APOCALÍPTICS: NO HI HAURÀ UN ECOLOGISME DE L'ABUNDÀNCIA (I)

NI SALDOS NI REBAIXES. NO HI HA DRECERES

L'objectiu d'aquest article és senzill: les esquerres que es vulguin transformadores han de ser clares: tot canvi social per a l'equitat té costos, té sofriments. I durant la transició -que pot ser llarga-, el sofriment pot ser tant com les penalitats  que s'intenten abolir. Si no assumim això ens podem trobar amb els suposats fracassos (o no) com els de Syriza o com el "coitus interruptus" d'un moviment, com el de Podemos, que de somiar en la medalla d'or del podi, li tocarà suar per a la de bronze (i si no va amb aliances, pitjor encara). Sense un treball articulat, llarg, dens, no s'estobaran les resistències de les èlites ni el pensament subordinat a les primeres de la majoria de la població. La idea de que es pot assolir tot i ara, molt típic de l'anomenada "nova política" és reaccionària, més del que pot semblar a primera vista. És pur infantilisme desencisador. Eslògans como "anem a guanyar" poden arribar a ser tan hipnòtics com falsos, i desmobilitzadors a mig termini. "Això ho cambia tot", el llibre de N. Klein pot donar la impressió molt socràtico-platònica que el coneixement de la situació ens condueix automàticament a l'acció concertada de la gran majoria per evitar les conseqüències que es preveuen catastròfiques.

APOCALIPSI: CATASTROFISME O VICTÒRIA

Una de les informacions molt poc conegudes és que Cuba és una gran potència en l'àmbit de l'ecologia. Per pura necessitat. Quan Naomi Klein fa referència al significat d'APOCALIPSI, en relació a la crisi del clima, ho relaciona amb "revelació". L'"Apocalipsi" o "Les revelacions de Joan", és l'últim llibre del Nou Testament, del segle I, i té un caràcter profètic, farcit d'elements simbòlics, amb una gran densitat i diversitat d'interpretacions. Escrit en un context històric en el que els emperadors romans imposaven el culte a la seva divinitat, els cristians no ho acceptaven i foren perseguits. D'aquí que el llibre parli de les angoixes i de les esperances en una mena de victòria final.

Edward Goldsmith: 1928-2009

EDWARD GOLDSMITH

Quan fem referència als límits físics i biològics del planeta, la literatura al respecte va començar a inicis dels anys 70's del segle XX, amb  EDWARD GOLDSMITH. El franco-britànic, va ser fundador del Ecology Party anglès i de la revista "The Ecologist" (1969). L'ecòleg Ramon Margalef el va qualificar com "un dels portaveus més respectables del pensament ecologista". El 1972 edità el "Manifest per la Supervivència" ("Blueprint for Survival") que s'avançà als actuals informes sobre la crisi planetària provocada pel canvi climàtic, i als llibres divulgatius com el de la Naomi Klein. Aquest document abonava l'informe "Els límits del creixement" del Club de Roma.  Segons Goldsmith, sense una nova filosofia de la vida i del consum la humanitat no podria sortir de l'atzucac. Tesi que defensava també Georgescu-Roegen (1906-1994), l'economista romanès que va teoritzar sobre el decreixement. Goldmith va rebre un dels Premis Nobel Alternatiu ("Livelihood Award") el 1991 pel seu activisme internacional, pel seu compromís antinuclear i especialment per la campanya de recollida de tres milions de signatures contra la desforestació i la política "ambiental" del Banc Mundial i el FMI.

La lectura del "Manifest" desperta d'immediat un interès creixent per l'ecologia i el benestar social ben entès. La contundència dels seus arguments, d'una lògica aclaparadora i irrefutable, no deixa espai a la impassibilitat. Tanmateix, el perill de conviure permanentment amb els problemes sense aconseguir d'erradicar-los consisteix en aque aquests s'enquistin i es generi en la societat una actitud de conformisme davant d'un mal suposadament inevitable però tolerable amb el que es pot conviure mentre que el deteriorament segueix el seu curs de forma implacable. Ja des de l'inici Goldsmith exposa un panorama desalentador, que, lluny de ser una simple visió catastrofista, representa la realitat d'una situació en la que l'ésser humà està esgotant els recursos naturals i devastant el territori.

Karl Marx ja va criticar al capellà anglicà Robert Malthus perquè posava tot l'èmfasi en el creixement de la població i els pocs aliments per nodrir-la. i no pas en la distribució de la riquesa. El titllava de conservador perquè Malthus proclamava la necessitat de l'abstinència sexual per tal de pal·liar el problema. L'abstinència sexual dels proletaris, és clar. El neomalthusianisme és força més transversal, perquè fins i tot l'anarquisme ibèric veu de les seves fonts.

Goldsmith crida l'atenció sobre l'increment de la població mundial i del consum energètic i de matèries primeres també creixent davant uns recursos invariablement finits. També va encertar en dir el següent: " ... No existeix cap indici de que el creixement econòmic es trobi proper a la fi; és més, les economies industrials semblen que són propenses a enfonsar-se en el moment que aquest creixement s'aturi o inclús disminueixi, per molt alt que sigui el nivell absolut de consum". Per tant, el problema pot resumir-se en dos aspectes: el creixement demogràfic i el consum per càpita. Actualment, les tesis de Goldmith s'han matisat, doncs des del seu "Manifest" la carrèga demogràfica del planeta s'ha més que duplicat, però el consum és molt desproprocionat, doncs per bé que en els països pobres es dóna una sobrepoblació, els països rics consumeixen el 80% dels recursos disponibles.

E. F, Schumacher (1911-1977)

RELOCALITZACIÓ DE L'ECONOMIA

Per la mateixa època, ERNST FRIEDRICH SCHUMACHER, nascut a Bonn, i, fugint del nazisme, es va formar després en la universitat anglesa, escriu un dels best-sellers de l'ecologisme més coneguts: "Small is beatiful" ("Lo pequeño es hermoso"). És un dels teòrics de la descentralització, i senta les bases del pensament crític envers el gegantisme tecnològic, i no només en l'àmbit de l'energia. La democràcia i el control energètic segueixen vides paral·leles: a més concentració del poder energètic menys democràcia. Les oligarquies financeres espanyola, catalana o basca encaixen perfectament en aquest diagnòstic.

Schumacher va advertir a temps sobre els riscos d'una societat distorsionada pel culte al creixement desmesurat i va advocar per la necessitat de reorientar l'economia per posar-la al servei i a l'escala de l'ésser humà. Remarcava que "la idolatria del gegantisme s'ha convertit en la causa i també l'efecte de la tecnologia", o bé que "la producció a partir de recursos locals per cobrir les necessitats locals és la forma més racional de vida econòmica". El títol, però, resulta enganyós, perquè Schumacher parlava normalment de l'"escala intermitja" o de "l'escala adequada". Era una crida a la relocalització de l'economia. Els seus successors parlen d'un "creixement intel·ligent", en contraposició a un creixement suïcida que està provocant una crisi rere l'altra.

http://cat.elpais.com/cat/2015/09/17/internacional/1442483934_276253.html

 

CLUB DE ROMA: L'abril de 1968 es va reunir a Roma un grup petit de científics, polítics que provenien de països distints per parlar dels canvis que s'estaven produint en el planeta com a conseqüència de les accions humanes. El Club de Roma va encarregar l'informe "Els límits del creicement", publicat el 1972. Es considera al Club de Roma com una de les institucions més representatives del neomaltusianisme, ja que des de la Segona Guerra Mundial es considerava un problema greu el creixement de la població mundial dels països comunistes (URSS i la Xina, dels seus satèl·lits i, per tant, s'establia la necessitat de frenar-ho.

TIC-TAC, EL COMPTE ENRERE (V)

Si poguéssim assignar una data de la fundació del moviment per la lluita contra la crisi del clima, aquesta seria el 23 de juny de 1988. Prèviament ja s'havien fet algunes consideracions serioses des d'algunes institucions polítiques i científiques entorn a l'escalfament global. Des de 1950 ja n'hi ha declaracions entorn a l'augment de la temperatura de la Terra. I el 1965 aquest concepte és força acceptat pels especialistes, almenys, als Estats Units, durant el mandat del president Johnson, el posterior a JF Kennedy. Al 1989, amb la caiguda simbòlica del mur de Berlin i de la fi de la guerra freda, la desregulació climàtica passa a ser un desafiament públic en molts discursos internacionals.

I vet aquí que els ideòlegs de la dreta, en comptes de centrar els esforços per assegurar un futur sostenible per al planeta, concentraran tots els seus esforços en proclamar la "fi de la història" per anorrear qualsevol oposició política, ja no només comunista, sinó també socialista, socialdemòcrata, o simplement keynesiana, o ecologista. La ideologia neoliberal escombrarà tot allò que li faci nosa.

L'estil de vida occidental, basat en el sobreconsum, esdevindrà encara més fastuós, perquè, amb la pèrdua del valor adquisitiu dels assalariats, el capitalisme consumista obligarà indirectament a l'endeutament privat col·lectiu: les targetes de crèdit es multipliquen per quatre des del 1980 al 2010. La voracitat d'aquest model de vida tan depredador s'estén a les classes més folgades i mitjanes d'arreu del món, incloses les dels països més endarrerits, amb uns danys mediambientals enormes.

En el curs d'aquest període de canvi ràpid, les negociacions sobre el clima i sobre el lliure comerç transcorren en paral·lel. Amb el que amb la mà esquerra s'intenta frenar, amb la mà dreta s'aconsegueix aguditzar. El 1992 té lloc la Tercera Cimera de la Terra de l'ONU, a Rio de Janeiro. I, precisament, el mateix any, els Estats Units, Canàda i Mèxic signen un tractat de comerç. Encara més, al 1994 comencen les negociacions de l'OMC, l'Organització Mundial del Comerç, el gran tòtem del neoliberalisme.

En definitiva, a cada temptativa tímida per fer aplicar mesures de contenció, per frenar l'escalfament global, ens trobem davant d'una rèplica aclaparadora en sentit contrari. Exemple: el 1997 se signa el Protocol de Kioto que fixa els objectius i directrius per limitar les reduccions d'emissions contaminants. Doncs bé, el 2001, la Xina accedeix a l'OMC, i es marca així el punt culminant d'un moviment de liberalització del comerç, augmentant per tant l'acceleració del desajustament climàtic (La Xina, taller del món = la xemeneia del món).

I això succeeix, perquè, essent dos processos paral·lels, més que autistes, cadascun negant l'existència de l'altre, sembla que queda establerta una jerarquia: perquè els reponsables i/o negociadors dels governs que tracten l'assumpte de l'escalfament del clima, reconeixen oficialment la seva subordinació als objectius del sistema comercial neoliberal. Aquesta superioritat jeràrquica s'ha mantingut fins als nostres dies, mantenint un silenci còmplice sobre la gravetat del problema.

Amb la generalització del lliure comerç i de la producció deslocalitzada, les emissions de CO2 no només han augmentat, sinó multiplicat. Abans de l'era neoliberal, el creixement de les emissions s'havia ralentitzat, passant del 4'5%/any dels anys 60's al voltant de l'1% dels anys 90's. Però amb el nou segle, s'ha verificat un vertiginós augment perquè s'assoleix un l'increment de les emissions al 3'4%/any, ultrapassant les previsions més pessimistes. A partir del 2010, després de la crisi financera, l'increment ha estat dramàtic, assolint un pic d'un 5'9%/any.

CREIXEMENT I DECREIXEMENT SELECTIUS

Consumir menys implica una disminució del nostre consum d'energia, i això comportaria una disminució dels nostres desplaçaments en cotxe, als nostres viatges en avió, i també a les distàncies que han de recórrer els aliments que mengem i a la durabilitat dels béns que comprem o a les dimensions de les nostres llars. Per tal de respectar els límits ecològics ens caldria situar-nos a un mode de vida comparable al que teníem als anys 70's, d'abans de l'explosió del consum iniciat durant els anys 80.

El decreixement selectiu és aquella estratègia que nombrosos pensadors i militants ecologistes han plantejat per tal de reduir el consum de recursos materials i, simultàniament, millorar la qualitat de vida del conjunt de la població. Exemples: una taxa sobre el luxe per tal de fer desistir del malbaratament.

El decreixement selectiu podria tenir altres avantatges, com ara la disminució del temps de treball que afavoriria la creació d'ocupació, i també la reducció d'emissions contaminants Una reducció gradual durant alguns decennis de la setmana laboral a 3 o 4 dies anul·laria en bona part l'increment que es preveu d'aquí al 2030. A més, el decreixement econòmic està vinculat a la justícia econòmica, amb la instauració d'una Renda Bàsica a tothom, independent del salari. En la línia que a Catalunya ja ho ha plantejat el professor Daniel Raventós. S'admetria així que el sistema no pot subministrar feina a tothom que es contraproduent constrenyir a la gent a ocupar feines que no serveixen més que per al consumisme o a engreixar l'exèrcit industrial de reserva, que força els salaris a la baixa (el barbut Marx dixit). Així planificada, l'economia podria fer emergir modes de vida més humans i satisfacforis que els que coneix la gran majoria de la gent.

Naomi Klein

Naomi Klein y el cambio climático: “Creí que lo mejor era escribir tal cual sobre mi propio terror”. Entrevista.

http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=8286

De la tecnología, la Renta Básica y la extinción del trabajohttps://www.diagonalperiodico.net/blogs/fundaciondeloscomunes/la-tecnologia-la-renta-basica-y-la-extincion-del-trabajo.html

LA PERVERSITAT DEL CENTRISME EN LA LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC (IV)

Després de la reducció breu i excepcional induida per la crisi financera de 2009, les emissions mundials s'han disparat bruscament, de 5'9% ja el 2010, el que representa de forma clara l'augment anual més important després de la revolució industrial. Les polítiques de liberalització dels mercats, promogudes des dels propis governs han deixat les mans lliures a les grans multinacionals, i han contribuït de forma fefaent a l'escalfament global.

Els últims decennis s'han caracteritzat per l'explotació massiva de productes a llargues distàncies en transports que utilitzen combustibles fòssils. També per la generalització arreu del planeta d'un model de producció, de consum, i d'una agricultura fundada sobre el malbaratament i sobre l'ús massiu de combustibles contaminants. Els països rics haurien de reduir les seves emissions a l'entorn del 10% per any.

QUAN  LA SUPOSADA MODERACIÓ  ÉS UNA TEMERITAT

És una constant l'obsessió per la moderació, del terme mig, de la circunspecció; en definitiva, el centrisme. Dóna bons resultats electorals. La crisi del clima representa tot un desafiament per a aquest centrisme, perquè les mitges mesures mai no solventaran d'arrel el problema. Perquè la crisi del clima no és pas un risc entre d'altres, al mateix nivell que els altres desafiaments, com ara els de la fiscalitat o de la sanitat. Durant els darrers vint-i-cinc anys s'ha optat per la política dels petits passos, per la moderació, intentant adaptar les necessitats físiques del planeta a la necessitat del creixement infinit, basat en l'exhibició constant de noves ocasions de fer negoci i benefici econòmic per a una minoria. Els resultats s'han revelat catastròfics i han situat a la humanitat en la situació més perillosa que mai.

LA VORACITAT TÉ LÍMITS

La línia de conducta de les grans empreses a la recerca de recursos naturals esdevindrà cada cop més rapaç i també més violenta. Els països més ben situats geogràficament i més dotats protegiran les grans ciutats amb l'ajut de dics i de barreres contra les tempestes. Mentrestant, es deixaran grans extensions litorals als pobres, que es trobaran a mercè dels canvis bruscos de la metereologia i l'augment del nivell del mar. Els països rics, en comptes de reconèixer el deute envers els migrants forçats a abandonar les seves terres, ja sigui per acció o omissió davant l'escalfament global, intentaran construir fortaleses sofisticades i adoptaran lleis cada cop més draconianes contra els suposats "invasors". Els grans oligarques d'arreu del món estan persuadits que ells i les seves famílies, parents i coneguts, restaran sans i estalvis de les conseqüències del descontrol climàtica al menys per una generació.

NO HI HA FÓRMULES MÀGIQUES. LA RELIGIÓ TECNOCRÀTICA

Ni l'energia nuclear ni tampoc la geo-engynyeria són solucions a la crisi ecològica. Tampoc l'hiperpatriotisme, doncs aquest representa un obstacle a l'assoliment de qualsevol fórmula mundial conjunta, perquè en comptes de fomentar la cooperació, afavoreix la competència i rivalitat entre els països. El 97% dels climatòlegs hi està d'acord. El temps s'escola.

Naomi Klein fa un repàs de com algunes institucions, ONG's amb reputació d'ecologistes, s'han "venut", i s'han convertit en una mena de mediambientalisme comercial, i han propiciat un mal difícil de reparar per al moviment ecologista que tracta de frenar l'escalfament global.

Bill Gates

Aquestes suposades organitzacions mediambientalistes vinculades al món de l'empresa, en comptes de lluitar per l'adopció d'una estricta reglamentació destinada a restringir les emissions de gasos contaminants i afavorir així les energies renovables, han persistit en proposar mesures complexes inspirades en el mercat com una solució a la crisi del clima. Aquest "ambientalisme reformista" ha estat el millor aliat de les multinacionals de la indústria dels combustibles fòssils. Aquest ambientalisme pervers ha orientar el pes de la responsabilitat i de la culpabilitat al consumir, a deixar a la consciència individual, al consum responsable dels ciutadans, en comptes d'atacar l'extractivisme de les grans companyies.

Warren Buffet

Aquest "ecologisme de saló" ha estat sovint finançat per suposats filàntrops. Aquests millonaris són "humanistes" els dies de festa, mentre que la resta dels dies laborables, han estat d'una voracitat tòxica enorme. En part, es pot atribuir la falta de connexió entre les esquerres i l'atenció al medi ambient perquè les grans organitzacions ambientalistes han estat "engreixades" i comprades per grans capitalistes dels combustibles fòssils. Aquest "col·laboracionisme" amb les forces fosques de la depredació planetària ha fet molt mal a una aliança verda-roja global, perquè la pol·lució es va convertir en un comerç: podia contaminar aquell que podia comprar "paquets", com un carnet de conduir per punts. Europa que, en un principi, semblava escandalitzar-se per aquesta fórmula, ha estat, la que ha fet més ús d'aquesta mesura insensata. Allò que els governs europeus criticaven als Estats Units, ho ha aplicat més que ningú: "en comptes de prohibir, paguem"

L'autora canadenca també desautoritza radicalment les iniciatives dels megarics, com ara Gates, Buffet o Branson, que confien en la tecnologia miraculosa per absorbir gasos contaminants o bé van a la recerca d'un nou combustible màgic que no contamini, però que no posa en qüestió el model capitalista, productivista i que genera desigualtats sense fre. És la ideologia que l'autora anomena GEO-ENGYNYERIA. Contràriament a la reducció d'emissions que proposen la majoria de científics, el recurs a la geo-engynyeria no planteja cap modificació a l'estil de vida consumista "americà". Ans al contrari.

Richard Branson

La geo-engynyeria busca trobar una solució causada per tanta porqueria acumulada en l'atmosfera, contraposant-la a una altra màgica tenologia-porqueria enviada a l'estratosfera, com si el planeta fos un mecano d'assaig i error, sense atendre a les imprevisibles conseqüències que això podria comportar.

DE LA DICTADURA DEL PROLETARIAT AL "PROHIBIR I PLANIFICAR" (III)

En Joaquim Molins, fill de la família Molins, empresaris de la Cementera que va escampar l'al·luminosi per Mataró, especialment al Barri de l'Esperança, on Salvador Milà va tenir un paper destacat per revertir la situació, germà de l'advocat del cas Palau, forma part de l'oligarquia del país. Ha passat per tots els càrrecs possibles, des de Centristes fins a Convergència. Quan era conseller de Política Territorial i des d'IC se li reclamava que calia planificar, ell, irònicament es remetia als plans Quinquenals de l'Unió Soviètica. I reia que reia de forma molt sorneguera i prepotent.

Duran, Roca, Molins: Quins tres mosqueters!!!

Pau Molins, ex-advocat de Millet

En Josep Piqué replicava a en Joan Herrera, quan aquest li assenyalava al llavors dirigent del PP que invertís més en Rodalies i no tant en el Quart Cinturó. L'autosuficiència d'aquest expsuquero, exERC, etc... també era evident. No cal prohibir les inversions en asfalt, doncs això significa el progrés, el desenvolupament, etc...

Són dos exemples de com el neoliberalisme ha tractat el medi ambient. Segons NOEMI KLEIN, o abandonem el neoliberalisme o ens carreguem el planeta. Dilema clar.

El diagnòstic del seu llibre ens pot recordar allò que Marx va deixar escrit, molt poques vegades per cert, sobre la necessitat de la dictadura del proletariat. Atès que la burgesia exerceix una dictadura a la gran majoria de la població, si volem  superar l'explotació de l'home per l'home, ens venia a dir, caldrà en un temps definit, exercir una dictadura, la de la majoria sobre la minoria insolidària.

LA DICTADURA DEL PROLETARIAT era una fase necessària de la revolució. En els països anomenats socialistes, aquesta fase es va transformar en la dictadura del partit únic. La història és ja sabuda.

El comunista verd, mort el 1896, WILLIAM MORRIS, estudiat també per l'historiador E. P. Thompson,  ho narra en un llibre lluminós, NEWS FROM NOWHERE, "Notícies d'enlloc" ("Noticias de ninguna parte"),  que vaig comprar en la parada de la Festa de Treball quan es feia al Sot del Migdia. Els consells d'en Pep normalment els segueixo.
Juntament amb "Supplément au voyage de Bougainville", de Denis Diderot, l'obra de Morris és una de les poques utopies no autoritàries de la història de la literatura occidental.

Segons Klein, la ideologia del lliure comerç, de la globalització neoliberal, en definitiva, va en sentit absolutament contrari a les polítiques mediambientals necessàries per evitar l'ultimàtum climàtic.

La planificació és una necessitat democràtica per recuperar el control que ara estan en possessió de les forces caòtiques del benefici a tot preu. L'Organització Mundial del Comerç, OMC, ha estat el gran fre per aquesta planificació, perquè els seus tribunals han bloquejat les temptatives dels governs per reintroduir les mesures de planificació industrial en les seves economies, i amb aquestes mesures reduir les emissions de CO2.

William Morris

Qualsevol mesura per respondre a la crisi del clima ha de tendir a la planficació més eficaç, a escala local, de creació de llocs de treball dignes i de qualitat. I això tant val per al sector de les energies renovables com també del

transport en comú.

En definitiva, la creació de llocs de treball dignes, la lluita contra l'escalfament global passa per rebutjar el caos tòxic del suposat lliure mercat... El relat del mercat com una mena de mà invisible i màgica que harmonitza els interessos contradictoris i oposats és una milonga hipnòtica. La finalitat lucrativa ha de deixar pas a l'objectiu col·lectiu i nacionalitzar. I tot plegat entra en col·lisió amb l'ortodòxia neoliberal.  Planificació i descentralització són dos elements essencials per bastir un moviment social planetari.

I TAMBÉ PROHIBIR

Prohibir per aplicar el principi de cautela davant tecnologies  que no sabem encara dominar, prohibir l'ús de combustibles fòssils de forma paulatina, prohibir extraccions a cel obert.  Prohibir condicions laborals inhumanes, prohibir l'anada-tornada de les mercaderies dins la pròpia cadena de les multinacionals que fan incrementar l'ús dels combustibles. Les grans multinacionals que dominen la humanitat s'estan comportant com els ni-nis adolescents malcriats, que mai no han tingut un NO com a resposta a la insensata cursa autodestructiva.

LA NOVA POLÍTICA I L'INFANTILISME ASSEMBLEARI

A vegades hom té la sensació que la Klein s'ha llegit el "QUÈ FER" , de Lenin. En un moment donat, quan parla de l'organització per lluitar contra l'escalfament global, afirma el segúent. Al igual que els neoliberals no encaixen la necessitat de la planificació, i volen deixar al mercat al seu aire, també cal que els moviments progressistes, ecologistes i rupturistes amb el model econòmic i energètic vigent, superin el "fetitxisme de l'absència d'estructures i la rebel·lió contra tota forma d'institucionalització.  Això són luxes que els moviments socials actuals ja no es poden permetre" Entre la fossilització, verticisme a la que tendeix tota estructura -també les anomenades ONG's, elles sempre tan immaculades-, i el movimentisme sempre provisional -l'espontaneïsme-, ha d'haver maneres per poguer consolidar el camí fet per molta gent, i que els sabers de la radicalitat no es perdin a cada generació...

Cal  reinventar les pràctiques i les estructures polítiques anquilosades i traduir-les en noves estructures tot evitant repetir els fracassos del passat. Sembla molt allò de Lenin, sobre l'"infantilisme de les esquerres". Com diuen els anglesos: no llencem el bebé amb l'aigua bruta.

Tinc la impressió que la Klein no critica pas el fet assembleari, sa, transparent, democràtic, sinó el democratisme, pràctica ben diferent, que s'ha estès tant en aquests partits que via internet creuen que amb un tic de la tecla ja n'hi ha prou per pensar que estan realitzant gestes heorïques i virtuals, on la responsabilitat es dilueix dins l'anonimat de les noves tecnologies

LLIÇONS DEL MESTRE COSCU: PENSIONS, EL 27-3 I LA DESREGULACIÓ DELS INDEPES DE DRETES

Quan el Coscu s'hi posa, s'hi posa de veres.

Les seves tres últimes entrades són de màster d'universitat, de la universitat dels activistes. Tot i el "trajín" que deu tenir durant aquestes últimes setmanes, ha escrit tres articles, dels més lúcids que jo he llegit.

No li he demanat permís, ni crec  que l'importi. Si aquest bloc minúscul serveix per escampar el saber de Joan Coscubiela, estaré molt satisfet.

QUÈ DECIDIM EL 27-S

http://www.joancoscubiela.cat/2015/08/que-decidim-el-27s.html

PENSIONES: RETOS Y RIESGOS

http://www.joancoscubiela.cat/2015/08/pensiones-retos-y-riesgos.html

VALEO I EL MEU PROJECTE DE PAÍS

http://www.joancoscubiela.cat/2015/08/valeo-i-el-meu-projecte-de-pais_31.html

DEL ROIG AL VERD. DEL VERD AL ROIG (II)

Mai no he acabat de sentir-me còmode quan els nostres eurodiputats s'han hagut d'integrar en el grup dels VERDS EUROPEUS, i no pas en el grup de l'ESQUERRA UNITÀRIA. Sovint ho he vist com un intent de "blanquejar" el passat comunista de la formació ICV, de maquillar  l'herència del PSUC. Del PSUC de la transició a la ICV hem passat tantes vegades pel quiròfan!!! Hem passat per tants postoperatoris !!!!

És una situació ambivalent, perquè els VERDS alemanys, una de les forces més importants, han flirtejat i flirtegen amb el consensus dominant a l'Alemanya i ja és una força prou domesticada, tal i com Rafael Poch i d'altres autors han reflectit a la "Quinta Alemania". En sóc conscient que la nostra posició és d'intentar crear una unió entre aquests dos grups i intentar algun dia fer-ne un de conjunt que pugui competir amb el popular, el socialista i liberal, amb millors condicions, i assolir així una síntesi unitària i mobilitzadora enfront al neoliberalisme.

Aquells que es planyen de la situació tan canviant, tan líquida i trepidant de l'últim any, només cal que mirin els darrers trenta anys de la nostra formació per comprovar-ho. Me'n ric força amb aquesta xuminada de la "nova política" versus la "vella política".

https://es.wikipedia.org/wiki/Iniciativa_per_Catalunya_Verds

Izquierda Unida, i també Iniciativa, van néixer a finals dels anys vuitanta, com a moviment polític, acumulant força de les mobilitzacions pel referèndum de l'OTAN, del pacifisme. I aquest pacifisme estava molt relacionat, en les discussions internes amb el motiu següent: ¿Hi ha cap motiu perquè les esquerres estiguin dividides en un context post guerra freda?

La història que va venir després ja la sabem, la socialdemocràcia va apostar per la CASA COMUNA, que eren ells, per eliminar així qualsevol replantejament. De aquellos polvos estos lodos, on la sociademocràcia, des del Regne Unit fins a Itàlia, des de França a Espanya, ja no són un partit de masses sinó un partit de càrrecs institucionals: un partit sense militants.

A mitjans dels anys noranta,en el si d'Iniciativa per Catalunya s'espandeix un moviment de quadres i militants, diguem-ne verds, que assoleixen un gruix entre un quart i un terç del conjunt de la formació política: les seves inquietuds ja no estaven tan vinculades a les lluites històriques pròpiament "del roig" sinó a les "verdes". I d'aquí neix una nova Iniciativa, tot aprofitant l'atomització i els personalismes de l'arxipèlag de l'ecologisme català: els Puig, els Vilanova, etc.... que reneguen de la vinculació política d'esquerres i dretes. El meu amic, l'activista entranyable, José Luis Freijo, l'omnipresent candidat a l'Ajuntament de Mataró, amb la seva corbata de fusta, ho deia sempre: "Nosaltres no som ni d'esquerres ni de dretes". A mi em desorientava i m'enfurismava. L'estratègia d'aquests dirigents de PODEMOS o CIUDADANOS, com es veu, no és ni nova ni original.

Però aquestes reflexions vénen a tomb sobre el llibre de la Naomi Klein, ja visitat en l'entrada anterior: AIXÒ HO CANVIA TOT.

NAOMI KLEIN, en el seu llibre, ve a dir que cal tornar al roig: 
"Estic convençuda que el desajustament climàtic representa una ocasió històrica en una escala que no s'havia produit mai abans. En el quadre d'un projecte de reduccció de les emissions contaminants segons ens recomanen nombrosos científics,  estem novament en posició de proposar polítiques susceptibles de millorar considerablement la vida de molta gent, de disminuir  la bretxa entre rics i pobres, de crear una multitud de llocs de treball dignes d'aquest nom i de regenar els fonaments de la democràcia".

Afegeix la Klein: "Les polítiques a aplicar són fonamentalment incompatibles amb el capitalisme desregulat, representat per una minoria en el cim de les estructures econòmiques, en el cim de les esferes polítiques i en el cim de la majoria dels grans mitjans de comunicació".

El capitalisme que ens pot dur a un planeta no organitzat i caòtic, com va dir el company i professor Andreu Mayayo (el futur fantasmagòric de Blade Runner), està protagonitzant un període de poder polític que no s'havia vist des dels anys 20 del segle XX, un poder polític, cultural i intel·lectual tan considerable com mai s'havia constatat. Tant és així que, mentre es confirmaven els riscos del canvi climàtic, paral·lelament el capitalisme neoliberal va assolir una victòria amb el primer acord de Llliure Comerç amb la creació de l'Organització Mundial del Comerç, que imposava la privatització massiva de les economies de l'antic bloc de l'Est, la transformació de parts d'Àsia en zones franques i amb l'"ajustament estructural" de l'Àfrica.

Els tres pilars d'aquesta nova era del capitalisme ja són prou coneguts: la privatització del sector públic, la desregulació dels mercats i la desregulació (paradisos fiscals) de les grans empreses i la reducció, per tant, de la despesa pública.

On acaba el verd? On acaba el roig? Molts dels grans empresaris nordamericans han passat del negacionisme de l'escalfament global a proclamar que les propostes dels activistes mediambientalistes representen de cavall de Troia del comunisme.

Que l'urgent no ens faci perdre la vista de l'important

Simon Rosado. Responsable de Sindicalistes amb Iniciativa. Mort l'11 d'octubre de 2010

DE L'AMENAÇA NUCLEAR A L'ULTIMÁTUM DEL CLIMA (I)

Un dels meus mestres, en Pep Illa, m'ha recomanat molt vivament el llibre de Naomi Klein. La canadenca és una autora molt mediàtica: ja ho va ser amb la seva obra NO LOGO on exposava les tècniques de les multinacionals mitjançant les seves marques; després amb la DOCTRINA DEL XOC, on exposa allò que en Joan Herrera ha dit moltes vegades: "no hi ha com una bona crisi per aplicar mesures d'austeritat i retallades de condicions socials i de llibertats". I aquest és el criteri que les oligarquies urbi et orbe han aplicat. Per això la Klein subtitula aquest llibre, com el capitalisme del desastre.

En el seu darrer llibre, també d'impacte, emocional i intel·lectual, AIXÒ HO CANVIA TOT, Naomi Klein ens diu de forma ben planera que la finestra d'oportunitat que es va establir a Kioto, durant els anys noranta, s'està tancant, que al 2017, cent anys després de la Revolució russa, curiosament, i segons tots els estudis seriosos dels climatòlegs, no serà possible controlar. És a dir queden poc d'any i mig.

L'estil i el contingut d'aquest darrer llibre seu és molt propi dels bestsellers. Sembla que estigui escrit com un guió cinematogràfic, per a l'elaboració d'un documental perquè es pugui traduir en imatges, mitjançant el tractament de molts casos concrets, sobretot a Amèrica del Nord, però també exposa casos com el de Nigèria, i d'altres zones del planeta.

És molt probable que per al que diu es podria haver estalviar la meitat del llibre, perquè és força voluminós, però això no pot fer minusvalorar la introducció, impactant i contundent de les tesis principals, i de l'emergència necessària per prendre mesures. No val a badar. I, curt i ras, és acollonant i acollonidor. Sobretot perquè aquest assumpte que, hauria de ser el centre de debat polític arreu, està força amagat pels mitjans informatius més importants.

L'altre detall que també val la pena remarcar és que amb el capitalisme no hi ha res a fer: destrueix l'espècie humana, i no només la resta dels ecosistemes. No obstant això, el seu estil i la seva terminologia no té res a veure amb la tradició socialista o comunista, sinó més aviat l'estil anglosaxó del common sense, el seny, el sentit comú, les dades científiques i no ideologitzades que puguin comportar un rebuig inicial de la lectura.

El capitalisme productivista, ve a dir la Klein, ha complert la profecia o la maledicció del mite grec de Prometeu obrint la capsa de Pandora, la del clima, i ha convertit el planeta en una mena de Frankenstein, incontrolable.

El mot "APOCALIPSI" té origen grec, que significa "revelació".
Durant els anys 70's es van comptabilitzar 660 catàstrofes d'origen metereològic, com ara sequeres, inundacions, temporals, incendis forestals. Durant l'any 2000 es van comptabilitzar 5 vegades més: només en 30 anys.
Per descomptat que l'escalfament global no és pas l'únic factor, però aquestes dades ja ens forneixen d'un senyal d'alarma, perquè ja no hi ha dubte que el desajustament climàtic ha exacerbat els fenòmens metereològics extrems. 
I també en aquest mateix període la major part dels governs d'arreu del món s'han acarnissat amb el sector públic, jibaritzant-lo tant com han pogut. En la mesura que els costos dels desastres metereològics van a càrrec dels estats (governs), els pressupostos dels estats han afectat més a la població més vulnerable.

L'entrada anterior, la dedicada a E.P. Thompson està molt relacionada amb aquesta altra: Thompson, com un dels principals promotors i animadors del moviment per la pau a escala europea, ens va fer entendre, el que la Coordinadora del Maresme per la Pau i el desarmament, dèiem en el nostre manifest inicial: "Quan és l'espècie humana que està en perill tots som (hem de ser) especialistes"