Els amants de l’anomenada novel·la negra estem de sort. L’escriptor argentí, Guillermo Saccomano, va veure guardonada la seva novel·la CÁMARA GESELL amb el Premi Hammet de Novela Negra de Gijón de 2013. Ha posat el llistó molt alt.
Darrerament hem tingut una inflació tant de novel·la negra com de novel·la històrica. Es tracta d’un tipus de producte cultural molt consumit per un cert perfil de lectors entre els que m'incloc. Malauradament abunda força la mediocritat. Se n’ha abusat fins a la sacietat dels efectes especials, a la manera de les sèries televisives, per tal de tenir enganxat al lector. Però en definitiva, són productes efímers, de llegir i llençar, el fast food de la literatura. Exemples n’hi ha molts, des d’alguns enlairats pel fervor nacionalista, com ara “Victus”, com d’altres, emparats per premis literaris, que són més aviat esquers comercials que no pas garantia de qualitat (“Nos vemos allà arriba”, "La veritat sobre el cas Harry Quebert, “El Pasajero”...)
Recentment, i després de “El poder del perro”, de Don Wilson, thriller texmex, i de “Zulú”, de Caryl Férey, també thriller ambientat a la violenta i desigual Sudàfrica, no havia trobat cap “novel·la negra” digna d’interès. Ni les mel·líflues produccions tan comercialitzades de la novel·la anomenada nòrdica, destinades sobretot al consum del públic alemany. Sempre hi ha algunes excepcions (Stieg Larsson, Mankell). Però després de la producció del matrimoni del Partit comunista suec, Maj Sjöwall i Per Wahlöo, no s’ha fet res de gaire consistent. Tanmateix sempre he tingut el consol dels comissari Jaritos, Montalbano i, a vegades, el del Guido Brunetti. Però sense gaire entusiasme darrerament. Aquesta és la veritat.
Fins que he trobat CAMARA GESELL. No es pot incloure dins el gènere pròpiament de novel·la negra. Però sí d’intriga, d’anàlisi negra, negríssima. Aquesta obra magna posa en evidència les mediocritats literàries que han tingut tant d’èxit de vendes.
CAMARA GESELL té tots els elements de la novel·la negra, encara que Saccomano no es vulgui incloure dins la tradició policíaca. Cámara Gesell està ambientada en una petita població de la costa marítima atlàntica, a 370 quilòmetres de Buenos Aires. Cámara Gesell reuneix tots aquells ingredients que la converteixen en una genuïna novel·la social, la principal característica que ha de tenir un relat de denúncia i útil per a fer diagnòstics de transformació.
Es desenvolupa a petits capítols, com un extens mosaic on se’ns mostra tota la fortor de la fètida corrupció i impunitat, sota la catifa de la placidesa d’una Villa d’estiueig, on les capes acomodades passen les vacances. I molt contradictòria. Perquè allí s’hi troben des d’exiliats jueus fins a refugiats criminals nazis.
El conductor del relat és un periodista d’un diari modest, propietari del cacic local i potentat advocat, amb negocis immobiliaris. El nom no és casual, Dante. Dante és el nom del periodista de “El Vocero”. Exguerriller durant la dictadura militar, i perdedor. De fet Saccomano revisita la Divina comèdia, obra universal de la literatura, i passa revista als diversos nivells de l’infern social d’una ciutat balneària. Dissecció de tot un microcosmos social. La Cambra Gesell consisteix en dues habitacions amb una paret divisòria en la que un mirall unidireccional d’una mida molt gran permet veure el que passa en una de les habitacions sense ser vist des de l’altra. Actualment, el seu ús és freqüent en l’observació de la conducta de sospitosos en interrogatoris i també en la preservació de l’anonimat dels testimonis. Gesell també és una villa turística.
Gràcies a Saccomano i a Rafael Chirbes, i la seva “incòmoda” i corrosiva obra, he pogut confiar encara en la utilitat crítica de la literatura. Per llegir Chirbes necessites tenir a mà bicarbonat o sal de fruita, perquè és capaç de mostrar-te la merda sense contemplacions, amb una prosa per a la qual necessites un bon calçat perquè arriba a esquitxar-te, i no et permet l’escarxofament. Saccomano té més música, no és tan eixut, però no ets el mateix quan acabes el llibre del que eres quan el vas començar. Això ho tenen pocs llibres.
Pels lletraferits que viuen en la política, en l’activisme social, CÁMARA GESELL ens pot interpel·lar directament per a reflexionar en la situació convulsa, de devastació social fruit de la dictadura dels mercats financers i de les polítiques neoliberals.
D’una banda, podem associar la ciutat balneari argentina amb les tantes vegades pregonat “oasi català”, perquè, llevat dels alts graus de violència que apareixen en “Cámara Gesell”, a Catalunya existeix també una catifa ben espessa que poca gent gosa a aixecar, perquè, a sobre de la protecció de la que gaudeixen els nostres cacics, s’afegeix el desodorant gairebé omnipresent i omnipotent de la bandera en els principals circuits mediàtics. Quan esclata el clavegueram tan en sentit real com figurat, no és prudent denunciar, aquí Catalunya, perquè tenim “l’enemic exterior, Madrid”. Tan se val si a Barcelona es on es donen més desnonaments de l’Estat, o la privatització de las sanitat o del subministrament de l’aigua, etc.; i a la novel·la de Saccomano, per no espantar els turistes doncs de l’època turística que dura dos mesos en depenen els ingressos per a tot l’any.
I un segon element: l’estrany paral·lelisme entre la literatura facilona, d’efectes especials, molt propi de la indústria cultural de masses i el seu contagi en el discurs polític. És com si s'hagués estés una fe quasi religiosa segons la qual tot és possible en qualsevol moment. Aquí també sembla que tot serà fàcil: declararem la independència i arribarem a la terra promesa.
La vergonyant i humiliant comèdia de les eleccions plebiscitàries no s’explica sense aquest embriagament típic de l’adolescència més irresponsable. Laurel ii Hardy no haurien d'intervenir en assumptes tan seriosos.
I a la resta de l’estat, el partit dels castos, tot sols, sense la unitat de totes les forces transformadores, assaltaran el cel, trencaran el candau del 78, i farem fora la casta. Un nou messianisme acomodatici, internauta, i fals, molt fals; cínic, molt cínic. Saccomano ens mostra que no és tan així. THE END.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada