Tan sols quan l’EI es va estendre a Iraq Occident es va interessar pel conflicte sirià i l’Estat Islàmic.
¿Quina és la motivació dels musulmans joves, professionals nascuts a Occident per a incorporar-se a una guerra de conquesta i donar la seva vida en una terra que ni coneixen, un conflicte que recorda als de l’Edat Mitjana? ¿Quina és, en definitiva, aquesta seducció clau de l’EI? Són preguntes a les que cal donar resposta.
Part d’això consisteix en l’oportunitat de venjar als seus congèneres d’orient Pròxim per la humiliació, però també fou aquest el motiu de molts occidentals suïcides amb bomba quan la coalició va envair Iraq. Potser hi ha quelcom més que motivi als joves musulmans per a unir-se a aquesta gihad. L’ocasió de participar en la creació d’un nou ordre polític a Orient Pròxim, en un estat modern sense tensions racistes i sectàries (després, està clar, d’una certa neteja ètnica) se’ls presenta com una oportunitat incomparable.
Aquesta nació ideal, de fet, no tan sols promet als musulmans l’alliberament de segles d’humiliació, sinó que presenta en si mateixa la utopia sunnita del segle XXI, una construcció filosòfica poderosa que durant segles els intel·lectuals han tractat de difondre en debades. De fet, aquesta és la força política moderna que Occident i la resta del món ha optat per ignorar fins l’estiu del 2014.
Però, al contrari que l’estat d’Israel d’una altra època, la població de Síria i Iraq no acull amb grat la presència d’estrangers. “Durant la tardor de 2012 van començar a arribar els primers estrangers a Síria per intervenir en la guerra civil. Els sirians ho van consentir perquè necessitaven tota l’ajuda possible, però no ho feren de bon grat i segueixen dient que quan caigui el règim d’El Assad els estrangers hauran de marxar, quan tothom sap que es quedaran”. Hi ha molta tensió entre la població i els combatents estrangers, que són els més brutals i violents. Com no han viscut una dictadura ni una guerra com aquesta, desconfien dels periodistes i els fustiguen.
No a tots els combatents els motiva el somni utòpic de l’estat musulmà. Per a molts joves occidentals, unir-se a la gihad i als rebels és una aventura, una mena de campament militar d’estiu, i aquests són els més perillosos perquè es mostres inhumans amb la població i no entenen els sofriments que pateixen.
La versió moderna del salafisme
La fabricació del mite de al Zarqawi es va revelar un èxit gràcies a que després de l’11-S existia la desesperada necessitat de posar més d’una cara a les atrocitats de Al Qaeda, i a que Sadam Hussein, un dictador odiat, encaixava en el perfil. I a més, Bush i Blair aconseguiren enganyar al món i als governs que van jutjar inconcebible la possibilitat de caure en un engany. L’opinió pública mundial encara segueix aferrada a l’absurd de que en l’estat modern la batalla política diària es lliura entre el bé i el mal. Però els qui no es van deixar obnubilar per aquesta fantasia sabien que no hi havia cap relació entre Al Qaeda i Sadam Hussein i que la invasió d’Iraq acabaria desestabilitzant tota la regió.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada