MEMÒRIA DE L'HOLOCAUST

Aprofito la recent publicació del llibre de Javier Cercas, “El Impostor”, dedicada a Enric Marco, per parlar d'una obra esfereïdora, LA TRILOGIA DE AUSCHWITZ, de Primo Levi.

Enric Marco es va fer passar per un presoner d’un camp de concentració alemany. Va fer moltes xerrades fent-se passar per supervivient. També va tenir càrrecs orgànics a la CNT de Catalunya, d'on va ser expulsat amb posterioritat.

Em van presentar Enric Marco a Mataró, abans de escàndol, en virtut de la seva representació en el món de l’ensenyament, doncs en 1998 era vicepresident de la FAPAC (Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes de Catalunya).Tot un personatge que Cercas radiografia.

Aprofito també avinentesa que el dimarts, 27 de gener de 2015, es farà una Ofrena foral en commemoració del Dia Oficial de la Memòria de l’Holocaust i la Prevenció dels Crims contra la Humanitat davant del monument “Intolerància” (Passeig de Carles Padròs). El 27 de gener de 1939 van entrar els feixistes a Mataró. Durant el franquisme hi havia un carrer adjacent a la Plaça de Cuba dedicat a aquesta "efemèride"

TRILOGÍA DE AUSCHWITZ és un dels cinc o deu llibres més importants de la meva vida de lector, i no només  per la possible morbositat dels horrors que relata, sinó per com ho fa, i les conseqüències que se'n deriven per al moment històric de “neteja social” que la burgesia més insensata està aplicant quan, a partir dels anys 80, ha decidit canviar les regles de joc del capitalisme, tal i com ha dit una líder del partit demòcrata dels USA. 

A més, he tingut la sort de llegir el pròleg d’Antonio Muñoz Molina, un altre orfebre de la paraula.

Primo Levi no ha estat un escriptor professional, però el seu ofici de químic l’ha disciplinat de manera per posar cada paraula amb una precisió i eficàcia d’acupuntor per fer vibrar totes les cordes de la consciència, de la raó i dels sentiments. La Trilogía de Auschwitz consta de tres llibres. El primer , SI ESTO ES UN HOMBRE,  publicat el 1947, no va tenir gaire èxit. Es va convertir en el pioner, el millor llibre i cànon de la literatura concentracionària. Després van venir els altres dos, perquè la set d’explicar LA MONSTRUOSITAT no el deixava descansar. Norberto Bobbio ha escrit que els camps d’extermini nazis han estat “no UN dels esdeveniments, sinó L’esdeveniment monstruós, tal vegada irrepetible, de la història humana”.  En aquest  darrer punt sóc escèptic respecte de l’opinió del  jurista, filòsof i politòleg italià.

El segon llibre de la trilogia, LA TREGUA, de 1963,  relata el retorn dels poquíssims supervivents als llocs d’origen en una Europa en caos, i amb poques infraestructures. Però és en el darrer, LOS HUNDIDOS Y LOS SALVADOS, 1986,  on, segons la meva opinió, és més pessimista i potser més punyent, incisiu. El va escriure  abans de la seva mort (o suïcidi?), , perquè després de conferències i xerrades amb estudiants i públic en general, palesa el seu desencís sobre el poc que hem après, i en particular, la població alemanya.

Primo Levi es refereix a la pregunta o preguntes més sovintejades en les seves compareixences:

“¿Per què no vau fugir? -  ¿Per què no us vau rebel·lar?  ¿Per què no us vau lliurar abans del captiveri?"

Hii ha tota una literatura d’evasió de tendència romàntica (El comte de Montecristo, Papillon, a banda dels films d’evasió) que condicionen la nostra mirada. Aquesta imatge esquemàtica de l’evasió se sembla molt poc a la situació que es va donar dins els camps d’extermini.

Hi havia en l’interior d’Alemanya varis milions d’estrangers en condicions d’esclavitud, esgotats, menyspreats, subalimentats, mal vestits i mal guarits, privats de contacte amb la seva pàtria. No eren “presoners típics”, no estaven íntegres; ans al contrari, estaven desmoralitzats i molt debilitats. Els presoners de guerra aliats (nordamericans i els pertanyents a la Commonwealth britànica) sí que rebien aliments i roba mitjançant la Creu Roja Internacional, posseïen un bon entrenament militar, fortes motivacions i un ferm esperit de cos, i havien conservat una jerarquia interna força sòlida. Llevat de poques excepcions, podien fiar-se l’un de l’altre, i sabien, a més, que, si haguessin estat capturats de nou, haurien estat tractats segons les convencions internacionals. Entre aquests presoners sí que es van intentar moltes evasions, algunes d’elles amb èxit.

En canvi, per als altres, pels pàries del món nazi (entre els que es trobaven els gitanos i els presoners soviètics, militars i civils, que racialment eren considerats escassament superiors als jueus), les coses eren diferents. Per a ells, l’evasió era difícil i extremadament perillosa: estaven debilitats a més de desmoralitzats, per la fam i pels maltractaments; eren i se sentien considerats de menys valor que les bèsties de càrrega. Tenien el cap afaitat, roba bruta immediatament reconeixible, socs que impedien un pas ràpid i silenciós. Si eren estrangers no coneixien els possibles refugis de l’entorn; si eren alemanys, sabien que eren atentament vigilats i que estaven fitxats per  la sempre atenta policia secreta, i sabien també que poquíssims compatriotes seus haurien arriscat la llibertat o la vida per atendre’ls.

El cas particular (però numèricament imponent) dels jueus era el més tràgic. Fins i tot admetent que haguessin aconseguit traspassar la filferrada de punxes i la tanca electrificada, fugir de les patrulles, de la vigilància dels sentinelles armats de metralladores de les torres de guàrdia, dels gossos ensinistrats en la caça de l’home ¿on haguessin pogut anar?, ¿a qui demanar hospitalitat? Estaven fora del món, Ja no tenien una pàtria (havien estat privats de la seva ciutadania d’origen), ni una casa, expropiada a benefici dels ciutadans de ple dret.

Tret d’algunes excepcions, ja no tenien família, o si encara vivia algun parent, no sabien on trobar-lo, o on escriure’l sense posar a la policia sobre la seva pista. La propaganda antisemita de Goebbels i de Streicher havia donat els seus fruits: la major part dels alemanys, i en especial els joves, odiaven els jueus, els menyspreaven i els consideraven enemics del poble; els altres, amb poquíssimes excepcions heroiques, s’abstenien de tota ajuda per por a la Gestapo. Qui acollia o simplement ajudava un jueu s’exposava a càstigs terrorífics.

 A més, en tots els Lager (camps d’extermini) la fuga, fins i tot d’un sol presoner era considerada una falta gravíssima de tot el personal de vigilància, des dels presoners funcionaris fins al comandant del camp, que s’exposava a ser destituït. Segons la lògica nazi, era un esdeveniment intolerable: la fuga d’un esclau, en especial si pertanyia a les “races de menys valor biològic”, es considerava plena de valor simbòlic, doncs hauria representat una victòria del que era un derrotat per definició, una laceració del mite; i també un perill objectiu, perquè tot presoner havia vist coses que el món no devia saber.

En conseqüència, quan un presoner faltava a la crida (cosa no gaire rara: sovint es tractava d’un simple error de recompte, o d‘un presoner desmaiat per esgotament) es desencadenava l’apocalipsi. Tot el camp era posat en estat d’alarma; a més de les SS encarregades de la vigilància, intervenien les patrulles de la Gestapo; els camps, i tots els voltants eren registrats. Els compatriotes, els amics notoris o els veïns de la llitera de l’evadit suposadament eren interrogats sota tortura i morts després: de fet, una evasió era una empresa difícil, i era inversemblant que el fugitiu no hagués tingut còmplices o que ningú no hagués adonat dels preparatius. Els seus companys de barracot, o a vegades tots els presoners del camp, eren obligats a romandre dempeus, al bell mig de l'esplanada on es passava llista, durant un temps indeterminat, a vegades dies sencers, sota la neu, la pluja o el sol, mentre l’evadit no fos trobat, viu o mort. Si havia estat capturat viu era castigat invariablement  penjat en públic després d’un cerimonial d’una crueltat extrema.

I aquesta no era “violència inútil” Era ben útil doncs servia per tallar d’arrel tota vel·leïtat de fuga; era normal que el presoner nouvingut pensés en la fuga, perquè desconeixia les tècniques repressores; per contra, als més veterans no se’ls passava pel cap. Fins i tot era freqüent que els preparatius d’una evasió fossin denunciats pels altres col·lectius, temorosos de les represàlies. I, a més, amb una  subalimentació crònica, ni tenien forces per córrer; eren éssers humans "impedits" en el ple sentit de la paraula.

Primo Levi comenta que la rebel·lió del ghetto de Varsòvia fou una empresa digna de la més gran admiració, fou la primera "resistència" europea, i l'única realitzada sense la mínima esperança de victòria o de salvació; però fou obra d'una elit política que, justament, s'havia reservat certs privilegis fonamentals (alimenticis) amb l'objecte de conservar la seva força.

Hi ha un element poc conegut i que Levi remarca: la majoria de jueus no s'entenien, perquè parlaven idiomes diferents. En definitiva, no estaven units. Si a això li afegim que la degradació en tots els sentis s'orientava a la pròpia supervivència individual, podem fer-nos una lleugera idea de la situació.

¿Per què no vau fugir "abans" de que es tanqués la gàbia? ¿Abans de que les fronteres es tanquessin? ¿Abans de caure en la trampa?

Moltes persones amenaçades pel nazisme i pel fanatisme van marxar "abans". Eren exiliats pròpiament polítics, o també intel·lectuals crítics d'aquests règims. Tanmateix, la major part de les famílies amenaçades (en primer lloc els jueus) van restar a Itàlia, Alemanya i d'altres països. No es pot comparar amb la situació actual, perquè l'Europa de 1930-40 era diferent. Emigrar és dolorós sempre. Però en aquella època encara era més difícil i més costós. No només es necessitaven molts diners, sinó també un "cap de pont" en el país de destí, ja fossin parents o amics disposats a oferir seguretats i en ocasions hospitalitat.

És cert que molts italians pobres, sobretot camperols, havien emigrat dècades anteriors, però ho havien fet empesos per la fam i la misèria i creien que tenien ja algú que els ajudaria en el país de destí, perquè allí on anaven hi havia manca de mà d'obra. Amb tot, per a ells i per a les seves famílies, deixar la terra havia estat una decisió traumàtica. I també hi ha un altre factor a tenir en compte. Davant l'amenaça hitleriana, la major part dels jueus nadius d'Itàlia, de França, de Polònia, de la pròpia Alemanya, va preferir restar en la que sentien com la seva "pàtria".

I, finalment, hi havia la gran dificultat organitzativa de l'emigració. Eren temps de greus tensions internacionals: les fronteres europees, avui gairebé inexistents, estaven pràcticament tancades. Anglaterra i Amèrica només admetien quotes d'emigració extremadament reduïdes. Però, sens dubte, el factor que pesava més era de naturalesa psicològic: 

"aquest poble, o ciutat, o regió, o nació, és el meu, aquí he nascut, aquí reposen les restes dels meus avantpassats. Parlo la seva llengua, he adoptat els seus costums i la seva cultura. He pagat els seus tributs, he observat les seves lleis. He combatut en les seves batalles, sense qüestionar-me gaire de que fossin justes o injustes; he arriscat la meva vida per les seves fronteres, alguns amics o parents meus estan enterrats en els cementiris militars, jo mateix m'he declarat disposat a morir per la pàtria. No puc prendre-la o deixar-la. Si moro, moriré "en la pàtria", serà la meva manera de morir "per la pàtria"."

Com molt ben assenyala Antonio Muñoz Molina, en l''últim llibre de la trilogia, LOS HUNDIDOS Y LOS SALVADOS, Levi va emprendre la tasca de contar allò més difícil de dir, indicible, a reflexionar sobre allò més amargant i fosc, allò que Levi va anomenar "la zona grisa", l'espai ambigu entre els botxins indubtables i les víctimes del tot innocents: en aquesta zona grisa hi habitaven els presoners que, a canvi d'una ració més de pa o mig litre suplementari de sopa, actuaven com a executors o sicaris dels nazis, els jueus que acceptaren administrar els ghettos de Polònia i formar part de les seves forces de policia, els que es veieren forçats a baixar fins l'últim cercle de l'infern. Eren els membres dels anomenats Sonderkommandos, o "Esquadres Especials", presoners que s'encarregaven de portar els altres presoners fins les cambres de gas, de despullar-los, de manllevar-los les dents d'or, d'arrossegar després els cadàvers fins els forns crematoris o llençar-los a les fosses comunes.

Aquesta tasca diabòlica tampoc els salvava a ells de l'extermini: cada pocs mesos els membres de les Esquadres Especials eren enviats, al seu torn, a les cambres de gas, entre altres coses perquè als alemanys els convenia assegurar-se de que no quedaven testimonis tan directes de la seva infàmia. Segons Primo Levi, amb aquesta acció, els nazis havien concebut i organitzat el delicte més demoníac del nacionalsocialisme: "mitjançant aquesta institució es tractava de descarregar en altres, i precisament en les víctimes, el pes de la culpa, de manera que per al seu consol no els quedés ni tan sols la consciència de saber-se innocents"