la colaboración de los partidos políticos que nos integramos ahí. Esos son los pilares y nosotros contribuiremos para diseñar una estrategia que permita lo que podría ser a nivel de Galicia una gran Marea."

DONES SÀVIES CONTRA LA XENOFÒBIA... I LA NETEJA ÈTNICA DEL PARTIT POPULAR

El candidat Aznar, a la presidència del Govern espanyol, va visitar Mataró. Va venir amb Aleix (Alejo) Vidal Quadras, i va anar a visitar Rocafonda. Els índex d'immigració no eren alts. Però van venir precisament a Rocafonda perquè allí hi havia un nucli de joves, que venien de l'extrema dreta,  i s'estaven reciclant cap al PP. Provenien d'un col·legi religiós força conegut, aglutinats per un també jove Joan López, activista infatigable, ara figura i tertulià de Ciutadans. Aleshores Vidal Quadras va venir a Rocafonda perquè l'interessava fer forat mitjançant el lerrouxisme, doncs aquest sempre ha donat bons rèdits electorals.
La lluita de classes, com l'estratègia militar, té un eix: fragmentar l'enemic. Molt abans que la jugada mestra de CiU, amb el "procés", per dividir les forces que podrien lluitar contra les retallades,  ja ho va fer el PP, dècades anteriors. I Vidal Quadras, home intel·ligent, físic de professió, i d'extrema dreta (ara a VOX), sabia que per aquesta escletxa podria pescar i fer visible un Partit Popular entre les classes populars.
El PP n'és conscient que  les societats són complexes, i actualment, cosmopolites. I sap també que no hi ha com una bona guerra per cohesionar. Així ho va fer la Dictadura militar argentina amb les Malvines, així ho va fer Margaret Thatcher quan tenia molt difícil la reelecció. No hi ha com un enemic extern. I, com la memòria és curta i no ens en recordem de les neteges ètniques que José María Mendiluce va denunciar, al mateix cor d'Europa. Amb una Alemanya que llençava la pedra i amagava la mà. Ara el PP ha brandat la neteja com a principal arma del seu argumentari. Escrúpols ni vergonya tenen. La frivolitat de com es refereix a pogroms és insultant. El Partit Popular local també intenta emular l'alcalde de Badalona. Per molt que esgrimeixin l'argument del bonisme, sempre fan tuf a neofeixisme-neoliberal. 

Contràriament al que diu el nen mimat de la dreta espanyola, en Ribera, de C's, la gent gran té un gran atractiu per a la gent jove. Stéphane Hessel, nonagenari francès, va ser qui va encunyar el nom dels "indignats", José Saramago, José Luis Sampedro, el venerat Mandela, l'octogenària Susan George, d'ATTAC, impulsora de la resistència al Tractat del Lliure Comerç amb els EEUU, l'ex president Mujica, l'historiador Josep Fontana, etc.. L'exemple: els joves volen vides que donin exemple, estan delerosos de referents que no siguin trepes, que hagin estat resilients, que no tinguin al·licients per caure en la frivolitat.
Davant de l'estupidesa, la irresponsabilitat de la temptació xenòfoba de la neteja ètnica i la seva relació amb les societats complexes, mestisses i cosmopolites, m'agradaria reivindicar l'esforç i el treball de dues veteranes, una en el camp de la demografia i l'altra, en el de la sociologia: Anna Cabré i Pla, i l'altra la neerlandesa-argentina-nordamericana, Sassia Sasken, parella d'un altre il·lustre Richard Sennett. Anna Cabré ens aporta el coneixement dels moviments migratoris amb una perspectiva de llarg recorregut, i la Sasken ens aporta la constatació de que les fronteres no es troben entre els països sinó al bell mig de les ciutats, d'unes noranta ciutats arreu del món que configuren la xarxa humana del planeta,  i interconnectades entre elles.

ANNA CABRÉ i PLÀ, demògrafa, nascuda l'any 1943. És una de les persones que sempre m'escolto, que m'emociona quan parla, amb el seu estil directe i documentat. Sempre em recorda allò que deia Regis Débray, el biògraf del Ché: els revolucionaris es formen a les biblioteques, en els llibres. Els "nou" líders es formen o s'han format seguint el format dels reality televisiu. I és per això que tenen tendència a dir tantes estupideses. En una entrevista realitzada ara fa gairebé catorze anys, al setembre del 2001, Anna Cabré exposava el següent:

"La població de Catalunya, demogràficament parlant, té dos grans components migratoris: el corrent migratori dels francesos dels segles XVI i XVII i el corrent migratori espanyol dels segles XIX i XX. Catalunya, durant els segles XVI i XVII, va rebre una immigració francesa d'una envergadura equivalent, en termes relatius, al que ha estat l'emigració dels altres llocs d'Espanya al segle XX. Per tant, qui no és descendent dels andalusos, aragonesos, murcians del segle XX, és descendent dels francesos dels segles XVI al XVII. I és mèrit de Catalunya haver sabut construir i mantenir una societat cohesionada amb uns elements migratoris tan importants. Comences a gratar en l'arbre genealògic de qualsevol família de soca-rel ben catalana i li surten francesos per les quatre bandes. La immigració, aquí, no és res de nou. I em sembla bastant patètic que amb una història com la nostra ara ens posem a veure la immigració com una cosa mai vista, el gran repte del futur. Si nosaltres estem fets d'onades migratòries successives! Hi ha una manca de memòria històrica tremenda. 

No obstant això, segons l'últim baròmetre d'opinió de la Generalitat, gairebé la meitat dels catalans creu que el nombre d'immigrants és "excessiu". I la immigració se situa com el segon problema de Catalunya, per sota de l'atur i els problemes econòmics.

Però immigració és tothom que ha entrat a Barcelona sense haver-hi nascut: és el meu avi que venia del Priorat, són els aragonesos de principi de segle, els andalusos dels anys seixanta... Són tots. I en aquest sentit, no entren més immigrants ara que abans, n'entren menys. Que aquesta immigració que rep ara sigui d'unes característiques diferents perquè és estrangera, d'acord. Però no s'ha de mitificar, perquè la immigració d'abans tampoc era d'una gran afinitat. La immigració estrangera d'avui dia viu en condicions menys diferenciades que molts dels immigrants que arribaven pels anys quaranta i que vivien en barraques a Montjuïc i altres llocs. I que eren ben diferenciats, tot i que després, amb el temps, han deixat de ser-ho. Però fins i tot la immigració dels rurals catalans que arribaven a Barcelona a final del segle XIX i principi del XX era socialment molt diferent de la població que vivia a Barcelona. És falsa aquesta idea que ara ens arriben uns migrants molt diferents i difícils d'integrar, i abans tot eren flors i violes. La immigració sempre ha estat conflictiva. I el fet que la gran onada immigratòria, la més recent, que va començar als anys quaranta, es va disparar als cinquanta i va durar fins al 75, es produís en un període en què no hi havia llibertat d'expressió, segurament va minimitzar les reaccions. Però pensar que la immigració que va haver-hi des del 1950 fins al 1975 a Catalunya no creava cap problema ni hi havia cap diferència és molt distint." 

Anna Cabré va encunyar el que després es va popularitzar com "El sistema català de reproducció" . Segons Cabré, aquest "és un sistema que té la immigració com a component endogen. No és que la immigració arribi accidentalment, sinó que és un sistema que compta sistemàticament amb l'arribada d'immigrants. En aquest sistema, una part dels habitants són descendents dels anteriors i l'altra part és immigrada. I aquesta part immigrada ocupa uns llocs ben determinats en l'escala social i laboral, fent de complement, no de substitució, de la població autòctona. Doncs bé, aquest sistema català de reproducció ha esdevingut el sistema preponderant, universal, a tots els països rics sense excepció. Actualment no hi ha cap país desenvolupat que no tingui un component immigratori important. I aquest sistema que primer vaig començar anomenant "sistema català de reproducció" i que ara en dic "sistema complex de reproducció" -complex en el sentit que és un binomi: té una part que és la reproducció biològica i una altra que és la que jo anomeno "reproducció immigratòria", perquè ja es compta que a cada generació vindrà gent de fora-, últimament he començat a pensar que potser seria més acurat dir-ne "sistema urbà de reproducció".

Perquè aquest ha estat el sistema que han tingut totes les ciutats dignes d'aquest nom. És difícil imaginar-se una ciutat que no tingui immigració, una ciutat on no arribi mai ningú nou, una ciutat on generació rere generació els habitants siguin els fills dels anteriors sense aportacions exteriors. Això no seria una ciutat, seria un poble gran. Crec que els països desenvolupats, rics, que tenen una especialització de qualitat, i, per què no, també de poder, en la distribució mundial de l'activitat i la riquesa, tenen la immigració com a part endògena del seu sistema de reproducció, de la mateixa manera que des de sempre, des de l'antiguitat, totes les ciutats del món tenien i tenen la immigració com a component essencial."

Segons la demògrafa, el de Catalunya, doncs, ha estat un model molt avançat en el temps:  "Com que és un país que es va industrialitzar molt abans que altres, va experimentar una sèrie de transformacions. La fecunditat, per exemple, va baixar molt abans que a la resta d'Espanya, i ho va fer perquè les famílies van adquirir un comportament modern en el qual la promoció social pròpia i dels fills era vista no sols com una possibilitat, sinó com una obligació. Catalunya va iniciar uns comportaments i uns canvis de valors que finalment han estat adoptats, com aquell qui diu, a tot arreu. Cap a 1850, les diferències demogràfiques entre Catalunya i Espanya no eren gaire grans. Avui dia, tampoc no són significatives. Però si anem cap als anys 1930-1940, aquestes diferències eren molt importants. Què vol dir? Que Catalunya ha precedit un canvi que després també s'ha donat a la resta d'Espanya. En això ha estat precursora"

Quan, en aquella data, el 2001, se li va preguntar -Què opinava de l'establiment de quotes per regular l'entrada d'immigrants?- va respondre el següent: 
"Home, algun sistema de selecció d'immigrants ha d'haver-hi. No sóc especialista en aquest tema, però em sembla que una quota rígida no té gaire sentit perquè les demandes del mercat de treball són molt variables. Una quota tant pot ser excessiva en un moment de recessió econòmica com totalment insuficient en un moment d'expansió, que és el que ha passat ara. De què serveix tenir una quota de 20.000 o de 30.000 immigrants si el mercat de treball n'absorbeix 100.000 l'any o més? Però no sé com s'hauria de fer. Aquí, com diu Antonio Izquierdo, que és un especialista, hem creat un sistema d'immigració basat en la irregularitat. És un sistema impracticable, amb unes quotes excessivament baixes i uns períodes de regularització llarguíssims, en el qual l'única forma d'accedir al país és irregularment: entrant-hi com a turista, passant a una pastera o treballant de forma irregular... Fins i tot per a la regularització per arrelament calen una sèrie d'anys. O sigui, que s'admet que, després d'haver estat una sèrie d'anys al país com a irregular, com a premi a haver sobreviscut en aquesta situació finalment seràs regular. Tenim un sistema que fa servir la irregularitat com a part de l'element de regularització. No em sembla el més ideal. Fins i tot arribem a la paradoxa que, com que sempre s'ha de resoldre la regularització dels irregulars, els que volen venir regularment, passant pels consolats, mai no tenen la prioritat. Així que a l'últim veuen que l'única forma de venir no és intentar fer-ho de manera regular, sinó ser irregular i regularitzar-se després si poden".

Davant dels episodis luctuosos que recentment han colpit la consciència humanitària, l'Anna Cabré ja ens advertia: 
"La Mediterrània sempre ha estat un àmbit d'interrelació important. Actualment, amb les migracions del Sud cap al Nord, potser és més evident que en un passat recent. Però ni tota l'emigració de l'Àfrica del Nord va cap als països mediterranis -es dirigeixen molt més cap al Nord- ni tota la immigració que ens arriba a nosaltres és d'aquest àmbit, sinó que també prové d'Amèrica Llatina, d'Àsia i d'altres zones. El que sí que és interessant és que en aquests moments es presenta la Mediterrània com una de les grans fronteres demogràfiques mundials, juntament amb la dels Estats Units i Mèxic. Això és cert pel que fa a la diferència de nivell de vida. La Mediterrània, com la frontera dels Estats Units, és una de les grans fronteres geopolítiques, socioeconòmiques, del món. I precisament per això, perquè separen diferències de nivell de vida, d'oportunitats, són un àmbit de relació molt intensa. Però penso que ara ja es té una visió d'aquest àmbit mediterrani més contrastada en l'aspecte demogràfic del que realment és.

Encara hi ha la visió que nosaltres tenim una fecunditat molt baixa, cosa que és certa, i que l'Àfrica del Nord té una fecunditat molt alta, cosa que ja no és certa. A hores d'ara, el Marroc té una fecunditat semblant de la que teníem nosaltres l'any 1975. I les ciutats marroquines estan en un nivell de fecunditat de prop de dos fills per dona, amb la particularitat que aquests nivells, que ja són considerablement baixos respecte al que eren, estan baixant. I, en canvi, els nostres, que són molt baixos, estan pujant. Si s'observen les previsions de Nacions Unides, que es renoven cada dos anys, per a l'Àfrica del Nord a l'horitzó 2025, es veu que, a cada revisió, baixen diversos milions d'habitants."

SASKIA SASSEN, una mica més jove que l'Anna Cabré (1949), va ser especialista en planejament urbà. És sociòloga i en la obra que l'ha fet mundialment famosa, "la Ciutat global", del 1991 i revisada el 2001, vincula estretament la globalització amb les dinàmiques urbanes, i també amb el fenomen migratori. Al 2013 va editar "Inmigrantes y ciudadanos. De las migraciones masivas a la Europa fortaleza". Madrid: Siglo XXI, 
Segons Sassen, a "La Ciutat Global", cal entendre la mundialització econòmica també en les seves múltiples localitzacions (de les ciutats), i no només des del punt de vista macroeconòmic. A més, és necessari tenir en compte que moltes d'aquestes ciutats experimenten una situació en les que una majoria dels treballadors residents són actualment immigrants i dones, i sovint dones de color. Aquestes ciutats estan experimentant un augment de llocs de treball escassament remunerats que no encaixen en les idees predominants sobre la mundialització. Aqeusta situació contribueix a la seva invisibilitat i a la desvalorització d'aqeusts tipus de treballadors i tradicions laborals i a la "legitimitat" d'aquesta desvalorització:

«Las mujeres y los inmigrantes» acaban substituyendo la categoría fordista o la de salario familiar de «mujeres y niños». Una de las localizaciones de la dinámica de la mundialización es el proceso de reestructuración económica en las ciudades globales. La polarización socioeconómica acompañante ha propiciado un gran aumento de la demanda de trabajadores con salarios bajos y de puestos de trabajo que ofrecen pocas posibilidades de avance profesional, en medio de una explosión de riqueza y poder concentrados en esas ciudades, es decir, en unas condiciones en las que hay un visible aumento de los empleos muy bien remunerados y del espacio urbano de alto precio. «Las mujeres y los inmigrantes» surgen como la oferta laboral que facilita la imposición de salarios bajos y desamparo en unas condiciones de intensa demanda de esa clase de trabajadores y la localización de dichos puestos de trabajo en sectores con un gran crecimiento. Se trata de una ruptura del nexo histórico que habría brindado oportunidades mejores a los trabajadores y que legitima dicha ruptura desde el punto de vista cultural. Otra localización que raras veces se relaciona con la mundialización, el paso al sector no estructurado de la economía, reintroduce la comunidad y el hogar como importante espacio económico en las ciudades globales. En esas condiciones considero dicho paso al sector no estructurado de la economía como el equivalente de bajo costo –y con frecuencia feminizado– de la desreglamentación en la cima del sistema. Como en el caso de la desreglamentación (por ejemplo, la financiera), el paso al sector no estructurado de la economía aporta flexibilidad, reduce las «cargas» de la reglamentación y los costos, en particular los laborales. Podemos considerar que el paso al sector no estructurado de la economía en las ciudades más importantes de los países muy desarrollados –ya se trate de Nueva York, Londres, París, Barcelona o Berlín– representa la degradación de una diversidad de actividades para las que hay una demanda efectiva en dichas ciudades, pero también una devaluación y una competencia enorme, en vista de que los costos de entrada son bajos y hay pocas modalidades de empleo substitutivo"

A "Inmigrantes y ciudadanos", Sassen insisteix que la immigració està condicionada, sobretot pel funcionament del sistema econòmic dels països receptors, els períodes de creixement i de crisis dels quals els animen o dissuadeixen. Així, el país receptor no pot considerar-se un observador passiu preocupat simplement del control de fronteres. Ha de desenvolupar polítiques de búsqueda, acollida i integració, i abandonar, d'un cop per totes, els discursos alarmistes que es tradueixen en discriminació i odi. Si la presència de treballadors estrangers és una necessitat del sistema econòmic i un factor de desenvolupament, és precís establir fluxos d'immigrants pautats, en tot cas, per les necessitats econòmiques nacionals. 
El tancament de fronteres, d'altra banda, impedeix una mobilitat dels immigrants extra-europeus. La immigració és un procés altament diferenciat amb dues pautes principals: l'assentament definitiu i la migració circular. El tancament de fronteres incrementa el primer i dificulta el segon. ¿Per què aquesta migració circular, d'anada i tornada, no configura una política? -es demana Sassen- Hi ha moltes persones que volen completar els recursos familiars i estan disposades a una migració oreneta. En coherència amb això, Saskia Sassen proposa una nova política on es contempli la integració d'immigrants i refugiats, tot garantint la diversitat cultural i religiosa, una pluralitat que, d'altra banda, forma part de la nostra societat civil. I per assolir aquesta integració li sembla més útil donar carta de naturalesa a l'associacionisme dels immigrants i a l'expressió pública de la seva cultura que, com en el cas de la tradició francesa, fer discursos sobre els imperatius d'una nacionalitat racional abstracta que inclogui als immigrants, desconeixent que els subjectes principals de la integració, el treball, els sindicats i l'escola, mostren una incapacitat manifesta per a assolir-la.
El treball de la Sassen, per tant, proporciona més d'una llum sobre un fenomen que concita, sovint, els instints més primaris i sobre el que s'articulen els discursos de l'odi i l'irracionalisme. Sassen descriu com l'economia urbana ha passat de valorar les persones com a consumidores a tractar d'expulsar-les del sistema perquè sobren. En el seu proper llibre ho desenvolupa: "Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global" (Katz Editores): "La austeridad es el equivalente económico de la limpieza étnica", diu. Però, malgrat la complexitat de la situació que estem vivint, la Sassen es mostra optimista: "Tenemos que reinventar estructuras económicas para que todo vuelva a funcionar".

http://cadenaser.com/programa/2015/02/06/a_vivir_que_son_dos_dias/1423236954_031085.html

  

CAL EVITAR QUE CiU DESMUNTI EL MODEL EDUCATIU DE MATARÓ

El proppassat dimarts, 12 de maig,  ICV-EUiA va presentar al Centre Cívic de Pla d'en Boet les seves principals propostes en matèria d'educació per a Mataró. A l'acte públic han participat Esteve Martínez, alcaldable de la coalició ecosocialista, Conxita Calvo, professora i regidora d'ICV-EUiA, i Montse Taberner, ex directora de l'Institut Municipal d'Educació.( https://mail.google.com/mail/u/0/#label/iniciativa/14d52afd7a723a04)

Tant Martínez com Calvo han insistit en la importància de l'equitat en el sistema educatiu. "No pot passar que les diferències es converteixin en desigualtats", ha explicat Esteve Martínez durant el transcurs de la xerrada. Conxita Calvo ha estat molt crítica amb la gestió del govern municipal de CiU durant els darrers quatre anys.Per a Calvo, “ha hagut una manca absoluta de política educativa municipal, deixant-ho tot en mans dels serveis territorials de la Generalitat”. La regidora ecosocialista s’ha queixat de la manca d’iniciativa del regidor d’educació en temes tan importants com la planificació escolar.

Això va dir Conxita Calvo amb la seva prudència i elegància coneguda, però la realitat és que CiU ha actuat durant aquests quatre anys amb fanatisme i sectarisme. Els vuit anys del tripartit i que l'han allunyat d'un poder que pensava que tenia en propietat, "per naixement", l'han dut de forma descarada a descuidar els aspectes d'equitat, i ha accentuat la seva gestió classista, tot aprofitant  la crisi.

La presentació del programa d'ICV-EUiA va coincidir amb una nova provocació al model d'immersió lingüística que es va pactar fa dècades, inclòs el Partit Popular. En la majoria dels assistents a l'acte sobrevolava la sensació de que la dreta espanyolista, quan es veu ofegada per la corrupció sistèmica, provoca episodis de desviament de l'atenció. I, també, de la mateixa manera, l'altra dreta -nacionalista i  hipòcrita-, aprofita l'atac per fer victimisme i desviar l'atenció sobre els efectes nefasts que la seva política està causant a les capes populars. Perquè CiU vol aplicar el model d'externalització que aplica a la Sanitat a l'Educació. En això sintonitza amb les ànsies de la burgesia i l'oligarquia espanyolista. Són dues cares de la moneda, totes dues embolcallades en les banderes respectives.

Caldria recuperar la memòria històrica i recordar que durant la transició, la primera opció de CiU, respecte de la llengua a l'escola, era aplicar el model basc, és a dir, l'escolarització separada: escoles en castellà i escoles en català. Va ser l'esquerra, encapçalada pel PSUC i també pels socialistes, i també per CC.OO., que van oposar-se aquest model. El paper de l'esquerra en fer una sola comunitat i treballar perquè el lerrouxisme no tingués adeptes no ha tingut el reconeixement que es mereix. Per contra, CiU sí que el va alimentar en aliar-se amb el PSA (Partit Socialista d'Andalucia de José Acosta Sánchez), o aquí a Mataró, amb l'aliança estratègica de CiU amb la Casa de Andalucía. L'exemple més clar el tenim amb una conversa que vaig tenir amb un pare d'una alumne del meu institut: "Jo vull que el meu fill tingui les mateixes oportunitats que el nét de Jordi Pujol" , tot sabent que una filla de Jordi Pujol vivia a Mataró. I no es referia a ser un "mangui", sinó a la igualtat d'accés a les eines socials. I la llengua n'és una, i molt important.

El protagonisme del model d'immersió lingüística ha estat per a l'escola pública, de les classes populars. Més endavant vam descobrir que l'ADN de CiU no era tant la llengua sinó el classisme. A ningú se li amaga com, després del necessari període on l'escola concertada era necessària per tal de cobrir les necessitats d'escolarització, ha estat l'instrument de distinció social. I aquí CiU s'hi ha abocat, tot mimant-la. No és per casualitat que el molt honorable president Jordi Pujol, quan ha vingut a Mataró, ha estat per inaugurar centres de referència de les multinacionals vaticanes. No és d'estranyar, tampoc, que en la LEC (Llei d'Educació Catalana), elaborada durant l'època del tripartit, CiU hagi aconseguit una fita que ni en el govern havia assolit, legitimar per llei els concerts, amb el concurs valuossíssim i mediocre d'ERC i del PSC. Va ser una de les ferides internes del tripartit, i on ICV-EUiA va quedar marginada. "De aquellos polvos estos lodos". Per què CiU es nega a difondre que hi ha moltes adaptacions curriculars en castellà que es fan arreu, tot respectant la llengua vehicular del centre, per compensar els deficiències del castellà? Aquest titanisme verbal en públic contra el neocentralisme espanyolista després s'acompanya pels acords sota taula de les dretes conservadores.

El que potser no s'imaginava CiU era que les denúncies per pares espanyolistes es concentressin en la "seva" xarxa, en les escoles concertades, suposadament per pares fanatitzats, que causen estralls en l'organització dels centres i també en la socialització dels nens. I aquest és un motiu de reflexió: ¿Per què en l'escola concertada? ¿Per què en l'escola concertada trobem els orígens de molts dels candidats de la dreta espanyolista? Un centre de la Riera ha estat el viver dels dirigents del PP i de Ciutadans. ¿Casualitat? L'escola concertada de matriu vaticana exerceix un paper molt important ideològic en el conflicte social, i no només de segregació social tan propiciada pels governs nacionalistes de dretes de Catalunya. ¿Hagués causat tant d'enrenou si el mateix episodi que ha succeït a l'Escola Pia de Santa Anna hagués passat en una escola concertada religiosa de l'extraradi) De nou el classisme. Per què quan els dirigents dels Serveis Territorials d'Ensenyament han obstaculitzat la instal·lació d'escoles públiques dins de Rondes, no hi havia tanta gent protestant  a la Plaça Santa Anna? Potser que ens ho fem mirar.

El PP i CiU estan molt d'acord en el buidatge de competències dels Consells Escolars i sobretot de les administracions locals. I, a Mataró, hem tingut la desgràcia de tenir el regidor d'Educació més incompetent de la democràcia, i els responsables comarcals més sectaris i més fanàtics que ens poguéssim imaginar. La seva obsessió ha estat desmuntar el model educatiu de Mataró, de referència a tot Catalunya. Perquè des de la transició l'Ajuntament de Mataró ha estat intervencionista també en aquest camp, amb la incomoditat, també s'ha de dir, d'un PSC, sempre a remolc de les propostes del PSUC i després d'ICV-EUiA.

Des de la formació dels primers ajuntaments democràtics, el PSUC i els seus hereus han tingut una incidència significativa i cabdal en la construcció del model de ciutat, tot i ser minoria; val a dir una minoria molt ben preparada i eficient, reconeguda més enllà de les nostres fronteres ideològiques. Aquests àmbits de protagonisme es poden circumscriure sobretot, en l'Urbanisme, en Educació i en Cultura.

En l'àmbit educatiu, el vector Antoni Segarra-Josep Comas-Conxita Calvo, va fer de Mataró un referent a tot Catalunya en un sentit d'acompanyament fort (democràtic i participatiu) de l'administració autonòmica, donant una importància central als instruments públics de gestió. Aquest ha estat un model que intentava incidir des de l'Escola Bressol fins després de la jubilació. I ha tingut cinc eixos: 1) Equitat; 2) Intervenció en el Mapa Escolar; 3) La planificació de la Formació Professional; 4) La Formació al llarg de la vida, i 5) Acompanyament en les transicions de les etapes educatives, ensenyaments reglats -o acadèmics- i no reglats.

Amb l'ADN del PSUC (partit de lluita i de govern), s'ha intentat aplicar aquesta filosofia en el camp concret de l'educació. La idea és clara: els instruments de govern i de gestió local han de vetllar "de primera mà" per les necessitats dels ciutadans. Per poc que puguin han de prendre el protagonisme i no podem delegar. Perquè l'educació també és una palanca per lluitar contra les desigualtats i per al foment de la solidaritat, perquè, com deia Olof Palme: "naixem egoistes i ens 'fem' solidaris". la redistribució també passa per aquest àmbit.

El "MODEL MATARÓ" en el que ICV-EUiA ha estat cabdal, defuig de la visió acomodatícia d'ajustar-se al manteniment dels equipaments escolars i prou. Aquest model s'ha intentat guiar per l'equitat, que no és la igualtat, en sentit curt-de-vista. L'equitat consisteix en donar a cadascú allò que necessita per tirar endavant. I algunes escoles requereixen més recursos que d'altres, i el govern local ha de ser sensible i intervenir, tot estar amatent a les situacions concretes. El "model Mataró" ha permès que s'aconseguís donar passos en ferm perquè l'escolarització fos equilibrada i distribuïda entre tots els centres que tenen subvenció pública (centres públics i concertats), que a Mataró són tots.

El "model Mataró" s'ha basat en una planificació escolar respectant el procés participatiu. I això volia dir que es potenciés l'oferta escolar entre rondes, i no deixar-la en la perifèria. A aquesta tendència CiU s'ha resistit tant com ha pogut. La xarxa concertada ha "assumit" per interès propi l'augment de nombre d'alumnes per aula i,ara, aprofitant la baixada temporal demogràfica, cal aprofitar per millorar les condicions d'escolarització, tant de la xarxa concertada com la de la pública, assumint aquesta protagonisme, sobretot en el centre de la ciutat, on no hi hauria d'haver menys de vuit línies. CiU intenta fer com Esperanza Aguirre a Madrid, expulsar les classes mitjanes dels serveis públics. I això cal evitar-ho.

El "model Mataró" també es caracteritzava per l'acompanyament dels alumnes amb "fracàs" escolar. Les famílies amb recursos materials i culturals poden "acompanyar" els seus fills i filles, però ¿què passa amb aquelles famílies que no tenen aquest "coixí"? El model Mataró, propiciat per ICV-EUiA, va aplicar una mirada "global", i intentar conjuminar els esforços dels diversos departaments de l'Ajuntament. Després de l'Escolarització Obligatòria (ESO), 1500 alumnes poden accedir a estudis superiors o bé al treball, però ¿què passa amb el 25% que no es graduen, que sumen cada any 300?  Cal trobar altres recursos dins del sistema. I si sumem aquests 300 des dels 16 als 24 anys, tenim un nombre ingent de persones joves amb un futur molt incert, al "carrer". Tant Montse Taberner com Conxita Calvo van insistir que l'acompanyament en aquesta transició de l'ESO a estudis superiors, o bé als que es queden "al marge", necessiten un recolzament. No podem permetre que quan arribin als 24 anys aquests joves es quedin sense formació. I les lleis del PP, sobre Formació Professional impedeixen aquesta "recuperació" de persones "sense futur". Doncs bé, en aquest context, ens trobem que l'oferta de Formació Professional s'ha congelat i que els programes d'acompanyament d'aquests joves entre 16 i 24 anys s'ha reduït fins als 18 anys. I és cert que la manca de diners és un fet ben real, però mentre es destinen més de 600.000 euros per a la Festa del Cel "d'aparador", se suprimeixen partides econòmiques tan importants. De nou el classisme.

Però CiU no ha pogut amb tot. Volia desmuntar l'Escola Municipal de Música. Ho va intentar per tots els mitjans, però no se n'ha sortit. Ara tots diuen que aquesta Escola és un referent, doncs pot donar cabuda des dels 4 als 80 anys.. I és per això que les Eleccions Locals tenen tanta importància. I serà cabdal  que fem enrere la Nova Llei d'Administració Local, que és un atemptat contra la democràcia, doncs buida de competències als Ajuntaments  per acompanyar als ciutadans més propers. CiU no pot pretendre "crear instruments d'estats", més folklòrics que reals, quan desmantella els mecanismes bàsics de redistribució de la riquesa. Ja han retallat força els subvencions per les Escoles Bressol, han intentat suprimir el vol de l'Escola Municipal de Música. I ara cal guanyar la batalla  per una Formació Professional digna de tal nom, i que no es pot reduir a la via falsa de cursets per aturats. I també cal donar una dimensió com cal als Ensenyaments artístics, que pot ser també una via molt factible per a sortides professionals.

URTASUN: L’EUROPARLAMENTARI MÉS PREPARAT: CONTRA LA CRISI, MÉS EUROPA, MÉS ESQUERRA

Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, ex secretari general del PSUC, insistia sovint en la necessitat de fer pedagogia de que el marc europeu era un hàbitat primordial per a l'acció i millora de les condicions de vida dels ciutadans. EL GUTI era conegut, a banda de no portar corbata i inaugurar una postura estètica elegant i rigorosa, per ser un dels europarlamentaris més complidors. La seva ètica del treball era proverbial. 

ERNEST URTASUN, ex col·laborador de l'anterior i actual europarlamentar d’ICV-EUiA, segueix l'estela: rigor en el treball i tasca efectiva. Urtasun no es dedica a regalar sèries de televisió als monarques espanyols, com els qui ja sabem, sinó que ja va tenint una fama i prestigi com a europarlamentari influent per la seva feina en sectors estratègics de la Cambra d'Estrasburg.

Els que sentim l'orgull i el privilegi de ser d'ICV, no només per la seva història, sinó també pel seu actiu de persones, veiem en Ernest Urtasun els fruits d'una lluita organitzada i seriosa. També expressa un estil de fer política a favor dels interessos dels ciutadans d'infanteria.

Ernest Urtasun va ser ahir a Mataró, 7 de maig. Va ser al Centre Cívic de Peramàs-Esmandies, convidat per l'associació ENDAVANT EUROPA, un conjunt de persones d'orígens ideològics i polítics transversals que està fent una tasca de divulgació del que es fa i es desfà a Estrasburg i Brussel·les. En Ramon Salicrú es va encarregar de presentar l'acte i explicar la tasca de l'esmentada associació. També hi era Teresa Carreras, conductora d'un programa a Mataró ràdio al respecte.

Va presentar a l'Ernest Urtasun en J. Martí. Va dir literalment que Urtasun era l'europarlamentari millor preparat, no pas per regalar les oïdes a gent d'ICV presents en l'acte, sinó perquè, a banda dels

seus coneixements d'economia també era diplomàtic. I, sobretot pels èxits assolits en la Cambra en l'any escaig que hi porta allí, com a membre del grup VERDS/ALE. L’Ernest Urtasun, no es podia creure aquesta presentació tan inusual venint d’una associació apartidista. En Martí va dir que pocs europarlamentaris han aconseguit portar  una iniciativa al Ple del Parlament, concretament  sobre el Banc Europeu d'Inversions i haver obtingut una votació favorable a investigar l'estafa del cas CASTOR, de l'oligarca FLORENTINO PÉREZ, més conegut per ser president del Reial Madrid. De moment ha costat a les arques de l'Estat uns 1.300 milions d'euros; durant 30 anys els consumidors ho pagarem a través del rebut de la corrent. Hi ha força indicis de clàusules

secretes fraudulentes. 

El que va dir en Martí es va verificar amb escreix quan va intervenir l'Urtasun. Va ser la seva una exposició clara i sintètica.  D'entrada, Ernest Urtasun va referir-se a la crisi amb una afirmació rotunda, que encapçala aquest article: Enfront la crisi ens cal més Europa. La Unió Europea està avui dominada pels partits de dretes; la política de retallades obeeix a una hegemonia de dretes, i ens cal ser conscients que cal revertir aquesta tendència. Els actuals dirigents europeus estan entestats en negar un altre relat, alternatiu, més democràtic.  Però, amb la contundència que em recordava el Guti, Urtasun va afirmar que la Unió Europea és més necessària que mai. Que la Unió Europea necessita més inversió i no pas més retallades. Va recordar que el grup que ell representa va proposar dedicar un 2% del pressupost de la UE a un pla d'inversió, un pla de xoc per estimular la indústria i l'economia verda, sobretot pel que fa al foment de les indústries i energies netes. I això no s'ha produït.

Va recordar que fa tot just un any tota Europa, i especialment, Espanya i els països del Sud, estaven patint com mai l'efecte de les retallades. I ara, el Sr. Rajoy ens està venent que la crisi s'ha acabat.... A banda de ser escandalós, no obeeix a la veritat, sinó més aviat, a una deformació de la realitat. Perquè la millora de les xifres macroeconòmiques (que no pas de la vida de la gent) no són fruit de la gestió del govern espanyol conservador, sinó a factors aliens: primer, la caiguda dràstica dels preus dels combustibles; segon, de la decisió del Banc Central Europeu d'inundar d'euros i abaixar el preu del diner per als Estats, de tal manera que Espanya i d'altres països ara cobren interessos quan "compren" deute a un cert termini. De tota manera, els grans beneficiaris han estat els bancs i no pas la ciutadania. D'aquesta política del BCE d'"imprimir bitllets n’han sortit beneficiats els lobbies especulatius. A continuació, Urtasun va enunciar els tres eixos o les 3 eines  que  la Unió Europea hauria de posar en marxa si volem una Europa més social i solidària:

PRIMER:UN PLA D'INVERSIONS AMBICIÓS A ESCALA EUROPEA
Si bé és cert que el Sr. Junker (ja sabeu, aquell president de Luxemburg i la seva indecència política de corrupteles i evasió fiscal), va presentar a bombo i plateret un suposat pla de xoc de 300.000 milions d'euros. Aquest pla era tímid però en la bona direcció. Tanmateix, un cop llegida "la lletra petita", es va quedar encongit a una caricatura, doncs, de fet, només eren 20.000 milions d'euros, una xifra simbòlica per garantir les possibles i futuribles inversions privades. L'anomenat Pla Junker, pels grups verds i d'esquerres es quedava curt, un cop desemmascarada l'operació maquillatge de l'oligarquia que actualment governa l'U.E. Aquest programa és absolutament insuficient i amb unes xifres ridícules.

SEGON: L'HARMONITZACIÓ FISCAL
Per tal que hi hagi redistribució de la riquesa ens cal un sistema just d'impostos. I les grans multinacionals, com ara Google, Amazon, i en general les grans corporacions, s'aprofiten d'aquesta competència i dúmping fiscal que els diversos països europeus practiquen uns contra els altres: Irlanda, Luxemburg.... I va posar un exemple, Google o Amazon haurien de pagar el 33 % al fisc espanyol. Doncs bé, a través de despatxos d'advocats i experts fiscals posen en marxa enginyeria financera, i fan veure que tot ho facturen a través d'Irlanda o Luxemburg, o Holanda, I només tributen el 2%. Això és insostenible. Amb el volum de les quantitats no tributades es podrien compensar de bon tros les necessitats socials.

TERCER: REGULACIÓ FINANCERA
Europa ha de seguir l'exemple dels Estats Units. Cal separar la Banca de negocis i d'especulació, de risc,  de la banca de dipòsits. Si això hagués estat clar i separat  no hagués calgut el rescat de les entitats que ens han costat centenars de milers de milions d'euros. Per tal de que els dipositants no perdessin els diners, finalment, s'han salvat els bancs especuladors. I no s'han recuperat els diners posats entre tots nosaltres (no arriba al 5% de les ajudes). Aquesta normativa es pot aconseguir dins d'aquesta legislatura. Per tant, cal assegurar els estalvis de les capes populars, i si algú vol "jugar" a l'especulació, ha de saber que si el banc fa fallida no podrà demanar ajuda dels estats.

El segon bloc va estar destinat a la informació sobre el TTIP o l'anomenat Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units. Com diu Susan George, d'ATTAC, és una de les pitjors notícies, però la bona és que si derrotem aquesta última jugada de l'oligarquia internacional, podem donar un cop molt sensible a l'estratègia de la globalització de la desigualtat.

Els Tractats de Lliure comerç tenen la missió de rebaixar els aranzels dels respectius productes. Aquest és l'esquer i l’excusa per després al·legar que així beneficiarà als dos costats de l’Atlàntic perquè milloraran els intercanvis. Això és el que s’anomena regulació cooperadora. Però, deixant de banda si és millor una política proteccionista o de lliure comerç en segons quins sectors, hi ha dos aspectes preocupants, tramposos.

-El primer és l’anomenada regulació de serveis. A Europa hi ha activitats que estan protegides per la llei: l’educació, la sanitat, etc. Protegeixen els consumidors i els treballadors. Amb aquest Tractat això ja no estaria garantit.

-Hi ha també un altre aspecte, relacionat amb la resolució de possibles conflictes, els TRIBUNALS que arbitraran els litigis.  En comptes de tribunals ordinaris de justícia, de les lleis votades democràticament, s’instauraria uns Tribunals on seran presents advocats de dret mercantil. Això suposa la PRIVATITZACIÓ DE LA JUSTÍCIA.Tindrem una justícia absolutament a-democràtica, o més aviat contra la democràcia i la voluntat popular dels països. Va posar l’exemple de la multinacional francesa que s’encarrega de la recollida de la brossa municipal de Buenos Aires (Argentina). Quan el govern argentí va decidir nacionalitzar-la, aquesta multinacional va denunciar l'Estat argentí i ha guanyat el plet i el govern argentí ha hagut de pagar 400 milions de dòlars.

Les grans corporacions transnacionals volen utilitzar aquest cavall de Troia tot al·legant “inseguretat jurídica”. I la pregunta que es fa Ernest Urtasun és la següent: “¿És que potser no hi ha seguretat jurídica als Estats Untis, o bé a la Unió Europea? O és que pot ser som dictadures? Per què hi ha aquesta necessitat d'"inventar" nous tribunals?

L’última part de la seva exposició va estar dedicada al  drama que s’està vivint en aigües del Mediterrani. En primer lloc, cal aclarir que no estem davant d’un fenomen migratori, sinó de gent que fuig de la guerra, en unes dimensions que no es donaven des de la fi de la segona guerra mundial. Estem parlant d’una crisi de refugiats. Només a Síria n’hi ha tres milions de desplaçats. Mentre la Unió Europea, la civilitzada, mira cap a un altre lloc, el Líban, un país petit, de només 5 milions d’habitants n’ha acollit més d’un milió i mig de refugiats. I la Unió Europea, amb 500 milions d’habitants no ha estat capaç ni d’acollir a 100.000 d’aquests refugiats. Alemanya, 40.000, Suècia, 30.000, i el govern espanyol només 1.500 !!! Xifra ridícula segons Urtasun. És urgent, doncs, una operació a gran escala per evitar que mori més gent al mar. El que és ja inapropiat és que Metges Sense Fronteres, una ONG, intenti fer la feina que pertoca als governs nacionals i a les institucions supranacionals. Aquesta operació només requeriria  de 70 milions d’euros !!!

COL·LOQUI

En el col·loqui es van suscitar tres preguntes: La primera, en relació a l’estafa de CASTOR, de les costes de Tarragona-Castelló. Ernest Urtasun que ha liderat la denúncia davant de l’Eurocambra, ha manifestat que hi ha una escletxa per la qual hi ha una oportunitat de que es puguin recuperar els 1.300 milions euros pagats a l’empresa de Florentino Pérez. I és apel·lant a que s’ha donat una ajuda il·legal d’Estat, i això està prohibit, perquè atempta contra la competència. D’altra banda, el projecte Castor es va executar amb subvencions del Banc d’Inversions Europeu; si es demostra que hi ha alguna clàusula secreta, aleshores es podria guanyar aquest plet.

La següent pregunta va estar dedicada al Tractat de Lliure Comerç. Segons l’opinió d’Ernest Urtasun, la negociació EEUU-UE va per llarg. Sense entrar en massa tecnicismes parlamentaris, va venir a dir que El Parlament Europeu té poder, més que el que sovint es vol reconèixer, i de cara a la ratificació o no d’aquesta negociació tan secreta, al marge dels parlamentaris, hi ha àmbits en que calen els 2/3 (àmbits de consens), i en d’altres votacions cal la unanimitat.

Ara la clau de volta la tenen els socialistes. Els socialistes, abans partidaris entusiastes, ara en dubten perquè senten la pressió popular, tant de les ONG, al carrer com del Parlament Europeu. Ernest Urtasun assenyala que cal mantenir aquesta pressió, sobretot davant del grup socialista i també amb els altres grups. Per tal d'evitar una possible derrota tirarien enrere. I d'això es tracta: mantenir la campanya de divulgació i de pressió perquè els partidaris d'aquest Tractat vegin que ho tenen difícil.

I, finalment, es va tractar el tema de la humiliació a Grècia. Tal com també va expressar Salvador Milà, sotto voce, en els passadissos i en els despatxos europeus es reconeix que l’única solució és la reestructuració del deute. Però els governs més conservadors, com ara el PP, no s’ho poden permetre perquè això suposaria reconèixer les polítiques i mesures injustes que han aplicat (devaluació competitiva de Portugal, Espanya, etc..) Aquests governs no admeten una sortida diferent perquè seria com admetre que les seves polítiques són tronades. I ara, a França, amb un govern d’etiqueta socialista, també està a punt d’aplicar mesures dràstiques. I és el propi ministre "socialista" d’economia qui no vol afluixar les mesures contra el poble grec.

Urtasun va referir una conversa amb el ministre Varoufakis. Aquest li va explicar que davant l’ultimatum rebut per la TROIKA, l’únic govern que els ha donat un cop de mà i ha pressionat les institucions europees, han estat els Estats Units. I no pas per humanitarisme, sinó perquè els Estats Units estan molt preocupats per la situació geopolítica de Síria, i no els interessa tenir aquell flanc de la Mediterrània encara més desestabilitzat.

En aquests moments, la batalla principal que s’està lliurant és el pagament de 750 milions d’euros que vencen el 12 de maig. El deute és amb el Fons Monetari Internacional. I Grècia no els té aquests diners.

 Urtasun va fer una breu descripció de "com actua" la TROIKA. Els funcionaris de "negre" no anaven a Atenes a "assessorar". Eren ells directament qui aplicaven les mesures.Quan el govern de Syriza ha dit que cal una negociació, això s'ha volgut difondre pels mitjans de la premsa oligàrquica europea com "un acte de xuleria". Però, de fet, Syriza vol negociar. I això abans no passava. Ara, amb el nou govern grec, almenys es negocia. Quan la premsa de dretes europea ha "denunciat" aquest acte de supèrbia de Varoufakis en augmentar el salari mínim, "obliden" que la TROIKA els va abaixar abans en un terç sense cap negociació. Per tant, no era cap augment, sinó una reparació.

La Unió Europea reclama que continuïn les privatitzacions i es retallin els drets dels treballadors (“reforma del mercat laboral”), i que augmenti l’IVA. En definitiva, més empobriment.  En definitiva, la negociació està bloquejada. Sigui com sigui hi ha un fil ideològic que no cal oblidar. La dreta europea no vol un relat diferent de la sortida de la crisi, i segon, no vol que un govern d'un partit com el de Syriza marqui la pauta a seguir per d'altres governs per por a l'efecte contagi. Els dirigents grecs ja han advertit als imperialistes alemanys, en la mateixa capital Berlin, que els nazis estan preparats per a l'assalt doncs són la segona força del país. Els alemanys ho haurien de saber millor que ningú.

Pep Illa. Antoni Gutiérrez Díaz (El Guti). El Racó del Casal. Xerrada-col·loqui sobre la tasca en el Parlament Europeu

No devia haver-me llevat amb el peu dret aquell dissabte. A la tarda, al Racó del Casal, en Josep Illa i Ximenes, va presentar al Guti, aleshores eurodiputat. A mi se'm va ocórrer preguntar-li si el Parlament Europeu no s'havia convertit "en un cementiri d'elefants". Jo feia referència a que els partits majoritaris utilitzaven aquests càrrecs com una jubilació daurada, o bé per retirar-los de la circulació de la política nacional.

Com diuen les cròniques, el "Guti" era un dels pocs sinó l'únic que posava nerviós al molt honorable president Jordi Pujol en els debats de la Cambra catalana, doncs era incisiu. Davant d'aquella pregunta tan insolent que li vaig llençar jo, em va donar a tastar només una petita mostra dels seus recursos oratoris. Però per a mi va ser més que suficient. Vaig aprendre una lliçó: ni tots som iguals, en referència als partits polítics, ni tampoc al Guti se li podia tan sols insinuar que el seu exemple no era entès per la seva gent. Amb l'Ernest Urtasun he reviscut aquella sensació. Els nostres vots són els més útils, i l'Ernest ho demostra dia a dia. Gent de casta, gent de fiar. El Guti, també d'arrels profundes i familiars (José Díaz)

Article d'Alberto Garzón

http://www.eldiario.es/zonacritica/Jose-Diaz-unidad-popular_6_382921748.html