Quan el salafisme va sorgir, durant la segona meitat del segle XIX, no era pas una ideologia antioccidental. Ans al contrari: fou l’admiració sentida per part dels àrabs vers el món modern occidental el que va donar lloc al moviment. Fascinats pel desenvolupament europeu, els països àrabs van començar a contrastar les seves condicions socioeconòmiques i polítiques amb les d’Europa.
Aquesta avaluació va suscitar una profunda reflexió sobre la crisi de l’Imperi otomà, el poder polític que en aquella època dominava el món àrab, i va fer néixer un gran interès per la civilització occidental. En el món àrab, el procés es coneix com al Nahda: “despertar”, o “renaixement”. Producte de la interacció entre intel·lectuals àrabs i els ideals revolucionaris d’occident, la Nahda marca l’inici de la modernització àrab o, més aviat, el desig de modernitzar-se. En essència, el món àrab, va admetre la superioritat socioeconòmica i política del parlamentarisme europeu. Considerant els èxits d’Europa, els àrabs aspiraren a crear una modernitat musulmana en els nous estats àrabs sorgits després de la desintegració de l’Imperi otomà, emulant la cultura política occidental. Era una època en que la creació de l’estat nacional resultava enormement atractiva per als musulmans progressistes.
Per tant, el salafisme sempre ha perseguit modernitzar el món àrab, i ha identificat l’Imperi otomà com la causa principal del fracàs àrab per desenvolupar-se com Europa. Per tal de superar aquest obstacle, la doctrina salafista apel·lava a que tots els musulmans retornessin a la puresa de la religió, als orígens de l’Islam i als ensenyaments del Profeta. En poques paraules, el salafisme insistia en la necessitat de tornar a les arrels com a mitjà per a crear una identitat àrab, el que al seu torn procuraria la força necessària per independitzar-se de l’Imperi otomà. Es tractava en essència d’un procés de purificació espiritual, de neteja, després de segles de dominació política i econòmica.
Però, a finals del segle XIX, la traïció de les potències europees, la contribució de les quals a la modernització del món àrab va adoptar la forma d’una brutal colonització, fou el catalitzador de la transformació del salafisme en un moviment xenòfob i purità de tornada al passat. L’objectiu principal del salafisme modern segueix essent purificar l’Islam de l’actual contaminació de la corrupció i el marasme degut al colonialisme occidental. Es culpa a les potències europees, i no pas a l’Imperi otomà, de la decadència del món àrab, i a això es deu el rebuig de l’estat nacional i de la modernitat europea.
Des d’aquesta perspectiva religiosa i filosòfica, en la dècada de 1950 Sayed Qutb reformulà el concepte de Tawhid, la divina i absoluta unitat de Déu, donant-li una identitat política diferent. “Déu és l’origen del poder –va escriure Qutb en la presó egípcia on el va tancar Nasser-, no pas el poble, ni el partit, ni l’ésser humà”. En aquest sentit, el missatge de Qutb és tallar tot vincle amb la política d’estil occidental adoptada per Nasser i, a la vegada, una exhortació a depurar l’islam de qualsevol influència externa, sagrada o profana. Qualsevol desviació del principi del govern de Déu, afirma Qutb, és un acte de apostasia (riddah).
Per bé que l’acusació de apostasia (takfir) és en origen un concepte religiós, al llarg de la història de l’Islam ha anat emmotllant-se com una poderosa arma política. En les lluites intestines de poder en l’Islam es corrent l’acusació d’apostasia. Al llarg dels segles, sunnites i xiïtes han esgrimit el concepte de takfir per excloure’s mútuament del poder. En l’època actual tant al Zarqawi com al Bagdadí han utilitzat el takfir per legitimar les seves guerres genocides contra els xiïtes, a qui consideren els aliats més propers i persistents de les potències estrangeres.
ELS NOUS MONGOLS
La sagnant guerra civil sectària desfermada per l’EI té menys a veure amb la doctrina radical salafista i més amb l’aplicació d’una guerra genocida com a tàctica per guanyar el control de la insurgència, una estratègia que va idea al Zarqawi el 2003 poc després de la invasió d’Iraq per les forces de la coalició.
Independentment del propòsit d’aquestes atrocitats, el terme GENOCIDI quadra perfectament amb el que ha vingut succeint a Síria aquests darrers anys i a Iraq des d’inicis de l’estiu del 2014. De fet, actualment, ser xiïta o membre d’una secta afí, com ara els alauites sirians, és gairebé equivalent a ser jueu a l’Alemanya nazi. Seguint les passes de al Zarqawi, l’EI sembla decidit a eradicar del califat a la població xiïta pels mitjans que sigui, inclòs l’extermini.
Amb aquest rerefons, molts pensen que la implicació de al Bagdadí a Síria el 2011 no tenia res a veure amb enderrocar a El Assad, sinó més aviat amb el desig de dur a terme una neteja ètnica d’alauites en la regió destinada a convertir-se en el bressol del nou califat. Així, es fa novament imprescindible establir un símil amb l’Alemanya nazi i la supremacia ària. Si Hitler va justificar l’extermini dels jueus amb falsos pretextos eugenèsics, l’EI es val del concepte de TAKFIR, apostasia, per dur a terme la “purificació” religiosa de l’Islam. Els xiïtes i els fidels de qualsevol religió que no sigui el salafisme són heretges que han comès un pecat tan greu que mereix la mort.
Abans d’analitzar les vertaderes motivacions d’aquest genocidi, és imperatiu entendre la força que el concepte de TAKFIR exerceix sobre la imaginació col·lectiva de xiïtes i sunnites.
Aquesta avaluació va suscitar una profunda reflexió sobre la crisi de l’Imperi otomà, el poder polític que en aquella època dominava el món àrab, i va fer néixer un gran interès per la civilització occidental. En el món àrab, el procés es coneix com al Nahda: “despertar”, o “renaixement”. Producte de la interacció entre intel·lectuals àrabs i els ideals revolucionaris d’occident, la Nahda marca l’inici de la modernització àrab o, més aviat, el desig de modernitzar-se. En essència, el món àrab, va admetre la superioritat socioeconòmica i política del parlamentarisme europeu. Considerant els èxits d’Europa, els àrabs aspiraren a crear una modernitat musulmana en els nous estats àrabs sorgits després de la desintegració de l’Imperi otomà, emulant la cultura política occidental. Era una època en que la creació de l’estat nacional resultava enormement atractiva per als musulmans progressistes.
Per tant, el salafisme sempre ha perseguit modernitzar el món àrab, i ha identificat l’Imperi otomà com la causa principal del fracàs àrab per desenvolupar-se com Europa. Per tal de superar aquest obstacle, la doctrina salafista apel·lava a que tots els musulmans retornessin a la puresa de la religió, als orígens de l’Islam i als ensenyaments del Profeta. En poques paraules, el salafisme insistia en la necessitat de tornar a les arrels com a mitjà per a crear una identitat àrab, el que al seu torn procuraria la força necessària per independitzar-se de l’Imperi otomà. Es tractava en essència d’un procés de purificació espiritual, de neteja, després de segles de dominació política i econòmica.
Però, a finals del segle XIX, la traïció de les potències europees, la contribució de les quals a la modernització del món àrab va adoptar la forma d’una brutal colonització, fou el catalitzador de la transformació del salafisme en un moviment xenòfob i purità de tornada al passat. L’objectiu principal del salafisme modern segueix essent purificar l’Islam de l’actual contaminació de la corrupció i el marasme degut al colonialisme occidental. Es culpa a les potències europees, i no pas a l’Imperi otomà, de la decadència del món àrab, i a això es deu el rebuig de l’estat nacional i de la modernitat europea.
Des d’aquesta perspectiva religiosa i filosòfica, en la dècada de 1950 Sayed Qutb reformulà el concepte de Tawhid, la divina i absoluta unitat de Déu, donant-li una identitat política diferent. “Déu és l’origen del poder –va escriure Qutb en la presó egípcia on el va tancar Nasser-, no pas el poble, ni el partit, ni l’ésser humà”. En aquest sentit, el missatge de Qutb és tallar tot vincle amb la política d’estil occidental adoptada per Nasser i, a la vegada, una exhortació a depurar l’islam de qualsevol influència externa, sagrada o profana. Qualsevol desviació del principi del govern de Déu, afirma Qutb, és un acte de apostasia (riddah).
Per bé que l’acusació de apostasia (takfir) és en origen un concepte religiós, al llarg de la història de l’Islam ha anat emmotllant-se com una poderosa arma política. En les lluites intestines de poder en l’Islam es corrent l’acusació d’apostasia. Al llarg dels segles, sunnites i xiïtes han esgrimit el concepte de takfir per excloure’s mútuament del poder. En l’època actual tant al Zarqawi com al Bagdadí han utilitzat el takfir per legitimar les seves guerres genocides contra els xiïtes, a qui consideren els aliats més propers i persistents de les potències estrangeres.
ELS NOUS MONGOLS
La sagnant guerra civil sectària desfermada per l’EI té menys a veure amb la doctrina radical salafista i més amb l’aplicació d’una guerra genocida com a tàctica per guanyar el control de la insurgència, una estratègia que va idea al Zarqawi el 2003 poc després de la invasió d’Iraq per les forces de la coalició.
Independentment del propòsit d’aquestes atrocitats, el terme GENOCIDI quadra perfectament amb el que ha vingut succeint a Síria aquests darrers anys i a Iraq des d’inicis de l’estiu del 2014. De fet, actualment, ser xiïta o membre d’una secta afí, com ara els alauites sirians, és gairebé equivalent a ser jueu a l’Alemanya nazi. Seguint les passes de al Zarqawi, l’EI sembla decidit a eradicar del califat a la població xiïta pels mitjans que sigui, inclòs l’extermini.
Amb aquest rerefons, molts pensen que la implicació de al Bagdadí a Síria el 2011 no tenia res a veure amb enderrocar a El Assad, sinó més aviat amb el desig de dur a terme una neteja ètnica d’alauites en la regió destinada a convertir-se en el bressol del nou califat. Així, es fa novament imprescindible establir un símil amb l’Alemanya nazi i la supremacia ària. Si Hitler va justificar l’extermini dels jueus amb falsos pretextos eugenèsics, l’EI es val del concepte de TAKFIR, apostasia, per dur a terme la “purificació” religiosa de l’Islam. Els xiïtes i els fidels de qualsevol religió que no sigui el salafisme són heretges que han comès un pecat tan greu que mereix la mort.
Abans d’analitzar les vertaderes motivacions d’aquest genocidi, és imperatiu entendre la força que el concepte de TAKFIR exerceix sobre la imaginació col·lectiva de xiïtes i sunnites.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada