EL REI LEAR I L’ESQUERRA PAGAFANTAS

El Teatre Lliure té programada l’obra EL REI LEAR, de William Shakespeare, del 15 de gener al 22 de febrer d’enguany. Amb direcció de Lluís Pasqual i protagonisme de Núria Espert. Déu n’hi do. 

Fa temps que vaig llegir la traducció de José María Valverde en una col·lecció de llibres de butxaca.  Però va ser quan es va dur a la pantalla quan em va impressionar més. Amb Akira Kurosawa, en el seu film RAN, de 1985, la tragèdia pren unes dimensions èpiques i de violència inusitades.

El rei Lear ja se sent massa gran per governar i planeja dividir el seu regne entre les seves tres filles, però vol saber qui l'estima més per donar-li el tros més gran. Les dues filles grans asseguren que l'estimen més que cap altra cosa al món, però la petita, Cordèlia, assegura que només l'estima com correspon a una bona filla, per la qual cosa perd la seva herència i marxa a l'exili.

El Rei Lear no és tan sols una gran tragèdia basada en un conflicte familiar a l’hora de distribuir l’herència entre les seves filles, sinó una reflexió política pessimista en èpoques de transició, quan lo vell no acaba de morir ni lo nou no acaba de néixer. El problema successori en règims de poder absolut es pot traslladar  actualment a escenaris socials de desesperació, als països europeus aixafats per l'austericidi, d’esgotament  d’un suposat capitalisme d’estat, de segrest de les decisions polítiques per part de les forces del mercat, és a dir dels xantatgistes financers. Les forces conservadores volen mantenir i ampliar la taxa de guany aprofitant l’exèrcit de reserva dels aturats per mantenir a ratlla la població empobrida mitjançant la por. D'altra banda, sorgeixen “solucions miraculoses” i messiàniques. Les vísceres guanyen a la raó.

En definitiva, un rei ancià es precipita en confondre l’autèntic amor amb el fals, perd el poder i acaba embogint en adonar-se del seu error. Les filles més “trepes” i no la filla més lleial són les qui  aconsegueixen l’herència. 

El rei Lear no acaba recuperant el tron, la justícia no triomfa (per això és una tragèdia). Es qüestiona la monarquia medieval, d'herència familiar i vincles de lleialtat entre vassalls. La nova política es basa en l'estratègia i l'ascens de noves classes socials, que són les que significativament acaben ocupant el buit de Lear.

L’ancià és podria identificar, en traç gruix, com el símbol del poble d'infanteria. Les fórmules més seductores, més màgiques, ja sigui l’independentisme, ja sigui la dels fenòmens mediàtics, emergents, més seductores, que no són “ni d’esquerres ni de dretes”, immaculades, que reneguen de lo “vell” de les esquerres i de la unitat de les forces, a redós d’aquell esforç que hem fet les forces polítiques minoritàries enfront el corró del vot "útil"  d’un PSOE dretanitzat i del neofranquisme representat pel PP.  

Aquestes forces que es poden identificar genèricament amb el gruix de  “La izquierda plural” van fer seves les indicacions de Sun Zu, en el seu llibre de “l’art de la guerra”: “La derrota arriba quan no es pot ser fort però també quan no se sap ser feble” (és a dir que la seva utilitat no consisteix en avançar per manca de suport electoral, sinó, sobretot, per allò que evita a la gent més desvalguda). Tota aquella feina, com la filla Cordèlia (abusant d’aquest maniqueisme i menystenint els errors propis), se’n va en orris.

Aquí a Catalunya, a ICV-EUiA, quan ha assenyalat que l’independentisme màgic ens està distraient de la lluita contra la pobresa, se l’ha arraconat com a fill “bastard”. El tracte que ha rebut el seu representant, Joan Herrera, quan va anunciar el seu vot SÍ-NO en la mobilització del 9-N va ser d’humiliació per a ell i per a la gent que representava. Per contra, als suposats anti-sistema se'ls ha bonificat mediàticament perquè eren "bons minyons"

I d’altra banda, el Partit dels Castos, P’s, ignora amb una arrogància insultant la crida a sumar esforços aplicant allò que el PSOE va fer quan Convocatoria por Andalucia li proposava, “Juntos Podemos”. El PSOE va respondre ”Y solos también”. Ara ja sabem el resultat d’aquell centrisme en el tablero, com ara diuen els nous estrategues de la mercadotecnia. 

Espero que no passi com al final de la història del Rei Lear, la destrucció de la nissaga. Els anglesos ho diuen en una frase ben curiosa: "throwing the baby out with the bathwater". El vot útil no pot escombrar ni IU, ni EUiA ni ICV, ni EQUO ni la CHUNTA, Ni Compromís.... No sería un vot útil, sinó estúpid. 

Tinguem present el que l’eminent historiador Carlo Maria Cipolla (1922-2000) va advertir.

Cipolla va explorar el controvertit tema de l’estupidesa en els procesos històrics, formulant la seva famosa Teoria de l’Estupidesa expressada per primer en cop en el seu enginyós pamflet de 1988, “Allegro ma non troppo”. En aquest escrit Cipolla desenvolupava una visió de la gent estúpida com un grup molt més poderós que les grans organitzacions com ara la Mafia, el Complex Militar Industrial o la Internacional Comunista. El grup dels estúpids aconsegueix exercir un gran efecte amb una coordinació increïble. Una persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que pot existir. 

I renegar de la suma, de la unitat, en la tríada electoral que ens presenta aquest 2015 és l'estupidesa en grau superlatiu.