La desestabilització creada per l’EI a Orient Pròxim s’ha dut a terme amb estranys companys de viatge de diverses potències i forces regionals, el que ens situa necessàriament davant una sèrie d’insòlits escenaris: el patrocini iranià i saudita dels palestins en el conflicte amb Israel l’estiu del 2014; les reunions secretes entre Iran i Aràbia Saudita per discutir les possibilitats d’acabar amb el califat; les operacions encobertes d’Estats Units per armar als “rebels” sirians, integrats sobretot per gihadistes i no pas per elements laics; i la decisió del president Obama de bombardejar els enclaus d’EI a Síria amb el suport d’una gran coalició de països occidentals i àrabs, però sense el mandat de l’ONU. Però el resultat ha estat inaudit: l’èxit d’estructuració nacional d’aquests insurgents armats aparentment retrògrads en comparació amb els intents en sentit contrari dels Estats Units.
Des de Vietnam, fa més de mig segle, Estats Units està constantment en guerra, guerra, segons diuen, “per difondre la democràcia”. Seguint un cicle repetitiu de guerres, des d’”invasions i ocupacions a gran escala fins guerres de contra-insurgència per intermediació, i tornar a començar”, els militars nordamericans han obtingut resultats poc alentadors, especialment a Iraq.
No obstant això, quan els exèrcits de Bush i de Blair van abandonar Iraq, als seus respectius països es van presentar com “vencedors”. En contrast amb el que diu l’estament militar USA, amb la seva moderníssima propaganda i suggerent mitologia, l’EI duu a terme una guerra victoriosa mitjançant tàctiques terroristes: una guerra sota l’ègida ideològica de la gihad, una guerra santa. Si el comandament militar no pot garantir el triomf, com suggereixen les nombroses derrotes dels EUA en els darrers cinquanta anys, la clau de l’èxit militar ha d’estar en un altre lloc. Això ens obliga a examinar les motivacions dels exèrcits d’Estats Units i de l’EI.
Des de Vietnam, fa més de mig segle, Estats Units està constantment en guerra, guerra, segons diuen, “per difondre la democràcia”. Seguint un cicle repetitiu de guerres, des d’”invasions i ocupacions a gran escala fins guerres de contra-insurgència per intermediació, i tornar a començar”, els militars nordamericans han obtingut resultats poc alentadors, especialment a Iraq.
No obstant això, quan els exèrcits de Bush i de Blair van abandonar Iraq, als seus respectius països es van presentar com “vencedors”. En contrast amb el que diu l’estament militar USA, amb la seva moderníssima propaganda i suggerent mitologia, l’EI duu a terme una guerra victoriosa mitjançant tàctiques terroristes: una guerra sota l’ègida ideològica de la gihad, una guerra santa. Si el comandament militar no pot garantir el triomf, com suggereixen les nombroses derrotes dels EUA en els darrers cinquanta anys, la clau de l’èxit militar ha d’estar en un altre lloc. Això ens obliga a examinar les motivacions dels exèrcits d’Estats Units i de l’EI.
DUES GIHADS
Impulsada després de la mort del profeta Mahoma per la ulema (la comunitat mundial d’erudits religiosos musulmans), la gihad es va elaborar a partir dels ensenyaments de l’Alcorà i del Profeta. Però hi ha dues classes de gihad: la gran gihad, fonamentalment espiritual, és a dir, la lluita individual diària contra les temptacions. I la petita gihad, el combat contra l’enemic. El que aquí ens interessa és aquesta última modalitat, el concepte del qual ha evolucionat a través dels segles enfront a la gran gihad, que no ha canviat.
Formulada quan l’Islam era ja una superpotència, la idea de la petita gihad era un reflex de l’esperit imperial, un instrument per protegir la comunitat de creients. Els erudits religiosos d’aquella època distingien, a més, dos tipus de petita gihad: defensiva i ofensiva. La primera es referia a l’obligació per a tots els membres de la comunitat d’agafar les armes contra l’enemic per salvaguardar l’Islam. La gihad ofensiva, al contrari, només podia proclamar-la el califa, el guia de la comunitat, la tasca del qual era difondre l’Islam, no protegir-lo. La gihad que desencadena l’EI pertany a ambdues categories.
Mentre el califa disposava de guerrers suficients per al combat, els súbdits estaven exempts d’incorporar-se a la gihad ofensiva. Però quan necessitava més soldats, cap autèntic musulmà pot desoir la crida del seu cap espiritual i polític. Aquest principi segueix vigent actualment. És per això que al Bagdadí, com a legítim successor del profeta Mahoma, no tan sols ostenta el dret a declarar guerres de conquesta, sinó a exigir la participació en el conflicte de tots els musulmans i a demanar la seva immigració al califat.
En conseqüència, l’adveniment del califat modern soscava l’autoritat d’altres organitzacions i caps gihadistes. L’EI representa potencialment un repte a la legitimitat de qualsevol règim musulmà perquè imposa l’autoritat suprema del califa. No es pot subestimar aquesta reivindicació en tenir en compte la mena d’amenaça que planteja el califat, tant als musulmans com a la resta del món. De fet, una de les tasques de la gran coalició promoguda pel president Obama el setembre de 2014 sota el paraigües de l’OTAN, amb activa participació de varis països musulmans, és impedir l’expansió territorial de l’EI. Aquest cop, però seria protegir als aliats dels EUA en la regió, és a dir a Aràbia Saudita i a les monarquies del Golf, contra el missatge revolucionari del califat, que podria, efectivament, desencadenar una revolució en aquests països.
Durant el domini britànic d’Egipte, Hasan al Banna, fundador dels Germans Musulmans, va transformar la gihad en un conflicte anti-colonialista, una lluita per treure’s el jou de Gran Bretanya. Dècades més tard, Sayed Qutb, un intel·lectual egipci, la convertiria en revolució com a vehicle per al canvi de règim.
Però el que fa que aquesta gihad moderna arreli amb tanta força entre els musulmans és el fet de que en temps relativament breu ha aconseguit en certa mesura una cohesió nacional.
GEOGRAFIA DE LA GIHAD
Al Qaeda no va aconseguir ni de bon tros el que el sorgiment del califat ha assolit, ni es va ocupar mai activament de la construcció nacional. Els seus líders estaven més aviat ocupats de ple en la conjura per atacar als Estats Units. “Al Qaeda és una organització i nosaltres som un estat”, va declarar un combatent de l’EI. Aquesta declaració resumeix perfectament els diferents rols que aquestes dues organitzacions armades juguen als ulls de molts musulmans, i el repte tan diferent que plantegen al món.
Segons aquesta anàlisi, l’11-S fou un cop de puny al rostre d’occident, mentre que la instauració del califat és un KO als seus aliats clau d’Orient Pròxim, un cop que posa en risc l’existència d’un ordre geopolític dissenyat en origen per a benefici d’occident i de les elits oligàrquiques aliades. Potser sí que va ser una sorpresa per a occident, però no hauria de sorprendre als dirigents d’Orient Pròxim.
Seria qüestió de temps el que un exèrcit gihadista posés en escac al sistema d’Orient Pròxim, reformulant antics conceptes en termes moderns. Qüestió de temps per a què un grup armat donés cos a la utopia finalista musulmana, el nou califat, i ho presentés davant milions de sunnites com un pla factible d’acció tot valent-se de mitjans moderns de propaganda. Als ulls de molts musulmans, l’EI, igual que els seus predecessors, no és més que el desenllaç de dècades d’abusos, corrupció i injustícia. Però a diferència dels seus predecessors, l’EI ha sabut adaptar-se a un nou entorn geopolític multipolar amb un enfoc pragmàtic adreçat a la població d’aquest territori.
Al Qaeda sempre fou percebuda com un poder estranger, quelcom que al Bagdadí va tractar d’evitar quan el 2010 va canviar el nom, Al Qaeda en Iraq, pel d’Estat Islàmic en Iraq. L’11-S fou, a més, un atac que no van aprovar molts dins la comunitat gihadista. L’opinió pública de la regió va jutjar que aquestes tàctiques no res de bo podien portar. Ans al contrari, dur tan lluny la lluita comportaria desastroses conseqüències per a orient Pròxim. I així fou.
En retrospectiva, resulta evident l’absurd d’atacar a l’enemic distant. Però Osama Bin Laden disposava de mitjans per organitzar l’11-S en un moment en que altres gihadistes gairebé no arribaven a fi de mes. Actualment, les coses són molt diferents. Mentre l’EI dirigeix el califat sobre el terreny històric de l’islam, el nucli històric de Al Qaeda ha estat eliminat. Bin Laden ha mort i l’organització que va fundar ha quedat reduïda a un logo gihadista.
El territori és també l’arrel de la més recent radicalització del moviment salafista, a partir del qual es van forjar les visions de gihad tant de al Bagdadí com de al Zarqawi. El desencadenant de la radicalització fou la firma del tractat de pau entre els governs de Jordània i d’Israel el 1994, fet que per a molts fou un esdeveniment insòlit. Aquest acord representa el reconeixement oficial del dret geogràfic d’Israel a existir sobre una terra considerada part del califat. La seva firma fou per al moviment gihadista l’inici d’una nova onada d’organitzacions salafistes clandestines, entre elles el al Tawhid jordà.
Impulsada després de la mort del profeta Mahoma per la ulema (la comunitat mundial d’erudits religiosos musulmans), la gihad es va elaborar a partir dels ensenyaments de l’Alcorà i del Profeta. Però hi ha dues classes de gihad: la gran gihad, fonamentalment espiritual, és a dir, la lluita individual diària contra les temptacions. I la petita gihad, el combat contra l’enemic. El que aquí ens interessa és aquesta última modalitat, el concepte del qual ha evolucionat a través dels segles enfront a la gran gihad, que no ha canviat.
Formulada quan l’Islam era ja una superpotència, la idea de la petita gihad era un reflex de l’esperit imperial, un instrument per protegir la comunitat de creients. Els erudits religiosos d’aquella època distingien, a més, dos tipus de petita gihad: defensiva i ofensiva. La primera es referia a l’obligació per a tots els membres de la comunitat d’agafar les armes contra l’enemic per salvaguardar l’Islam. La gihad ofensiva, al contrari, només podia proclamar-la el califa, el guia de la comunitat, la tasca del qual era difondre l’Islam, no protegir-lo. La gihad que desencadena l’EI pertany a ambdues categories.
Mentre el califa disposava de guerrers suficients per al combat, els súbdits estaven exempts d’incorporar-se a la gihad ofensiva. Però quan necessitava més soldats, cap autèntic musulmà pot desoir la crida del seu cap espiritual i polític. Aquest principi segueix vigent actualment. És per això que al Bagdadí, com a legítim successor del profeta Mahoma, no tan sols ostenta el dret a declarar guerres de conquesta, sinó a exigir la participació en el conflicte de tots els musulmans i a demanar la seva immigració al califat.
En conseqüència, l’adveniment del califat modern soscava l’autoritat d’altres organitzacions i caps gihadistes. L’EI representa potencialment un repte a la legitimitat de qualsevol règim musulmà perquè imposa l’autoritat suprema del califa. No es pot subestimar aquesta reivindicació en tenir en compte la mena d’amenaça que planteja el califat, tant als musulmans com a la resta del món. De fet, una de les tasques de la gran coalició promoguda pel president Obama el setembre de 2014 sota el paraigües de l’OTAN, amb activa participació de varis països musulmans, és impedir l’expansió territorial de l’EI. Aquest cop, però seria protegir als aliats dels EUA en la regió, és a dir a Aràbia Saudita i a les monarquies del Golf, contra el missatge revolucionari del califat, que podria, efectivament, desencadenar una revolució en aquests països.
Durant el domini britànic d’Egipte, Hasan al Banna, fundador dels Germans Musulmans, va transformar la gihad en un conflicte anti-colonialista, una lluita per treure’s el jou de Gran Bretanya. Dècades més tard, Sayed Qutb, un intel·lectual egipci, la convertiria en revolució com a vehicle per al canvi de règim.
Però el que fa que aquesta gihad moderna arreli amb tanta força entre els musulmans és el fet de que en temps relativament breu ha aconseguit en certa mesura una cohesió nacional.
GEOGRAFIA DE LA GIHAD
Al Qaeda no va aconseguir ni de bon tros el que el sorgiment del califat ha assolit, ni es va ocupar mai activament de la construcció nacional. Els seus líders estaven més aviat ocupats de ple en la conjura per atacar als Estats Units. “Al Qaeda és una organització i nosaltres som un estat”, va declarar un combatent de l’EI. Aquesta declaració resumeix perfectament els diferents rols que aquestes dues organitzacions armades juguen als ulls de molts musulmans, i el repte tan diferent que plantegen al món.
Segons aquesta anàlisi, l’11-S fou un cop de puny al rostre d’occident, mentre que la instauració del califat és un KO als seus aliats clau d’Orient Pròxim, un cop que posa en risc l’existència d’un ordre geopolític dissenyat en origen per a benefici d’occident i de les elits oligàrquiques aliades. Potser sí que va ser una sorpresa per a occident, però no hauria de sorprendre als dirigents d’Orient Pròxim.
Seria qüestió de temps el que un exèrcit gihadista posés en escac al sistema d’Orient Pròxim, reformulant antics conceptes en termes moderns. Qüestió de temps per a què un grup armat donés cos a la utopia finalista musulmana, el nou califat, i ho presentés davant milions de sunnites com un pla factible d’acció tot valent-se de mitjans moderns de propaganda. Als ulls de molts musulmans, l’EI, igual que els seus predecessors, no és més que el desenllaç de dècades d’abusos, corrupció i injustícia. Però a diferència dels seus predecessors, l’EI ha sabut adaptar-se a un nou entorn geopolític multipolar amb un enfoc pragmàtic adreçat a la població d’aquest territori.
Al Qaeda sempre fou percebuda com un poder estranger, quelcom que al Bagdadí va tractar d’evitar quan el 2010 va canviar el nom, Al Qaeda en Iraq, pel d’Estat Islàmic en Iraq. L’11-S fou, a més, un atac que no van aprovar molts dins la comunitat gihadista. L’opinió pública de la regió va jutjar que aquestes tàctiques no res de bo podien portar. Ans al contrari, dur tan lluny la lluita comportaria desastroses conseqüències per a orient Pròxim. I així fou.
En retrospectiva, resulta evident l’absurd d’atacar a l’enemic distant. Però Osama Bin Laden disposava de mitjans per organitzar l’11-S en un moment en que altres gihadistes gairebé no arribaven a fi de mes. Actualment, les coses són molt diferents. Mentre l’EI dirigeix el califat sobre el terreny històric de l’islam, el nucli històric de Al Qaeda ha estat eliminat. Bin Laden ha mort i l’organització que va fundar ha quedat reduïda a un logo gihadista.
El territori és també l’arrel de la més recent radicalització del moviment salafista, a partir del qual es van forjar les visions de gihad tant de al Bagdadí com de al Zarqawi. El desencadenant de la radicalització fou la firma del tractat de pau entre els governs de Jordània i d’Israel el 1994, fet que per a molts fou un esdeveniment insòlit. Aquest acord representa el reconeixement oficial del dret geogràfic d’Israel a existir sobre una terra considerada part del califat. La seva firma fou per al moviment gihadista l’inici d’una nova onada d’organitzacions salafistes clandestines, entre elles el al Tawhid jordà.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada