El proppassat 26 de maig, a LA PEIXATERIA DE MATARÓ, va tenir lloc una xerrada a càrrec de Ghassam Saliba, un dels responsables històrics del CITE, el Centre d'Informació per als Treballadors Estrangers, de Comissions Obreres. La Fundació Pau i Solidaritat, també de CC.OO., s'ha afegit a aquest acte.
Ghassam Saliba és un català d'origen libanès, i té, per tant, molta informació directa a banda de familiars i amistats.
GHASSAM SALIBA va començar situant-nos en el mapa. Orient Pròxim, la zona en qüestió, és el punt d'intersecció entre tres continents (Àfrica, Àsia i Europa). Això no és un detall menor, segons Saliba, i és per això que ho va dir en començar.
En segon lloc, aquesta regió és una zona estratégica des del punt de vista de la riqueza energética, com tots sabem. Però, va afegir Saliba, també és una zona estratégica des del punt de vista del comerç mundial, atès que hi ha tres punts bàsics per a la navegació i per a les mercaderies. L'Estret de Suez, l'Estret d'Ormuz, i l'altre que connecta el Mar Roig amb l'Oceà Índic. I, sobretot, ho va ser per Anglaterra, quan tenia la supremacía mundial, fins a la Segona Guerra Mundial.
En tercer lloc, un aspecte que sovint s'oblida, interessament o per ignorància per part dels mitjans informatius d'Occident, i europeus, en particular: EL PLURALISME DEL MÓN ÀRAB. La diversitat històrica dels seus pobles, i també de creences religioses. Malgrat el que pugui semblar, a més de l'Islam, hi ha d'altres religions i esglésies antigues cristianes. Durant molts anys han conviscut.
La primera conclusió de Ghassam Saliba ha vingut per aquest camí: L'objectiu del conflicte, per part de les potències colonialistes és acabar amb aquesta diversitat. Segons Saliba, en acabar la guerra freda i el desmembrament de la URSS, les elits mundials occidentals i els seus organismes de propaganda i d'intoxicació van brandar el seu eslogan del XOC DE CIVILITZACIONS. I això va ser una excusa per armar i vendre la imatge de que els pobles d'aquesta regió eren uns salvatges. Estats Units ha volgut jugar i adjudicar-se el paper de la liquidació de la diversitat.
L'excusa ha estat que calia protegir els cristians. Aquesta propaganda ha estat exercida i sostinguda pels governs de França, Canadà i Estats Units. El propi president Hollande (França) es va oferir a acollir cristians sirians, tot oblidant que ells sempre han viscut allí.
L'ACORD SYKES-PICOT I LA CONSTRUCCIÓ DE FRONTERES A PARTIR DEL 1916
Fa justament un segle, el 1916, es va produir el repartiment de la regió per part de les potències colonialistes europees, França i Anglaterra. Aquest acord de tiralínies posava fronterers on mai no n'hi havia hagut. Per exemple, entre Líban i Síria.
L'any 1917 se li fa una promesa al moviment sionista de crear un estat per als jueus europeus.
L'any 1948 es produeix la DECLARACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL. Aquest episodi va provocar 5 milions de refugiats que van haver de marxar. Són gent que encara conserva la clau de casa seva, com a símbol de que no obliden que els han foragitat de la seva terra. L'èxode brutal provoca un desplaçament de població cap al Líban, a Síria, a Egipte, a Jordània (país constituït per un 50% de població palestina), i fins i tot a Xile (on hi ha una colònia important), i també a Mèxic. Al Líban arriben mig milió i a Síria 1 milió de palestins.
L'OTAN I LES DUES GUERRES DEL GOLF: MÉS REFUGIATS
La primera guerra va ser el 1991, i la segona, amb la invasió d'Iraq, el 2003. El bloqueig econòmic provocà el desplaçament de població (3 milions d'iraquians) i la mort de mig milió de nens. Tota aquesta gent busca aixopluc allí on pensa que hi ha estabilitat: a Síria, Jordània i Líban. També una part es deplaça a Turquia.
LES REVOLTES ALS PAÏSOS ÀRABS
La suposada "primavera àrab" no es pot comparar amb la suposada "primavera" als països de l'Est. En primer lloc, perquè no està acabada aquesta transició. I tampoc se sap on va ni com pot acabar. Hi ha uns factors que la fan esclatar: crisi econòmica, privatització, corrupció, atur galopant.....
Després de l'esclat, segons Saliba, es va produir una mena de contrarevolució promoguda pels Estats Units, Europa, i Turquia.
Aquell desig i impuls per la dignitat, de llibertat, de justicia social, anhels dels joves, de clara orientació progresista, va provocar una certa reacció de risc i de perill per als Estats Units, i aquesta potència mundial va prendre l'opció de recolzament als partits islamistes per tal de desactivar l'impuls progresista. Així es poden explicar els fenòmens a Tunísia i a Egipte: l'arribada dels partits islamistes al poder amb el recolzament de Turquia i Qatar.
Des dels centres d'opinió occidentals (de les elits) es va voler vendre com que "el món àrab necesita un islam moderat" (quan això no existeix. I així es va produir a Egipte i a Tunísia una segona revolta contra els islamistes que rebien el suport per les potències abans esmentades.
L'EXEMPLE DE LÍBIA
L'OTAN va destruir Líbia. I a Síria van intentar fer el que van fer a Líbia (és a dir, la introducció de grups armats amb recolzament occidental).
En definitiva, L'OTAN amb Estats Units i França al capdavant, han avortat una revolta democràtica amb la militarització (entrada d'armes i diners). Després amb el suport explícit de Turquia, Qatar i Aràbia Saudita. I aquests grups han sembrat el terror a Síria, i a Iraq. A Síria hi ha uns 100 grups armats.
En aquest punt a Ghassam Saliba se li nota indignat. Saliba explica que els que han comès els atemptats a França són delinqüents comuns, i mai no havien estat creients. Eren assassins directament. I els serveis d'intel·ligència ho sabien.
Saliba considera que Europa ha comès un error immens: no han apostat per fer mediació política entre el règim i l'oposició a Siria. França, per exemple, ha estat més papista que el papa (en aquest cas Estats Units). Aquesta manca de negociació i de mediació ha comportat el desplaçament de 10 milions de persones: 6 milions de sirians han marxat fora del seu país i 4 s'han quedat a dins.
La intervenció de Rússia ha tingut un valor que aquí no s'aprecia gaire però ha estat important. I és que ha obligat a negociar a les parts, sobretot a les que donava suport l'OTAN, Turquia, Qatar i Aràbia Saudita. Actualment, ¿qui són els interlocutors? Doncs Estats Units i Rússia. Europa ha quedat fora, per culpa de la política exterior de França. La postura de tancament del president Hollande contrasta amb la postura més flexible i dialogant del president Obama, EUA. I això ha provocat que no hi hagi espai per a la intercesió.
EL LÍBAN. PAÍS DE REFUGIATS
El Líban és un país petit, de 10.000 quilòmetres quadrats. Amb 4 milions d'habitants i 1'5 milions de refugiats. És com si a Espanya entressin 10 milions de persones refugiades. Des de la guerra civil libanesa no hi ha un Estat consolidat. L'economia libanesa es basa en el turisme i l'exportació de productes alimenticis. I tot això ara ha acabat. Les vies comercials entre Síria-Aràbia-Turquia, ha quedat tancada. L'economia libanesa necessita crear 25.000 nous llocs d'ocupació cada any, i només en crea 3000. La taxa d'atur que el 2012 era del 9% ara és del 35%. Ara els patrons s'aprofiten de la mà d'obra barata siriana.
EUROPA. POLÍTICA D'ACOLLIDA NEFASTA
Amb l'Acord UE-Turquia s'ha produït el tancament de fronteras. A més, la UE sap que a Turquia no es respecten els drets humans.
La postura de "matonisme" d'Hollande, el socialista? francés, de bombardejar vaixells que trafiquen amb éssers humans, ha estat del tot equivocada.
Tot plegat ha provocat no només el desplaçament de refugiats sirians, sinó també kurds (están en guerra civil a Turquia, guerra de la que ningú en parla).
A Catalunya, i també a Espanya, és fa un discurs de "bondat", però no s'apliquen mesures concretes. I cal dir ben clar que també les autonomies tenen competències en l'àmbit social. Però la descoordinació entre la Generalitat i els ajuntaments és un fet que cal denunciar. Perquè no tot depèn del govern central de Madrid.
EL CAOS DESTRUCTIU
És possible que el que pretengui la potència colonial hegemónica sigui desmembrar els països que ara están constituïts, aprofitant la divisió entre sunnites i xiites.
Però després de l'atac de l'OTAN contra Líbia, i l'ascens a la primera escena mundial dels països emergents (BRICS), hem passat d'un món unipolar a un de multipolar. Si afegim la presència efectiva de Rússia, que té a Síria una base militar històrica, l'única que li queda en el Mediterrani, segurament no permetrà el que va passar a Líbia.
En definitiva, ja no són els Estats Units qui mana absolutament, sinó que ha de fer concessions. Aquest és l'aspecte positiu. Però també hi ha un de negatiu: ¿Les solucions s'acordaran des de dalt, sense comptar amb el poble sirià? Per exemple, en la redacció de la nova constitució?
-Anem a un nou Sykes-Picot de divisió de la zona? On no n'hi ha fronteres que han caigut (amb l'Estat Islàmic) o la d'Iraq-Síria. Però ara el risc és que dins de cada país s'han creat noves fronteres i es pot caure en el perill de la fragmentació.
PER ACABAR...
És possible que el que pretengui la potència colonial hegemónica sigui desmembrar els països que ara están constituïts, aprofitant la divisió entre sunnites i xiites.
Però després de l'atac de l'OTAN contra Líbia, i l'ascens a la primera escena mundial dels països emergents (BRICS), hem passat d'un món unipolar a un de multipolar. Si afegim la presència efectiva de Rússia, que té a Síria una base militar històrica, l'única que li queda en el Mediterrani, segurament no permetrà el que va passar a Líbia.
En definitiva, ja no són els Estats Units qui mana absolutament, sinó que ha de fer concessions. Aquest és l'aspecte positiu. Però també hi ha un de negatiu: ¿Les solucions s'acordaran des de dalt, sense comptar amb el poble sirià? Per exemple, en la redacció de la nova constitució?
-Anem a un nou Sykes-Picot de divisió de la zona? On no n'hi ha fronteres que han caigut (amb l'Estat Islàmic) o la d'Iraq-Síria. Però ara el risc és que dins de cada país s'han creat noves fronteres i es pot caure en el perill de la fragmentació.
PER ACABAR...
Amb el col·loqui que es va produir es va fer referencia a la religió, i als kurds.
-Segons Saliba, la religió ja no és una eina de cohesió; ans al contrari, de tensió permanent. Abans no es preguntava si hom era sunnita o xiita. Hi havia una barreja que no impedia la convivència. Ara no és així. La manipulació interessada ha portat a un grau de crispació, que la religió passa al davant, emmascarant l'autèntic origen del conflicte.
França, que pressumeix de ser un país laic dins Franca, es comporta encara com una metrópoli colonial. Perquè sí que provoca guerres confessionals. Laïcisme a dins, confessionalitat en la seva relació amb Orient Pròxim.
I pel que fa al poble kurd, Saliba va dir que són víctimes del repartiment d'aquests territoris entre la primera i la segona guerra Mundial.
I, per acabar, Saliba va sentenciar: sense resoldre el conflicto palestí, no n'hi haurà pau a la zona.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada